Home » Posts tagged 'Universitat' (Page 4)
Tag Archives: Universitat
Salvem els bonobos
El passat 11 de maig, la Universitat d’Alacant va nomenar doctora honoris causa la primatòloga anglesa Jane Goodall. Este reconeixement s’unix a d’altres com el títol de Dama de l’Imperi Britànic, la Medalla de Tanzània, la Medalla Hubbard de la National Geographic Society, el Premi Kyoto, el Príncep d’Astúries, la Medalla Benjamin Franklin o el Premi Gandhi/King per a la no-violència. Se’ls mereix, Lady Goodall ha dit coses tan necessàries com “No podem deixar la gent en la pobresa més absoluta, de manera que hem d’elevar el nivell de vida del 80% de la població mundial, i disminuir considerablement el del 20% que són els qui estan destruint els nostres recursos naturals”.
En els dies previs al nomenament de Goodall, la Universitat va col·locar pel campus uns panells adherits al paviment que simulaven les petjades d’un ximpanzé, al costat de les quals hi havia inscripcions que recordaven com de pròxims estem ximpanzés i humans: aspectes genètics, cognitius, socials… La gran lluita d’esta gran dama ha sigut i és defendre este cosí prim nostre que és el ximpanzé. En efecte, estos simis són molt pareguts a nosaltres, tant que de vegades t’entren ganes de dir “Quin fill de puta el mono dels collons!”. Disculpeu-me el llenguatge groller, però és que no he pogut oblidar un documental en què els ximpanzés es baldaven a colps, practicaven alegrement la violència i mataven la cria d’una nova membre del grup perquè temien que els haguera arribat prenyada de fora. Que 
tendres i humans, no? Però no tot està perdut, no estem abocats a ser violents per cap ADN malcarat i perdonavides. Fa dos milions d’anys, una branca dels ximpazés s’escindí del tronc comú per a donar lloc al Pan paniscus, més conegut com bonobo.
A diferència del ximpazé comú (Pan troglodytes), el bonobo s’organitza en matriarcat i, segons el zoòleg holandés Frans de Waal, és capaç de manifestar altruisme, compassió, empatia, amabilitat, paciència i sensibilitat. És cert que poden arribar a caçar, fins i tot primats més menuts, però en un seguiment fet durant cinc anys només ho aconseguiren en tres ocasions. Definitivament, els bonobos són uns parents molt enrotllats i no només perquè siguen pacífics, sinó perquè passen el dia enrotllant-se els uns amb els altres i de maneres també molt humanes: femelles i mascles, mascles i mascles, femelles i femelles, amb coit, només amb petting, bucogenitalment… I si no hi ha companyia, doncs com es fan eixes coses quan no es té companyia. Són ells, els bonobos, i no els hippies els qui van inventar allò de “Fes l’amor i no la guerra” i és als bonobos a qui ens hem d’assemblar i a qui hem de considerar cosins, cosins germans.
Ja com a honoris causa, Jane Goodall féu una conferència a l’aula CAM d’Alacant. Tot va ser parlar del ximpanzé comú, hostil i patriarcal i sense possibilitat de fer preguntes en acabar la xarrada. Un comando d’activistes bonobistes s’apropà a la conferenciant i li demanà pels bonobos. La seua resposta fou, més o menys, “Oh, yes, yes, bonobos… I bring potatoes”. Tan bons i tan oblidats, apunteu una altra causa justa a la qual hem de sumar-nos: Salvem els bonobos!
Alumnes
A l’oasi que és la Universitat arriba de tant en tant alguna ventada forta, que enterbolix amb sorra l’aigua del plàcid estany i udola entre el brancam de les palmeres com un xacal en la nit. Així ocorre, per exemple, quan s’ha de triar nou rector o ve un manaire poc amic de la institució acadèmica. Després, com sempre en passar la tempesta, torna la calma, que és de vegades més preocupant i molesta que el vendaval mateix.
Pense, com devíeu suposar pel títol, en l’alumnat. D’uns anys ençà, el Consell d’Alumnes em sembla un vicerectorat encobert. Els seus dirigents es mostren sempre en total sintonia i lloança de l’equip de govern i l’han aprofitat sovint com un mer trampolí per a fer el salt a la política. L’estratègia de l’acomodament comporta una gestió vàcua de discurs. Així, el Consell d’Alumnes s’ha visualitzat amb activitats com pujar la gent en globus, com si açò fóra una fira, o organitzar una setmana de l’associacionisme amb parades de paintball i un castell inflable per a botar alegrement, com en la comunió de les meues nebodes.
