Home » Posts tagged 'Alcoi' (Page 3)

Tag Archives: Alcoi

Peixateres i fanalers

Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:

Vespra sant Antoni

gran lío va haver,

per tota la plaça

i per els carrers.

Una peixcatera

molt desficacià

per ser atrevida

tot li ho van tirà.

Ella pensava que tot

li havia d’eixir en bé,

sempre parlant foradat

com si fóra un llenyater.

 

D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:

Senyor Don Simon,

la boca em fa mal

de dir-li a vosté

que encenga el fanal.

Uno, dos i tres…

fanal encés!

 

El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:

“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”

Toni el Rei

Antoni Espinós Jordà va ser l’alferes moro de l’any 1903. Aquell càrrec de la filà Chano seria el primer a lluir un disseny especial i no el de la comparsa amb alguns afegits i modificacions. Fou obra del pintor Laporta, qui també immortalitzà el trage en un quadre de 92 x 73 cm., que coneixem pel malnom de la perxa: Toni el Rei. L’èxit, que degué ser una autèntica trabucà, mouria l’Associació de Sant Jordi a cuidar especialment l’estètica en la festa i, al maig de 1904, es dotava d’una comissió consultiva integrada per Francesc Laporta, Ramon Ferreres, Evarist Perlasia, Ferran Cabrera (pintors) i l’arquitecte modernista Vicent Pascual.

El passat 19 d’abril, dijous de la Santa Faç Divina —misericòrdia!—, l’amic Toni Calvo em va demanar que escriguera sobre l’elefant del rei, la princesa Corinna, la trabucada al peu de l’infant, l’ortodoxa reina Sofia… i, la veritat, no sé què dir que no s’haja dit ja o que no penseu que pense. Diré alguna cosa, sí: em va cridar l’atenció el to tremolós de les 11 paraules de disculpa. Tenien la prosòdia lineal dels discursos de Nadal, però havien perdut —potser per sempre— la campechanía mediàtica i l’arrogància borbona del “¿Por qué no te callas?” El gegant constitucional té els peus de fang i la pelvis castigada.

Per a mi, són molt més dignes i reis els dos Tonis de qui parle: l’alcoià de 1903 i l’actual i campeller Toni Calvo. Calvet, per cert, també representa la gent, però a este l’ha votat el poble i si no ho fa bé… en quatre anys al carrer. I també ha sigut capità i s’ha corregut bones fetes, però se les ha pagades ell.

Sant Pau predicant a l’Areòpag

No sé si tinc, com diuen, la fe del convers, però com que en alguna ocasió he acabat defensant allò que abans perseguia, sant Pau és un personatge que em desperta simpatia. De Nietzsche a Ratzinger, de l’atac a la lloança, alemanys i resta del món l’han reconegut com a vertader constructor de l’Església, bàsicament perquè va entendre que la nova religió no podia circumscriure’s als de la circumcisió i començà a evangelitzar a tort i a dret. L’any 51 va anar a Atenes i anuncià la bona nova a jueus, epicuris, estoics i idòlatres en general. Segons sant Lluc, no hi va tindre molt d’èxit: “Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure […] Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més”.

1.841 anys després d’aquells fets, l’alcoià Francesc Laporta pintava una tela de grans dimensions (395 x 590 cm) anomenada Sant Pau predicant a l’Areòpag. Davant el consell que jutjava els assumptes religiosos, l’apòstol dels gentils assenyala amb una mà el temple del déu de la guerra i amb l’altra el cel, el Déu que “no habita en temples construïts per mans d’home”. Mentre examine el quadre, Daniel Climent —filòsof en tant que amant de la saviesa— m’il·lumina l’etimologia (“Areòpag: la muntanya d’Ares”) i el sentit de l’obra (“S’enfronta al déu pagà en el seu propi terreny”) i després m’envia la imatge adjunta. Gràcies de nou i per tot, mestre.

