Home » Posts tagged 'Alcoi' (Page 4)
Tag Archives: Alcoi
Més versos
Pas als maseros, sort als maseros en l’alferesia cristiana de 2012. Espere de tot cor que no conegueu la conjuntura infortunada que fa cinc dies vam patir els cids en general i particularment els companys de l’esquadra especial. Volem una investigació, exigim que es depuren responsabilitats, mereixem una reparació moral i festera.
Havia de dir-ho. I ara, com que ja estic més tranquil, torne als maseros. Sempre ixen davant de nosaltres, coincidim a la plaça, escolte els seus dolçainers, toquen El cant dels maulets i l’entrada cristiana sembla una manifestació valenciana. Bé, d’alguna manera sí que ho és, no?
Una altra tradició masera és llançar al vent i al públic versos vius i veraços. No és que els vagen declamant —són maseros, no rapsodes—, te’ls donen en al·leluies, fulls volants, flyers en diuen els que van molt de moderns.
En vaig arreplegar dos que no eren nous del tot. Són d’Armando Santacreu (1926-2009), prolífic faedor de sainets, més preocupat per la sorna que per la norma. Deuen tindre prop de vint anys, però els vaig trobar actualíssims. Ací van, del Partidor a on tu estigues:
EL PARO I EL CAMP
Dos millons hi han de parats
entre la industria i servicis,
lo que imposa sacrificis
i restriccions a grapats.
Tots viuen assacanats
cobràn del Paro en cadena,
lo que em dona molta pena
perque yo en el mas llaurant,
fent marges i entrecavant
no m’acabe la faena.
MASERO ESTADÍSTIC
La collita de melons
enguany la tenim pobreta,
perque no plou ni miqueta
ni fluixet ni en chaparrons.
En canvit tenim nocions
estadistiques i “datos”
que han aplegat a nosatros,
que en tot el camp valencià
tant en l’horta com secà,
abunden els moniatos.
Esteve Ferrer, cabo esquerrer
Òbric 
un diari del dissabte i em trobe la llista que el PSPV-PSOE presentarà a Alcoi. Em trobe també la sorpresa de trobar Carles Cortés com a fitxatge estrela dels socialistes alcoians. Sorprén perquè sempre he considerat que Carles és més pròxim al partit d’Enric Balaguer que no al d’Enrique Múgica. De fet, fa uns mesos em va assegurar que… bé, deixem-ho córrer perquè degué ser abans que la seua amiga María José Pallarés ocupara el número 3 de la candidatura i, ja se sap, pels amics es fan coses així i molt pitjors. A més, sé que Carles contribuirà al bon resultat dels socialistes i això és una condició indispensable perquè Rafel Carbonell siga alcalde. Per tant, Carles, molt d’ànim i endavant! Sense eixir de la mateixa llista —o justament al contrari perquè n’ha quedat fora del tot—, veig que un altre Carles no repetirà com a regidor. Llàstima. Carles Esteve Ferrer va disputar la capçalera de cartell al secretari local Antonio Francés, qui democràticament fou elegit pels militants en les primàries, i eixa aspiració deu haver sigut el seu pecat mortal. Si no, no s’explica esta exclusió caïnita. Carles té el cul pelat en açò de la política —tant en el govern com en l’oposició—, és un tio amb ganxo que sap comunicar, còmic de vocació i tècnic forestal de professió. Arribats ací, no cal dir que és amic meu, oi? És un d’aquells militants socialistes de tota la vida, però de vegades el trobe també més pròxim a nosaltres, al Bloc, que al seu propi partit. Una nit de l’olla, sopant a la filà, lamentava que, a Xàtiva, uns policies nacionals hagueren retingut un jove per negar-se a parlar-los castellà. Tot indignat va sentenciar: “Lo que fa falta és una policia autonòmica com toca, com els Mossos d’Esquadra”. Com que en aquell temps socialistes i populars pactaven la reforma de l’estatut valencià, li vaig dir: “Vés a explicar-ho als del teu partit, que no volen una escola de policia”. Llavors va mudar el gest i exclamà: “Això diu el meu partit? Pos hauré de canviar de partit”. Després va riure i es va abocar un poc més de café al got. I la qüestió de fons és com de malament gestionen alguns polítics la democràcia interna. Una vegada han guanyat, arrasen el contrincant i tots els seus partidaris. No és això, haurien d’aprendre d’Obama. Mira tu si es van dir barbaritats ell i Cilnton quan bregaven per la nominació demòcrata a la presidència i ara Hillary és secretària d’Estat. Millor sumar, no? I en el cas del PSOE, ni tan sols han d’eixir de casa per a buscar-se un exemple. Algú 
recorda en quina llista anava Rubalcaba en el congrés federal de l’any 2000? Anava en la de Bono, però Zapatero sabia que li convenia comptar amb ell i ara potser li estalviarà el paperot de ser candidat al 2012, si és que al final el president no les té totes. S’ha de guanyar i saber administrar la victòria. En fi, Carles, jo sé que és difícil que canvies, però tu saps que ací tens ta casa. T’estimem perquè eres un artista valencianista i mediambientalista i, encara que no eres mosso, fas bé de cabo d’esquadra i amb la mà esquerra, que és cosa molt difícil i singular.
Tira-li, Martí!
En honor al déu de la guerra, son pare li va posar Martinus i el xiquet faria també carrera en l’exèrcit de Roma. Una nit fosca i freda al limes germanicus, el soldat i el seu cavall trobaren un pobre que demanava almoina. Com que no tenia res a donar-li, Martí va desfer-se en dos mitats la capa i en va donar una al captaire perquè, almenys, poguera protegir-se del fred. Aquella mateixa nit, en somnis, el Nostre Senyor se li aparegué cobert amb la mitja capa. Després, Martí es faria batejar i abandonaria l’exèrcit, però no la lluita perquè, en comptes de bàrbars barbuts, ara bregaria contra el banyut. Va ser exorcista, fundador de monestirs, bisbe, defensor de Priscil·lià i els priscil·lianistes… Conten que el dimoni mateix el reptà a construir un arc. El maligne féu un arc de gel que el sol va fondre ràpidament, Martí va guanyar fent-ne un lluminós i acolorit que, des d’aleshores, coneixem com a arc de Sant Martí; arc iris, per als amants del laïcisme a tota ultrança. A Tours, on va morir tal dia com hui, 11 de novembre, conservaven el tros de capa del sant i, al final, el contingut donà nom al continent: cappella és en llatí una capa petita i d’ahí vénen les capelles i els capellans tant si canten com si no. Martí fou el primer patró de l’orde de cavalleria i ho és també de manyans, ferrers, ferradors i tractants de cavalls, haques, matxos i someres. A Orient i Occident li tenen molta devoció, a la nostra ciutat capital, justament al carrer Sant Vicent, té una església dedicada. Compartix l’advocació del temple amb sant Antoni Abat, cosa que no deu fer molta gràcia al porquet d’este frare per allò que “a cada porc li ve el seu sant Martí“. Doncs bé, si teniu la sort de trobar-la oberta, entreu a esta església ni que siga per curiositat. Hi ha una capella dedicada a sant Jordi, 
però no un sant Jordi qualsevol, sinó el sant Jordi dels alcoians. Allà està acompanyat per la Mare de Déu de la Font Roja i el Jesuset del Miracle i amb la plaça i el castell de festes en un fresc. És el nostre, no hi ha dubte. I per què eixa ambaixada alcoiana al temple valentí de Sant Martí? No ho sé, segurament perquè a Alcoi sempre hem tingut molta gent “de capeta” i “de mitja capeta”.
Mors in vita
El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.
L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.
No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.
Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:
Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”
Alcalde i cavaller
Dissabte vaig estar a l’entrada cristiana de Muro. Un acte ben organitzat i ben vistós, res a envejar a les d’Ontinyent o Cocentaina. Rafa Climent, alcalde de la vila, encaixa mans dels convidats i besa galtes de les convidades; a mi, m’abraça. Hi ha bon rotllo amb el burgmestre murer principalment per dos motius: és un bon tio i és del meu partit. El Bloc Nacionalista Valencià és l’opció del 55% dels votants de Muro, majoria absoluta del professor de llatí i els set magnífics regidors que l’acompanyen. Continuen les salutacions, arriba Morera i ens donem la mà, no és per falta de bon rotllo, és que m’ha criticat el planxat de la camisa; serà millor que m’estalvie els comentaris. I, en això, una altra abraçada a un altre alcalde, també bon tio, també del meu partit, també Rafa. La diferència és que encara no ha pres possessió del càrrec. Sí, amigues i amics, les eleccions municipals de l’any que ve faran Rafel Carbonell alcalde d’Alcoi. M’hi jugue tots els arrossos, eixuts i melosos, que vulgueu. Demà, dissabte 15 de maig, a les set de la vesprada i al Teatre Principal d’Alcoi, farem la presentació solemne del candidat. Un lloc idoni el teatre, Rafel domina l’escena, del sainet a l’acte sacramental no hi ha gènere que se li resistisca, connecta amb el públic. A més de la te de teatre, tres efes destaquen en el seu currículum. Una és bastant clàssica en un militant valencianista: la de la filologia, però les altres dos no ho són tant: la del futbol i la de la festa. Impressionant historial esportiu (jugador, entrenador, àrbitre, comentarista i sobretot aficionat blanquiblau) i gran bagatge fester, en la imatge de dalt el podeu vore com a cavaller de l’alferes cristià d’enguany. En la gesta que ha començat, li toca batre’s amb enemics difícils: el bipartidisme, el joc brut, la injúria, les servituds d’alguns mitjans… Tot i això, guanyarà, guanyarem tots, ja ho voreu d’ací a un any. Cite el leitmotiv de Rafel: “Jo confie cegament en les possibilitats d’Alcoi, dóna’m l’oportunitat i confia en mi. Fia’t del Bloc”. Sona sincer i seriós, com ha de ser un bon polític.