Però l’últim temporal, el cicló Bolonya, ha dut a l’oasi una tribu diversa, motivada i en el fons molt divertida que va plantar tendes i arguments al mig del campus. Els antibolonyos van mantindre ferma la mobilitzazció i, contra usos, costums i pronòstics, han arrassat Campus Jove en les eleccions a representants d’alumnes en el Claustre. Ja tenia ganes jo de vore els estudiants reivindicatius. Per això i perquè ara torne a ser alumne, els vaig votar. Enhorabona, xavals.
I ara, abans d’anar-me’n de vacances, un apunt sobre Ángeles González-Sinde. La nova i flamant ministra de Cultura va donar suport al Manifiesto por la Lengua Común de Savater, Boadella i la UPyD. Això pinta malament, però li concedirem els 100 dies que marca la cortesia política. Jo, a més, dedique a la ministra, i sobretot als antibolonyos, uns versets cantats en la lengua común:
Post congressual
Fa poc Pere Fuset em demanà: “Per a quan un post congressual?” Es referix al congrés que, amb el lema “Més País, més Valencià”, farà este cap de setmana el Bloc Nacionalista Valencià. Hi vaig com a delegat, potser em presentaré a formar part del Consell Nacional, però principalment aprofitaré el conclave per a compartir estratègies i menú degustació amb els amics de corrent. Perquè, tot i que no recorde a quin estic adscrit jo, si en un partit no tens corrent intern que t’aixoplugue no eres ningú. I si en tens, moltes vegades, tampoc. És el meu cas.
No he seguit suficientment el debat precongressual per a fer un post congressual en condicions. Lamente que s’haja tornat a parlar tant de la qüestió dels símbols. Això ens fa perdre moltes energies i, al remat, servix de ben poc, perquè els del Bloc continuarem sent uns catalanistes per als blaveros i uns blaveros per als catalanistes. Feu clic ací per a saber què pensa d’això l’amic Miquel Cremades i aprofiteu la visita per a vore l’entrevista que Vilaweb va fer a Enric Morera, secretari general nostre i diputat de tots els valencians i valencianes.
Així, més que el tema congressual, em preocupa el postcongressual. Què pensa fer el meu partit per a superar, ell solet, el 5% de vots que cal per a entrar a les Corts? Quin paper tindrà el Bloc en el futur del País Valencià? Esta segona pregunta és, més o menys, la que Agostinet, il·lustre trompetista benidormí, féu en un curs recent a Pep Sanmartín, il·lustre professor d’Almoradí. L’expert explicà que el Bloc pot assolir, i consolidar, un espai alternatiu al del PP i PSOE més ample que el que Esquerra Unida arribà a ocupar en els seus millors temps. També donà la recepta, però me la calle per vore si entre tots l’endevineu.
I encara va ser més fort el del Baix Segura. Sentencià que, arribat el cas, al Bloc no li hauria de fer por pactar amb el PP en les Corts Valencianes —¡Halaaaaaa, lo q’ha dicho, a la seño vas!—, però va posar una clàusula: que el PP canviara, per a ser un partit socialcristià i lliure de corrupteles. Quasi res demana el mestre. Ignore què ens durà el futur, però sé que el meu partit continuarà sent d’esquerres —socialdemòcrata, si voleu— i valencianista, perquè si deixa de ser-ho deixarà de ser el meu partit. El repte present és guanyar suports, d’un costat i de l’altre, per a servir al progrés col·lectiu —especialment dels sectors més desafavorits— en un país sostenible econòmicament i mediambientalment.
I, com que cal molta fe per a això i fa dos setmanes parlàvem de Déu, ací us deixe una versió dels anuncis que ateus i creients han penjat d’alguns autobusos. Enric, la idea és meua:
Va de bo!
Abatut pel valencià? Exclosa de l’anhelada promoció interna per falta de punts? Entristit per no escriure bé la llengua que ha parlat tota la vida? Perseguida pel requisit lingüístic? Fart de vore que les úniques paraules que li adreça la Junta Qualificadora són NO APTE? Resolta a ser una més dels milions de valencianoparlants? Desitjós de ser acollit per esta llengua d’acollida? No desespere, ja ha arribat a les llibreries el producte que necessitava: Va de bo!
