Home » Posts tagged 'Universitat' (Page 3)
Tag Archives: Universitat
Charlot i Llapissera
Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, 
Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.
Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.
Honoris causa
L’empresa on treballe ha fet un fitxatge estrela: Rodrigo Rato. Afortunadament la Universitat no haurà de pagar-li la fortuna que este crack de l’economia està acostumat a cobrar. Entre el president de Bankia i esta notabilíssima institució que ascendix sobre l’ocàs no hi haurà honoraris, només honors. Ell jurarà solemne defensar-nos allà on vaja i nosaltres el farem doctor honoris causa. En este cas, però, el nosaltres corporatiu ve matisat. Per primera vegada el nomenament no ha rebut la unanimitat del Consell de Govern de la UA. Hi ha hagut huit vots en contra; en ells em trobe representat, gràcies als huit. Algú podrà pensar que la disconformitat em naix en la ideologia, però no, el partidisme cal buscar-lo en qui ha proposat el nou doctor: el Departament d’Economia Aplicada i Política Econòmica, que dirigix Diego Such, conseller d’Indústria i Comerç amb el president Zaplana. “Blanco y en botella” diuen els castissos. Però siguem honestos i mirem-li els mèrits, que en té. Amb la cartera d’Economia en mans de Rato, Espanya s’enlairà, excel·lia arreu del món. “El milagro soy yo” hagué de dir Aznar, de tant protagonisme com guanyava el superministre de posat anglés i somriure sardònic. Efectivament, a Espanya es creava més ocupació que a la resta d’Europa, s’hi feien més cases que a Alemanya, França i el Regne Unit junts, la pasta circulava amb alegria pròpia de nous rics, els bancs donaven hipoteques perquè pagares el pis, els mobles, el 4×4, l’esquadra de negres… serà per diners?! Per fi oblidàvem Solbes el Gris, Rato el Blanc refulgia poderós i popular. Però després de la pujada vingué el daltabaix. El creixement s’havia centrat en l’especulació, en la rajola, no hi havia base tecnològica, valor afegit, llarg 
termini. “De aquellos polvos vinieron estos lodos” diuen també i enfangats estem amb prop de 600.000 aturats al País Valencià i les caixes destrempades després de l’orgia immobiliària. La hispànica àguila de les finances volà a la direcció del Fons Monetari Internacional, on va estar el temps just perquè li quedara una modesta pensió vitalícia de 58.400 € anuals. Des d’aquell elevat niu no va atalaiar com calia i en un informe el Fons mateix li ho retrau. Vet aquí que no li falten mèrits, però per a què? Per a ser honoris causa?
Màrtirs
La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. 
Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.
Un mal español
A la primeria de 1998 vaig seguir un curs que organitzava l’ICE de la Universitat d’Alacant: Didàctica de la història a través del cinema. Molt interessant; de matí projectaven una pel·li i de vesprada un professor de la casa tractava el tema, l’època, els personatges, el film… Citaré tres conferenciants: Brian Hughes parlà de Braveheart i l’Escòcia rebel i lliure; amb Paths of Glory, de Stanley Kubrick, Salvador Forner abordà la Primera Guerra Mundial, i l’amic socialista, medievalista i valencianista Juan Antonio Barrio desemmascarà les falsedats que es van permetre els guionistes d’El Cid. Totes les sessions van tindre lloc al paranimf tret de l’última, que es va fer a l’aula de cultura que la CAM té al carrer Doctor Gadea. Havíem vist Bienvenido Mister Marshall, però no ens en va parlar cap professor de la Universitat, sinó García Berlanga mateix. La sala estava plena com un ou i aquell bon home xarrà un poc de tot: els actors, el rodatge, la censura, la promoció, la transcendència inesperada d’aquell treball… Dissabte ens va deixar el cineasta a qui devem Bienvenido Mister Marshall, La vaquilla, Moros y cristianos, Los jueves, milagro, Todos a la cárcel, El verdugo… S’ha dit i escrit molt sobre Berlanga i tot deu ser cert i encertat (anarquista, burgés, independent, càustic, erotòman…), però vull recordar ara una altra consideració sobre el director tal com l’exposà en aquella conferència del 98. En un consell de ministres de Franco, algú es va referir a ell dient que “Berlanga es un rojo”; el dictador puntualitzà al seu esbirro amb estes paraules: “No, Berlanga no es un rojo, es un mal español”. Ha mort un geni, un valencià, un mal espanyol segons el pitjor de tots. Descansa en pau, mestre.
