Home » Posts tagged 'llengua' (Page 3)
Tag Archives: llengua
Tú y la gente como tú
Dur-se bé amb els companys de faena no costa massa. És qüestió de saber combinar les dosis adequades d’empatia, simpatia, correcció i contenció. Ara bé, per més voluntat que hi poses, no estàs lliure de tindre el dia tort o d’haver de compartir jornada amb gent de mal café, geni curt o ganes de brega. En un parell d’ocasions, quan estava destinat a un altre servei de la Universitat, un company va vindre a donar-me conversa. Tot bastant banal i afable fins que l’home aconseguia dur el diàleg al tema de la llengua. Jo crec que aquelles visites coincidien amb algun suspens dels fills en Valencià o Coneixement del Medi. Doncs bé, arribats a este punt (el del valencià) el to del company canviava, s’anava enfurismant, a penes em deixava rebatre. Vaig haver de demanar-li que, per favor, se n’anara del despatx; no feia cas, allà es quedava amb els arguments habituals: “Yo soy de Alicante de toda la vida y en Alicante nunca se ha hablado”, “¿Para qué le sirve a mi hijo saber el nombre en valenciano del huesecito de la oreja?”, “Eso es perder el tiempo, pudiendo estudiar inglés”… I quan va arribar al clímax m’apuntà amb l’índex per a sentenciar “Tú y la gente como tú sois los que habéis creado el problema del valenciano”. I, mira, en això li he de donar una part de raó. Creem el problema cada vegada que demanem que l’administració ens atenga en la nostra llengua, quan matriculem els fills en ensenyament en valencià, quan plantegem que l’accés a la funció pública valenciana hauria de requerir un nivell determinat de coneixement de la llengua pròpia, quan ens queixem perquè la retolació urbana només es fa en castellà… És veritat, demanar igualtat de tracte sol amagar l’inconfessable desig de crear problemes. Què voleu que fem? L’esperit de Rosa Parks ens domina i esperona.
Conte açò perquè, fa alguns mesos, vaig enllaçar una notícia a la pàgina de l’amic Fernando Llopis. Era informació sobre les dissensions de la secció valenciana d’UPyD, Llopis n’és regidor a Alacant. No tenia l’assumpte res a vore amb la llengua, però em va comportar el comentari següent. Llegiu-lo, tu i la gent com tu, no té pèrdua:
Mira Jordi: más trapos sucios hay en otros partidos. Sé lo que estáis intentando hacer en Compromís… atacar a Fernando Llopis en Facebook para quitarle votos. PUES HAS DE SABER QUE YO SOY DE LOS QUE IBA EN ESA LISTA QUE SE TUMBÓ. YO ME ENFRENTÉ A MUZZATTI. Y Fernando Llopis entró en UPyD al igual que Toni Cantó DESPUÉS… Y FERNANDO DE MI MANO… Y ESTOY MUY ORGULLOSO DE ÉL. Habrá cosas que compartiré más o menos con él. Y he abandonado la política por ese fraude. Incluso me parece mal que Romain siga. Pero quiero que se unan para impedir que una pandilla de integristas, que emplea la lengua de mis abuelos como arma política y para perpetuar los privilegios de mediocres que se escudan en la lengua para excluir a buenos profesionales de otras tierras que carecen de ese conocimiento, puedan entrar en un muro de un político que no cobra por estar en el Ayuntamiento diciendo esas imbecilidades a sabiendas de quien le leemos no comulgamos con los “Davós” ni con los “Tonis”. Te lo dice un Iborra cuyo ADN se ha encontrado en las tumbas romanas de Lucentum. ME HABÉIS QUITADO EL FUTURO PORQUE EN VALENCIANO NO ME DAN TRABAJO EN EL EXTRANJERO… ,Y eso es por el chabacanismo imperante como el que, perdona que te lo diga, haces gala aquí. Gentes como tú habéis condenado a mis hijos, por no poder aprender inglés en los centros públicos con la intensidad con la que se enseña la lengua de mi familia, a ser siervos de la gleba atados al territorio por la lengua. Yo no soy un pijo que pueda pagarles el Neverland… no tengo dinero. Pero claro: somos exquisitos: trilingües, multilingües, jilipolingües al final vamos a ser. Y en espera de la excelencia no hacemos nada y sacamos la mierda cuando alguien tiene opciones a cambiar las cosas, como has hecho tú con este enlace. Y esa mediocridad de la ciudad, que ha perdido la capitalidad en favor de Elche, se debe a conductas como la tuya: pregona en tu muro para los tuyos las vergüenzas de UPyD pero déjanos en paz a los que leemos a Fernando LLopis. Deja que pensemos que, quizás, hay una probabilidad de que entre aire fresco por parte de alguien o que eso llegue a cambiar a los que están. Estamos en un mundo global donde podemos defender las tradiciones propias pero, bajo ningún concepto, que ello sea traba para cercenarnos las posibilidades de trabajo fuera de nuestras fronteras. SI ALGUIEN TIENE DERECHO EN ALICANTE, Y ADEMÁS CASI EXCLUSIVO, A PONER ESE ENLACE EN EL MURO DE FERNANDO SOY YO… PORQUE SOY EL AGRAVIDADO… y, como ves, no lo hago.
Dos detalls amb importància
Han passat 75 anys des que els avions i els aviadors que Mussolini deixà a Franco escrigueren amb sang un dels episodis més negres de la Guerra Civil espanyola: el bombardeig del mercat d’Alacant. Era dimecres, 25 de maig, 1938. Cap al migdia, gent de la ciutat i de les poblacions veïnes feia la plaça que s’hi podia fer, la fam no entén de política. Menys de 10 avions, prop de 90 bombes, més de 300 morts, milers de ferits. I després el silenci, la por, quasi l’oblit. El feixisme va ser derrotat a Europa en 1945, però a Espanya continuaria imposant el to casernari i mostrant la seua obscena dentadura almenys fins al 1975.
Dissabte passat, per fi, s’inaugurava a la plaça 25 de maig el monument que recordarà el tràgic bombardeig de 1938 i honrarà la memòria de les víctimes. Enhorabona a la comissió cívica que reclamava el monument, a les entitats i particulars que l’han sufragat i a les autores que l’han pensat i fet sense més pagament que la gratitud ciutadana. Una llàstima que l’obra només s’explique en castellà; vull dir que podrien haver inclòs la inscripció també en valencià. Sí, ja sé que estic amb el mateix de sempre, però no és només per mi ni per hui. Si tenim en compte l’Alacant de 1938, la majoria d’aquells innocents assassinats devia parlar valencià; fer present esta llengua en l’epitafi els commemoraria amb més propietat.
L’altre detall també té relació amb la guerra d’Espanya, amb el passat, però constata actituds presents i ens alerta sobre les futures. Al Congrés dels Diputats, CiU, PNB, l’Esquerra Plural, el grup mixt i el PSOE van votar a favor de declarar el 18 de juliol dia oficial de la condemna del franquisme. Com d’habitud, el PP votava en contra, però qui falta en la crònica? Efectivament, UPyD. El partit de Rosa Díez declara en el seu manifest fundacional que vol “luchar contra las tiranías que pisotean la democracia formal”, però a l’hora de la veritat als seus representants la voluntat manifesta se’ls fa palmària vacil·lació: es van abstindre. Unión Progreso y Democracia. Busqueu en qualsevol diccionari l’antònim de democràcia i sempre us donarà el terme dictadura. Els falta temps per a denunciar “el arrinconamiento docente del castellano” i “el fetichismo de la diferencia a ultranza”, però es neguen a condemnar sense pal·liatius la dictadura de Franco, qui precisament va prohibir totes les llengües diferents del castellà en la docència, l’administració, la comunicació de masses, la religió… i, ves per on, era tan fetitxista que tenia un braç de santa Teresa al despatx. Van pels vots del PP, són dels volts del PP. Compte amb esta alternativa, no ho és.
Jerusalem darrere de la cortina
Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, Isaac digué al seu pare: “Escolta, pare, tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? Abraham va respondre: “Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu”. (Gn 22,6-8)
Ja sabeu com va acabar la història. A falta de xai, a punt va estar Abraham de degollar el xaval, però un àngel clamà, més o menys, des de l’altura: “Xe, no mates el xic, xe!, que Déu només volia saber si eres o no de fiar”. És una llàstima que el Gènesi no reculla la reacció d’Isaac.
Com que els temps bíblics són difícils de datar, no sabem quan s’esdevingué allò de l’holocaust interromput; la tradició l’ha ubicat al mont Scopus. Doncs bé, allà, al mont Scopus, poc abans de l’Holocaust en majúscula, l’1 d’abril de 1925, Albert Einstein impartia la primera lliçó magistral de la Universitat Hebrea de Jerusalem.
Construir un país començant per les universitats em sembla una iniciativa lloable. Els sionistes ho tenien clar des de finals del XIX i allà continua la Universitat, quasi cent anys després i entre les cent millors del món. A més de les aules, les biblioteques, les cafeteries i els laboratoris, al campus d’Scopus hi ha una sinagoga amb una particularitat.
“El faristol des d’on es llig la Torà no està al centre —vaig dir al guia—, llavors ell va descórrer una cortina que hi havia a la paret del fons i davant nostre va aparéixer la ciutat antiga de Jerusalem. En vore allò, em vaig emocionar tant que vaig plorar.”
El que va entre cometes no és meu, jo no he estat mai a Jerusalem. He intentat reproduir el que em va explicar Joan Francesc Mira quan anàvem camí de la Universitat d’Alacant. Espere que no li importe que haja compartit amb vosaltres aquell episodi seu. En contar-lo transmet un punt d’aquella intensitat de pedres, espiritualitat, història i paisatge que el va corprendre. Hi ha, a més, la tendresa d’imaginar un senyor tan intel·ligent, culte i racional vençut per l’emoció.
Després va parlar per a més d’un centenar d’alumnes. “Divines traduccions: els Evangelis, l’Odissea i Dante segons Joan Francesc Mira” era el títol de la conferència. No decep este home, ni a la meua generació, ni a la del meu director —que s’enderià a fer-lo vindre—, ni a la dels aspirants a traductors, filòlegs, mestres i gent de profit que l’escoltaven. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, che’ la diritta via era smarrita”, així va començar una hora llarga —que ens va semblar molt curta— per a comentar l’esforç, les dificultats, el mètode, les alegries i moltes anècdotes del seu treball. Gràcies per acceptar la invitació, professor.
Per cert, hui és 14 de maig, fa exactament seixanta-cinc anys de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel. Mazel tov, khaverim!
Guàrdies civils
Entre 1998 i 1999 vaig fer classes de llengua per a treballadors de l’administració pública. Considerava molt encertadament la Conselleria que ningú millor que jo podia valencianitzar els pilars fonamentals de l’estat espanyol: funcionaris d’Hisenda, de Justícia, de presons i de la Policia Nacional. Estava convençut que després vindria el Bisbat o la Comandància Militar de Marina, però no, el destí m’havia reservat un contingent de rang major: la Guàrdia Civil.
Quins nervis el primer dia de classe, i quin canguelo! S’hi presentarien amb el tricorn i l’arma reglamentària? Quin seria el millor verb per a explicar la primera conjugació? Multar? Fitxar? Empaperar? Atonyinar? I en efecte, amb poques sessions, em van hostiar els prejudicis. Eren uns paios estupends —hi vaig fer amics i tot—, aplicats, puntuals i no deixaven que pagara quan anàvem de dinar. Els dolia la imatge autoritària i nècia que bona part de la societat atribuïa al cuerpo —n’hi ha acudits a mansalva— i sabien que allò d’aprendre valencià els ajudaria a canviar-la i donar millor servei al ciutadà. Se’m van guanyar aquella gent i altres agents amb qui no he tingut mai cap problema per parlar-los la meua llengua.
El passat 21 de desembre, Carles Mateu Blay no va tindre la mateixa sort. Entre Castelló i Almassora dos guàrdies civils no li van cantar precisament La panderola. Ja ho deveu saber, preferien aquella que diu “A mi me hablas español, que estamos en España”. Ni alcohol, ni drogues, tot en regla, però allà va estar retingut tres hores, li han retirat el carnet de conduir i l’assumpte ha acabat en el jutjat. En conéixer esta cagada, me’n vaig recordar d’aquells voluntariosos alumnes meus. Si també han tingut notícia de l’incident, deuen estar fotuts. Ànim, xavals, i que la tolerància siga la divisa.
Anecdotari acadèmic
En 1907, quan el catalanisme només demanava estructures de mancomunitat, naixia l’Institut d’Estudis Catalans; en 1911 començaria el treball de la Secció Filològica, a la qual devem tantíssim. L’Institut va commemorar l’any passat dos centenaris: el de la Secció Filològica i el de la mort de Joan Maragall. U s’imagina les reunions d’esta i d’altres doctes institucions com una assemblea de savis, un conclave de dedicació científica i absoluta serietat. No sempre fou així. Gràcies la revista Serra d’Or (núm. 606, juny de 2010) sabem que el periodista Agustí Calvet, Gaziel, va viure gloriosos moments de disbauxa en l’esmentada secció. Així, el 28 d’octubre de 1927 contava als lectors de La Vanguardia:
«La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans era, en sus primeros tiempos, la cosa más pintoresca del mundo. La filología no apareció por allí hasta que Pompeyo Fabra, el gran reformador del catalán moderno, fue llamado a presidir la corporación […] Lo que no faltaba nunca en las sesiones, aunque sólo fuesen dos los reunidos, era un buen humor inagotable y unas carcajadas estrepitosas. Como materialmente no sabían qué hacer, porque de filología catalana nada tenían por decirse, se pasaban la tarde contando chistes y chascarrillos […] Las risotadas se oían desde los claustros contiguos de la catedral. Cuando se levantaba la sesión, la sala desierta, pero llena de humo, con las sillas en desorden y las mesas cargadas de cascos vacíos, montones de ceniza, colillas y algún vaso derramado, olía mucho más a taberna que a docta academia».
Qui fóra secretari de l’IEC il·lumina el que acabem de llegir amb un exemple. L’hel·lenista Lluís Segalà va anunciar als seus col·legues que es casaria en breu i la notícia impel·lí Josep Carner a discursejar sobre la nit de bodes, en un to que feia tremolar els vidres. Joan Maragall, el poeta de la paraula viva, interrompé el poeta dels fruits saborosos:
«“Está usted muy equivocado —le dijo con cierta aspereza— si cree usted que la noche de bodas es eso. Es todo lo contrario”. Hubo una pausa; las carcajadas cesaron; Segalá respiró. “El primer despertar —prosiguió Maragall, con el labio ardiente y su pequeña voz temblorosa, en medio de un estupefacto silenció— es algo muy desagradable”. Siempre recordaré estas palabras: “Diríase —prosiguió— que os encontráis de pronto con un extraño (que topeu amb un foraster). Y el primer impulso irreflexivo es de expulsar aquel estorbo (treure’s aquella nosa de la vora)”… Nadie replicó una palabra. No dijo más Maragall».
Boníssim, no? Des de Fabra i fins ara l’Institut ha guanyat rigor, però deu haver perdut gràcia. Tan afenats estan els membres de l’IEC de tots i de la nostra AVL que se’ls ha passat que, enguany, s’han complit 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians i 20 de la mort del seu autor, Joan Fuster, qui, per fumador, bevedor i càustic, hauria encaixat perfectament en aquelles primeres consòrcies de la Secció Filològica. Té igual; Fuster és persistent i incomòde i d’ací a 10 anys brindarà a l’Institut i l’Acadèmia l’oportunitat de celebrar el seu centenari. Aleshores tot serà més bonic i normal, no hi haurà crisi i la jornada inaugural de l’Any Fuster tindrà lloc a València, amb la participació de la presidenta de la Generalitat i el ministre de Cultura de la República Catalana, ja voreu.