Indústries Bioeditorials Bromera, el Laboratori del Doctor Forcadell i el Departament de Filologia del Sistema Lingüístic Compartit han unit esforços i personal per a oferir-li la resposta eficaç i amena que estava esperant. Llance al contenidor de reciclatge eixos vells i avorrits manuals, en què prefixos com pseudo, ex o vice encara s’unixen al mot següent per mitjà d’un guionet, i córrega a reservar el seu exemplar de Va de bo! Sorprenga veïns i amistats amb un valencià culte i alhora natural, pròxim, patrimonial.
Esta definitiva eina de formació està adaptada a les exigències del Marc europeu comú de referència per a les llengües i, consegüentment, als continguts i models d’examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Pujar al tren de la modernitat i aprendre quasi sense adonar-se’n és ara possible gràcies a Va de bo! Clique en la imatge per a fer un tast del nou producte, estem segurs que li agradarà. 
I després de la televenda, ve la secció d’autobombo, perquè sorprenentment, i a l’ombra de Robert Escolano, Mari Àngels Francés, Hèctor Gonzàlvez (Kamerad Koordinator), Maribel Guardiola, Carles Segura i Juli Martínez, jo he sigut un dels autors. N’he fet l’apartat “Així és el nostre país”; per cert, el país és el que apareix en la imatge que hi ha al final: 22.826 km2 del Sénia al Segura, ni més ni menys. Va de bo! deu ser una passada. Dic deu perquè encara no l’he revisat de cap a cap, no he pogut passar del pròleg. L’acadèmic Pérez Saldanya hi diu dels qui hem fet el llibre que som “un grup molt dinàmic i amb una àmplia formació lingüística i pedagògica […] joves lingüistes i ensenyants […] professionals amb una llarga implicació en les tasques de difusió i dinamització de la llengua”.
No m’havia sentit tan cofoi des de l’última vegada que em van dir guapo. Quan va ser això?
Constitució
D’un temps ençà, s’han posat de moda les lectures públiques i col·lectives d’obres cabdals. Fa anys, Acció Cultural en va fer una del Tirant davant del mercat central d’Alacant, els Cids, que són la meua filà, van llegir el Cantar de Mío Cid per a commemorar-ne els 800 anys i a Itàlia hem vist la lectura de la Bíblia, encapçalada per Benet XVI: “Nel principio Dio creò i cieli e la terra. E la terra era informe e vuota, e le tenebre coprivano la faccia dell’abisso, e lo spirito di Dio aleggiava sulla superficie delle acque”.
Ahir vaig participar en un d’estos happenings, tot i que el text escollit no és, ni de lluny, tan interessant com els referits. Convocats per la Universitat d’Alacant, llegírem la Constitució espanyola. Sí, la Constitució espanyola, apunteu una contradicció més. No ha començat el papa, sinó Jesús, Jesús Pradells, vicerector d’Ordenació Acadèmica, que no és infal·lible, però aporta igual solemnitat: “La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seua sobirania, proclama la voluntat de…”. Procure anar tard perquè em toque la disposició transitòria quarta, que em fa gràcia perquè posa els nervis de punta a molts, però enguany ha sigut l’article 148.
Amb disposició o sense, tanta lloança a un text administratiu fa que semble els manaments que Déu lliurà a Moisés. Enmig de l’encens constitucional, Herrero de Miñón ha dit que “Como toda obra humana podía haber sido mejor” i que “hay que ser más modesto”, s’agraïx un poc de moderació. També ha parlat d’ensenyament: “la política educativa en España cambia con cada mayoría parlamentaria, es absurdo”, i fins i tot d’altres constitucions del món mundial: “la constitución que salió de allí [la de Guinea Equatorial] fue una constitución desafortunadísima, que contribuyó a la tiranía del presidente Macías y a cuya redacción contribuyeron algunos españoles que entonces trabajaban en beneficio incluso de potencias extranjeras”. Si voleu escoltar tota l’entrevista feu clic en el Sinaí:
Visca la Constitució que no cau en dissabte o diumenge!
20-N: Franco, Franco, Franco!!
Doncs no, açò no va amb l’anterior cap de l’estat. Tampoc amb la tv movie que estrena Antena 3 i ha convertit l’entranyable Manuel Alexandre, el Don Matías de les pel·lis de Parchís —”Queremoooooooos a don Matías, por ser un gran professoooor…”—, en aquell maleït dictador mort fa 33 anys.
El Franco d’esta entrada està viu, és ben nostre —va nàixer a Sueca l’any 1955— i demà vindrà a Alacant. A partir de les 20.15 h, farà una conferència a la Seu Universitària, dins del cicle “Escriure el país”. Enhorabona a Mari Àngels Francés i Anna Esteve per esta iniciativa, cal contrarestar el llarg cicle “Proscriure el país” en què estem immersos.
En la nota que ha difós la Universitat per a publicitar l’acte, podem llegir que “Josep Franco ha escrit novel·les adreçades tant a un públic adult com juvenil. Gran part de la seua obra conforma un retrat del seua terra, la Ribera del Xúquer, des de la qual descriu tot un poble mitjançant un to satíric, irònic i mordaç. Algunes de les seues obres, com L’últim roder, s’han convertit en best sellers“.
A mi, també em van fer llegir L’últim roder en segon de BUP. Em va agradar aquella història, estava ben lligada. En l’epíleg, l’autor prova d’ajuntar ficció i realitat quan diu que un dels personatges, Ximo, “tornà a Cuba, on va invertir la resta del seu capital, establint dues fàbriques que el feren molt més ric i que, encara avui, nacionalitzades funcionen. L’una fabricava els famosos cigars Don Joaquín i l’altra destil·lava el conegut rom El Fraile”.
Emulant Franco, alguna vegada he explicat que l’origen d’una criticada i conegudíssima marca de rom és valencià, tal com demostren el rat penat que té per emblema i un llinatge, molt de la Vall d’Albaida, que dóna nom al producte. Non è vero, ma è ben trobato.
Mea culpa
Hui mateix he parlat amb un amic sobre l’etern tema de la culpabilitat. Són tants anys en què ens hem donat mútuament la raó en qüestions polítiques, lingüístiques i laborals que hem hagut de passar a la moral, per a continuar tenint tema. I n’hem trobat, perquè ell —tot i ser de dretes o justament per això— és un ateu inflamat i jo —tot i ser anarcoconvergent— crec en Déu o almenys no hi vull deixar de creure.
L’amic em diu que això de la culpabilitat és un llast, que ens n’hen de deslliurar, que… bé, és molt vehement en les seues conviccions. Jo pense que sense el sentiment de culpa no hauríem arribat a la Lluna ni descobert la penicil·lina. Paradoxalment, el pes de la culpa dóna ales a la nostra societat judeocristiana, ens fa avançar. De la culpa per destrossar el medi nasqué la consciència ecològica, la culpa WASP per l’esclavisme farà a Obama president, la culpa per un Canal 9 penós impulsà un Punt 2 digne… Ho veieu?
Com que estos dos paràgrafs ja comencen a fer-me sentir culpable, us compensaré amb una recomanació. El pròxim dimarts, 28 d’octubre, a les huit de la vesprada podreu vore, al paranimf de la Universitat d’Alacant, Tape, una obra que explora, entre altres ombres de la condició humana, el sentiment de culpabilitat i com, de vegades, el victimari sofrix més que la suposada víctima.
Pecats de joventut, addiccions madures, recances antigues, expiacions innecessàries i només tres personatges damunt de l’escenari. Ja em direu què us sembla, culpables.
Un poleo
La vespra del 9 d’Octubre vaig publicar una entrada. Era molt patriòtica i sentida, com calia esperar. Patri, Anna i Dani hi van fer algun comentari. Els valore igualment, espere que les xiques no s’enfaden amb mi i us recomane que feu clic en els noms per a accedir als seus blocs, però em centraré en el comentari de Dani: “Este blog esta todo en catalan, es un peñazo, jajaja. Yo casí que prefiero celebrar el 6 de Diciembre, día de nuestra constitución Española”.
Quan me’l vaig trobar pel campus, perquè Dani també treballa a la Universitat, riguérem junts i em recomanà que canviara, que per a reflexió profunda ja estan les frases dels sobrets de sucre i que molen més els blocs en què el personal conta coses seues. El parer de Dani és comú a molts companys de treball i Fèlix, el meu cap, no em llig quasi mai, només el preocupa que no faça estes coses en hores de faena.
