El divendres passat vaig anar a la Fira de Cocentaina. “A la fira no vages si no tens diners, i a la Mare de Déu d’Agres si no ho has promés”, deia l’àvia. Què em vaig firar? Un poc de xocolate pretesament belga, unes xinel·les del Marroc, un formatge que, per l’accent de la venedora, devia ser murcià, autèntic pa socarrat i un CD: El cançoner trobadoresc de Sant Joan de les Abadesses (s. XIII). La música en qüestió, la venien en la parada de Caixa Ontinyent. Amb els bancs, per desgràcia, estem massa acostumats al que també sentenciava l’àvia: “De moliner canviaràs i del lladre no t’escaparàs”. Sense negar la saviesa avial, crec que no són tots iguals. Esta entitat modesta que proclama ser “La caixa de les comarques” ha sobreviscut a fusions, corrupcions i intervencions, potser justament per això: per modèstia, per marcar-se l’objectiu de ser la del país, la de les comarques. Amb la mort de CAM i Bancaixa, algunes veus denunciaren que moria també el sistema financer valencià; no és cert: ens queda Caixa Ontinyent, la caixa de les comarques. Amb el disc compacte, la xica em dóna també el catàleg de publicacions; a més de la música, hi ha els llibres: contes infantils (tots en valencià), temes diversos (9 en valencià, 5 en castellà, 4 en edició bilingüe), temes comarcals (3 en valencià, 3 bilingües), natura (5 en valencià, 1 bilingüe), narrativa i poesia (8 en valencià, 3 en castellà). La proximitat, la divulgació de la realitat i la tradició pròpies, expressades en la llengua pròpia, són per a mi un interés que no em donen els altres bancs. Per això tinc la nòmina en Caixa Ontinyent, a pesar de tindre l’oficina més pròxima a 60 km del domicili habitual. En comptes d’invertir amb t de totxo, Caixa Ontinyent afirma que “Invertint en cultura, invertim en futur”. Això està bé, la cultura, que s’escriu amb c de caixa, c de Cocentaina també.