Au, ací us deixe una imatge del de Sueca. Potser explicava el sentit d’aquells versos de Salvat-Papasseit en El poema de la rosa als llavis:
-una sageta el seu gest marxant
fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:
i la joguina com la més tallant
Hidrosalud
Després de les nou de la nit d’ahir, em va telefonar una jove de veu agradable a qui no conec. No sé com, però ella sabia el meu nom, el lloc on visc i —no cal dir-ho— el meu número de telèfon. Diu que parla en nom d’Hidrosalud i que demà vidran a casa a regalar-me unes plantilles. Li dic que no m’interessa comprar res, em diu que tot i això vindrà, que no estic obligat a comprar res… En tot moment li parle valencià. Ella, llevat d’algun “gràcies” i “molt bé”, em respon en castellà. Molt bé.
Oblide la conversa. Hui mateix, abans de les sis, torna a sonar el telèfon, són els d’Hidrosalud. Un xic demana per mi i em recorda la conversa d’ahir amb “su compañera”, em pregunta si pot passar esta vesprada. Li dic que sí, però que en una hora més o menys hauré d’eixir, que a quina hora pensa vindre… Tot li ho dic també en esta llengua que llegiu. Reconec que no sempre parle valencià amb els del màrqueting telefònic, però en este cas tenia ben recent el precedent.
Arribats a este punt, el venedor esdevé no sé què i em pregunta: “Perdona, ¿en qué idioma me estás hablando?” Canvie: “En valenciano”. Em diu: “Ya, pero es que yo no te estoy hablando valenciano”. Al·legue: “Bueno, con tu compañera no hubo problema…”. Em talla: “Si nos ponemos así, yo soy del norte, ¿te hablo euskera?”. Responc: “Bai”. Llavors em parla èuscar. No em faig arrere i sense saber si m’ha dit guapo o si s’ha cagat en ma mare responc: “Bai, eta zu?”. L’amable comercial m’ha penjat.
No acaba ací la història. Amb l’aspror que et deixa tanta mala educació —tot i els anys i les passades, no m’hi acostume— el telèfon torna a sonar. Ara són els de Vodafone. Parle castellà. A mitjan conversa, la meua consciència nacional em recorda qui sóc i canvie al valencià. La xica (noia) esdevé àngel: em parla català. Fa igual que siga xava, xova o xuva, és el bàlsam reconfortant de la normalitat. Li conte el que m’acaba de passar. Ara treballa per al Telèfon de l’Esperança: “No faci cas, hi ha gent per tot”.
Gràcies, maca, espero la teva trucada en passar Sant Jordi. Serà per tu —i no per Vodafone— que renovaré la permanència. Eixos de les plantilles ja poden escampar el poll.
Martorell, Calpe, Alemany i altres ànecs de l’estany
Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.
El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…
100 anys de Valor
“L’Empenyador s’encrespava, amb els seus pinars i cingles, com un feréstec cavall, i les altres serres que tanquen la Foia de Castalla prenien uns matisos avellutats, com si allò fos el paradís terrenal”
“Pels Vedats Reials Alfafarencs […], emprén a pit la pujada a la serra, salta la carena i es fica en un bosc espessíssim on s’esmortia la dolça llum de la vesprada de tardor”
“Un llamp esqueixà els núvols des dels pics negres com ales de mocigaló de les Penyes de la Camara, fins al cim mateix de la serra del Cavall”
Des que arribe al campus fins que entre al despatx, ara silent, passe per davant d’estos tres fragments de rondalles. Corresponen a La rabosa i el corb, El príncep desmemoriat i El jugador de Petrer. Amb la col·laboració de l’Acadèmia, la Fundació Bromera i els vicerectorats d’Extensió Universitària i d’Innovació Educativa, el Departament de Filologia Catalana ha convertit tota la Universitat en una sala d’exposició. Hi ha 124 cartells amb vistoses fotografies i els textos seleccionats d’Enric Valor. Te’ls trobes a les facultats, les bibiblioteques, el rectorat, les cafeteries… i al catàleg Paisatges de Valor, que jo tinc i vosaltres no.
