Home » Posts tagged 'Alcoi' (Page 2)
Tag Archives: Alcoi
9 de gener
Perduda l’esperança de rebre ajuda, el Consell es va reunir el dia 22 de juny i acordà contestar a Mahoní que la vila es rendiria sota certes condicions, per a la negociació de les quals es va enviar una comissió a Xàtiva.
Les negociacions fracassaren. En aquells dies el rei va publicar un reial decret (29 de juny de 1707) en què abolia els furs “como castigo a la rebelión de estos reinos” i se n’adjudicava el “dominio absoluto”. Els comissionats tornarien amb les mans buides; havien de rendir-se sense condicions, confiant només en la benvolença del vencedor.
Els alcoians, desesperats, decidiren resistir en defensa de les seues llibertats ciutadanes. Mahoní avançaria fins a Alcoi a primers de novembre, però no aconseguí rendir-lo i hagué de retirar-se, després de sis dies de combat, a una distància prudencial dels murs de la vila.
L’1 de gener de 1708 Alcoi quedava incomunicat i es repetien els atacs de Mahoní, les tropes del qual havien sigut reforçades per la brigada del duc de Berwick. S’hi va lluitar sense treva durant huit dies, al cap dels quals els alcoians es van rendir per por que els vencedors degollaren tot el poble.
Les tropes filipistes ocuparen la nostra vila el dia 9 de gener de 1708. Hi hagué saquejos, detencions, execucions. L’execució del cap de voluntaris Francesc Perera va ser l’inici d’un llarg camí d’humiliacions i penúries imposades pels vencedors filipistes.
Els invasors s’incautaren de tot el blat que hi van trobar. Asfeld imposà a la vila una multa de 6.000 doblons, pagadors el 6 de febrer. La quantitat no podria ser abonada i se n’ajornà el pagament. Es va haver de lliurar els objectes de plata de l’església parroquial per a evitar la destrucció de la vila.
Immediatament després de l’ocupació d’Alcoi, al febrer de 1708, els filipistes hi organitzaren un “ayuntamiento” […] L’alcalde i els regidors es reunien en una casa particular; la reunió s’anomenava “cabildo” i l’acta es redactava en castellà i no en llengua valenciana com s’havia fet fins aleshores.
El text en negreta no és meu. M’he limitat a traduir la crònica de Rogelio Sanchis Llorens (1916-2007) en el seu llibre Alcoy, tu pueblo. Don Rogelio no era precisament un nacionalista valencià, però els fets són els que són i cal dir les coses pel nom: decisió, resistència, llibertats, lluita sense treva, execucions, humiliacions, invasors, ocupació.
307 anys han passat des d’aquell funest 9 de gener de 1708 i, com canta Al Tall en Lladres, “no s’ensenya en les escoles com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits”. Valguen estes lletres de hui com a modest tribut a la memòria dels homes i dones que van perdre la vida en defensa d’una antiga llibertat, d’un regne amb cinc segles d’història, d’una terra que és la nostra, d’un país que anem refent.
Isabel
Tal dia com hui, més o menys, però de 1469, tenia lloc una boda que faria història, que marcaria el destí del món: Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es donaven, com diu ara la premsa rosa, el “sí que vull” a Valladolid. El casament en qüestió i tot el que s’esdevindria amb la feliç parella és per al nacionalisme espanyol una fita, ço és, un mojón. Unió de corones (no de regnes), conquesta de Granada, expulsió dels jueus, descobriment d’Amèrica… És innegable que tenen les seues raons per a estar-ne desvanits. “De Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera…”.
Però no vull parlar d’història, sinó d’espectacle, d’entreteniment, de cultura de masses. La tele, les sèries de la tele ens han fet creure que la transició va ser una cosa més familiar i amable que complicada i dolorosa, gràcies a Cuéntame. I el franquisme? El franquisme, el va passar mitja Espanya en el bar El Asturiano. Podeu contradir-me, dec haver vist tres o quatre episodis d’Amar en tiempos revueltos i cap de Cuéntame. No és només perquè Imanol Arias m’embafe més que un cocotet de massapà, és que no m’agraden les sèries. Ho confesse: no sé de què va Juego de tronos.