Històries de pintors
Al treball hem traduït i revisat textos per a una exposició de Toni Miró, “enèrgic i perceptiu artista” per al filòleg Coromines; Ausiàs March reviscut, per a Vicent Andrés Estellés; “solitari far a migjorn del nostre país rar”, segons Salvador Espriu; el millor pintor del món, en paraules d’Isabel-Clara Simó; “Tu has percaçat la llàgrima perduda dels que pereixen sense cap d’ajuda […] Jo et lloe la propícia valentia del teu art contra tanta tirania”, li escriví Joan Valls… En fi, d’altres vindran i altres coses en diran. Estem preparant també una mostra commemorativa dels 35 anys d’Al Tall. “Com més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bóta i seguiu tocant”. Regalarem un DVD sobre el grup als qui vagen a la sala Aifos el dia de la inauguració; si no hi podeu vindre, vegeu-lo ara mateix fent clic ací. Com heu comprovat, en l’assignatura Docència en Valencià esta universitat no raspa l’aprovat, però en Art i Gràcies del País tenim matrícula d’honor. Mireu si és així que un dels pròxims honoris causa serà Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. “Jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant”. Però tornem a Miró. L’exposició inclou una sèrie de pintures de l’alcoià assentades en obres, personatges i drames de la història que el públic coneix sobradament: La rendició de Breda, Che Guevara, Gaza, les guerres d’Iraq i Vietnam, la Shoah… Un pintor i la història entre setmana, històries de pintors en els dominicals d’alguns diaris. La primera m’arriba amb XLSemanal, que publica Vocento: Davide con la testa di Golia és un doble autoretrat de Caravaggio, va ser el seu últim quadre. Amb la perspectiva que atorguen els anys, l’autor es dolia del seu caràcter irat, d’una vida plena d’excessos, batusses i fugides per a salvar la pell. Per això, el jove Caravaggino David no sosté victoriós el cap adult de Caravaggio Goliat, sinó més aïna contristat, compassiu; el present que vivia el mestre no era el futur que un dia somià l’aprenent. L’altra història ens la serví Andrés Trapiello en el Magazine de La Vanguardia (25/07/10). Sota el títol “La vida sin pedigrí”, el lleonés ens infomava que un dels quadres del Museu d’Art de San Diego (EUA), que fins ara no tenia autor conegut, podria ser de Velázquez. A partir de la troballa, tot l’article és una reflexió sobre l’immens valor que, en moltes ocasions, atorguem a la signatura per damunt de l’obra mateix: “Nadie se ha pronunciado sobre si el cuadro es o no una buena pintura […] lo cierto es que de no haberlo pintado quien ahora dicen que lo pintó, es probable que
jamás hubiese visto la luz […] La importancia de la autoría es relativamente reciente, una exigencia diríamos del Romanticismo. A lo largo de muchos siglos, las cosas valían por lo que eran, no por la estirpe. Con el tiempo, la estirpe se impuso a la esencia, la cultura se impuso a la naturaleza, el pedigrí al valor intrínseco”. Ahí ho teniu, ara me’n vaig a contemplar un nu que tinc dalt. El quadre és magnífic, l’autor genial i el model… el model sóc jo.
