Home » General » El mal cos de Nomdedéu

El mal cos de Nomdedéu

Enric Nomdedéu i Biosca és secretari autonòmic d’Ocupació i director general de LABORA. A més d’això, és un dels principals responsables de l’èxit dels patinets al món occidental i és model d’Ágatha Ruiz de la Prada. No, això últim és fals. Enric té el seu propi estil, que és això: molt propi.

Ens coneixem de fa molts anys i em fa igual que s’enfronte a Pere Mayor o siga més oltrista que Oltra; continua caient-me molt bé i el tinc molt present. Tindre’l present és inevitable perquè, des que s’alça abans que el sol fins que passa la nit en vetla, conta en les xarxes socials quasi tot el que fa i desfà, que és molt i molt necessari.

Abans de les seues 24 hores anuals de vacances, va estar per qüestions de treball a Polònia. Estic segur que la nació valenciana té un lloc en els mapes conceptuals de molts altres directors i directores d’Europa, gràcies a la seua condició patriòtica i poliglota. Enric desprén positivitat i té bona barra, però el dia que visità Majdanek no va baixar a sopar amb els companys de trobada. Tenia mal cos.

El seu estat em va fer recordar un llibre que acabava de llegir i vull recomanar-vos ara. El monstre de la memòria és la ficció d’un historiador israelià que fa de guia als camps d’extermini. Una ficció, sí, però embastada amb la realitat dels guetos, les cambres de gas, els Sonderkommandos, la Conferència de Wannsee, els Judenrats, el sentiment de culpa dels supervivents, els justos entre les nacions… i l’efecte que el temps té en la manera de considerar l’Holocaust.

Es pot arribar a banalitzar crims tan grans? Aprenem la lliçó correcta de la història? Oblidem? Va bé fer-nos eixes preguntes de tant en tant i, després, continuar impulsant el patinet de la vida. Ací teniu, com d’habitud, uns bocins del llibre:

De cop i volta s’obre davant teu l’estesa del camp, els filats elèctrics, les barraques, les vies del tren, la portalada, tot és tan real, és aquí, es pot tocar, el lloc on la humanitat va ser assassinada.

Els joves dels meus grups no odiaven els alemanys […] Odiaven molt més els polonesos […] pels pogroms, pel col·laboracionisme, per l’antisemitisme. Però a la gent com els alemanys ens costa odiar-la. Mireu les fotos de la guerra. Cal dir la veritat, fan goig amb aquells uniformes, dalt de les motos, serens, com models de cartells publicitaris.

Era l’instint animal de sobreviure a qualsevol preu el que feia anar la màquina, i la submissió de l’ésser humà al poder desenfrenat.

A l’autocar seia tot sol al seient del davant, com un nen rebutjat. Complia amb la meva feina com un autòmat, però cada vegada em costava més, els transmetia els fets sense pensar ni en la pedagogia ni en el missatge.

¿Quina conclusió n’heu tret, del viatge? Odio aquesta pregunta, però el protocol l’exigeix […] Crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis, va dir […] A què et refereixes?, li pregunto. Que hem d’estar disposats a matar sense pietat. Si som massa tous, no ens en sortirem.

Quan vaig arribar a la invasió de Rússia i al començament de l’extermini pels Einsatzgruppen i les bandes de criminals locals, una dona que anava amb una amiga va cridar: mira, un IKEA! I a partir d’aquí ja es van distreure […] ¿Quin sentit té tota aquesta xerrameca? Si cal complir el manament de viure fem-ho amb tota l’estupidesa.


1 comentari

  1. Al fil de la darrera entrada en el blog et recomane, si encara no l’has llegit, ‘Mal jueu’ (ed. Afers narrativa) de Piotr Smolar, és un periodista francès que tracta el tema dels polonesos col·laboracionistes amb els nazis i els altres polonesos-soviètics que van expulsar del partit comunista els jueus marxistes internacionalistes. L’avi de l’autor va organitzar la resistència –en el gueto de Minsk i els partisans amagats als boscos– durant la 2a guerra mundial.
    Enric

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà