Home » Posts tagged 'política' (Page 12)
Tag Archives: política
Aminatou
Mentre li van quedar forces per a fer-ho, Bobby Sands explicà, en Un dia en la meva vida, el com i el perquè de la vaga de fam que li va costar la vida. Quasi 30 anys després, la memòria dels deu morts de la presó de Long Kesh continua ben viva a l’Ulster i els murals amb la imatge de Sands recorden a republicans i unionistes que les rialles del seus fills seran la seua revenja. Sands era membre de l’IRA, un grup terrorista que no hauria tingut mai tant de pes en el conflicte nord-irlandés, sense l’actitud brutal amb què els successius governs britànics tractaren de resoldre’l. Des del Diumenge de Sang de 1972 i durant més dos dècades, la mà dura de Londres no deixà de crear màrtirs amb què atiava el foc dels arguments i les armes. Així, per a evitar un nou màrtir d’ETA, Rubalcaba cedí i al País Basc les pintades que demanen la llibertat d’Iñaki de Juana van esborrant-se a poc a poc.
Abans que Sands i De Juana, un altre home posà en perill la pròpia vida per a fer-se escoltar pel món i l’enemic. Mohandas Karamchand Gandhi no estava vinculat a cap grup armat i 
detestava la violència, dos condicions presents també en el pensament i la biografia d’Aminatou Haidar. Ho té difícil perquè al govern del Marroc li fa igual sumar una víctima més al Sàhara Occidental. Espere que l’activista puga tornar viva al seu país i continuar lluitant des d’allà per la llibertat del seu poble. Una llibertat robada als sahrauís pel Marroc, un robatori consentit per Espanya i mantingut per un joc sinistre de negocis i estratègies geopolítiques. I quan tot açò acabe, què passarà? Continuaran tranquil·litzant-nos les maneres occidentals dels ministres marroquins? Continuarem ignorant la tortura, l’assetjament, l’exili de tot un poble? Continuarem preferint la balança comercial favorable a la de la justícia?
Duque de Faes
La Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales ha complit vint anys. Vint anys ja i sembla que en tinga dos-cents o dos mil, per la modernitat del seu discurs. L’entitat ha pres volada i importància des que el PP deixà de governar Espanya, però no sembla un suport ferm a les aspiracions de Mariano Rajoy, sinó més bé un contrapoder al president i presidenciable popular. FAES es defineix com un “Think Tank con una estructura muy reducida” i mai com en este cas l’anglicisme demana una traducció literal: FAES és un “Pensar tanque”, FAES és el panzer de l’expresident Aznar. Posarem un exemple del rigor històric i l’anàlisi profunda de FAES. En el vídeo que titulen La revolución de la libertad, la veu narradora recorda a l’espectador que “Fascismo y comunismo han oprimido con voracidad totalitaria a los hombres”, mentre en pantalla apareixen imatges de dictadors: Stalin, Hitler, Pinochet, Mao, Castro, Jaruzelski… però n’obliden un. Sí, és el que suposeu. Més endavant, tot i que per a FAES “España es una gran nación, una nación plural con una Historia de siglos”, l’acurada revisió històrica sobre la lluita per la llibertat passa de puntetes per la qüestió pàtria i ho ventila dient “En los 70 tan sólo Portugal y España entraron en el minoritario club de los países libres”, com si l’assumpte haguera sigut qüestió de pagar quatre derrames.
El cas és que en el seu 20é aniversari, FAES ha lliurat el Premio FAES de la Libertad a Joan Carles de Borbó. El rei espanyol l’ha agraït amb entusiasme i paraules semblants als del missatge de Nadal. És normal, ell i Aznar no s’han dut mai bé. La seua era una relació obligada, protocol·lària. Es nota en els gestos, el monarca pot arribar a abraçar Felipe González, però no passarà d’encaixar la mà de José María Aznar. El recel és mutu, segons diuen. I doncs, per què ara este premi? Sosté Ramoneda en el seu dietari radiofònic que Aznar cobeja un títol nobiliari i per això ensabona l’epidermis reial. Vol ser duc, com Suárez. I ací va la pregunta. En cas que arribara, quin creieu que hauria de ser el ducat d’Aznar? Li aniria perfecte Duque de España, però per aclamació femenina popular eixe és Miguel Ángel Silvestre. Jo propose que Sa Majestat el faça Duque de Valencia, tal com va ser Narváez, president d’amarga memòria per als liberals de veritat. Pel serveis contra el “nacionalismo excluyente”, també podria nomenar-lo Duque de Berwick. Per estar amb el costat fosc no li aniria malament ser comte, el Conde Dooku, i per les maneres que té de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel podria ser Duque de Alba, però eixe ducat encara té ama. Què proposeu vosaltres?
