Nosaltres, els valencians; País Perplex, De impura natione, Sobre la nació dels valencians, Nosaltres, exvalencians; Valencians, encara; Noves glòries a Espanya, València, 750 anys de nació catalana; València. Història d’una nacionalitat, Nació i identitats. Pensar el País Valencià, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians…
He llegit tots eixos llibres i algun més que no dec recordar ara mateix. Tots tracten, de manera principal o tangencial, el passat, el present i el futur que voldrien per al poble d’Europa que som. I tots, de manera patent o latent, lamenten que no siguem alguna cosa més que una regió d’Espanya.
L’any passat vaig afegir a la llista de dalt un títol nou: Valencianisme líquid. La major diferència respecte dels altres és que, més que el meu país, el tema principal d’este assaig és el meu partit, Compromís. Sense obviar la mala salut de ferro de la nostra consciència nacional, Antoni Rubio assumix el paper incòmode de ser la consciència del nacionalisme valencià. Vegem-ne algun fragment:
En una època líquida que ha substituït la ideologia política pel màrqueting electoral […] els dirigents valencianistes han optat per la metamorfosi del paradigma ideològic propi […] tot triant «el millor model» disponible o, com a mínim, el que perceben com a tal: la reconversió a una esquerra elàstica amb el segell de nova política espanyola.
Fa dècades que vivim de l’eufemisme, del dir sense dir, del «tu ja m’entens» com a consigna. Una situació que, a la llarga, passa factura. Observeu només la «qüestió noms» valenciana: en quaranta anys «Comunitat Valenciana», un nom de creació grotescament recent, improvisat sobre la marxa i profundament estúpid, s’ha convertit en un topònim consolidat com si s’hagués passat segles anant de boca en boca.
Una part dels militants de Compromís —especialment la majoria que orbita al voltant de l’antic Bloc, un partit gairebé silenciat durant anys— observen com s’està perdent una oportunitat històrica d’intentar implantar moltes polítiques que havien defensat tradicionalment.
Al final, com passa amb l’homeopatia, tanta renúncia i tanta dilució serveixen només per a romandre en el punt de partida inicial i no curar cap malatia.
No li falten arguments concrets, i en som molts (també militants de Compromís) els que li donem la raó quan afirma que:
L’aplicació del plurilingüisme a Secundària, per exemple, ha generat la queixa de més de cent instituts del País Valencià que s’han vist forçats a reduir les hores de valencià, ja que superaven el percentatge màxim marcat implícitament per la llei. En canvi, en alguns centres, s’ha autoritzat a aplicar menys valencià del que tocava de manera temporal, la qual cosa és un negoci ruïnós que no s’entén massa bé.
Tot i la desaprovació, reconeix que moltes polítiques del Botànic han topat amb enemics terribles:
Els jutges espanyols, en un cas clar de 155 encobert per via judicial, són darrere de la no-aprovació, la fallida o, si més no, l’aigualiment del decret de sanitat universal, la llei de funció social de l’habitatge, la llei contra la pobresa energètica, la recuperació del dret civil valencià, el decret de plurilingüisme a l’escola o el desenvolupament de la comarcalitzazió al País Valencià.
Fins ací tot correcte, més o menys agradable de llegir, però correcte. El que xoca és que, després d’eixe bany de realitat i crítica constructiva, l’autor torna a entonar la lletania del pancatalanisme com a única solució. I ho fa amb un punt de lirisme, de psicoanàlisi, d’angoixa existencial fins i tot:
Si el nostre marc mental no són els Països Catalans, què ens queda?
Ens queda ser nosaltres, els valencians. Sorprén que Rubio faça un salt arrere tan gran i passe de Bauman, pare de la idea de modernitat líquida, a Herder (la llengua és la nació) sense donar una oportunitat al pobre Renan. Permeteu-me que recorde, ara i ací, el que pensava Renan sobre les nacions: “Una nació no és parlar la mateixa llengua, ni pertànyer al mateix grup ètnic, sinó tindre grans coses en comú en el passat i la voluntat de fer-ne més en el futur”.
Voluntat, eixa és la clau de volta del passat, el present i el futur del nacionalisme valencià. La voluntat de ser un poble lliure ens ha fet passar de l’extraparlamentarisme al govern valencià. Sí, podíem haver-ho fet millor, però només Compromís ha posat damunt la taula temes que no han estat mai en l’agenda política. No som un valencianisme líquid, som valencianisme vívid. I la vida és la possibilitat de créixer i reproduir-se i la capacitat d’adaptar-se i evolucionar. Celebrem, per tant, la vida amb aquell brindis antic: Lehaim!
Jordi, que algú dels qui porten les regnes, t’escolte. Salut
Dels millors que t’he llegit i el llistó sol estar ben alt.
Quant al llibre de Rubio, està bé, molt bé, ser crític amb els altres (per a ell Compromís són els altres), si també saps ser crític amb els teus (per a ell els seus són els de dalt). Perquè sí, es pot criticar Compromís per aigualir el valencianisme, però no l’ha aigualit més que els de dalt el catalanisme.
I una última reflexió que faig sovint: calla que ens havien esperat els de dalt si la independència els arriba a eixir bé.
I bé que haurien fet de no esperar-nos, per descomptat.
Salut!
Bon dia, company. Tot i la crítica negativa que en fas, sobretot cap al final del text, s’agraeix la lectura i el comentari. L’objectiu de ‘Valencianisme líquid’ és generar i obrir debat, és a dir, tot just el que fa el teu article. Per aquest motiu, reitere l’agraïment. Si coincidim alguna vegada en persona, fes-m’ho saber, si vols, i en parlem. Salut i encerts!
Pense igual com Forcadell. Faç divina…!
Per la vida! Però si el nostre mapa no són els Països Catalans…(No alçarem un gat mort per la cua, va dir J Fuster) Fóra d’eixe espai no farem res, l’autor A Rubio bé que ho sap com es llig en els paràgrafs que esmentes.
Renan? Really?
Un francés jacobí, la quinta-essència del centralisme? I a més, beato, com tu…
També podries haver citat a Eamon Valera, que entre llengua i independència, triaria la llengua. Per cert, la frase de Renan, no se la creu ni ell, o en “tenir gran coses en comú en el passat” no entra la llengua, els orígens, etc. Gràcies a molts Renans tenim el que tenim, que dilueixen la identitat i del “País Valencià” històric, acabem en “comunitat valenciana” i ofrenant noves glòries….
Ni necessitem ni ens convé recuperar un dret civil que fa 300 anys ja era antic. També és dubtós que convinga fragmentar més el dret actual. Potser millor unificar-ho a Europa, en la mesura que siga possible.