Bé, amb tot este rotllo vull animar-vos a aprofitar els darrers dies. No és que s’acabe el món, és que el diumenge 25 tancarà “Camins d’Art”, on hi ha inclosa esta obra. Val la pena pujar a Alcoi; també per a vore l’exposició, és clar. I tu, Luis, germà meu en Crist i en el llibre de família, fes l’esforç, home, que ho tens al costat de casa.

Das ganze Jahr ist Oktoberfest mit Spigha

Cervesa. Del llatí cervēsia, per a alguns compost pel teònim Ceres, deessa romana de l’agricultura, i el mot vis, força; una etimologia tan bella com poc probable. N’hi ha japonesa, grega, egípcia, xilena, neozelandesa, palestina, catalana, kenyana, canadenca, australiana, israeliana, portuguesa, sud-africana, costa-riquenya, espanyola… La inventaren de xamba els sumeris fa 6.000 anys i d’aleshores ençà tots els pobles que l’han tastada han volgut perfeccionar-la i fer-la seua. A Munic li fan una festa que dura mig mes. El Theresienwiese s’ompli d’àvids bevedors bavaresos, l’Oberbürgermeister obri a colps el primer barril, el Ministerpräsident s’estaca gola avall una gerreta de litre i comença la disbauxa. Típica moderació catòlica. L’Oktoberfest s’ha escampat i ara en fan arreu del món, també a Alacant i Elx, la de Calp és principal.

La cervesa té excel·lents propietats, és bona per a grans i menuts, aporta brillantor a la salut, ens revifa, cap medicina la iguala com a tònic. No ho dic jo, ho diu l’anunci de l’esquerra. Tots i totes hem millorat notablement la nostra aparença gràcies a la cervesa; a la cervesa que pren qui ens està veient, és clar. Ens faltava, però, una peça fonamental per a completar el mapa genètic de la cervesa. L’hem trobada, amigues i amics. Sí, des de fa uns mesos la humanitat sencera, assedegada i exhausta, pot sadollar la set i reposar satisfeta. Ja tenim cervesa alcoiana! I n’hi ha de dos estils: brown ale, de nom propi Gurugú, i pale ale, altrament dita Na Valora. Les dos boníssimes, les dos nostres, les dos etiquetades en valencià. No perdeu més temps, feu-ne ara mateix la vostra comanda.

Dialectologia electoral

Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:

I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.

Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.

Diputada Ferrando

Rafa Climent, bon amic i millor alcalde de Muro, em va presentar a Amparo Ferrando ara fa dos anys. Era maig, els moros i cristians entraven a la vila i en un mes hi hauria eleccions europees. Jo era candidat pel Bloc-Pobles d’Europa, la diputada em va dir que havia sentit parlar molt de mi. No era per la meua fulgurant carrera política, és que la seua filla Andrea és molt amiga de la meua neboda Maria. Ferrando volia que la xiqueta entrara a les joventuts del PP i això em va inquietar sobre manera. No només pel fons ideològic de la militància, també perquè sóc el padrí de Maria i l’Església m’obliga a “vetlar pel creixement espiritual” de la meua fillola. No crec que en Nuevas Generaciones puga créixer en eixe sentit. La diputada popular entenia que en aquelles eleccions de 2009 Maria em votara, però em va advertir que ja li havia demanat el vot per a les següents.

Valga el record d’esta conversa com a prova de descàrrec per a Amparo Ferrando: dos anys abans de les municipals i autonòmiques ja feia campanya per Sedano i Camps. No veig raó, per tant, a l’enuig de l’exacalde quan va criticar que el PP mantinguera en la candidatura al Congrés a Ferrando, una persona que, segons ell, havia demanat el vot per al Bloc. No és veritat això, almenys pel que jo sé. Així les coses, quan el PP viu un moment dolç a Espanya passa per una crisi de lideratge a Alcoi. Ningú coneix el futur, però no m’estranyaria que en 2015 l’actual cap de l’oposició caiguera en el pecat que ara veu en Ferrando. Miren, si no, l’exdiputada i exconsellera del PP Gema Amor; se n’ha passat al CDL i, amb tres regidors, ha impedit que el PP ocupara l’alcaldia de Benidorm.