Danys col·laterals
El dilluns 14 de setembre, en la inauguració d’Invattur, un periodista va demanar a Francesc Camps si tornarien al PSPV les alcaldies de la Vila Joiosa, Dénia i la Vall de Laguar a canvi d’evitar la moció de censura de hui a Benidorm, tal com va proposar el ja alcalde i exsocialista Agustín Navarro. El Molt Honorable va respondre més o menys que “Estamos muy contentos de inaugurar este centro”. Quatre dies després i també a Benidorm, Camps aprofitava una visita a l’església de Sant Jaume per a manifestar “Li pregarem a la Mare de Déu per a que tot isca bé”. I la Mare de Déu del Sofratge ha atés les pregàries del president com el president al periodista, deu ser una advocació trànsfuga. Quant al PSOE, díhuit anys criticant el Marujazo i ara torna a manar a Benidorm gràcies al Bañulazo; la que no suma, se n’ix. 
Dos anys de legislatura i catorze mocions de censura al País Valencià em semblen suficients per a considerar el pacte antritransfuguisme com un brindis al sol més. Mentres les actes de regidor o diputat pertanguen als electes, no es pot fer més que condemnar-los moralment si se’n passen a l’enemic, investigar si hi ha hagut interessos o maletins ocults i aguantar les conseqüències. Ja que votem llistes tancades, podrien canviar la llei perquè es desposseïra del càrrec a qui trenca la disciplina de vot. Així, Pérez Fenoll continuaria ara d’alcalde i Rafael Simancas hauria sigut president de Madrid l’any 2003. Molt més democràtic resultaria un sistema de llistes obertes, però als partits que tenim no els va la idea. Preferixen fer ells el càsting d’elegibles, amb l’habitual equilibri familiar intern, defenestració de crítics i sobrevaloració d’adeptes. Després passa el que passa.
Però el que passa ací és més greu perquè, al final, hi haurà una víctima col·lateral inesperada de les mocions de censura a Benidorm: la fonètica valenciana. Impulsat pel trampolí benidormí, Zaplana abastà el govern valencià i ens va desafricar la llengua tant com va poder: de la seua boca no eixia mai una Generalitat, tot era dir Ieneralitat. I ara, entre periodistes i polítics, no fan més que despalatalitzar. Diuen Pérez… Fenol, que sona a compost químic o marca de xampú barat; i José Joaquín… Ripol, i a mi, en comptes del president de la Diputació, em ve al cap RuPaul, famosíssima drag queen nord-americana, i me’ls imagine al dos cantant Don’t Go Breaking My Heart en un despatx del Palau Provincial. Això no és seriós, feu-me una moció de censura.
Vuelvo a la rumba
Els Puturrú de Fuá van ser un grupet amb certa popularitat als anys 80. No tenien grans temes i el ganxo els venia per una posada en escena còmica i peculiar, que els féu habituals de la televisió. ¿Recordeu aquella cançó que deia “No te olvides la toalla cuando vayas a la playa, wo-wo, sha-la-la, ye-ye-ye-ye? Doncs era seua. En la lletra d’El Ídolo, Curro Fatás repassa les virtuts que l’han encimbellat com a estrela musical: “Canto en lenguas extranjeras, en catalán y en francés y ahora, al ponerse de moda, canto en galego tambén”. I cita un mèrit i costum que té: “Cuando llega el verano, vuelvo a la rumba otra vez”.
El passat dijous, el secretari general dels socialistes valencians visitava Alacant. Va parlar principalment d’una possible moció de censura a Benidorm. Diu que no la faran, però ja vorem com queda la cosa perquè sembla que tenen “hoja de ruta” i tot. Alarte també va aprofitar per a deixar clar que “sin duda Valencia ha ejercido un centralismo sobre las otras provincias y sobre 
Alicante”. En conéixer esta notícia, una lectora interpel·la el d’Alaquàs: “¿Ahora te apuntas al Alicantón?” Jo crec que no, d’alguna manera el PSPV reivindica el que és seu. Diuen que l’alacantinisme modern l’inventà Fernández Valenzuela quan era socialista i president de la Diputació.