Però hi ha coses que m’encenen. Passe que les sèries, com els historiadors en general, dibuixen el passat com més s’adequa a la seua visió del present, d’acord. El que no puc encaixar és que l’actriu que encarna a Isabel la Catòlica semble eixida d’un anunci d’Intimissimi i el rei consort tinga més cara d’Hugo Boss que de Ferran el Catòlic. Però, ai, las!, les mosques, la brutícia, la caspa, la foscor… són les grans oblidades de les recreacions historicotelevisives.
En fi, sempre ens quedarà el teatre. Fa tres anys vaig vore a Alcoi, capital valenciana de les arts escèniques i de tantes arts més, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, de la companyia catalana La Calòrica. Ací va la sinopsi del muntatge:
Pobra Castella… Després d’una vida de triomfs que l’han dut a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els últims dies sense saber qui la succeirà en el tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, d’altres pateixen el tracte injuriós dels seus esposos. Tan sols queda un cap a la terra on es pugui cenyir la corona de Castella, el cap pertorbat de la princesa Joana. Una explosió grotesca sobre l’home i les passions que porta dintre. Una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, sobre la ridícula brevetat de la vida i l’evidència insuportable de la mort.
Un dels punts que et sobta a penes s’ha alçat el teló és que el paper d’Isabel la Catòlica és interpretat per Aitor Galisteo-Rocher. Sí, un home. Això conferix al muntatge molta conya i molta veracitat, perquè per a la nostra correcció política és inconcebible que una dona traïsca la família, sostinga la guerra i desnone a uns quants milers només per no menjar porc i tallar-se el prepuci. No, això només ho pot fer un tio. Bé, recomane als directors, programadors i supergestors culturals que em lligen que incloguen esta obra com a substanciós aliment de la ferotge platea. I, com diuen els de la faràndula, “molta merda”… a tots i totes.
La dona del cèsar
El cor de Publi Clodi Pulcre bategava accelerat per Pompeia, esposa de Juli Cèsar. Com que les festes de la Bona Deessa estaven vetades als homes, l’amor, que tant enlluerna com espenta, el féu disfressar-se de sonadora de lira per a poder, així, estar a prop de la seua estimada. El van descobrir, jutjar i condemnar. L’enuig de Cèsar, però, va anar més enllà del pretendent, acabaria reprenent Pompeia. En sorprendre’s la innocent pel cesari bonegó, el marit va argumentar: “Que la dona del cèsar siga honesta no és suficient; també ho ha de paréixer”.
Sense saber del cert què és el que ha passat, a Alcoi, en l’afer Zamorano, la moguda de contractacions municipals al bufet de la regidora de Règim Jurídic m’ha recordat la feta romana. Potser tot cau dins de la legalitat, però està lleig encarregar una faena pública a l’empresa privada on treballes, perquè els representants de la ciutadania, com la dona del cèsar, no només han de ser honrats, també ho han de paréixer.
En Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo, Lucía Etxebarria exposa els que, segons ella, són els pilars de la sistèmica corrupció espanyola: l’herència nord-africana (per allò del regateig i els intermediaris), la moral catòlica (tot queda redimit al confessionari) i el pes de la pròpia comunitat (pensa primer en els teus, els altres ho fan). En contraposició, l’escriptora defensa la moral protestant (sense sagrament, els pecats romanen). Afirma que als països on impera esta conducta, un empresari mai s’alegrarà, com a professional, de vore un amic convertit en alcalde o ministre. Sap que, encara que presente l’oferta més econòmica, l’amic alcalde o ministre no comptarà mai amb els serveis de la seua empresa. Per què? Perquè no només ha de ser honest, també ha de paréixer-ho.
Malgrat el meu catolicisme poc militant, crec que ens aniria bé un poc d’eixa moral protestant. Recomane el llibre d’Etxebarria. Fa memòria de totes les corrupteles, corruptes i corruptors, inclosos els de sang blava. Per tant i desgraciadament, el País Valencià hi és una referència constant. També parla de mi. Diu que sóc “un cuarentón muy salao”, però no busqueu este judici de fet en el vostre exemplar. És la dedicatòria que em signa l’autora. Gràcies, Virgínia, de nou, pel regal que em vas fer.