Fa molts, molts anys, concretament cent, tal dia com hui, 22 d’agost, va nàixer a la venusta i ufana vila de Castalla un infant a qui els pares digueren Enric, que és nom de reis i significa ‘senyor de la casa’. Valor i Vives de llinatges, el xiquet s’estimà la terra, la llengua i la gent que l’havien bressolat i els correspongué com millor sabia: aprenent, treballant, comprometent-se, escoltant pacient i escrivint atent. Gràcies a això tenim hui trenta-sis rondalles que potser hauríem perdut, un bon grapat de novel·les, gramàtiques i el llibre verd eixe dels dubtes per a conjugar el món. I, com que sobre la persona i l’obra jo puc aportar ben poc, contaré ara una anècdota que il·lustra a l’homenot.
Devia ser l’any 1998 quan uns amics de la Universitat de València crearen una associació (més) per la normalització lingüística. Decidiren posar-li el nom d’Enric Valor i el convidaren a participar en la presentació. De seguida acceptà el castallut estar en aquella taula però, malgrat els premis i reconeixements que ja tenia, quant al nom de l’associació va preguntar al proposant: “Tu trobes que m’ho meresc?”
EL PAÍS
Hui mateix, 08.05 h, coincidisc amb l’amic Joan Galindo quan entrem al treball. Ell també renuncia a fer vacances a l’agost, per a mantindre encesa i insigne l’excel·lència universitària d’Alacant. Afegiu a esta abnegació canicular que estem sense aire condicionat. De res, ho fem per vosaltres. Em demana Joan si no escric, li dedique l’entrada de hui. Però no és meu el moll de l’os, m’aclame a Rafa Company, el mestre, el mentor, l’ocell, la bandera, l’himne fecund del retorn de la pàtria. Continuem el tema anterior, tampoc li va agradar, a Rafa, el titular i l’enfocament d’EL PAÍS. Com a ciutadà crític i responsable, va enviar a la redacció del diari este escrit:
Buenos días: acabo de leer vuestra información sobre las apariciones públicas de electos de Bildu, y quisiera saber por qué razones habéis añadido que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que “todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas””. Justamente, de acuerdo con lo dicho en el Estatuto de Gernika, la alcaldesa en cuestión tendría derecho a utilizar la lengua que le plazca de las dos oficiales ¿o no? ¿Acaso dice el estatuto vasco que una persona tiene que usar necesariamente las dos? Como, evidentemente, esto no lo pone en ninguna parte, vuestra crónica es sesgada y verdaderamente fuera de lugar en este aspecto.
Otra cosa es que juzguéis la oportunidad o conveniencia, en términos políticos o cívicos, de que un representante público de un territorio bilingüe solamente utilice un idioma de los oficiales, pero no es esto lo que habéis escrito. Os pondré un ejemplo de Valencia: la alcaldesa de la capital valenciana, la popular Rita Barberá, solo utiliza el castellano en sus apariciones públicas —cosa que yo, como defensor de la pervivencia del valenciano/catalán, considero lamentable— pero con el estatuto valenciano en la mano no se le puede exigir que se exprese también en la otra lengua oficial en la Comunitat Valenciana. Vosotros ¿vais a publicar que “la Sra. Barberá impone el español como única lengua en sus apariciones públicas” y que según nuestro texto estatutario debería cambiar de actitud? ¿A que no? En todo caso podríais (y podéis) opinar sobre las implicaciones políticas, pero nada más.