Canviaré de tema, d’acord. Però, què puc contar de mi mateix si jo, com aquell poeta andalús, “vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas”? Deixeu-me pensar… ja ho tinc, sí, parlaré de Dani! Com us he dit treballa a la Universitat; un xic formal i poderós, ell prem el botó que ens ingressa mensualment la nòmina. Dani, no nos falles. Ací el teniu tal com podeu trobar-lo de dilluns a divendres:
Ara bé, si toca eixir el cap de setmana, el gremlin bo menja després de mitjanit i l’honorable doctor Jekyll esdevé Mister Hyde. L’Home Llop, l’Increïble Hulk, Son Goku… qualsevol exemple d’esta mena val perquè us en feu una idea, el tio canvia de veritat. Una d’aquelles nits pletòriques de disbauxa, acabàrem —no sé com— en una sala de concerts rara, com de directes improvisats, però en pla trash metal. Ho passàrem d’allò més bé i Dani fins i tot eixí a l’escenari. Abans de pegar a fugir —una retirada a temps és una victòria— li vaig fer una foto. Així no us l’ensenya ni el National Geographic:
“La carn vol carn” deia un altre poeta i l’endemà Dani es va despertar en una casa que no era la seua. Un baf espés omplia tota l’estança, en obrir els ulls al nou dia, el rei de la nit es trobava en una habitació empaperada amb pòsters d’Iron Maiden i Sepultura. Se sentia contret; les dos companyes de concert premien llurs cossos al seu i tots tres nus feien un sàndvitx de biomassa satisfeta. El concert ara era de roncs i esbufecs. “En peores garitas he hecho guardia” degué pensar mentre tornava en si. Instintivament començà a palpar-se, com per a comprovar que tot estava al seu lloc. Després de les cames i el tronc, es posà les mans al cap i emprengué la revisió de la cara. En arribar als llavis, va notar com d’una de les comissures eixia alguna cosa com un fil, un cordellet subtil i terrible. Llavors, obrí la boca per a exclamar mig ennuegat:
¡¡POR EL AMOR DE DIOS, QUE SEA UN POLEO!!
Un crack del catalanismo
Desdejunava no fa massa dies amb dos companys de treball, Eleuterio Gandia i Rodolfo Martínez, els quals, per horitzó, per formació i per triennis acumulats, representen el futur i l’experiència de la gestió universitària. Sobre la taula un café sol, un altre amb llet i un tallat; al bell mig una ensaïmada sense crema contemplava la crema de l’administració pública. Una ensaïmada que, per a concordar amb l’altura intel·lectual dels meus companys de taula, havia de ser descendent directa de la magdalena de Proust.
Parlàvem de les eleccions. No de les del 9 de març, sinó de les del 22 d’abril: les eleccions a rector de la Universitat d’Alacant. En referir-se a un dels candidats, Lute pontificà: “Veo yo que le falta en la lista un crack del catalanismo”. I es quedà callat. Així, amb cara de t’ha-tocat-o-t’ha-rossat. Ell sí que és un crack, però de la paremiologia. No es pot dir tant en tan poc.
Quin és eixe catalanisme que Lute no veu en una de les dos llistes? No és el que combat González Pons des de la línia Maginot del Sénia. En eixe cas, hauria dit “pancatalanismo”, que, en l’argot guerrer de la Batalla de València, és el terme amb què la reacció designava l’exèrcit enemic d’alegres professors, hippies, llegidors de llibres, universitaris, aporrejadors de guitarres i algun democristià esforçat que no veia en el País Valencià una regió d’Espanya, sinó… sinó el que veien ells, vés a saber què era! Tampoc és el catalanisme de Carrasco i Formiguera ni el de Lluís Companys, evidentment. I el de Joan Fuster? Eixe s’hi apropa més.
Com que és un geni, sense saber-ho, Eleuterio Gandia havia coincidit amb Joan Francesc Mira, qui, en Sobre la nació dels valencians, rebat a Fuster allò de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, però afirma que en algun moment dir-se catalanistes era una manera de dir-se valencianistes. Tema resolt, a la candidatura a rectorat X el que falten són valencianistes. Això vam deduir Rodolfo i jo de les paraules del rabí, abans de concloure que en la candidatura a rectorat Y tampoc van molt sobrats de valencianistes. Així quedà la cosa.