El més curiós de tot és que este home, quan arriben les vacances, tracta de descafeïnar el partit que lidera. Primer va ser l’intent de fer desaparéixer el País Valencià de la sigla i ara esta eixida de to provincialista i disgregadora. És una cançoneta vella i ell un artista. Així, en ple estiu i com el vocalista de Puturrú de Fuá, Alarte pot proclamar… “Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez! Vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba, vuelvo a la rumba otra vez!”
Huracà Barberà
La vespra de sant Joan de l’any passat, abans d’anar a dinar, féiem temps uns amics a la barraca de La Verdad. El sol lluïa esplendorós, la pólvora de la mascletà omplia l’aire i tots badàvem alegres entre cerveses, coca amb tonyina i assortits de canapés. Semblava que aquell anava a ser un dia de Fogueres més. Però no, l’enrenou humà de la zona vip on ens havien colat s’obrí i una llum potent i bronzejada m’encegà. Tractí de fugir, però m’ho impedí la tanca metàl·lica de la barraca. Ell vingué a mi, era el president Camps. Sense perdre un punt de bioluminescència em somrigué i en aquell somriure vaig entendre que em deia “Jordi, Jordi, per què em perseguixes?” Tranquils, ni vaig caure de l’haca, ni vaig canviar de fe, perquè sé que el genuí valencianisme està en el meu partit i el Bloc no fabrica per a altres marques.
Valga l’anècdota per a provar que un encontre amb la primera autoritat valenciana no s’oblida fàcilment. Per això, algú deu recordar a Milano o Forever Young el pas del Molt Honorable: “Oye, Chema, que ha llamado Francisco Camps, a ver si tenemos las facturas de sus trajes y como eras tú quien llevaba la caja…” “¿Francisco Camps?” “Sí, chico, el presidente de Valencia ¿no te acuerdas?” “¡Joder, Manolo, claaaro que me acuerdo! Un tío muy correcto, sí. Pagó a tocateja y entre los billetes me encontré un prospecto de Fortasec”. “Es que su mujer es farmacéutica. ¿Y no se llevó la factura?” “No, tenía mucha prisa por no sé qué de una reunión muy importante de la comunidad. Eso sí que es un servidor público, saca tiempo el tío pa las cosas de su finca y todo, no como la Aguirre que…” “Cuidado con esos comentarios aquí, Chemita, que los carga el diablo”.
I després Chema i Manolo haurien trobat el duplicat de la factura i jo no hauria escrit açò. Tan bona carrera com estava fent Camps i per quatre trages cagats es llançarà a perdre tota. “Més van robar els altres” diu una veu popular, però és que ara no parlem ja de d’acceptar trages com a regal, sinó de mentir a la ciutadania i si això és demostra Camps quedarà inhabilitat, almenys moralment. I després què? Estarem desemparats els valencians? Trobe que no, en passar esta maror arribarà l’huracà. El PP valencià no té millor trumfo que Rita. Serà candidata a la presidència de la Generalitat i potser arribarà al palau del carrer Cavallers evocant el seu estimat Paco amb la lletra aquella de Dylan: “An innocent man in a living hell […] But it won’t be over till they clear his name and give him back he’s done. Put in an prison cell…”
Argumentaris
Disculpeu-me que continue amb anècdotes electorals. El passat dijous, a la Casa de Cultura de Callosa d’en Sarrià, vam fer un míting Vicent Llobell, regidor i metge del poble; Vicent Serra, professor i secretari comarcal de la Marina Baixa; Alfons Luján, representant de llenceria i secretari comarcal del Baix Vinalopó, i jo mateix. No sé si vam influir molt o poc en el vot dels callosins i callosines, però allà hem tret un 4’28%, un gran percentatge si es compara amb el general. Abans de començar l’acte, Alfons em diu enutjat que no s’ha dut bé la campanya, que això no pot ser, que… De vegades, Alfons és al cabreig el que Obèlix a la poció màgica de Panoràmix: en ell és perenne, no li calen noves dosis. No és mal jan, tot s’ha de dir. Concreta la indignació en la falta d’argumentaris distribuïts per part de l’Executiva del Bloc. Jo crec que els valencianistes tenim massa arguments i tot, però, en fi, tampoc és desgavellat que el secretari vulga argumentari.
