En són pocs els qui ho saben, Mubārak va nàixer a Alzira. Tot i el nom àrab —que vol dir beneït—, el nostre Mubarak era jueu, home ric, posseïdor de cases, horts, vinyes i camps a Alzira, Mislata i Soternes. Bo o roín, el rei el considerà culpable de l’assassinat del moro Avingamer i el féu penjar. Tot això va passar l’any del Nostre Senyor de 1258. Segons l’investigador, “el crim i la persona de Mubārak haurien desaparegut del camp de visió de la història, si no haguera estat la viuda, Sitt, que pledejà per la seua part de la propietat confiscada”. A partir d’ací hi ha la crònica breu d’un judici, de la compassió reial i de la solidaritat de la comunitat hebrea de València amb Sitt.

Més llunyana en el mapa, i del tot pròxima en el temps, està la història d’un altre assassí Mubārak, però eixa la coneix tot el món. La del Mubārak medieval ens la conta Robert I. Burns (1921-2008) en Moros, cristians i jueus en el regne croat de València (ed. Tres i Quatre, València, 1987). A Burns, que era un senyor nord-americà i bastant alt, vaig tindre la sort d’escoltar-lo, l’any 1995, a la capella de la Sapiència, que deu ser el millor lloc possible per a la conferència d’un savi que, a més, era sacerdot. De la Companyia de Jesús, poca broma. Burns parlà del que més sabia: el rei de la nostra història, Jaume I.

Mentiria si diguera que recorde tot el contingut de la xarrada, però no he oblidat una analogia que va establir el jesuïta. Segons mossén Burns la conquesta del Regne de València s’assembla molt a la conquesta de l’oest, la dels indis, els vaquers i el Sèptim de Cavalleria. Tenia raó l’home. De fet, el País Valencià del segle XXI continua sent molt paregut al far west americà del XIX. Tant de bo arribe una xèrifa, o un xèrif, amb estrela de sis puntes al pit i impose la llei i l’ordre en este desori de banquers, forasters, mentiders, roders i baladrers.