Una foto indignant
Com que la Festa ja està molt polititzada i això és cosa antiga i coneguda, ara s’ha fet un pas més enllà: la sexualització de la Festa. I no estic referint-me a sensuals amazones muntades a cavall, a l’impúdic peplum panxut d’algunes esquadres de negres, ni al melic mostrat per la moreta que fa sospirar al cristià. No. Una ventada homoeròtica ha entrat en les filaes, ha fet diana, ha sigut un tro. La web Nosgustas.com ha publicat fotos d’un cid i un palomino besant-se com només ho fan els enamorats. Com que en la meua filà som gent liberal, oberta i tolerant, la instantània ha caigut en general bé. Molt bé fins i tot, perquè ens dóna importància i singularitat i això, en un any sense càrrecs i quan encara en falten tants, deixa bon cos en qualsevol família festera. N’hi ha inclús que s’han animat a fer la seua pròpia versió de la famosa foto i, malgrat l’heterosexualitat, estan disposats a besar-se barbuts en la boca si el públic ho demana massiu.
A mi, particularment, la foto m’ha resultat indignant. Repetisc: indignant. M’explicaré de seguida. Em pareix genial la provocació, la reflexió, tot el meu suport a la causa LGTB, però, per més justa que siga una causa, hi ha coses que no es poden tocar, línies roges que no s’han de travessar. Al gra, ¿què fa el tio eixe vestit de cid sense el cuir i el metall de la caputxa, sense punys i amb unes malles que pareixen de lycra? És intolerable. Ací, si u vol lluitar pel castell, l’aparició o la visibilització s’ha d’anar amb el disseny complet. Un poc de respecte a la filà, per favor. Els cids de fulla acabarem anant a pixar amb capa i casc i ve el xicot este a besar-se alegrement sense el trage com toca. No pot ser.
Deixem-ho estar. Hui ja és 3 de maig, però pareix que siga 22 d’abril. Bones festes a totes i tots. Passeu-ho bé, toqueu-vos, beseu-vos i estimeu-vos tant com siga possible, amb fe mora i contenció cristiana. Visca Alcoi! Visca sant Jordi! Visca València lliure!
Tripartits
El passat 30 de setembre Anna Climent Montllor prenia possessió de l’acta de regidora de l’Ajuntament d’Alcoi. Conec Anna des de fa molts anys, és una persona intel·ligent, treballadora i batallera, ho farà bé. A més, amb la seua entrada a la corporació Compromís se situa al capdavant dels grups municipals quant a apoderament de les dones: de 5 regidors que tenim 3 són dones (60 %). Per darrere queden el Partit Popular (5 de 9: 55 %), el PSOE (3 de 7: 42 %) i Esquerra Unida (cap de 2: 0 %) i els no adscrits (cap de 2: 0 %).
Este nou canvi en la composició del nostre ajuntament és conseqüència de la renúncia de Rafel Carbonell a la política professional i l’epíleg d’un pacte tripartit d’esquerres, que havia de ser epopeia i acabà sent tragèdia, especialment per al Bloc. La lliçó que tots en podem traure és que un èxit mal gestionat pot esdevenir fracàs (el de Compromís) i que, amb habilitat i una conjuntura propícia, la pitjor derrota pot convertir-se en una dolça victòria (la del PSOE).
Alcoi no és el centre del món, d’acord, però quan fa dos anys la suma de socialistes, nacionalistes i comunistes treia el PP de l’alcaldia, molta gent mirà la nostra petita ciutat amb una gran il·lusió i es començava a dir que Alcoi era un banc de proves per al conjunt del País Valencià, que el que passara a l’Ajuntament d’Alcoi entre el 2011 i el 2015 podria extrapolar-se a la legislatura autonòmica 2015-2019. En això tenen raó, pot tornar-nos a passar.
I alguns encara creuen en les bondats del contrincant, la bona fe de tots els que volem un canvi, la unitat de l’esquerra, el valencianisme del PSPV, la lleialtat d’Esquerra Unida… He vist més candidesa en molts dels nostres militants que en Elmo i Winnie-the-Pooh junts. Així les coses, amb l’excitació de les enquestes favorables, el blat encara per ensacar i el discret festeig que mantenen Ximo Puig i Rosa Díez (vegeu El Temps núm. 1.515), jo continue malfiant-me. I tant que vull tirar el PP de la Generalitat; ho necessita el poble i ho necessita el PP mateix. Ara bé, el gat escaldat amb poca aigua n’hauria de tindre prou. Si estiguera en la meua mà, no consentiria que Compromís entrara en un altre govern tripartit, llevat que la presidència de la Generalitat recaiguera sobre Mònica Oltra, més que probable candidata de la coalició.
