Home » Posts tagged 'llibres' (Page 5)
Tag Archives: llibres
Der Judenstaat
Alguna virtut havia de tindre Benjamin Netanyahu i és que ha aconseguit unir els palestins nacionalistes d’al-Fatah i els islamistes de Hamàs. No és un pas molt gran, perquè s’han unit en el no a les condicions que el primer ministre israelià demana a un futur estat palestí lliure, però tota pedra fa paret en aquella terra de murs i intifades. Que el govern israelià estiga integrat bàsicament per falcons i ultraconservadors pot ser paradoxalment bo; ahí està la independència d’Algèria, aconseguida sent De Gaulle president de França.
Precisament estos dies he acabat L’Estat del jueus, un llibre “ben sovint més citat que no llegit”, tal com afirma Gustau Muñoz, traductor al valencià de l’original alemany de Theodor Herzl (1860-1904), pare del sionisme moderm. Herzl hi analitza la situació de la comunitat jueva arreu del món (“Els pobles entre els quals viuen els jueus són tots, sense excepció, antisemites vergonyants o desvergonyits”) i planteja un estat propi, que ubica a Palestina o Argentina, com a única solució a la qüestió jueva. 
Els plantejaments poden semblar una mica utòpics de tan benintencionats com són, però sorprén que no es parle de cap poble elegit (“No som pas diferents als altres humans”), de designis divins (“La teoria de la fundació divina […] no s’ajusta a la concepció moderna”) o d’exigències religioses (“Al nou país cada u trobarà la salut espiritual a la seua manera, amb total llibertat”) i sí de política social (jornada de treball de set hores, jubilació, subsidis, formació…).
En un passatge Herzl m’ha recordat a Fuster. Diu el de Budapest: “Aquest escrit té com a objectiu encetar la discussió general de sobre la qüestió jueva. Amics i enemics hi participaran, i confie que no ho faran en la forma que ha pres fins ara, amb defenses sentimentals i insults desgavellats”. Respecte de Nosaltres, els valencians, el de Sueca va escriure: “El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter “dramàtic” de l’actual situació valenciana”.
De Netanyahu a Fuster, de la Terra Promesa a la Terra… Mítica i sense solució de continuïtat; jo sí que no dec tindre solució. Alegrem-nos, en tot cas, per la possible reconciliació palestina. Alegrem-nos, que en hebreu es diu, més o menys, “Hava nagila, hava nagila, hava nagila ve nis’mecha…”.
La Comuna o la mort
Tal dia com el de hui, però de fa cent trenta-huit anys, començava un dels episodis més memorables i gloriosos que han protagonitzat les masses proletàries: la Comuna de París. El 18 de març de 1871, la guàrdia nacional es negà a lliurar els canons amb què havia protegit la ciutat dels atacs prussians. El govern de Louis Adolphe Thiers fugí a Versalles, la capital quedava en mans de la milícia popular. Els bons guanyaven, els tallers abandonats s’adjudicaren a associacions obreres, es declarà la separació entre estat i església —als temples es continuà fent missa, però de vesprada eren lloc d’assemblea i debat polític—, l’ensenyament passà a ser gratuït, els serveis públics en una ciutat de dos milions d’habitants foren gestionats eficaçment, s’anul·laren els interessos dels deutes, funcionaris i òrgans de justícia eren elegits pel poble, es donà ciutadania a tots els estrangers… Impressionant.
Llàstima que durara poc. Amb l’ajuda de Bismarck —d’enemic a col·laborador, perquè la classe dels amos tampoc té fronteres— els versallesos reorganitzaren l’exèrcit, posaren setge als comunards i el 21 de maig les tropes de Mac-Mahon entraren a París. Hi hagué una lluita desigual i terrible, el dia 28 va caure l’última barricada a Belleville. En aquella setmana de sang es produí un dels pocs punts reprovables a la Comuna: l’execució de 74 ostatges, entre els quals hi havia l’arquebisbe de París. Les xifres de la repressió de Thiers no són tan minses: 20.000 morts en combat, 50.000 afusellats, 7.000 deportats; sort que era un polític moderat. Feta pel poble en armes, la Comuna va ser l’última revolució clàssica de França. L’última a França, d’acord, però no l’última a Europa perquè dos anys després Alcoi vivia la revolució del Petroli. En parlarem al juliol.
Per cert, les il·lustracions d’esta entrada són del còmic Le cri du peuple, publicat en castellà per l’editorial catalana Norma. Us el recomane, comunards.
