El dilluns 14 de setembre, en la inauguració d’Invattur, un periodista va demanar a Francesc Camps si tornarien al PSPV les alcaldies de la Vila Joiosa, Dénia i la Vall de Laguar a canvi d’evitar la moció de censura de hui a Benidorm, tal com va proposar el ja alcalde i exsocialista Agustín Navarro. El Molt Honorable va respondre més o menys que “Estamos muy contentos de inaugurar este centro”. Quatre dies després i també a Benidorm, Camps aprofitava una visita a l’església de Sant Jaume per a manifestar “Li pregarem a la Mare de Déu per a que tot isca bé”. I la Mare de Déu del Sofratge ha atés les pregàries del president com el president al periodista, deu ser una advocació trànsfuga. Quant al PSOE, díhuit anys criticant el Marujazo i ara torna a manar a Benidorm gràcies al Bañulazo; la que no suma, se n’ix.

Dos anys de legislatura i catorze mocions de censura al País Valencià em semblen suficients per a considerar el pacte antritransfuguisme com un brindis al sol més. Mentres les actes de regidor o diputat pertanguen als electes, no es pot fer més que condemnar-los moralment si se’n passen a l’enemic, investigar si hi ha hagut interessos o maletins ocults i aguantar les conseqüències. Ja que votem llistes tancades, podrien canviar la llei perquè es desposseïra del càrrec a qui trenca la disciplina de vot. Així, Pérez Fenoll continuaria ara d’alcalde i Rafael Simancas hauria sigut president de Madrid l’any 2003. Molt més democràtic resultaria un sistema de llistes obertes, però als partits que tenim no els va la idea. Preferixen fer ells el càsting d’elegibles, amb l’habitual equilibri familiar intern, defenestració de crítics i sobrevaloració d’adeptes. Després passa el que passa.

Però el que passa ací és més greu perquè, al final, hi haurà una víctima col·lateral inesperada de les mocions de censura a Benidorm: la fonètica valenciana. Impulsat pel trampolí benidormí, Zaplana abastà el govern valencià i ens va desafricar la llengua tant com va poder: de la seua boca no eixia mai una Generalitat, tot era dir Ieneralitat. I ara, entre periodistes i polítics, no fan més que despalatalitzar. Diuen Pérez… Fenol, que sona a compost químic o marca de xampú barat; i José Joaquín… Ripol, i a mi, en comptes del president de la Diputació, em ve al cap RuPaul, famosíssima drag queen nord-americana, i me’ls imagine al dos cantant Don’t Go Breaking My Heart en un despatx del Palau Provincial. Això no és seriós, feu-me una moció de censura.

Els Puturrú de Fuá van ser un grupet amb certa popularitat als anys 80. No tenien grans temes i el ganxo els venia per una posada en escena còmica i peculiar, que els féu habituals de la televisió. ¿Recordeu aquella cançó que deia “No te olvides la toalla cuando vayas a la playa, wo-wo, sha-la-la, ye-ye-ye-ye? Doncs era seua. En la lletra d’El Ídolo, Curro Fatás repassa les virtuts que l’han encimbellat com a estrela musical: “Canto en lenguas extranjeras, en catalán y en francés y ahora, al ponerse de moda, canto en galego tambén”. I cita un mèrit i costum que té: “Cuando llega el verano, vuelvo a la rumba otra vez”.

El passat dijous, el secretari general dels socialistes valencians visitava Alacant. Va parlar principalment d’una possible moció de censura a Benidorm. Diu que no la faran, però ja vorem com queda la cosa perquè sembla que tenen “hoja de ruta” i tot. Alarte també va aprofitar per a deixar clar que “sin duda Valencia ha ejercido un centralismo sobre las otras provincias y sobre Alicante”. En conéixer esta notícia, una lectora interpel·la el d’Alaquàs: “¿Ahora te apuntas al Alicantón?” Jo crec que no, d’alguna manera el PSPV reivindica el que és seu. Diuen que l’alacantinisme modern l’inventà Fernández Valenzuela quan era socialista i president de la Diputació.

El més curiós de tot és que este home, quan arriben les vacances, tracta de descafeïnar el partit que lidera. Primer va ser l’intent de fer desaparéixer el País Valencià de la sigla i ara esta eixida de to provincialista i disgregadora. És una cançoneta vella i ell un artista. Així, en ple estiu i com el vocalista de Puturrú de Fuá, Alarte pot proclamar… “Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez! Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez!”