La importància no està tant en les sigles que ostenten aquella conselleria o l’altra, sinó en les polítiques que s’hi apliquen. I, amb els escons suficients per a condicionar l’acció del govern, es pot fer més des de fora que des de dins del Consell. M’agradaria que tot açò es tinguera en compte, si finalment té lloc l’anhelat canvi de cicle. També estaria bé que Rafel tornara a la política activa.
El vell i la mar
Dimarts hi havia bandera verda a l’Albir. M’agraden també les platges de pedra, l’únic inconvenient és que en no res que hi entres ja estàs amb l’aigua al coll. L’aigua, Alcoi. Jean-Marc, cunyat i gascó, i jo ens banyem amb les xiquetes. Uns metres més a l’esquerra un senyor d’uns 65 anys i barba blanca conversa amb un jove en la llengua del país. El gascó li troba una semblança, “Mira, Hemingway”, em diu. Llavors salude el barbut Josep Pérez i Tomàs, qui a partir de hui serà el Hemingway alcoià.
Fem una conversa breu. D’ací a poc es jubila, demane si tornarà a la política ara, diu que no, que l’han temptat, però no té gens de ganes, està tot molt emporcat, el tripartit, quin desastre… Confesse les culpes pròpies, les del Bloc, en l’empastrat i li anomene els companys. “Poques idees i confuses”, és el que opina l’artista del socialisme alcoià. Vol escriure, exposar, fer versos i disfrutar. S’ho ha guanyat el bon home; que vaja bé, capità. “És que era socialista?”, em pregunta el meu cunyat. Dic que sí i dels més bons, dels que es creien la cultura, la tradició, el valencià. Li devem el Tirisiti i la cavalcada reial, jornades de sociolingüística i més coses de trellat.
Ja no queden socialistes com els vells, com els d’abans. No és que foren tots dels nostres, gent pel País Valencià, però n’hi havia un grapat. Els actuals sols s’esforcen per ser una sucursal i el seu valor s’enfonsa com una pedra a la mar.
El nom fa la nosa
Tal com correspon a un jove guerrer, després de les festes duia l’arcabús a l’armeria perquè el netejaren i el deixaren a punt per a l’alardo de l’any següent. Jo devia tindre vint-i-pocs anys quan la senyora que atenia el negoci, per a emplenar l’etiqueta i el resguard, em va demanar el nom: Jordi Davó, vaig respondre. Llavors ella, amb la cal·ligrafia bella i calmosa de les nostres mares (més o menys Edwardian Script), anota: Jorge Davó. Amb tota l’educació vaig apuntar: “Perdone, li he dit Jordi”. Ella: “Sí, això he posat: Jordi”. Jo: “No, ací diu Jorge”. I amb la perplexitat que se’ns fa davant l’evidència no reconeguda aquella santa dona va setenciar: “És lo mateix, no?”
No, no és el mateix. El meu nom és Jordi. Així em deia mon pare, ma mare, el meu germà, els avis, tota la família i els amics. Si em van inscriure Jorge és perquè no hi havia altra opció, en 1973 encara manava Franco. Pocs dies després de fer els díhuit anys, vaig anar al registre a “traduir-me el nom”. Jordi és, per tant, el nom amb què vaig fer la carrera, sóc pare, em presente a algunes eleccions i pague els impostos. La meua cunyada i una nóvia de l’adolescència encara em diuen Jorge. També diuen que “no me sale llamarte Jordi, siempre te he dicho Jorge”. Espere que algun dia superen eixa limitació. Mentrestant, tampoc és qüestió d’enfadar-se.
Si això val per a les persones, com no ha de valdre per a les ciutats? Ningú ha deixat de dir Lérida o Gerona perquè oficialment siguen Lleida i Girona. Si et pregunten on està Onteniente, sabràs de sobra que estan parlant d’Ontinyent. El que compta en estos casos, i en els 154 municipis valencians que només tenen com a oficial el nom en valencià, és la voluntat dels seus representants democràtics de donar importància i valor simbòlic a la llengua pròpia. És el que vaig fer jo amb la majoria d’edat.