El dimecres, com que és dia de mercat i hi ha molt de personal, vam fer campanya al Campello i Mutxamel, on coincidírem amb un grup de militants socialistes que recuperava forces al bar de la plaça. Entre ells, estava el diputat Bernabeu. Ens saludem i done a un dels ciutadans de la barra el nostre programa. “Però com vols que vos vote a vosatros havent açò?”, em diu. Gire el cap i una animada senyora em mostra orgullosa la seua regata al final de la qual havia enganxat un adhesiu del PSOE. Al·legoria de les urnes amb missatge gens subliminar, directe a l’hipotàlem del votant masculí. Completava la caravana socialista una joveneta amb un vestit roig dels que deixen poc a la imaginació. També duia adhesius i participava de la conya electolibidinal. Algú dirà que això són arguments de pes, però a mi el quadre no em va paréixer molt progressista.
De vesprada, a Alcoi, abans d’anar-me’n a una trobada amb militants i simpatitzants, ma mare critica un comentari d’Alfonso Guerra a propòsit de l’amor que es tenen Camps i el Bigotes. El troba homòfob. Li recorde que no és la primera vegada, fa anys l’exvicepresident va dir que Rajoy era un “mariposón”. Si algú sap què pensa d’això Zerolo, que m’ho diga, per favor. I sense deixar Guerra i el seu partit acabe l’entrada. A la festa de tancament de campanya que vam fer al Zoo Loco, va aparéixer Jordi Martínez Juan, regidor socialista. Xambra, que és com l’anomenem tots els qui l’apreciem, és un tio mordaç i simpàtic, capaç de dir-te en un minut de quin mal s’ha de morir el Bloc, el PP i la mitat dels seus companys de partit. Parlava d’eixos mals nostres, quan va intercalar en el discurs que fa temps el PSOE els envià un tècnic en estratègia electoral per a ajudar-los. La història va ara i potser la trobareu un poc bròfega, però Rafel Carbonell, el meu germà i jo encara ens estem rient. Plis-plai en mà, Xambra amollà el record: “Un xaval del partit, expert en campanyes, mos va fer una exposició de com estava la cosa a Alcoi i després va dir “Vosotros tenéis ahora un target que es sacar 27 votos más en la calle Ibi” i jo li vaig contestar “A mi deixa’m estar de targets, ¿Tú me vas a traer aquí a Alfonso Guerra a hasser-se una paja en medio la calle Ibi? No? Pos vés-te’n a la merda”.
Ja veus, Alfons, una pitrera, un vestit curt i Alfonso Guerra fent-se la mà enmig d’un carrer, què t’ha semblat l’argumentari?
Anàlisis postelectorals
Tan bon punt tanquen els col·legis electorals i apareixen les primeres estimacions de vot, tots els partits diuen que han guanyat. Els resultats estan ahí i demostren que no, que no tots han guanyat. La victòria, la satisfacció, l’alegria o l’èxit se’ls atribuïx cadascú en funció de l’anàlisi que faça dels comicis. Jo n’oferisc ací unes quantes:
1. Anàlisi de sant Mateu o de la paràbola dels treballadors de la vinya: “Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”. No hem de perdre l’esperança, germans, és una gran virtut teologal.
2. Anàlisi Buenaventura Durruti o antídot contra la ruïna: “No ens fan por les ruïnes […] Portem un món nou dins de nosaltres i eixe món creix a cada instant”. I eixe món es diu espai valencià de progrés.
3. Anàlisi Rocco “Walter” Torrebruno: “Lo importante no es ganar, sino participar y divertirseeeeeeee!”. Missió acomplida, mestre.
4. Anàlisi Lluís Companys, el president màrtir: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer”. Sobretot a sofrir.
