Home » Posts tagged 'llengua' (Page 4)

Tag Archives: llengua

juliol 2020
M T W T F S S
« Apr    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Comentaris recents

Senyeres dels nostres pares

Malgrat els seus hipocorístics, Felo, Cento, Ximo, Tonet, Nàssio i el Puça eren nord-americans, fills d’una emigració valenciana poc coneguda que ajudà a construir Nova York. No dubtaren a allistar-se a l’exèrcit, quan els Estats Units entraren en guerra amb el Japó d’Hirohito, i com que eren valents de mena els sis van formar un comando d’elit, dels que duien a terme missions impossibles. Estimaven el seu país, els emocionava fins al plor cantar The Star-Spangled Banner, però quan la tercera estrofa preguntava pels vanitosos que s’havien juramentat per furtar-los casa i país (“A home and a country should leave us no more!”), no podien evitar pensar en la pàtria, la terra dels pares, aleshores sotmesa a l’enemic totalitari que combatien. Per això van voler retre un homenatge victoriós al país derrotat on arrelaven. A Iwo Jima, just abans de fer la foto que veieu, van canviar les barres i estreles dels Estats Units, per les quatre barres coronades de València. Joe Rosenthal, el fotògraf, no s’adonà del canvi, acabava d’estacar-se mitja botella d’absenta pegolina que li havien passat els reclutes Vincent i Ralph. Prou va fer d’enquadrar bé l’escena i encara es va endur el Pulitzer. Quan la instantània arribà al despatx oval, el president Roosevelt, que coneixia l’origen i l’heroisme d’aquells soldats, exclamà “The mother that has given birth to them, that already goes beyond a stain of oil!” (“La mare que els ha parit, açò ja passa de taca d’oli”). Després va demanar ajuda a Stalin, expert a fer desaparéixer gent del món i de les fotos, i la imatge quedà com la coneixíem fins ara.

Encara no s’ha trobat cap document que prove açò que acabe de contar, potser algun dia desclassificaran un arxiu secret que em done la raó i faça real esta ucronia. De moment, i gràcies a WikiLeaks, sí que tenim proves d’una maldat real i recent: en una entrevista amb l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Ángeles González-Sinde va dir al diplomàtic que el doblatge de pel·lícules al català era una cosa antinatural. Per a la guionista de somriure dolç, morro prim i orelles èlfiques, que Indiana Jones o Darth Vader parlen castellà és una cosa naturalíssima, com l’aigua fresca que brolla d’una roca, però que els mateixos personatges parlen català és contrari a les lleis de la natura. Ací el teniu, un prejudici més gran que el Temple Maleït i l’Estrela de la Mort junts. Esta ministra de Cultura actua contra la nostra cultura. I això que forma part d’un gabinet pretesament progressista, del PSOE que, segons Zapatero, és “el partido que más se parece a España”. I deu ser veritat, el PSOE s’assembla molt a l’Espanya eterna que va del comte duc d’Olivares a José Bono, passant per Felip V, Primo de Rivera, Negrín… I així ens va, productors d’una pel·lícula en què a penes fem de figurants, una llarga espanyolada sense la gràcia planera de Paco Martínez Soria. I, ves per on, l’antinaturalitat catalana ens donarà uns dies de normalitat als espectadors valencians. Gràcies al doblatge que es fa allà dalt, a les universitats valencianes, a l’IEC i a la Federació Escola Valenciana podrem vore a Alcoi, València, Elx i altres ciutats mitjanes i petites cine en la nostra llengua. A Alacant, les projeccions comencen este dijous amb l’última de Harry Potter. Si voleu saber-ne més, cliqueu en la ministra:

McCarthy entre nosaltres

He fet classe molts anys per al Pla de Formació Lingüisticotècnica del Professorat no Universitari. A grans noms oficials, petites concrecions populars; el personal en diu “cursos de reciclatge”. L’objectiu de l’administració és disposar de docents capaços de fer classe de valencià i en valencià; el dels alumnes, ampliar formació, tindre reconegut el que ja saben, consolidar el lloc de treball, promocionar, guanyar punts per a triar destinació… Com que l’interés és molt, el primer dia te’n vindran 35 d’una llista de 40, el segon dia en són 30, el tercer 20… tindràs molta sort si en l’última sessió encara hi ha una dotzena d’alumnes. Per què tanta deserció? Perquè apuntar-se al curs és debades, perquè alguns han de fer un centenar de quilòmetres per a arribar al lloc on s’impartix, perquè l’assistència és obligatòria però no reconeguda… Als qui se’n van i als que s’hi queden tot el meu reconeixement, els aplaudisc la intenció en un cas i la constància en l’altre. Gràcies als constants que aproven, un aparell administratiu a la baixa tracta de cobrir la demanda a l’alça d’ensenyament en valencià. També mereix lloança i aprovació el professorat dels cursos. Van amunt i avall fent classe, saben que cobraran, però no saben quan, donen la cara per l’administració i dediquen hores a formar-se, coordinar-se i corregir redaccions. No hi ha dubte que ens agrada fer classe, “uno tiene que llevar en el alma un poco de marino, un poco de pirata, un poco de poeta” que deia aquell. Ara un grup d’eixos professors ha deixat de ser-ho. No ha sigut per decisió o negligència pròpies, no. La Conselleria ha prescindit d’alguns professors de valencià i didàctica de llengües perquè resulta que a classe parlaven de qüestions com conflicte lingüístic, minorització, discriminació positiva…; de gent com Pompeu Fabra, Joan Fuster, Sanchis Guarner… o dels dialectes lleidatà, barceloní, alguerés, eivissenc. Referències que serien normals en classes de llengua d’un país normal et costen ací l’anatema. A la capçalera d’un document que m’ha arribat llegim: LES SEGÜENTS PERSONES NO PODEN SER PROFESSORAT NOSTRE DEL PFLT. Davall hi ha una llista amb prop de quaranta noms i darrere molts maldecaps per a aconseguir professors que no resulten sospitosos. Més arrere encara, deu haver-hi algú que s’ha cregut Joseph Raymond McCarthy i, en el fons de tot l’assumpte, les ganes de retallar l’ensenyament en valencià, la misèria de qui gasta en fastos i ens cisa en necessitats, un conseller que navegava pel centre i ha atracat en l’extrem, un president molt qüestionable i un país que ja anem fent. Perquè sí, esta gentola podrà tancar emissions televisives, laminar l’escola en valencià, depurar professors, fer llistes negres, embrutir la política, però no acabaran amb nosaltres. Acabaran com McCarthy.

Alicante i a li balle

Ho deia l’avi patern si escoltàvem el topònim per la ràdio o el llegíem en un cartell: “Alicante i a li balle”. No era una gracieta només d’ell, el meu vinater habitual la va fer mentre em despatxava i, ràpid com un llamp, vaig recordar la presència benefactora de l’avi. Ja a casa, brindava llargament per a condormir la nostàlgia. Doncs bé, sense tindre res a vore amb el meu avi i només un poc amb el vinater, els socialistes d’Alacant han jugat també amb el mateix nom. Per a llançar la imatge de la seua candidata a l’alcaldia, anuncien que “Con Elena Martín, Alicante irá mejor”. Nyas bon màrqueting i oblida el “Yes We Can”. Un amic em diu que va suggerir a l’alcaldable que feren el mateix joc en valencià. Sí, podien: “Amb Elena Martín, Alacant’anirà millor”. La resposta fou més o menys la següent: “Sí, lo habíamos pensado, pero es que salía muy caro hacer otra plancha”. L’amic degué quedar tan planxat com jo quan ho vaig saber. O no, perquè en esta ben divertida ciutat, com en aquella cançó d’Ovidi, “el fet és el mateix i els fotuts els mateixos”. A la llum de les fogueres i de l’experiència, la vida en valencià que podem fer a Alacant l’hem d’agrair a uns milers de botiguers, professors i ciutadans que el parlen i així el promocionen. A més d’ells, comptem amb La Cívica, la Universitat, Acció Cultural, el Consell de la Joventut, la missa dels dissabtes a les set en Sant Nicolau, a la qual no he anat mai… L’Ajuntament passa de la normalització lingüística i això, tal com estan les coses, és ser hostil. Hi ha regidors, en el govern i opositant, que són valencianoparlants, un d’ells té un accent que tomba, però, res, no en diuen ni una. L’única cosa que canvia és la mala consciència: el PP no en té gens, el PSOE necessita excusar-se amb les planxes, les presses, les pors… No seria més fàcil haver dit al meu amic alguna cosa semblant a “Mira, el valenciano nos toca un pie, con decir frescoreta i cocambtonyina me basta”. També en este tema es pareixen tant al PP.