Va de bo!
Abatut pel valencià? Exclosa de l’anhelada promoció interna per falta de punts? Entristit per no escriure bé la llengua que ha parlat tota la vida? Perseguida pel requisit lingüístic? Fart de vore que les úniques paraules que li adreça la Junta Qualificadora són NO APTE? Resolta a ser una més dels milions de valencianoparlants? Desitjós de ser acollit per esta llengua d’acollida? No desespere, ja ha arribat a les llibreries el producte que necessitava: Va de bo!
Indústries Bioeditorials Bromera, el Laboratori del Doctor Forcadell i el Departament de Filologia del Sistema Lingüístic Compartit han unit esforços i personal per a oferir-li la resposta eficaç i amena que estava esperant. Llance al contenidor de reciclatge eixos vells i avorrits manuals, en què prefixos com pseudo, ex o vice encara s’unixen al mot següent per mitjà d’un guionet, i córrega a reservar el seu exemplar de Va de bo! Sorprenga veïns i amistats amb un valencià culte i alhora natural, pròxim, patrimonial.
Esta definitiva eina de formació està adaptada a les exigències del Marc europeu comú de referència per a les llengües i, consegüentment, als continguts i models d’examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Pujar al tren de la modernitat i aprendre quasi sense adonar-se’n és ara possible gràcies a Va de bo! Clique en la imatge per a fer un tast del nou producte, estem segurs que li agradarà. 
I després de la televenda, ve la secció d’autobombo, perquè sorprenentment, i a l’ombra de Robert Escolano, Mari Àngels Francés, Hèctor Gonzàlvez (Kamerad Koordinator), Maribel Guardiola, Carles Segura i Juli Martínez, jo he sigut un dels autors. N’he fet l’apartat “Així és el nostre país”; per cert, el país és el que apareix en la imatge que hi ha al final: 22.826 km2 del Sénia al Segura, ni més ni menys. Va de bo! deu ser una passada. Dic deu perquè encara no l’he revisat de cap a cap, no he pogut passar del pròleg. L’acadèmic Pérez Saldanya hi diu dels qui hem fet el llibre que som “un grup molt dinàmic i amb una àmplia formació lingüística i pedagògica […] joves lingüistes i ensenyants […] professionals amb una llarga implicació en les tasques de difusió i dinamització de la llengua”.
No m’havia sentit tan cofoi des de l’última vegada que em van dir guapo. Quan va ser això?
20-N: Franco, Franco, Franco!!
Doncs no, açò no va amb l’anterior cap de l’estat. Tampoc amb la tv movie que estrena Antena 3 i ha convertit l’entranyable Manuel Alexandre, el Don Matías de les pel·lis de Parchís —”Queremoooooooos a don Matías, por ser un gran professoooor…”—, en aquell maleït dictador mort fa 33 anys.
El Franco d’esta entrada està viu, és ben nostre —va nàixer a Sueca l’any 1955— i demà vindrà a Alacant. A partir de les 20.15 h, farà una conferència a la Seu Universitària, dins del cicle “Escriure el país”. Enhorabona a Mari Àngels Francés i Anna Esteve per esta iniciativa, cal contrarestar el llarg cicle “Proscriure el país” en què estem immersos.
En la nota que ha difós la Universitat per a publicitar l’acte, podem llegir que “Josep Franco ha escrit novel·les adreçades tant a un públic adult com juvenil. Gran part de la seua obra conforma un retrat del seua terra, la Ribera del Xúquer, des de la qual descriu tot un poble mitjançant un to satíric, irònic i mordaç. Algunes de les seues obres, com L’últim roder, s’han convertit en best sellers“.
A mi, també em van fer llegir L’últim roder en segon de BUP. Em va agradar aquella història, estava ben lligada. En l’epíleg, l’autor prova d’ajuntar ficció i realitat quan diu que un dels personatges, Ximo, “tornà a Cuba, on va invertir la resta del seu capital, establint dues fàbriques que el feren molt més ric i que, encara avui, nacionalitzades funcionen. L’una fabricava els famosos cigars Don Joaquín i l’altra destil·lava el conegut rom El Fraile”.
Emulant Franco, alguna vegada he explicat que l’origen d’una criticada i conegudíssima marca de rom és valencià, tal com demostren el rat penat que té per emblema i un llinatge, molt de la Vall d’Albaida, que dóna nom al producte. Non è vero, ma è ben trobato.