5. Anàlisi marxista: “He passat una nit estupenda, però no ha sigut esta” (Julius H. Marx, el gran Groucho).
6. Anàlisi Porky: “Th-th-that’s all folks!
Daniel Climent i Giner
Amb la intenció, i potser l’excusa, de fer campanya, el Bloc de l’Alacantí va organitzar un sopar d’amics, coneguts i saludats de Jordi Davó. Amb una taxonomia tan planiana, vaig pensar que l’amic Dani Climent em faria una bona presentació perquè és un bon comunicador i un tio intel·ligent. No va ser una bona presentació, va ser una presentació magnífica. Algú em digué que semblava una hagiografia. No sóc cap sant jo, d’acord, però, tret dels qualificatius que em dedicà Dani, en el seu text hi ha reflexió política per a dir amén. Ací van les paraules del mestre:
Una de les coses bones que té Jordi és que s’atreveix a tot, fins i tot a encomanar-me que li faça la presentació, tot i les nostres amables discrepàncies que els lectors del seu bloc poden testificar. Però, és clar, juga amb avantatge perquè sap que, més enllà dels punts de vista diferents sobre algunes qüestions puntuals, el valore profundament. I tot i que expressions com “t’estime” hagen sigut degradades recentment per un poc honorable president, en la mesura que anaven associades a intercanvis materials de més que dubtosa procedència i finalitats, no hem de renunciar a dotar-les de sentit propi, a fer-les nobles en tant que les definim nosaltres amb la pràctica quotidiana. Doncs sí, em cau molt bé Jordi, l’estime afectivament parlant, però també racionalment perquè en el temps que l’he tractat li he detectat qualitats que voldria veure ben vives en els polítics que ens representen, tant quan estan en el poder com quan estan en l’oposició. Una, i ben important, és que és capaç de dir sí, d’enfocar les coses en positiu, de no fer de la lamentació un ritual, ni de la negació cap garantia de posseir la raó.
I, per formació, per caràcter i per pràctica, és capaç de mirar endavant, però sense perdre de vista el retrovisor, és a dir, on anem, però també quins perills ens poden vindre d’un passat no analitzat adequadament. Però, sobretot, insistisc, és capaç de mirar avant, perquè, com deia la meua aüela Encarnació, “qui no mira avant, arrere torna”. Perquè, lamentablement, és habitual la tendència a substituir l’anàlisi dels fets per l’adhesió a unes sigles, a unes idees esclerotitzades en el passat. I creure que perquè un partit porta una S de socialista és d’esquerres, quan allà on manen es fa difícil trobar diferències substancials amb els denostats populars. De fet, solen anar junts a l’hora de restringir llibertats, com quan boicotegen la Xarxa Ramon Llull, la TV3 o la presència de la nostra llengua en els parlaments europeu o espanyol. O quan s’enfronten a les condemnes europees per la destrucció del territori o en l’afició a clavar la mà en les arques públiques per resoldre assumptes privats o del partit; per no parlar de mantindre l’espoli fiscal sobre el nostre país, de dirigir les vies de comunicació, i la mirada, obsessivament cap al cau dels amos, en lloc de cap a Europa, o d’apoderar-se de la representació parlamentària d’uns altres a base de posar barreres o de prohibir votar a gent que no ha sigut condemnada mentre, això sí, mantenen en actiu i legalment blindats els infames que defensen la barbàrie franquista o desprestigien les institucions i el sistema democràtic, per no dir la tendència genuflexa a subvencionar amb diners de tots institucions que segreguen les dones o emparen els pederastes.
I per això ens convé fer l’esforç de pensar autònomament, de renunciar a desqualificacions simplistes i apriorístiques que tracten d’associar la coalició de què formem part a la dreta. ¿És de dretes haver desenvolupat, des de fa temps, el sistema de protecció social més avançat de l’estat espanyol, com va fer el PNB, amb gran experiència de coalicions productives amb partits oficialment d’esquerres? ¿És de dretes que al País Basc, amb un govern encapçalat per un economista que creia en el seu país, els treballadors hagen resultat menys exposats als efectes de la depredació, que els que han estat sotmesos a determinades pràctiques immobiliàries, financeres, etc. imperants en la darrera dècada? Pràctiques que, cal dir-ho, han estat impulsades per governs populars i socialistes coalitzats no tan sols de facto en la defensa d’un sistema corrupte i d’una democràcia “a la turca”, sinó finalment de iure, com hem vist al País Basc i a Navarra. I per això m’agrada tant veure Jordi Davó formant part d’una llista, d’una Coalició per Europa d’ample espectre, cromàticament enriquidora, encapçalada per Ramon Tremosa, un economista de primera que és capaç d’utilitzar els seus coneixements no tant per justificar el que hi ha, activitat a què es dediquen una gran part d’eixos professionals, sinó per a proposar un futur més lliure, més digne i més solvent no tan sols per a Catalunya, sinó també per al País Valencià, societats que considera, com Jordi, com nosaltres, sinèrgicament lligades, simbiòtiques, mútuament millorables, no tant en la mesura de compartir passat, records, llengua i cultura, sinó en la de generar projectes de convivencialitat democràtica, de progrés sostenible, d’europeïtat.