I, per a acabar com cal, un pasdoble dianer, que amb la Diana comença la més gran de les festes. Més que per tu, Rafel, va per Macu, futura primera dama; pel nano que teniu i pel que està a punt d’arribar. Churumbelerías:
El soviet del Collao
L’any 1922, acabada de nàixer, l’URSS adoptava La Internacional com a himne. Gran part del món mirava esperançada el nou ordre que gestava la vella Rússia i lluitadors com John Reed o Andreu Nin anaren a conéixer aquella revolució, que feia passar la república dels treballadors de la cartografia utòpica als mapes polítics. Reed, mort en 1920, fou soterrat al mur del Kremlin, però a Nin el segrestaren, torturaren i assassinaren, en plena Guerra Civil espanyola, uns agents de Stalin. L’ombra sinistra d’aquell georgià enfosquia ja l’esperança proletària, quan una altra guerra, mundial i segona, cobria de morts Europa. Així, cap al 1944, algú degué pensar que els soldats de l’Exèrcit Roig avançarien amb més fúria al so d’un càntic propi que, més que als damnats de la terra, fera referència a la mare pàtria. Per tant, Aleksandr Aleksandrov compongué una magnífica partitura, encara oficial a la Rússia postcomunista, i l’ós soviètic derrotà l’àguila nazi. Per a recordar-nos que no hi ha guerra bona, de camí a Berlín les tropes de la falç i el martell van deixar clar que podien ser tan cruels com les de l’esvàstica.
Poc després de la Unió Soviètica, en 1929, naixia el Club Deportivo Alcoyano i just després de les 
barbaritats de la Segona Gran Guerra, en 1946, tingueren lloc les barbaritats de l’afer Escartín. Encara hui l’afició blanquiblava crida eixe cognom maleït per a criticar alguna actuació arbitral. Té alguna cosa a vore el segon himne de l’URSS amb l’Alcoyano? I tant que sí. Lluís Torró, amic, fester, comunista i diputat nacional, m’informa de l’existència d’una versió alcoianista de l’himne soviètic, que va tindre molta predicació entre alguns membres de la diàspora alcoiana a la capital. Segons el professor, una vegada a la setmana s’ajuntaven a xarrar i “beure café”. L’amistat, quatre colps i l’enyorança del Serpis els devien fer cantar com si foren cosacs a la riba del Volga. Potser us heu maliciat un ardit de Lluís, per a introduir els acords rojos en les càndides ments dels companys de barral, però no, la versió es deu a Agustí Colomer, amic, secretari de l’AVL, valencianista i democristià reconegut. Ací la teniu, entoneu-la entonats i amb cara d’haver-li’n marcat 10 al Madrid:
L’escut que m’agrada:
una rata penada,
per baix de les ales
s’assoma un castell.
Si baixes la vista
voràs quatre barres,
les quatre són blaves
i enmig camp d’argent.
Som els del Deportivo
i és el nostre sino:
cantar, bramar, cridaaaar…
En la muntanya ja ressona
càntics de glòria i de joia
perquè el Deportivo ja torna a guanyaaaar!!
L’oracle del pis de dalt
Crec que va ser Voltaire qui va dir que l’art de l’endevinació va nàixer quan el primer idiota es va trobar amb el primer brivall. D’aleshores ençà, reis, amants, cabdills i gent de tota mena han fet el paper de l’idiota, i harúspexs, nigromants, àugurs i espavilats amb pocs escrúpols han sigut i són successors d’aquell primigeni brivall. Poc més que guerres, passions i negocis han neguitejat als primers; els segons, en canvi, han demostrat molta imaginació per a escrutar el futur: esventrar un innocent animaló, invocar esperits, interpretar el vol dels ocells, llançar un grapat de pedres… Per ignorància, curiositat o desesperació anaven els antics a Delfos i funcionen hui en dia els tarots televisius, tot i que, quasi 3.000 anys després, l’abisme estètic que hi ha entre la pitonissa d’Apol·lo i la Bruja Lola sí que hauria de fer-nos patir pel futur d’Occident.