Virosque
Las rías gallegas era un restaurant d’estètica clàssica, amb les parets cobertes per un estampat de flors i per tires de fusta envernissada d’un color mat que s’hi intercalaven, taules rodones de fusta i sofàs entapissats amb braços de fusta polida. El preu del cobert vorejava les dotze mil pessetes. Tenia dues zones reservades […] Júlia Aleixandre féu que l’empresari José Luis Pérez, president d’una Cambra de Comerç que aquell dia celebrava eleccions, l’esperara.
José Luis Pérez tenia seixanta-dos anys, però n’aparentava més. La seua cara, ullerosa i de pell citrina, lluïa unes petites berrugues al voltant dels ulls, i els pèls de les patilles li envaïen part de les orelles. Tot i que sempre usava vestit i corbata, la vestimenta remetia a un home que descuidava l’aspecte. El fet de ser gros afegia més neglicència a la seua alçada, no gaire més d’un metre setanta.
Així comença el capítol 3 de Societat Limitada, que el seu autor, Ferran Torrent, inicia amb una advertència: “Encara que semblen reals, els personatges d’aquesta novel·la són de ficció”. Massa bé sabia Torrent, quan l’escrivia, que el lector avesat al quefer públic d’este país posaria a la ficció cares de gent que paga impostos i acostuma, o acostumava, a eixir en les pàgines de política dels nostres diaris.
La novel·la tingué molt d’èxit i, tal com ens contà el mateix Torrent a Benicàssim, hi havia un cert deler per ser identificat com un dels personatges de Societat Limitada. L’any 2002, si no eixies en la novel·la de Torrent és que no eres ningú en l’allioli polític valencià. Torrent desmentí algunes filiacions com la que, segons li havien dit, establia Alicia de Miguel amb la damunt llegida Júlia Aleixandre. Corroborà, això sí, que per a dibuixar el fictici José Luis Pérez s’inspirà en el real Arturo Virosque, a qui va dedicar alguns comentaris.
El passat 28 d’abril, Virosque reclamava des de les pàgines de La Vanguardia, una major entesa i col·laboració entre València i Catalunya i anhelava una cimera Camps-Montilla. Si voleu llegir l’entrevista, feu clic ací. En la pàgina prèvia, Josep Vicent Boira, referència habitual d’este bloc i espere que també del que va en majúscula, escrivia “El coste del anticatalanismo”, un article en què, lluny de tractar l’essència pròpia de qüestions culturals o històriques, quantificava la substància d’una pèrdua econòmica. Així és, la riquesa col·lectiva de valencians i catalans és menor si les respectives classes polítiques s’entesten a viure com si el riu de la Sènia fóra l’oceà Atlàntic.
L’empresari i el professor coincidixen, els farà cas el president? Camps va tindre l’oportunitat de trobar-se amb Montilla el passat 30 de març, per fer-se una foto als peus de la tomba de Jaume I. El motiu era bastant innocu, ja que el Conquistador va ser rei de tots i, a més, suficientment astut per a nàixer a Montpeller. En nom nostre, anà a Poblet l’Honorable i alcoiana Trini Miró, consellera de Cultura i Esport.
Perduda l’ocasió jaumina, qui pot propiciar ara l’acostament? Doncs jo crec que ERC. Efectivament, com a clau de la governabilitat a Catalunya, el partit de Carod-Rovira, Carretero i Puigcercós hauria de forçar el president Montilla a demanar una reunió amb Camps. Al cap i a la fi, si diu que no és ell qui quedarà malament, és lleig això de no voler ni parlar. No seria propi del nou PP que vol enllestir Rajoy.
Puerto Real
A més del regne de Granada, al final del segle XV els Reis Catòlics cobejaven el nord d’Àfrica. Esta ambició expansionista topava amb una dificultat logística: els principals ports d’Andalusia occidental eren propietat de la noblesa. La reina de la camisa bruta i el rei “Tanto monta” necessitaven un port propi i, per això, l’any 1483 fundaren Puerto Real.
525 anys després, aquell esperit monàrquic fundacional no passa pels seus millors moments. L’alcalde de Puerto Real ha dit a Joan Carles de Borbó el que un porc no pot sentir. Per als qui li han criticat l’opinió també n’ha tingut i els ha recordat que ell, líder de les masses proletàries gaditanes, sí que va lluitar de valent per l’adveniment de la democràcia.