Ja vorem què fa el futur rector amb “lo del valenciano”, expressió polisèmica com n’hi ha poques, ja que va des de les proves de la Junta Qualificadora fins als militants del Bloc —que són “muy de lo del valenciano”— passant per la immersió lingüística i les emersions manifestants del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. A mi, em fa l’efecte que la Universitat no acaba de vore el seu potencial en la normalització lingüística. No es tracta només del que es pot fer perquè ho diuen l’Estatut i les diverses lleis, sinó del que pots fer en funció del propi component humà. La immensa majoria de l’alumnat arriba a la UA havent tingut moltes hores de classe de i en valencià, les suficients almenys per a poder cursar assignatures en esta llengua nostra. El PAS i el PDI també venien ensenyats de casa o han aprés ací. Tenim, per tant, els fonaments per a construir una universitat més igualitària pel que fa als usos lingüístics. I voluntat? Hi ha voluntat d’alçar eixa casa?
En tot cas, quan el dia 22 les urnes comencen a omplir-se de vots jo estaré esmorzant a la filà i això de les eleccions a rector serà una nebulosa en l’univers de la festa més bella de totes les que es fan i es desfan. “¿No votarás?”, em pregunta Lute, “Sí, home, sí, per anticipat”, “¿Y a quién votarás?”… “Jo? Com sempre, a qui diga el meu director”.
Això, si no apareix en alguna de les dos llistes “un crack del catalanismo”.
Cum auctoritatis venia
L’any 1995 vaig començar a fer classes de valencià en una acadèmia d’aquelles que preparaven la gent per a opositar. Després impartí un curs “de mitjà” a l’Escola d’Enginyeria Agrònoma d’Oriola, quan encara pertanyia a la Universitat Politècnica de València. Més endavant, el Niño Cartagenero volgué tallar la cua de Chatico, un miura nascut no a Lora del Río sinó a la mateixa Cartagena pairal del destre. Amb el membre amputat, el bou no perdé tremp, però canvià de pastures. L’Escola oriolana s’uní a la cua i, amb altres centres, confegiren, com diria Erkoreka, tot un cabestro. Però eixa és una altra història.
He fet classe a policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, de jutjats, d’Hisenda… uf, algú dirà que sóc un col·laboracionista! També a escoles d’adults, companys de la Universitat i sobretot professorat no universitari. He torejat a moltes places, però enguany m’han posat en el cartell d’una que no coneixia: el Col·legi d’Advocats d’Alacant. D’or i flama amb folre blau coronat em vaig plantar a l’arena, tenia davant 6 MAGNÍFICS ALUMNES 6. Cadires de noble pell i una noble taula de fusta noble per pupitre i els retrats dels antics degans com a respectable. “Des d’estos quadres, més d’un segle d’advocacia et contempla”, pensava jo.
Cada vegada hi ha més cursos de valencià, però no és habitual que els organitze un col·legi professional. En este cas el curs en qüestió forma part d’un seguit d’accions per a “valencianitzar” el Col·legi, un compromís de l’actual equip directiu, que ara comencen a materialitzar gràcies a un conveni amb la Universitat d’Alacant, la qual, per cert, també hauria de plantejar-se seriosament una major valencianització de la seua docència. La UA a penes impartix en valencià un 6% d’assignatures; si descomptem al percentatge les matèries de Filologia Catalana, queda en un esquifit 3’5%. Però eixa és una altra història.
Ser atesos en la llengua oficial que preferim no és només un dret, és un plus de qualitat en la prestació de qualsevol servei. Per això, cal felicitar el Col·legi d’Advocats d’Alacant i desitjar que l’exemple s’escampe. No sé si eixiré per la porta gran o directament els lletrats em llançaran des d’un balcó de la seu del carrer Gravina, però jo estic content de la faena. Espere que ells també.
Després d’anys fent classe a professors, potser haurem de centrar-nos en els advocats, els jutges, els enginyers, els metges, els arquitectes, els farmacèutics, la cúria diocesana… Però això no és una cosa que jo pense; com en la cançó de Carla Bruni, algú m’ho ha dit.
Comentaris recents