I amb altres membres del Bloc, encapçalats per Enric Nomdedéu, regidor en l’Ajuntament de Castelló de La Plana, on la majoria absoluta del Partit Presumpte es veu recolçada per l’anòmia absoluta del Partit Silenciós i on la faena d’oposició i de proposicions que fa Enric és superior a la de tot el grup majoritari de l’oposició, com ja estem habituats a constatar en tants i tants ajuntaments. Sí, Enric Nomdedéu és un polític en el sentit noble del terme, capaç d’interessar-se per múltiples problemes de la polis, d’assessorar-se adequadament i d’abordar-los amb solvència, prudència i equilibri, com vam comprovar els que el vam veure en el debat de Canal 9. I fetes eixes presentacions, torne, com ha de ser, al nostre amic Jordi, a Jordi Davó. Anar en una llista com la que presenta la Coalició per Europa, amb referents com Ramon Tremosa o Enric Nomdedéu, és òbviament un honor, un repte, una responsabilitat. Però la llista també arriba a ser bona perquè té gent com Jordi, com el nostre Jordi Davó, un jove amb encara menys passat que futur, que sap de moltes coses i que s’interessa per moltes més. Amb capacitat d’aprendre, però també d’ensenyar, que sap de llengua però no necessita manifestar-ho dient hipocorístic o pronom feble cada dos per tres i que sap anomenar gramàtica al que altres necessiten dir morfosintaxi per marcar diferències, per separar-se de nosaltres. I que sap de política, i d’història i de sociologia…
I perquè és alcoià, redéu, una gent molt especial a qui s’ha de donar de menjar a banda, però que els tens quan els necessites i són capaços d’encapçalar moviments que acaben molt més enllà del barranc de la Batalla. I perquè uneix dos qualitats ben necessàries avui dia: capacitat i voluntat. Com el seu paisà Ovidi Montllor, de qui per a acomiadar-me prenc prestats fragments d’una cançó per a dedicar-los a Jordi, perquè crec que eixa cançò el representa molt bé, tan bé com ho faria ell en nom de tots nosaltres si arribara a ser eurodiputat:
Plovia aquell dia perquè vull,
perquè tinc ganes que ploga!
Després varem parlar perquè vull,
perquè tinc ganes de parlar!
Vam sentir un món nou perquè vull,
perquè no m’agrada aquest!
Vam viure amb gent preciosa perquè vull,
perquè estic fart de la contrària!
Tot era meravella perquè vull,
perquè estic cansat de coses lletges!
I acabe la cançó perquè vull,
Tot comença en un mateix.
Per a mi, en certa mesura, eixe és Jordi Davó. I, com diu la cançó, tot comença en un mateix. En nosaltres, en cadascun de nosaltres i, de manera simbòlica, en el nostre vot el dia 7 al Bloc, a Jordi Davó, a Enric Nomdedéu, a la Coalició per Europa en representació nostra. Perquè tot comença en un mateix.