En el ple de dilluns el PSOE, el PP i els regidors no adscrits (ex-PP) d’Alcoi van votar en contra de la moció de Compromís perquè Alcoi fóra l’únic nom oficial de la ciutat. No es tractava de prohibir res, ni de dividir la població, els nacionalistes i Esquerra Unida només feien cas de la recomanació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució reconeguda en l’estatut d’autonomia que PP i PSOE van reformar i pactar en 2006. Per a una determinada dreta alcoiana, la Y, Alcoy, és com una trinxera, l’Alcázar que no estan disposats a rendir. Per a una part de l’electorat i la militància socialista, esta ha sigut l’enèsima decepció. Potser l’última.
En l’argumentació en contra del portaveu socialista no va faltar la demagògia, tan del PP actual, d’apel·lar a la unitat davant la crisi, a la necessitat d’estar a lo que toca. També recordava que l’assumpte es va tractar fa vint-i-cinc anys. 25 anys, això és 1988! A Alcoi manava Sanus i a la Generalitat Lerma. Sanus, l’alcalde que en l’última legislatura va fer tot el possible per a donar el govern al PP i un quadre d’Antoni Miró a Zaplana, i Lerma, el candidat més votat de 1991, el gran valedor dels éssers invertebrats. Sí que té referents de futur el socialisme alcoià, sí.
En fi, tal faràs tal trobaràs. De tota manera, la marxa general del PSOE alcoià, valencià o espanyol no ens lleva el son, ni a mi ni a alguns del seus dirigents. La pèrdua de suports continua imparable, però en el ròssec i en les batalles internes trobaran un lloc per a ser regidors o diputats i, si això els falla, sempre poden tornar a ser alliberats sindicals.
Quin gran error vam cometre amb el tripartit. Torne a la festa: per ALCOI i per sant JORDI, acabe esta entrà!
Pintades
“LES PARETS TENEN ORELLES. LES VOSTRES ORELLES TENEN PARETS”. Això és el que podia llegir-se als murs del col·legi La Salle a Alcoi. L’autor anònim reivindicava el valor de les pintades per a fer-se escoltar i criticava el tancament dialèctic de vés a saber qui. La societat en general? Els abnegats germans lasalians? L’humil excursionista matiner que fa cap al barranc del Cint? Recorde moltes pintades. A l’hospital civil d’Oliver, fa molts anys, n’hi havia una que deia “LAS BOMBAS NUCLEARES MATAN A SUS HIJOS, PERO NO LOS DESPEINAN”. O aquella a l’entrada de Muro d’Alcoi: “NI D’ALCOI NI DEL COMTAT, SOLES MURO”. I un graciós va contradir: “MURO DE BERLÍN!”
Les rèpliques solen ser millors que el missatge inicial. Al carrer Joan Cantó, un fatxeta va pintar “18 DE JULIO… OTRA VEZ” i li van respondre “¡LOTERÍA NACIONAL!”. Entre les moltes urbanitzacions de Xàbia, un ecologista va trobar lloc per reclamar “TERRA VERDA, XALETS A LA MERDA”, però va deixar lloc perquè li apuntaren “Y TÚ AL PARO, CABRÓN”. Conten que en un carrer de València algú va estampar l’amenaça “MUERTE AL CERDO DE CARRILLO” i un benintencionat vianant va advertir al dirigent comunista: “SANTIAGO, TE QUIEREN MATAR EL CERDO”. Més recent era aquella combinació en què el primer havia escrit “NACIÓ VALENCIANA!” i el segon va rematar “…Y MURIÓ FALLERA”.
N’hi ha que feien versos i tot: “FASCISTAS, BURGUESES, OS QUEDAN POCOS MESES”, podíem llegir a les escales de l’institut Jordi Juan d’Alacant; abans d’arribar al Pare Vitòria d’Alcoi, els i les alumnes passaven per davant d’una inscripció aclaridora: “DE GRIS O DE MARRÓN, UN CABRÓN ÉS UN CABRÓN”. No vull acabar esta memòria de l’esprai sense citar-ne una, també de la transició, que continua de plena actualitat i podem dedicar al nostre Molt Honorable i al partit que el sustenta en la Generalitat: “MOLTA TRACA I POC PARLAR VALENCIÀ”.
Ara bé, no hem de perdre de vista que en democràcia hi ha altres maneres d’expressar les pròpies idees i que fer pintades és una porcada més gran que la de Carrillo. Ni la raó, ni la rima, ni l’enginy disculpen la gamberrada. La nit del 15 de maig passat, algú es va dedicar a omplir Sant Joan de pintades contra la construcció de la futura Universitat Catòlica d’Alacant. Jo també estic en contra d’eixe projecte, especialment perquè em sembla que l’alcalde Aracil, a qui també van embrutar la porta de casa, s’ha encabotat a tindre un campus al poble al preu que siga. Recordeu la història d’amor entre Camps, Eclestone, València i la fórmula 1? Eixa sentor fa la séquia.