Alguna vez me he quejado a EL PAÍS por noticias del estilo “el etarra XXXX, que se expresó únicamente en euskera…” ¿Por qué es noticia para vosotros que un etarra o un barrendero —con perdón para los barrenderos— se exprese únicamente o fragmentariamente, o de noche, o de copas, o en la cama, en euskera? ¿Qué interés informativo puede tener una cosa así? Ese tipo de comentarios recuerdan al discurso periodístico oficial del periodo franquista, cuando en España no existían pronunciamentos legales a favor de la pluralidad lingüística. Y dichas redacciones os delatan como un pelín obsesionaditos con la cuestión: vincular noticias de etarras con referencias a la lengua vasca no deja de criminalizar ésta ante la opinión pública que os lee. Y creo que ya vale: al final parecerá que los máximos adalides del euskera son los etarras de look rapado y gestos de machito.
Por último: además de rogaros las modificaciones consiguientes, quisiera que hicieseis llegar estas quejas a la instancia de defensa de los lectores en vuestro periódico.
Encara no ha rebut resposta.
Nacionalisme lingüístic
Despús-ahir ho vaig escoltar a la ràdio: al món hi ha 500 milions de persones que parlen espanyol. Quan jo era xicotet, un programa televisiu proclamava que n’eren 300 millones. Si entre la meua infantesa i despús-ahir deuen haver passat prop de trenta anys, convindrem que la longevitat i l’eficiència reproductiva dels castellanoparlants són paradigmàtiques. A més, i sempre segons la informació radiofònica, l’espanyol serà d’ací a poc la segona llengua més estudiada del món. “La ideología nacionalista imperialista juega con las cifras de hablantes de sus lenguas nacionales de forma realmente escandalosa […] Esta megalomanía no es cosa solo de periodistas, sino que aparece en escritos más reposados y se supone que más reflexivos y estudiados.”
Trobareu les afirmacions entre cometes en el llibre El nacionalismo lingüístico, que recomane sobretot a estudiants de filologia, ciències polítiques, sociologia i totes les combinacions possibles d’estes tres disciplines. L’autor, Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956), denuncia l’ús d’un argumentari pretesament científic i lingüístic per a justificar accions i plantejaments polítics, extralingüístics. Entre el munt de textos que el catedràtic cita, trobem que el gèlid distanciament d’alguns lingüistes per a considerar la desaparició de llengües ameríndies s’acalora fins a l’incendi quan és l’espanyol de Puerto Rico el que corre perill davant l’anglés. Deu ser que els toca més de prop. Segons la interpretació del nacionalisme lingüístic, les llengües globals, comunes i universals no tenen component ètnic, són obertes, fàcils, integradores; és per això, i no pel resultat de guerres i imposicions, que tenen tants i tants milions de parlants. Els tancats, els etnocèntrics som nosaltres, usuaris i defensors de llengües petites, amants de l’obscurantisme, gent feréstega i enemiga del progrés.
I eixe criteri ho amera tot. El 2 de juliol passat un diari titulava “Bildu impone el euskera como lengua única en sus apariciones públicas”. En realitat els representants de Bildu no imposen res, simplement opten per una llengua concreta. Penseu que la mateixa periodista podria titular en sentit contrari? Vull dir alguna cosa com “El PP impone el castellano como lengua única en sus apariciones públicas”. Costa de creure, veritat? La notícia barreja l’èuscar amb el tema dels escortes de regidors amenaçats, amb la qual cosa ETA i la llengua basca arriben a l’imaginari del lector en un mateix paquet. Pura casualitat. També fa constar “el malestar de la mayoría de los medios de comunicación convocados que no pudieron recoger la información correctamente” i afig més endavant que “No se tuvo en cuenta que, según el Estatuto de Gernika, el euskera y el castellano son las dos lenguas oficiales en el País Vasco y que «todos sus habitantes tienen derecho a conocer y usar ambas lenguas»”. Si des de 1979 hi ha cooficialitat, els grans media haurien de comptar amb professionals capacitats en les dos llengües, no siga que algun radical s’enteste a exercir el dret a expressar-se en la llengua pròpia. Bé, per a no fer-ho molt més llarg, acabarem amb una pregunta tipus test:
En quin periòdic va aparèixer la notícia de què parlem?
A) El Mundo
B) La Razón
C) ABC
D) Cap de les respostes anteriors és correcta
Ara feu clic ací per a vore si l’heu encertada.
Comentaris recents