¿Com pagar-te, estimat Dani, una presentació tan elogiosa, una concepció de la política tan necessària, tants ensenyaments al llarg dels anys? No ho sé, però des d’ací t’agraïsc tot això i el que vindrà amb una altra cançó, perquè tu, company, saps que arribarà un de matí que el plor serà d’alegria…
L’Europa dels interessos
Entre el 4 i el 7 de juny pròxims, els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea elegirem els nostres representants al parlament d’Estrasburg i Brussel·les. Estem convocats a votar més de 375 milions de persones. Des d’Hèlsinki fins a Lisboa, hi haurà urnes perquè diguem quina Europa volem i què és el que volem d’Europa. És un dels majors exercicis democràtics que té lloc al món i, lamentablement, una gran part dels electors dels 27 estats de la Unió no atorga a estos comicis la importància que tenen. Afortunadament, el valencianisme sempre ha sigut europeista. La història mateix de València ha estat sempre connectada a Europa: Jaume I lloat per tota la cristiandat de l’època, el Consolat de Mar com a base del dret marítim internacional, Alfons el Magnànim i l’orde del Toisó d’Or, la vehemència de sant Vicent Ferrer i l’humanisme de Joan Lluís Vives, els Borja, l’enginy militar de Baptista Basset al servei d’Àustria, Gregori Mayans en contacte amb els il·lustrats francesos, Martín i Soler admirat per Mozart i reclamat per tsars i emperadors, els llibertaris alcoians criticats per Engels…
Ningú, tret de nosaltres mateixos, pot vantar-se d’haver-nos inscrit al mapa polític d’Europa. Si mai n’hem estat exclosos ha sigut perquè, mancats de sobirania, ens han obligat a un improductiu aïllacionisme. Potser penseu que Europa no és cap panacea, d’acord, però és un bon projecte. Per això, desil·lusionen les previsions de participació i, el que és pitjor, avergonix vore que les dos principals forces polítiques de l’estat encaren estes eleccions com una gran enquesta sobre la gestió que fan o l’oposició que hi plantegen. L’Europa d’alguns té 52 províncies, res més. Ara bé, també hem de fer autocrítica. En estes convocatòries, el valencianisme ha posat l’accent a reivindicar l’Europa dels pobles. Cal fer-ho, però, no ens enganyem, la Unió Europea és una unió d’estats. Així les coses, hem de continuar treballant per tindre pes polític a Espanya i plantejar estes eleccions com les de l’Europa dels interessos, dels nostres interessos: un eix mediterrani fort i ben imbricat al continent, la defensa de les petites i mitjanes empreses arrelades al país, el fre a l’especulació urbanística, el valencià com a llengua de treball al parlament europeu…
No us demanaré el vot perquè encara no puc fer-ho, però sí que puc dir-vos que tinc l’orgull de ser un dels candidats de la llista Bloc-Coalició per Europa. Els nacionalistes del País Valencià, Andalusia, Balears, Canàries, Catalunya i Euskadi ens hem unit per a dur la nostra veu a Europa. A partir d’esta mitjanit comença la lluita desigual que solen ser per a nosaltres les campanyes electorals. No tenim molts recursos, però sé que tenim la millor gent. Un d’ells és Robert Vilaplana, amic sempre i durant estos quinze dies assessor, xofer, secretari, guardaespatles i tutor meu. Tenim la noble missió de furtar vots als rics per a donar-los als pobres. Com Little John i Robin Hood, però en versió valenciana:
Domuit vascones
Per al nacionalisme basc, esta expressió llatina prova la insistència dels visigots en l’empresa de dominar les antigues tribus basques i, d’altra banda, el desig que tenien estes de mantenir-se lliures. L’any 1997, per exemple, el sacerdot Anastasio Arrinda escrivia: “Todos los cronicones 
de la vida de los reyes godos o visigodos terminan con esta frase lapidaria: Domuit vascones […] Si cada rey visigodo se jacta de haber subyugado a los vascos, señal es de que nunca los subyugaron; siendo la cosa de otro modo, no haría falta repetir siempre la misma cantinela de domuit vascones”.
Segons sembla, la fraseta en qüestió és apòcrifa, ja que no apareix en cap crònica de l’època visigòtica, però ara més que mai torna ser actual. Quasi 1.300 anys després de la mort de Rodrigo, últim rei de la llista aquella, Zapatero —potser descendent del malaurat monarca, pel que té de Rodríguez— s’ha col·locat la medalla. Les cròniques presents i futures podran proclamar “Rodríguez Zapatero, hispanorum præses, domuit vascones”. Només ha necessitat el president un parell de jugades: en 2007 l’heroica campanya del PSN a Navarra i, des de hui, un no nacionalista —que és com es diuen ara els nacionalistes espanyols— com a lehendakari de les bascongades. No hauríem de restar valor al govern que constituirà Patxi López, amb el PP li eixien els comptes i ha tirat endavant. Fins ací tot més o menys previsible en la galàxia basca, l’acord PP-PSOE ja el plantejaren Mayor Oreja i Redondo Terreros. El problema és que els constitucionalistes han guanyat fent trampa. Per més odiosos i indesitjables que siguen ETA i el seu entorn, il·legalitzar les candidatures de l’esquerra abertzale és fer trampa. La martingala els ha donat la lehendakaritza, però no està gens clar que això resolga la qüestió basca. I, al cap i a la fi, el que esperem dels polítics són solucions, no més problemes.
Comentaris recents