I tot açò de Muro, la diputada, la meua neboda, l’exalcalde i l’exconsellera per què ara? Perquè ja estem en campanya electoral i la llei em permet demanar-vos obertament el vot. El pròxim 20 de novembre, voteu Compromís-Equo, una opció sense les disputes internes del PP, amb molta més espenta que el PSOE i amb Aitana Mas com a número u. Una candidata com la meua neboda: jove, intel·ligent, universitària i, com podeu comprovar en la imatge adjunta, guapíssima.

Charlot i Llapissera

Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.

Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.

Més versos

Pas als maseros, sort als maseros en l’alferesia cristiana de 2012. Espere de tot cor que no conegueu la conjuntura infortunada que fa cinc dies vam patir els cids en general i particularment els companys de l’esquadra especial. Volem una investigació, exigim que es depuren responsabilitats, mereixem una reparació moral i festera.

Havia de dir-ho. I ara, com que ja estic més tranquil, torne als maseros. Sempre ixen davant de nosaltres, coincidim a la plaça, escolte els seus dolçainers, toquen El cant dels maulets i l’entrada cristiana sembla una manifestació valenciana. Bé, d’alguna manera sí que ho és, no?

Una altra tradició masera és llançar al vent i al públic versos vius i veraços. No és que els vagen declamant —són maseros, no rapsodes—, te’ls donen en al·leluies, fulls volants, flyers en diuen els que van molt de moderns.

En vaig arreplegar dos que no eren nous del tot. Són d’Armando Santacreu (1926-2009), prolífic faedor de sainets, més preocupat per la sorna que per la norma. Deuen tindre prop de vint anys, però els vaig trobar actualíssims. Ací van, del Partidor a on tu estigues:

EL PARO I EL CAMP

Dos millons hi han de parats

entre la industria i servicis,

lo que imposa sacrificis

i restriccions a grapats.

Tots viuen assacanats

cobràn del Paro en cadena,

lo que em dona molta pena

perque yo en el mas llaurant,

fent marges i entrecavant

no m’acabe la faena.

MASERO ESTADÍSTIC

La collita de melons

enguany la tenim pobreta,

perque no plou ni miqueta

ni fluixet ni en chaparrons.

En canvit tenim nocions

estadistiques i “datos”

que han aplegat a nosatros,

que en tot el camp valencià

tant en l’horta com secà,

abunden els moniatos.

Esteve Ferrer, cabo esquerrer

Òbric un diari del dissabte i em trobe la llista que el PSPV-PSOE presentarà a Alcoi. Em trobe també la sorpresa de trobar Carles Cortés com a fitxatge estrela dels socialistes alcoians. Sorprén perquè sempre he considerat que Carles és més pròxim al partit d’Enric Balaguer que no al d’Enrique Múgica. De fet, fa uns mesos em va assegurar que… bé, deixem-ho córrer perquè degué ser abans que la seua amiga María José Pallarés ocupara el número 3 de la candidatura i, ja se sap, pels amics es fan coses així i molt pitjors. A més, sé que Carles contribuirà al bon resultat dels socialistes i això és una condició indispensable perquè Rafel Carbonell siga alcalde. Per tant, Carles, molt d’ànim i endavant! Sense eixir de la mateixa llista —o justament al contrari perquè n’ha quedat fora del tot—, veig que un altre Carles no repetirà com a regidor. Llàstima. Carles Esteve Ferrer va disputar la capçalera de cartell al secretari local Antonio Francés, qui democràticament fou elegit pels militants en les primàries, i eixa aspiració deu haver sigut el seu pecat mortal. Si no, no s’explica esta exclusió caïnita. Carles té el cul pelat en açò de la política —tant en el govern com en l’oposició—, és un tio amb ganxo que sap comunicar, còmic de vocació i tècnic forestal de professió. Arribats ací, no cal dir que és amic meu, oi? És un d’aquells militants socialistes de tota la vida, però de vegades el trobe també més pròxim a nosaltres, al Bloc, que al seu propi partit. Una nit de l’olla, sopant a la filà, lamentava que, a Xàtiva, uns policies nacionals hagueren retingut un jove per negar-se a parlar-los castellà. Tot indignat va sentenciar: “Lo que fa falta és una policia autonòmica com toca, com els Mossos d’Esquadra”. Com que en aquell temps socialistes i populars pactaven la reforma de l’estatut valencià, li vaig dir: “Vés a explicar-ho als del teu partit, que no volen una escola de policia”. Llavors va mudar el gest i exclamà: “Això diu el meu partit? Pos hauré de canviar de partit”. Després va riure i es va abocar un poc més de café al got. I la qüestió de fons és com de malament gestionen alguns polítics la democràcia interna. Una vegada han guanyat, arrasen el contrincant i tots els seus partidaris. No és això, haurien d’aprendre d’Obama. Mira tu si es van dir barbaritats ell i Cilnton quan bregaven per la nominació demòcrata a la presidència i ara Hillary és secretària d’Estat. Millor sumar, no? I en el cas del PSOE, ni tan sols han d’eixir de casa per a buscar-se un exemple. Algú recorda en quina llista anava Rubalcaba en el congrés federal de l’any 2000? Anava en la de Bono, però Zapatero sabia que li convenia comptar amb ell i ara potser li estalviarà el paperot de ser candidat al 2012, si és que al final el president no les té totes. S’ha de guanyar i saber administrar la victòria. En fi, Carles, jo sé que és difícil que canvies, però tu saps que ací tens ta casa. T’estimem perquè eres un artista valencianista i mediambientalista i, encara que no eres mosso, fas bé de cabo d’esquadra i amb la mà esquerra, que és cosa molt difícil i singular.