Bé, no sé on vaig aprendre que “de Delfos Apolo huyó, ninfas y hadas expiraron, los oráculos callaron y el gran Júpiter se hundió”. Tot això no ha impedit que la cartomància caiga al tapet de l’anàlisi política valenciana; si és que estem en 
un nivell… Fa dos setmanes Levante i Información dedicaven planes senceres i senars del diari de diumenge a fer-nos saber que un regidor del PP d’Alcoi, veí meu durant uns quants anys, ha tirat les cartes a Camps i el resultat va ser que li quedaven dos mesos d’estar en el càrrec. Home, Pere, no teníeu res de més trellat? Però, ja posats, podries haver-nos dit quan s’esdevindrà la caiguda del Molt Honorable. En passar Pasqua? Abans de falles? Demà mateix? Anys de treball, coalicions, manifestacions, plataformes, compromisos, insubmisos… i al final seran dos cartonets impresos (la Torre i el Dimoni) els qui abaixen Camps de la presidència. No m’ho crec, eixe flac, bronzejat, apurat i estirat del carrer Cavallers és el jòquer d’esta baralla i si no ens afanyem tornarà a guanyar-nos partida. Atents, que ja s’està repartint el joc.
El meu col·legi
Obama va tindre la setmana passada el debat sobre l’Estat la Unió i jo no havia de ser menys, perquè si ell és el president negre jo he sigut el rei negre. Així és, el passat 6 de gener vaig fer de rei Gaspar, que, com sabeu, a Alcoi i la resta del món és el negre. I si l’alcalde o la resta del món s’empenyen a sostindre que el negre és Baltasar, doncs l’alcalde i la resta del món s’equivoquen perquè, com va dir Espriu, “tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo”. Bé, arran de ser rei per un dia, el passat dissabte vaig assistir, amb alguns dels meus patges i ja en sana llibertat, igualtat i fraternitat republicanes, al Sopar de la Unió que anualment celebra la família salesiana, amb motiu de la festivitat de sant Joan Bosco. Abans de l’àpat, i perquè no només de pa viu l’home, anàrem a missa i a prendre una Voll-Damm. Després acceptàrem la responsabilitat de liquidar el líquid d’una botella de Knockando i una altra de Chivas que el director del col·legi no sap amb qui beure’s. Eixe dinar promet. Parlaria més del sopar, d’un agraïment que no meresc perquè sóc jo l’agraït, de l’amic Víctor, homenatjat per la seua vis interpretativa; de Jordi i l’estranya comparança que fa entre la cristiana família salesiana i la literària 
família dels Corleone, de Xoco, l’únic que paga religiosament les quotes de l’Associació d’Antics Alumnes… Faria tot això, però preferisc recordar la il·lusió amb què els ancians de la Llar Sant Josep reberen la visita dels Reis d’Orient i com m’emocionà contribuir a esta petita alegria de la nostra gent gran. Gràcies als salesians per comptar amb mi eixe dia i per tot el bé que han fet a Alcoi, des que fa més d’un segle es feren càrrec del Patronat de la Joventut Obrera, les escoles on de nit aprenien lletres i comptes els xiquets que de matí no tenien més remei que treballar. Ensenyament, obra social, esport, teatre, la filà Alcodians, l’escoltisme… només els falta una línia en valencià, xe!
_
Ontinyent
Ens diuen caragols, perquè fem la festa quan plou, a l’abril, i perquè som banyuts, arrossegats i amb la casa damunt. Com si ells no parlaren amb cançoneta, ens anomenem xauets, perquè la nostra tonada els recorda la d’eixa au passeriforme. Fa anys pel carnestoltes, una colla de Muro eixí al carrer engominada, amb trage, una cullera de fusta a la solapa i una pancarta on podia llegir-se “22, 23, i 24 sempre”; anaven disfressats d’alcoians. En este oceà intercomarcal que va d’Agres a Tibi, la pluja més o menys àcida de les burles descarrega principalment sobre la fèrtil, rica e delitosa illa d’Alcoi. És antològica la disputa veïnal entre socarrats i alcoians i s’ha d’anar amb compte quan es fa aquell acudit que diu que a Cocentaina les festes són a l’agost perquè és el mes que sant Jordi dóna vacances a sant Hipòlit, patró de tots els contestans.