Doncs bé, no m’agrada com va això de la Catòlica d’Alacant, però tampoc que ningú es dedique a sullar parets amb nocturnitat i traïdoria. Per cert, si voleu saber més sobre què guanya i què perd el poble amb la nova universitat, llegiu el que ha escrit Albert Caturla, amic meu i portaveu de Compromís a l’Ajuntament: “La primera pedrà de la UCAM”.
Happy new gin
Del continent al tron d’Anglaterra, Guillem d’Orange s’emportaria l’afició a beure ginebra, i els anglesos, monàrquics i bevedors com n’hi ha pocs, van seguir el costum reial amb la desmesura habitual. Arreu del nostre domini lingüístic, la fabricació de ginebra comença a Menorca, colònia de Sa Graciosa Majestat durant quasi un segle. Un segle de ginebra i de soldats, però també de comerç, camins, dipòsits, obres públiques i respecte a la llengua valenciana, dita menorquí allà. Per tot això, i a diferència del que s’esdevé en altres indrets, l’illa té bon record dels britànics.
En arribar l’imperi a l’Índia al gin afegí tonic water; no per tast ni delectança, per a espantar el mosquit. Això ens ha deixat la història, ara la tònica amarga i la beguda humil són un combinat molt fashion, un còctel d’allò més in; posa-me’l en copa globus que el got de tub he avorrit i no oblides l’angostura que sóc de paladar fi. Però si en sabor i aroma del que es tracta és d’excel·lir, ni Amsterdam ni Londres tenen el que Alcoi pot oferir. Amadors de la ginebra, per fi hem tocat cim: des del cor de la Mariola ens arriba Ever gin. Digueu-ne també Gin ever, que evoca els ginebrons del ginebre, la base de l’elixir. “What a wonderful beverage!” diuen a Downing Street i han mobilitzat els espies que tenen a l’MI6. Els de Sinc guarden la fórmula del beuratge exquisit, beguem tots ginebra nostra que ens farà més profit.
Contra Sanus, vivíem millor.
Una de les dites més repetides pels nostàlgics del franquisme és la que planteja que “con Franco, vivíamos mejor”. Versionant la sentència dretana, els nostàlgics d’una esquerra espanyola combativa i resolta afirmen que “contra Franco, vivíamos mejor”.
Fa una setmana que el PP d’Alcoi té nova direcció. L’adalil dels populars locals és, per 337 vots, Rafa Miró, un bon xic, estudiós quan estudiava, faener quan fa faena, del partit de tota la vida. L’altra aspirant era Carmina Nácher, una bona xica, estudiosa quan estudiava, faenera quan fa faena, del partit de tota la vida; va aconseguir 199 vots.
Segons es mire, ni és una victòria aclaparadora ni és una derrota definitiva. A més, algunes veus comenten la participació en els comicis d’un centenar de xavals de Nuevas Generaciones, tots de Benidorm, però afiliats a Alcoi per a assegurar el triomf del candidat oficialista. Tant fa, amb mercenaris o no el campió és el que és.
El futur, però, continua sent incert i la política alcoiana és més imprevisible que un ximpanzé amb un revòlver. Sedano no s’estarà quiet, els nacheristes tampoc, Francés farà el que li diguen, en 2015 la dreta alcoiana presentarà més de tres opcions… definitivament, l’amic Rafa Miró no té bona peça al teler.
I m’imagine jo als dos, Rafa i Carmina, quan van arribar a casa el divendres passat. En la tranquil·litat de les respectives alcoves, l’un rebaixaria l’eufòria de guanyar i l’altra relativitzaria l’amargor de perdre. És possible també que coincidiren a recordar els temps en què lluitaven braç a braç, la cohesió interna finalment aconseguida, l’esperança de l’any 1995, el míting de Zaplana en el Principal, any 2000: Peralta alcalde, l’absoluta de 2003, les complicitats, la mútua alegria… Ich hatt’ einen Kameraden.
Si de veritat van pensar en tot això, és possible que en el fons dels seus cors els dos sospiraren: “Contra Sanus, vivíem millor!”
Comentaris recents