The world is our country
Entre murs, perfils, enllaços i comentaris de la xarxa social, he trobat la foto que hi ha a l’esquerra. Correspon a la trobada de la Unió Internacional de Joventuts Socialistes que va tindre lloc, l’any 2006, a la Universitat d’Alacant. Amb un comunicat intern, l’equip de govern de la UA ens informà de les possibles incomoditats que podria generar-nos el festival IUSY, però ho va fer amagant la filiació partidista dels hostes que vindrien i Mikel Forcada, catedràtic impulsiu i necessari, es queixà de la mitja veritat; tenia raó. Durant sis dies, milers de joves de tot el món acamparen en una àrea acordonada, vigilada i d’accés restringit. Allò semblava la ultrasegura zona verda de Bagdad. No fou l’únic regust de l’Orient Pròxim: en arribar a Alacant, Zapatero es tirà una manta al coll que resultà ser una kufia palestina. Els populars l’acusaren d’antisemita, però quan Camps féu el mateix no l’acusaren de res. Han passat quasi quatre anys, hem vist Zapatero amb una quipà i a Camps últimament no el veiem massa.
Però reflexionem ara sobre el lema de la trobada; a mi, m’ha recordat un parell de lectures que acabaré recomanant-vos. L’alegre jovenalla laborista proclamava “The world is our country”, heus ací la ciutadania mundial, única fulla perenne i comuna del brancam socialista. Digueu-me malfiat, però veig en eixa aspiració global més aïna un parany: la pretesa il·lustració alliberadora com a excusa per imposar un model únic. Sostenia Herder que “El vestit universal de la filosofia i la filantropia pot amagar opressions, atacs a la veritable llibertat personal dels homes i de la nació”. Herder i la nació, digueu-me ara romàntic o tribal, però pensem abans si hi ha nacionalisme o no en la imatge de dalt. Més enllà del del topònim concret, que resultaria sobrer i insultant a qualsevol internacionalista de veritat, quan els Joves Socialistes del País Valencià, amfitrions de l’encontre, decidixen obviar la llengua pròpia i manifestar que “El mundo es nuestro país”, no només estan perdent una magnífica oportunitat de palesar l’Espanya plural del seu credo, també fan una tria, conscient o no, per una determinada identitat i, al remat, per un nacionalisme: l’espanyol. Un exemple del que Michael Billig anomena “nacionalisme banal”.
Així és justament com titula el seu llibre: Nacionalisme banal. L’altre que volia recomanar-vos és El parany cosmopolita, de Jordi Sebastià. Tots dos en l’editorial valenciana Afers, de Catarroja (Horta Sud) a la tribu i el món.
El guió
Segons el Diccionari Valencià, un guió pot ser, entre altres coses, el “xicotet estendard del rei o qualsevol altre cap d’host” i també “la part estreta d’un rem, entre el galló i la pala”. Com que no vull que el meu cap d’host vinga a etzibar-me una guionada per no fer una “exposició succinta d’un tema, una conferència, un discurs, etc.”, que és una altra de les accepcions de guió, hui us donaré uns consells per a treballar, navegar i aprendre més i millor en valencià. Anem allà:
- Afegiu a les vostres adreces d’interés la de Softcatalà (http://www.softcatala.org/).
- Doneu una alegria a Bill Gates i el seu imperi: aconseguiu en Sofcatalà l’Openoffice, un programari gratuït amb el mateix aspecte i millors funcions que el de Microsoft.
- L’Honorable Conseller Font de Mora ens oferix el Salt 4.0, The Ultimate Salt! Traductor, corrector, programa d’autoaprenentatge i endevinador del teu futur amb el solatge del bombonet. Compatible també amb usuaris de rebentat, timonet o sàlvia. No oblideu instal·lar l’Openoffice, Salt 4.0 el necessita per a funcionar.
- Una altra alegria per a Bill Gates: torneu a Softcatalà i descarregueu-vos el navegador Firefox de Mozilla. N’hi ha dos versions: “català general” i “català valencià”, que deu ser com dir català mariscal, que el mariscal és “en certs països, grau suprem de la jerarquia militar” i quan hi ha països i jerarquies pel mig, nosaltres hem de ser qui més mane.