El cas del senyor José Antonio Barroso, que així és com es diu el burgmestre, és un de tants qüestionaments de la corona espanyola que arriben a l’opinió pública perquè qui els emet ho fa abocant-los pel broc gros. No crec que acabe en galeres ni en presó, però no seria estrany que el primer edil haguera de respondre davant un tribunal. Tampoc han canviat tant les coses: de la lesa majestat als “Delitos contra la Corona”. És més o menys el mateix, però canviant la gràcia de Déu pel Codi Penal de 1995.
Crítics o laudatoris, de les gràfiques han eixit molts volums sobre Joan Carles I i el seu arbre genealògic. Fa temps en vaig llegir un, dels crítics: Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. No deu ser fàcil de trobar a les llibreries, però gràcies a Internet, el podeu aconseguir, debades, en format pdf, html i rtf. La ressenya ultraràpida és el meu homenatge a abril, que sempre ha sigut un mes molt republicà. Jo també sóc molt republicà, encara que, ben mirat, el passat 22 d’abril vaig eixir de casa fet un Petit Príncep i vaig tornar convertit en Ernest de Hannover.
Un crack del catalanismo
Desdejunava no fa massa dies amb dos companys de treball, Eleuterio Gandia i Rodolfo Martínez, els quals, per horitzó, per formació i per triennis acumulats, representen el futur i l’experiència de la gestió universitària. Sobre la taula un café sol, un altre amb llet i un tallat; al bell mig una ensaïmada sense crema contemplava la crema de l’administració pública. Una ensaïmada que, per a concordar amb l’altura intel·lectual dels meus companys de taula, havia de ser descendent directa de la magdalena de Proust.
Parlàvem de les eleccions. No de les del 9 de març, sinó de les del 22 d’abril: les eleccions a rector de la Universitat d’Alacant. En referir-se a un dels candidats, Lute pontificà: “Veo yo que le falta en la lista un crack del catalanismo”. I es quedà callat. Així, amb cara de t’ha-tocat-o-t’ha-rossat. Ell sí que és un crack, però de la paremiologia. No es pot dir tant en tan poc.
Quin és eixe catalanisme que Lute no veu en una de les dos llistes? No és el que combat González Pons des de la línia Maginot del Sénia. En eixe cas, hauria dit “pancatalanismo”, que, en l’argot guerrer de la Batalla de València, és el terme amb què la reacció designava l’exèrcit enemic d’alegres professors, hippies, llegidors de llibres, universitaris, aporrejadors de guitarres i algun democristià esforçat que no veia en el País Valencià una regió d’Espanya, sinó… sinó el que veien ells, vés a saber què era! Tampoc és el catalanisme de Carrasco i Formiguera ni el de Lluís Companys, evidentment. I el de Joan Fuster? Eixe s’hi apropa més.
Com que és un geni, sense saber-ho, Eleuterio Gandia havia coincidit amb Joan Francesc Mira, qui, en Sobre la nació dels valencians, rebat a Fuster allò de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, però afirma que en algun moment dir-se catalanistes era una manera de dir-se valencianistes. Tema resolt, a la candidatura a rectorat X el que falten són valencianistes. Això vam deduir Rodolfo i jo de les paraules del rabí, abans de concloure que en la candidatura a rectorat Y tampoc van molt sobrats de valencianistes. Així quedà la cosa.
Ja vorem què fa el futur rector amb “lo del valenciano”, expressió polisèmica com n’hi ha poques, ja que va des de les proves de la Junta Qualificadora fins als militants del Bloc —que són “muy de lo del valenciano”— passant per la immersió lingüística i les emersions manifestants del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. A mi, em fa l’efecte que la Universitat no acaba de vore el seu potencial en la normalització lingüística. No es tracta només del que es pot fer perquè ho diuen l’Estatut i les diverses lleis, sinó del que pots fer en funció del propi component humà. La immensa majoria de l’alumnat arriba a la UA havent tingut moltes hores de classe de i en valencià, les suficients almenys per a poder cursar assignatures en esta llengua nostra. El PAS i el PDI també venien ensenyats de casa o han aprés ací. Tenim, per tant, els fonaments per a construir una universitat més igualitària pel que fa als usos lingüístics. I voluntat? Hi ha voluntat d’alçar eixa casa?
En tot cas, quan el dia 22 les urnes comencen a omplir-se de vots jo estaré esmorzant a la filà i això de les eleccions a rector serà una nebulosa en l’univers de la festa més bella de totes les que es fan i es desfan. “¿No votarás?”, em pregunta Lute, “Sí, home, sí, per anticipat”, “¿Y a quién votarás?”… “Jo? Com sempre, a qui diga el meu director”.