Amb data 5 d’agost de 2008 i amb el títol “Confidències” en l’assumpte del correu, l’amic J.A.S. em feia arribar el text que tot seguit reproduïsc:

Doctor Davó, de fa uns mesos, crec que he pillat, a poc a poc, una malaltia (no sé si incurable): cada dia que passa em sent menys “catalanista ortodox” i em sent més “valencianista heterodox”. Té cura això? Què collons està passant-me? Fins no fa massa, els meus “llibres sagrats” de capçalera eren els arxiconeguts i bàsics Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i moltíssims altres de similars, pel que fa a continguts, objectius i finalitats. Fins i tot em permetia tindre, en la recàmara És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Guia, València, 750 anys de nació catalana, també de Guia, i més encara que ara no vénen al cas.

La novetat és que, des de fa una temporada, he estat “devorant” tota una sèrie de llibres que, en el seu dia, no van meréixer la meua atenció, i ara els he aconseguit i llegit amb atenció. Massa atenció, si acàs. I quins són eixos “maleïts” llibres? Doncs, sense cap ordre cronològic de lectura ni d’importància jeràrquica: De impura natione, de D. Mollà-Mira; Document 88, de Colomer, Company, Franch i Nadal; Sobre la nació dels valencians, de Joan F. Mira; És més senzill encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana, d’Ernest Lluch; País perplex, de Josep Vicent Marqués; El pensament nacionalista valencià, de Solves; El valencianisme polític 1874-1939, de Cucó; Nosaltres exvalencians, de T. Mollà, Piera, Arnal, Dolç, Bayarri i Jardí, i alguns més, no directament relacionats amb “la causa” valenciana, però que tangencialment hi influixen.

Si a d’açò li sumem les visites periòdiques, diàries per a més senyes, a www.valencianisme.com o a www.blogsvalencianistes.com el resultat només pot ser un: un replantejament total de les meues conviccions més produndes. I, per què t’ho comente tot plegat? Doncs perquè crec que la malaltia que ara estic passant, tu mateix ja la vas passar fa uns quants anys (i ningú t’entenia!). Recorde (i ara em fa gràcia) quan “no sé qui” em va dir, escandalitzat, que et va vore a València, un 9 d’octubre amb una senyera amb blau (o amb gent que duien senyeres amb blau), i jo mateix també em vaig quedar paralitzat, en sentir-lo. I no estic parlant-te només d’elements simbòlics (que també), sinó de visions que van molt més enllà: concepcions de país, de nació.

Per tant, políticament, crec que estic en uns moments en què determinades postures polítiques identitàries “clàssiques” i “ortodoxes” comence a vore-les com a “superades”, “contraproduents” i fins i tot com a “negatives”, o sent més suau com a “primitives” i “adolescents”. I no tinc, en els cercles immediats en els quals em menege, cap “confident” al qual comunicar-li la meua “conversió”, sota la pena de quedar com un “contemporitzador”, o el que és pitjor com un “traïdor” a la causa. Necessite alguna “veu amiga” on poder esplaiar-me a gust. I crec que tu ets qui més pot “connectar” amb el que pense. Algun consell?

La sardana no era més que una “dansa rústega empordanesa”, fins que el catalanisme veié en aquell ball ancestral el filó de convertir-lo en símbol nacional. Per això mateix, la més popular de les sardanes deu ser La Santa Espina, que en la lletra diu “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. En la seua aportació al llibre Cap a una Valencia lliure, l’amic Vicent Flor utilitzà el títol d’esta sardana per a criticar l’ambigu marc nacional de la Unitat del Poble Valencià. La metàfora era bona i algunes parts d’aquell llibre també, tot i estar escrit segons els criteris de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, és a dir, en un català decididament no normatiu.

El tema dels valencians i l’adscripció nacional és recurrent, jo me’l trobe amb l’assiduïtat d’un veí. En la broma d’una mestra de valencià que em diu que el Baix Segura és Catalunya Sud, en les notícies sobre una manifestació a Brussel·les i en alguns correus del meu cosí Quique —a mig camí entre Pep Consciències i María Patiño, per allò de tindre “pruebas fehacientes”— en què em recorda que jo també vaig ser pancatalanista i que conserva unes imatges de TV3 amb no sé qui enlairant una senyera estelada i quinze anys més jove. En fi, tothom té dret a canviar: Vicent escriu d’acord amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, jo ja no sóc panca, el meu cosí ha passat de moro a cristià i tots tres militem en el Bloc Nacionalista Valencià, que ha superat les indecisions de la UPV.

Açò continuarà la setmana que ve, però en pla premsa sensacionalista. Us oferiré, en rigorosa exclusiva, el testimoni real i esfereïdor d’un xic a qui, per tal de mantenir en l’anonimat, anomerarem per les seues inicials: J.A.S.