- Ja amb el Mozilla Firefox, aneu al botó Eines, després a Opcions… i en l’opció Contingut feu clic en el botó Trieu… que hi ha en l’apartat Llengües. Afegiu les llengües que vulgueu i situeu en primer lloc el Català [ca]. Així, si un web està en més d’un idioma, el navegador us durà directament a la versió en autèntica llengua valenciana. A la UA hem hagut d’aprendre a fer-ho sí o sí.
- I ara el correu. En Softca…, descarregueu-vos el Thunderbird. Quan el tingueu, cliqueu en Eines i en el quadre de diàleg trieu Opcions. Clic en la pestanya de Redacció, en la de Verificació ortogràfica i en l’enllaç Baixa més diccionaris. En la web a què accedireu, escolliu el diccionari de l’AVL (599 kB). Compte amb l’altra opció (369 kB), “utilisa el valencià tal com el regula i utilisa la Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, però, en fi, hem de valorar que el seu creador haja sigut capaç d’incloure-la en l’apartat Catalan. Bé, seguiu les instruccions d’instal·lació del diccionari en el correu i detectarà les errades ortogràfiques que fem quan escrivim un missatge. Per descomptat, podeu instal·lar-vos tants diccionaris com idiomes soleu emprar: valencià, castellà, anglés, èuscar, occità, hebreu, esperanto…
I, per a acabar, alguns webs interessants:
- Centre de Terminologia. Com hem de traduir, per exemple, accrued interest? Ni tu ni jo ho sabem, però el Termcat sí: cupó corregut! Què t’ha paregut?
- Edu3.cat: recursos audiovisuals ordenats per temes (llengües i literatura, ciències socials, matemàtiques…). No us ho perdeu si és que sou mestres.
- Esadir.cat. És a dir gramàtica, lèxic, convencions gràfiques, topònims, noms propis, doblatge…
- Rodamots: subscriviu-vos a esta pàgina i, de dilluns a divendres, rebreu un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua. No carrega, és curiós i sempre s’hi aprén alguna cosa.
- DTL: eines de llengua, ofertes de treball, blocs, legislació, jornades, formació… és el Diari per a Tècnics Lingüístics, una gent excepcional.
Crònica presidencial
Potent com una locomotora vingué el president a Alacant. A la porta de l’auditori l’esperava una colla amb edat suficient per a haver estudiat quan allò del florido pensil, amb excel·lent en Formación del Espíritu Nacional, però fluixeta en àlgebra i geografia: “Cataluña = España”, deien en uns cartells. També esperaven Jordi Vayà i alguns membres d’Alacant.som, amb plagudes invitacions al seu primer acte, que tindrà lloc esta vesprada a la Seu Universitària d’Alacant. Molta sort, amics, i, com que hui celebrem la conversió de sant Pau, ja sabeu on teniu l’aixopluc i la casa comuna. No tardeu a vindre que hi ha molta faena. Una vegada dins, veig Joan Borja i Josep Forcadell, eficients i comprensius directors meus al Departament i el Secretariat. També hi són Manolo Santana, no el tennista sinó el professor de dret, i Ángel Franco, tots dos del PSOE, si no vaig errat. Salude Daniel Climent, druida insubornable; Pau Caparrós, articulista independentista i enyorat company de pis; Ferran de Rojas, democristià tricolor i única dimissió en la Unió Valenciana que manava de la Conselleria de Mig Ambient; l’assenyat Herme Maria, germà de Joangre, rauxa i sobretot disbauxa de la família; Xavi Tro, atret fa anys per ERC i ara per Jordi Pujol, amb qui es fa una foto mentre li diu “als valencians ens fa falta tindre un president com vosté”. De l’aplec excursionista a la realpolitik sense abandonar les xiruques; això és evolucionar, Xavi. També estan Paco Blay i Rafa Terol, que han sigut respectivament, a Alcoi, el primer regidor nacionalista i el primer convergent declarat. Es fan els desmenjats, però, quan puge al cadafal perquè el Molt Honorable em dedique un llibre, s’hi enfilen ràpidament per a fer-li el besamans… Hi ha igualment el meu assessor i cosí Robert Vilaplana i la companya de treball Anna Puigcerver i el seu hereu Francesc, que són els dos Bloc però encara no ho saben. Canal 9 comença a enregistrar la sala plena de gom a gom. El càmera és un gran professional, intuïx els lideratges futurs i fa un gir de 180 graus per a gravar unes imatges de Natxo Bellido, assegut justament al meu costat. Açò volia ser una crònica seriosa i sembla la d’una revista… de Lina Morgan: “Ya reconosco al caballero que manda flores y…”. Fem una ullada a la premsa digital:
- Pujol: “Estamos arrinconados sin el corredor AVE Mediterráneo” (Información)
- Jordi Pujol urge al Consell y a Cataluña a un pacto para exigir el Corredor Mediterráneo (Información)
- Pujol cree “urgente” que Cataluña y Valencia colaboren (El País)
Això i més durant quasi dos hores, amb 80 anys a l’esquena i sense cap paper davant. Anà de Tortosa a la Xina, d’allà a 
Estrasburg, Castelló, Londres, València, Maó, Algèria, Zaplana, Barrionuevo, Aznar, González, Martorell, March, Marta… Em quede amb la sentència que, a Europa, els estats que hi ha al centre del mapa no ajuden els més extrems: “França no ajuda Espanya i Espanya no ajuda Portugal”. Si extrapolem això a casa nostra, ¿ajuda Catalunya al País Valencià? Crec que amb Pujol de president sí, i amb el pròxim… també!
Home cavall amb el cap damunt del pic
De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es 
que me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.
Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:
Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!
Estes diuen que van ser les últimes paraules de Francesc Ferrer i Guàrdia, abans de morir afusellat al castell de Montjuïc. Pedagog, lliurepensador, anticlerical i anarquista, Ferrer i Guàrdia tenia el perfil exacte d’allò que hui en diríem autor intel·lectual de la Setmana Tràgica. Hi havia guerra al Marroc, els obrers no hi volien anar, però en comptes d’atacar edificis oficials començaren a cremar esglésies. Així, en acabar el desordenat sarau de les barricades i els temples incendiats, els que de veritat volien guerra eren l’estat, la burgesia i el clero i, a falta d’un grup organitzat al qual acusar, anaren per Ferrer i Guàrdia.
Educat en la fe catòlica i convertit successivament a les fes republicana, maçònica i llibertària, Ferrer i Guàrdia entengué que els fonaments d’una autèntica revolució, d’un avanç col·lectiu i durador no estaven tant en l’agitació i la revolta, sinó en l’educació. Així, en l’Escola Moderna que va posar en marxa no hi havia dogmes, ni castics, ni exàmens, xiquets i xiquetes eren educats junts i en contacte amb la natura, els pares participaven en el funcionament de l’escola… Afectivitat, coeducació, laïcisme o atenció a la diversitat són conceptes molt propis de l’ensenyament actual, però no gens del que es feia a principis del segle XX.
L’Escola Moderna ho fou realment i crec que cal conéixer i reconéixer als qui iniciaren aquell mètode, que pretenia no només instruir sinó també alliberar l’ésser humà de bona part de les seues cadenes: la intolerància, el sexisme, la violència, el bel·licisme, l’exclusió, el fanatisme… Per això vaig demanar als meus alumnes de magisteri que feren un treball sobre 
Ferrer i Guàrdia i em satisfà saber que ja saben qui és, encara que continue preguntant-me què pensaria hui aquell egregi educador sobre Google, els traductors automàtics i la tècnica del copy + paste. Per això al meu calendari he marcat amb roig l’11 de novembre, dia molt principal. Despús-demà comencen a la Universitat d’Alacant unes jornades sobre l’Escola Moderna i el seu fundador. No costen res i sembla que valdran molt; no us les perdeu, germanes i germans.
Comentaris recents