Això, si no apareix en alguna de les dos llistes “un crack del catalanismo”.
To die in Jerusalem
El divendres 1 de febrer, la Seu Universitària d’Alacant projectarà el documental To die in Jerusalem. Aniré a vore’l. La qüestió araboisraeliana està d’actualitat des de 1948 i, tret dels moments esperançadors i frustrats en què s’hi albirava la pau, l’actualitat ha sigut sempre rabiosa i sagnant. Reconéixer el dret d’Israel a existir com a estat no m’impedix demanar el mateix dret per a Palestina. Un estat, el palestí, que no ha d’estar asfixiat ni tutelat per cap altre. Respecte dels jueus, és curiós comprovar com la ultradreta i la ultraesquerra coincidixen en l’aversió a Israel i no deixen de trobar conxorxes sionistes amunt i avall. Si al final serà per això que jo també sóc sionista.
No hauria de frivolitzar, sobretot veient el que està passant ara per ara. No hi ha dubte sobre quina part obra pitjor quan el govern d’Israel ofega milió i mig de palestins a Gaza, però dir que això iguala Israel als nazis és una barbaritat. Este diumenge, precisament, farà 63 anys de l’alliberament d’Auschwitz. George Bush va visitar recentment el Yad Vashem a Jerusalem i, en eixir d’eixe museu que manté viu el record de l’Holocaust, va dir que “els Estats Units haurien d’haver bombardejat Auschwitz”. Sabien el que estava passant als camps d’extermini i optaren per altres objectius, no necessàriament militars. Dresden no era una ciutat estratègica i es va convertir en refugi de molts civils alemanys. Malgrat això, el 13 de febrer de 1945 nord-americans i britànics la cremaren de viu en viu amb 750.000 bombes incendiàries. Diuen que va ser per a mostrar a Stalin amb qui trencaria palletes en acabar la guerra. Sobre la participació dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, em va agradar El mito de la guerra buena:
I, per a acomiadar-me, recomane llegir en autèntica llengua valenciana el còmic Maus, de l’editorial mallorquina Inrevés; de Primo Levi Si això és un home, de la catalana Edicions 62; i Europa, Europa, de 3i4, l’editorial valenciana fundada per Eliseu Climent, un altre sospitós de sionisme. Un cert perfil rabínic sí que té.
Aniversaris
El dilluns d’esta setmana, 7 de gener de 2008, va fer 30 anys de la integració del Partit Socialista del País Valencià en el Partido Socialista Obrero Español. Quina època aquella de la transició! Tot estava per fer, tot era possible i la lluita per democràcia al País Valencià, tal com afirma Vicent Soler en el documental Del roig al blau, “s’empeltà de valencianitat”. Després de les eleccions de 1977, però, la major part dels militants del PSPV, Soler entre ells, decidí que entrar al PSOE era l’aposta més pragmàtica per a canviar el país. En el seu llibre És més senzill encara: digueu-li Espanya, Francesc de Paula Burguera ho recorda, i ho censura, així:
Per la seua part, Vicent Soler i Marco, el setembre d’aquest any de 1977, passades ja les eleccions, declara a Las Provincias que “los socialistas del PSPV, como los de los demás partidos de las distintas nacionalidades del Estado español, hemos tomado buena nota del comportamiento de los partidos de ámbito estatal que han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”. Per això afirma que “los partidos de las nacionalidades son una necesidad histórica”. Aquesta necessitat històrica duraria ben poc. Va ser una necessitat trimestral. Perquè als tres mesos, el 7 de gener de 1978, els socialistes del PSPV anunciaven la seua fusió amb el PSOE, un dels partits d’àmbit estatal que, segons havia dit Soler Marco, “han tenido la oportunidad de resolver la cuestión de las nacionalidades y no lo han hecho”.
30 anys han passat, l’aniversari redó hauria de convidar els socialistes valencians a recordar l’origen nacionalista d’una de les seues sigles i plantejar-se la possibilitat de marcar hui un perfil més valencianista, perfil que, cal dir-ho, és el que sempre ha mantingut Soler. Tres dècades de PSPV-PSOE i quasi 18 anys des que Burguera guanyara amb l’obra citada la modalitat d’assaig dels XIX Premis Octubre. És com si el llibre fera la majoria d’edat i, potser per això mateix, un bon moment per a llegir-lo. L’autor fa una defensa fèrria de les tesis Fuster, en un temps en què algunes veus, des de la reflexió i no des de l’improperi, en qüestionaven la validesa i l’anomenat blaverisme polític no parava de pujar.