Aquela que pus duraria, aquel nom auríem nós

El pare no es volia gitar amb la mare, l’hagueren d’enganyar. Li van dir que al llit l’esperava una altra, però amb tanta vergonya que tot s’havia de fer a fosques i mut. Així fou. L’endemà un grup de notables comprovà que, efectivament, eren els legítims esposos els que s’havien solaçat a l’alcova. La trobada complí les nobles expectatives i Maria quedà prenyada. Com que estava convençuda que no només la fogositat marital hi havia tingut a vore, volgué agrair el feliç estat a la Divina Providència. En nàixer la criatura, va encendre ensems dotze candeles, totes iguals, cadascuna amb el nom d’un apòstol, i va durar tres dies més la que duia el nom de Jaume. Així s’havia de dir el xiquet que tal dia com hui, 2 de febrer, de 1208 naixia a la vila de Montpeller. No va tindre una infància fàcil: ostatge de Simó de Montfort, orfe del tot amb només cinc anys, educat amb duresa pels templers… Hui en diríem que va demostrar molta resiliència, que és, segons el diccionari, la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. El bon rei Jaume fou tan devot com la mare i tan doner com el pare, a qui deien Pere el Catòlic, però que devia ser-ho especialment de cintura en amunt. La resta de la història és encara més coneguda: Mallorca, València, el Furs, els moros, els cristians, els jueus i fins i tot els japonesos, un regne allargassat a la vora de la mar, un llarg regnat… D’alguna manera, Maria de Montpeller engrunsava tot un poble en aquell petit bressol, perquè d’aquell reiet, primer desvalgut i després valerós, venim els valencians desvalguts i valerosos de hui. Quasi com un sant el lloaven abans i continuem lloant-lo ara, el Conquistador és l’únic tòtem compartit per tota la tribu valenciana i un dels pocs herois reivindicat pels apatxes, comanxes, sioux i navahos que poblem la reserva valencianista. Per la reial intersecció que ocupa i per la naixença occitana, els amics d’Oc Valéncia van organitzar la setmana passada una sèrie d’actes, molt cultes i ben trobats. Gràcies per la iniciativa i per comptar amb mi per a parlar de llengua, cultura, consens i futur. A Felip Bens el vaig trobar amb trellat i ganes de pintar-se colors de guerra, jo vaig dir el mateix de sempre i si voleu saber què va dir Carles Choví, feu clic en la foto:

Treball, salut i fe

Pare en una gasolinera a l’eixida d’Alacant. A penes m’he posat els guants de plàstic quan ix un dels xicots: “¿Hola, qué quiere?”. “Dièsel, ple”, responc jo. Cara tensa i “¿Qué es ple?”, “Ple és ple” (resposta tautològica), “¿Lleno? ¿Tú hablas valenciano? Yo lo entiendo un poco porque es muy parecido al francés”. Pels trets, l’accent i la barba ben tallada, el camarada benzinaire deu haver vingut del Magrib. Em diu que sí, és d’Algèria. Li pregunte si és amazic, això hauria facilitat molt la reivindicació del valencià. No ho és, llàstima. Sense la mútua comprensió de les llengües perseguides i els pobles desposseïts, mig en valencià, mig en castellà li conte que molta gent d’ací va viure allà, a Algèria, abans de la independència i en tornar —cames ajudeu-me la majoria— portaren alguns costums del nord d’Àfrica. Per això, esta és bona zona per a menjar cuscús. El dipòsit va omplint-se i el moret em diu que ara és fàcil fer un cuscús “…en internet con un clic, tienes todas las recetas que quieras”. Sí, molt bé, ara posa’t a fer-ne i ja em diràs si és tan fàcil com això del clic. Demane si li va bé ací. “Bién, tenemos trabajo, salud y fe”. “És important tindre fe”. “Sí, fe en Dios”. Vaja, sabia que el Senyor recorria camins inescrutables, però no que parara a posar gasolina. “Bueno, tu dios y el mío es el mismo, ¿no?”, li dic. “Sí, el Dios único”. Dipòsit ple; ple és ple. Vaig dins a pagar, en eixir m’acomiade amb una de les poques coses que sé dir en àrab: !شكرا  (gràcies). Somriu el xic amb un somriure sincer. Camí d’Alcoi faig voltes al tema: treball, salut i fe. No està malament, és demanar poc o molt? No ho sé, en tot cas és el que us desitge per a l’any que estem a punt de començar. El treball i la salut són qüestions bastant objectives, la fe és a gust de cadascú. Tingueu treball i salut i fe en el que vulgueu: Déu, les persones, les llengües minoritzades, les causes justes, el país, el canvi, la victòria final, el cuscús…

Conferència de pau

El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava el lloc on el conferenciant havia de dissertar: el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional, ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari afirmava que Ausiàs March era un poeta català. “No pot ser català, era de Gandia”, replicaria l’alumne, i Xavier Casp i Miquel Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes, com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi, de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.