La proximitat, la convivència, els matrimonis mixtos, els fluxos migratoris i la bona fe en general fan que totes estes picabaralles no passen de ser les bromes amables que, entre xarrades i colps de café, es fan uns amics al voltant d’eixa barra geogràfica que Emili Beüt anomenà les Valls d’Alcoi. Però, mentre Benilloba, Cocentaina, Penàguila, Gorga, Muro… i Alcoi riuen i es burlen alegres, en un racó del bar, amagat darrere del port d’Albaida, Ontinyent cova la seua enveja. Quan intervinga en l’escena dirà que els seus moros i cristians són més lluïts, que la seua indústria és més potent o que els seus rics són més rics; dirà qualsevol cosa que el situe per damunt d’Alcoi. En un parell d’ocasions, l’ontinyentí Pere Mayor, líder carismàtic i secular del valencianisme no dimissionari, em recordà que ATEVAL té la seu a Ontinyent i no a Alcoi. Ho encaixe, d’acord, però no és un punt de set.
Si es combina esta rivalitat entre ciutats veïnes amb la nul·la voluntat que té l’actual govern municipal d’Alcoi per a encarar responsabilitats i assumir culpes, tindrem l’origen d’un altre episodi gloriós de la gestió de Sedano al capdavant de l’Ajuntament. Quan el passat mes d’agost un nou brot de legionel·losi es cobrà la vida d’un altre veí, Ontinyent degué aparéixer al mapa de la Terra Mediocre del nostre primer edil com una mena de Mordor, d’allà venia el bacteri maleït que s’abraonava sinistre sobre els pobres alcoians. Després vam saber que això no era cert, que no hi ha cap conjuració ontinyentina per a acabar amb nosaltres, però encara estem esperant que algú demane disculpes per l’error. Els verbs rectificar, esmenar o retractar-se no estan en l’agenda del PP alcoià. Quanta supèrbia, redéu!
I ara una recomanació. Per a saber més sobre dites, tòpics i comentaris entre veïns, llegiu Els pobles valencians parlen els uns dels altres, de Sanchis Guarner, quin gran mestre.
Els bakuninistes en acció
Hui, 9 de juliol, toca parlar del Petroli. En este mateix dia, però de l’any 1873 i en el marc d’una vaga iniciada dos dies abans, milers d’obrers alcoians es concentraren davant de l’Ajuntament. Una comissió entrà a la casa consistorial per a negociar amb l’autoritat i els patrons. Agustí Albors, generosament untat pels amos, ordenà disparar contra la classe que l’havia fet alcalde i així començà un combat de quasi 20 hores, durant el qual es produïren molts incendis. Per 
això, esta revolució cantonal i anarquista s’anomena el Petroli. Albors pagà amb la vida i, tal com diu la làpida, la ràbia dels revoltats s’encruelí amb el seu cos. Després vingueren tres dies de govern obrer, els militars, la negociació, una falsa promesa d’amnistia i, com quasi sempre, la repressió dels rics als pobres. Polítics i historiadors de tot el món han escrit molt sobre el Petroli, però a mi la lliçó me l’ensenyà una novel·lista alcoiana, Isabel-Clara Simó. Gràcies a Júlia, títol i personatge principal del llibre, em vaig fer una idea de com va ser aquella gesta. Ací en van uns fragments:
“El juliol del 73 havia molta gana a Alcoi. I el poder és sempre el poder. Si ells diuen demà és festa que és el dia, del que siga, del patró o de la Constitució, del naixement d’un príncep o de dol per la mort d’un rei, tot està bé. Si els obrers diuen, demà no es treballa, perquè passem gana, aleshores això és desordre, això està castigat. Les vagues del juliol del 73 foren sonades. La mare deia que hi havia 10.000 obrers en vaga. L’avi Aracil, que devien ser uns 7.000” [… ] “Però… mira, en Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l’esperit de ric, de llepaculs de l’amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer” […] “En el judici no s’aclarí res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar en Alcoi el 73″
Efectivament, l’any 1894 Friedrich Engels escriví una memòria d’aquells fets que anomenà Els bakuninistes en acció, en què diu coses com “Totes les notícies terrorífiques dels periòdics burgesos, que parlen de fàbriques incendiades, guàrdies afusellats en massa, persones ruixades amb petroli i després cremades, són pura invenció. Els obrers vencedors, encara que estiguen dirigits per aliancistes, són sempre massa generosos amb l’enemic per a actuar així. Este enemic els imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç”, però que acaba amb la sentència següent: “Els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”. Hi podem estar d’acord o no, era l’opinió d’Engels. Però, al cap i a la fi, Engels no va estar a Alcoi l’any 1873 i, a més, era un comunista i… què saben eixos de fer una revolució?
Comentaris recents