Hi ha en les reflexions de Burguera l’amor per la seua terra, amb un punt d’il·lusió i un de malfiança (“Per si poden servir de profit s’han escrit aquestes pàgines. Mai no se sap. Encara que, ben mirat…”). Així ho he vist jo, potser vosaltres considerareu diferent el tarannà que imperava en Burguera. Deixant de banda l’ànim del text, és magnífica la narració que en la primera part (“Les coses viscudes”) fa de les accions i els plantejaments de molts durant els primers anys del franquisme, del pes brutal que han tingut en la política i la cultura els egos ferits, dels espectaculars canvis d’actituds i de jaquetes, de la dignitat mantinguda per alguns malgrat tot… En fi, una lectura que val la pena.
Este any és també el d’un aniversari redó per a Burguera; en complirà 80. Estaria bé que els qui s’enorgullixen d’haver-lo tingut com a secretari general, els prohoms de la política i la universitat, els factòtums del negoci cultural i tots aquells que li reconeixen els mèrits no deixaren passar l’oportunitat de felicitar-lo com cal.
Un barri en lluita
Contes per a nens i nenes políticament correctes és un llibret bastant divertit de James Finn Garner, en què es reescriuen els contes infantils tradicionals. El motiu de la revisió és que els relats originals solen incloure una bona dosi de sexisme, racisme, falta d’atenció a la diversitat i el medi ambient, etc. Així, un clàssic del gènere com La Caputxeta Vermella acaba de la manera següent:
“Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l’àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d’aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l’àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van menjar anissos sense conservants ni colorants”
N’hi ha per riure. Si voleu saber com es desenvolupen i acaben, des de la correcció política, contes com La Blancaneu, Els tres porquets o La Ventafocs entre d’altres, Quaderns Crema S.A. posa al vostre abast l’obra.
Si açò dels contes fa riure, la prohibició que als Estats Units han aplicat a Sesame Street, la sèrie que ací coneixem com Barrio Sésamo, fa plorar. Fa plorar a les pedres, perquè és l’estupidesa amb què Garner ironitza en el seu llibre feta realitat. Ara Sesame Street és un producte per a adults. Diuen els censors que Big Bird (la nostra Gallina Caponata) sembla estar sota els efectes d’algun psicòtrop —androgat perdut el veuen—, que Cookie Monster (Triqui) fomenta conductes alimentàries desordenades i que la càndida amistat de Bert and Ernie (Epi i Blas) pot menar els xiquets a l’homosexualitat. Quant de prejudici i quanta imbecil·litat.
D’Ignatz, el ratolí de Krazy Kat, no se’n sap res. L’altre dia Caponata —que pren el mateix que jo— em va contar que el tenen dins d’una caixa de sabates a Guantánamo, per les rajoles que llançava a la seua enamorada. No li han servit d’atenuant les exigències del guió. Epi i Blas —que són heteros de la muerte— fan un espectacle drag queen a Le plombier polonais, el pub d’ambient que regenta Tinky Winky. Ho han tingut fàcil, només ha calgut fer unes petites modificacions a la lletra i la coreografia d’Haciendo paloma, la mítica cançó amb què Blas explicava la seua passió colombaire. Triqui va tirant com pot d’una faena a una altra. Ara fa de dependent en una tenda de Santiveri, només hi troba galetes amb fibra i el pobre passa el dia fent de cos.
“No sé on anirem a parar —em digué una espantada Caponata—, la tensió creix al barri i la cosa pot acabar en kale borroka. L’altra nit vaig escoltar com el Comte comptava contenidors incendiats, amb el perill que això té per al pobre Oscar; Coco ha lliurat la placa de xèrif i Gustavo —el reportero más dicharachero de Barrio Sésamo— vol fer periodisme d’investigació amb l’editorial Txalaparta!”
Jo li vaig dir que no es preocupara, que tants anys educant els xiquets de tot el món no poden ser esborrats de colp, que la gent respondrà, que un altre món és possible… però impossible sense Sesame Street i es va tranquil·litzar un poc. De moment, els únics a qui sembla no importar esta crisi són Statler i Waldorf, els dos avis de la llotja del teatre. Com que a ells el que els va és criticar, últimament no paren amb tanta estultícia.
Comentaris recents