Tira-li, Martí!

En honor al déu de la guerra, son pare li va posar Martinus i el xiquet faria també carrera en l’exèrcit de Roma. Una nit fosca i freda al limes germanicus, el soldat i el seu cavall trobaren un pobre que demanava almoina. Com que no tenia res a donar-li, Martí va desfer-se en dos mitats la capa i en va donar una al captaire perquè, almenys, poguera protegir-se del fred. Aquella mateixa nit, en somnis, el Nostre Senyor se li aparegué cobert amb la mitja capa. Després, Martí es faria batejar i abandonaria l’exèrcit, però no la lluita perquè, en comptes de bàrbars barbuts, ara bregaria contra el banyut. Va ser exorcista, fundador de monestirs, bisbe, defensor de Priscil·lià i els priscil·lianistes… Conten que el dimoni mateix el reptà a construir un arc. El maligne féu un arc de gel que el sol va fondre ràpidament, Martí va guanyar fent-ne un lluminós i acolorit que, des d’aleshores, coneixem com a arc de Sant Martí; arc iris, per als amants del laïcisme a tota ultrança. A Tours, on va morir tal dia com hui, 11 de novembre, conservaven el tros de capa del sant i, al final, el contingut donà nom al continent: cappella és en llatí una capa petita i d’ahí vénen les capelles i els capellans tant si canten com si no. Martí fou el primer patró de l’orde de cavalleria i ho és també de manyans, ferrers, ferradors i tractants de cavalls, haques, matxos i someres. A Orient i Occident li tenen molta devoció, a la nostra ciutat capital, justament al carrer Sant Vicent, té una església dedicada. Compartix l’advocació del temple amb sant Antoni Abat, cosa que no deu fer molta gràcia al porquet d’este frare per allò que “a cada porc li ve el seu sant Martí“. Doncs bé, si teniu la sort de trobar-la oberta, entreu a esta església ni que siga per curiositat. Hi ha una capella dedicada a sant Jordi, però no un sant Jordi qualsevol, sinó el sant Jordi dels alcoians. Allà està acompanyat per la Mare de Déu de la Font Roja i el Jesuset del Miracle i amb la plaça i el castell de festes en un fresc. És el nostre, no hi ha dubte. I per què eixa ambaixada alcoiana al temple valentí de Sant Martí? No ho sé, segurament perquè a Alcoi sempre hem tingut molta gent “de capeta” i “de mitja capeta”.