El valencià és una llengua diferent?

Bona pregunta. La resposta és sí, el valencià és una llengua diferent. És diferent del castellà, del francés, de l’urdú, del kordofanés, del quítxua… de les altres 6.911 llengües vives que hi ha al món. I el món sencer ho té més o menys clar. La qüestió capciosa, roent, recurrent a casa nostra és la diferència o no amb el català. Per això vaig incloure el llibre de Maria Josep Cuenca entre les plaents lectures de l’estiu. Anècdotes de taxi o d’avió que valen més que una lliçó de sociolingüística, un poc de genealogia personal, el treball com a lingüista, el repàs de la història recent valenciana, Espanya, Europa, els nacionalismes, el present… L’obra aporta molt més del que podríem intuir pel títol. Al cap i a la fi, per a fer un treball sobre si el valencià és diferent del català n’hi ha prou amb una paraula: no. En el moment d’escriure el llibre (2002), l’autora es mostra escèptica respecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un any després i des del que alguns anomenen blaverisme, Felip Bens adreçava en una entrevista termes molt crítics a l’AVL. Qüestionada per unitaristes i secessionistes, assaltada pel trabucaire Font de Mora i ignorada pel PP i el PSOE, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mereix tot el meu respecte, suport i simpatia. Els anys han passat i potser Cuenca i Bens han canviat la seua opinió. No conec personalment la professora, però al periodista me’l va presentar l’amic Natxo Bellido l’agost passat a Elx. Allà estava el xicot amb ganes de vore el Misteri, que, com tots sabem, és un drama assumpcionista. Ells també tenen entre mans el seu propi drama assumpcionista. No s’és menys valencià, ni menys valencianista per assumir que la nostra llengua pròpia és la mateixa que parlen els catalans. Mantindre’s en la tesi contrària és aferrar-se a una visió decimonònica: llengua = nació, per tant valencians = catalans. No, els valencians no som catalans, encara que parlem català. Vinga, Felip, venint de l’altra riba jo vaig vore clar això, tu també pots. Ànim!

El guió

Segons el Diccionari Valencià, un guió pot ser, entre altres coses, el “xicotet estendard del rei o qualsevol altre cap d’host” i també “la part estreta d’un rem, entre el galló i la pala”. Com que no vull que el meu cap d’host vinga a etzibar-me una guionada per no fer una “exposició succinta d’un tema, una conferència, un discurs, etc.”, que és una altra de les accepcions de guió, hui us donaré uns consells per a treballar, navegar i aprendre més i millor en valencià. Anem allà:

  1. Afegiu a les vostres adreces d’interés la de Softcatalà (http://www.softcatala.org/).
  2. Doneu una alegria a Bill Gates i el seu imperi: aconseguiu en Sofcatalà l’Openoffice, un programari gratuït amb el mateix aspecte i millors funcions que el de Microsoft.
  3. L’Honorable Conseller Font de Mora ens oferix el Salt 4.0, The Ultimate Salt! Traductor, corrector, programa d’autoaprenentatge i endevinador del teu futur amb el solatge del bombonet. Compatible també amb usuaris de rebentat, timonet o sàlvia. No oblideu instal·lar l’Openoffice, Salt 4.0 el necessita per a funcionar.
  4. Una altra alegria per a Bill Gates: torneu a Softcatalà i descarregueu-vos el navegador Firefox de Mozilla. N’hi ha dos versions: “català general” i “català valencià”, que deu ser com dir català mariscal, que el mariscal és “en certs països, grau suprem de la jerarquia militar” i quan hi ha països i jerarquies pel mig, nosaltres hem de ser qui més mane.
  5. Ja amb el Mozilla Firefox, aneu al botó Eines, després a Opcions… i en l’opció Contingut feu clic en el botó Trieu… que hi ha en l’apartat Llengües. Afegiu les llengües que vulgueu i situeu en primer lloc el Català [ca]. Així, si un web està en més d’un idioma, el navegador us durà directament a la versió en autèntica llengua valenciana. A la UA hem hagut d’aprendre a fer-ho sí o sí.
  6. I ara el correu. En Softca…, descarregueu-vos el Thunderbird. Quan el tingueu, cliqueu en Eines i en el quadre de diàleg trieu Opcions. Clic en la pestanya de Redacció, en la de Verificació ortogràfica i en l’enllaç Baixa més diccionaris. En la web a què accedireu, escolliu el diccionari de l’AVL (599 kB). Compte amb l’altra opció (369 kB), “utilisa el valencià tal com el regula i utilisa la Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, però, en fi, hem de valorar que el seu creador haja sigut capaç d’incloure-la en l’apartat Catalan. Bé, seguiu les instruccions d’instal·lació del diccionari en el correu i detectarà les errades ortogràfiques que fem quan escrivim un missatge. Per descomptat, podeu instal·lar-vos tants diccionaris com idiomes soleu emprar: valencià, castellà, anglés, èuscar, occità, hebreu, esperanto…

I, per a acabar, alguns webs interessants:

  1. Centre de Terminologia. Com hem de traduir, per exemple, accrued interest? Ni tu ni jo ho sabem, però el Termcat sí: cupó corregut! Què t’ha paregut?
  2. Edu3.cat: recursos audiovisuals ordenats per temes (llengües i literatura, ciències socials, matemàtiques…). No us ho perdeu si és que sou mestres.
  3. Esadir.cat. És a dir gramàtica, lèxic, convencions gràfiques, topònims, noms propis, doblatge…
  4. Rodamots: subscriviu-vos a esta pàgina i, de dilluns a divendres, rebreu un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua. No carrega, és curiós i sempre s’hi aprén alguna cosa.
  5. DTL: eines de llengua, ofertes de treball, blocs, legislació, jornades, formació… és el Diari per a Tècnics Lingüístics, una gent excepcional.

Blaveros tots

No_mos_fareu_catalansEn el número 1.333 de la revista El Temps, l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora publica un article titulat “Proust i el blaverisme banal”, en el qual, sense citar el mitjà, critica l’enfocament que, sota el titular “Proust més accessible que mai”, es fa d’una nova traducció al català de la novel·la Combray. Reproduïsc uns fragments de l’opinió d’Alzamora:

“Què vol dir que Proust és ara “més accessible que mai”? Doncs que l’anterior traducció de la Recerca al català, deguda a Jaume Vidal Alcover, presenta l’inconvenient de ser “plena de mallorquinismes”, però finalment “a partir d’ara [l’obra de Proust] es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Textual. Deduïm, doncs, que Vidal Alcover no va fer la seva traducció al català, sinó que la devia engiponar en un idioma més o menys exòtic, qui sap si l’urdu o el swahili […] Naturalment que es pot discutir l’encert i la qualitat de la traducció de Vidal Alcover […] Però desqualificar-la pel fet de contenir mallorquinismes i afirmar a continuació que ara ja podem llegir Proust “en català” és una declaració solemne del blaverisme banal que cada dia més s’escampa a Catalunya, i que s’expressa mitjançant un menyspreu escandalós per totes les variants del català que no siguin la central. Un Mapa_dialectalmenyspreu que s’alimenta de la ganduleria i la ignorància contumaç  envers tota la realitat que es produeix més enllà de l’Eixampla de Barcelona. Voleu blaveros? Cerqueu-los al Principat”.

Al Baix Empordà i fa ja uns quants anys, un amic d’Alzira s’indignà perquè en un restaurant li digueren “No tenim licor de bresquilla, si en vol de poma o préssec, sí”. En una oficina de turisme de Tarragona, una informadora m’indicà que duia a la samarreta la taca indigna d’una errada ortogràfica: “Hi diu “jo també estudie en valencià” i hauria de dir… estudio en valencià”. Estic segur que teniu més d’una anècdota com estes. Quanta raó tenies, Enric, quan m’advertires que al País Valencià hi ha blaveros, però a Catalunya ho són tots.

Home cavall amb el cap damunt del pic

De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es Avida_Dollarsque me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.

Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:

Home_cavall_amb_el_cap_damunt_del_pic