Abans d’eixir al camp, Pep Guardiola va dir als jugadors: “Si perdem, continuarem sent el millor equip del món. Si guanyem, serem eterns”. Vaig seguir el partit de reüll, sense perdre el fil de la conversa amb els amics ni de vista la botella d’herbero. Estàvem a casa de ma mare, seguidora del Barça però no quan juga amb el València; així té els dos fills contents. S’acabava el matx i l’herbero i em dolia vore que la gesta no s’acompliria, que no en serien 6 de 6, que el veí madridista devia estar ballant amb un peu, que… gooool d’un tal Pedro Rodríguez. Em vaig alegrar moltíssim, el jugador que mastegava xiclet i picava l’ull a la càmera quan sonava l’himne d’Espanya, convertit ara en entrenador, duia el Barça al cim més alt. I ho feia amb un president que creu de veritat que el Barça és més que un club. Laporta està encantat de conéixer-se, va carregat d’ínfules, és un milhòmens… com quasi tots els presidents de grans clubs de futbol. La diferència és que, a més, és catalanista fins al moll de l’os, independentista i tot, i això no li ho perdonen.

Guardiola ha fet etern el seu Barça, però se n’ha parlat poc. La més efímera de les gràcies terrenals, la bellesa, s’ha imposat en els comentaris de l’actualitat rabiosa. L’entranyable conte de Hans Christian Andersen s’ha barrejat impúdicament amb el terrorífic Frankenstein de Mary Shelley i han donat lloc a un engendre morganàtic del paper couché espanyol: la nova imatge de la Belén Esteban. Impressionat vaig quedar en vore-la. El rostre èquid i cantellut d’abans ha mudat en perfil dolç i envellutat, talment com una mena de barbie ravalera, l’arna és ara papallona, llaor i glòria a l’autèntica princesa del poble! Tribunes serioses i no tant han criticat la metamorfosi. Arran de tant de comentari vaig recordar un article que l’amic i mestre Lluís Fornés va titular “Yo me hubiera operado las tetas”. L’acaba amb una gran veritat: “En la vida hi ha moltes paradoxes amb les quals no queda més remei que aprendre a conviure”. Si voleu llegir-lo, feu clic ací. Bon Nadal a totes i tots.

Ja està ací de nou el Halloween. Les i els mestres amb qui he parlat del tema demostren poca simpatia respecte d’esta festeta que, tal dia com hui, els fa disfressar-se de bruixes, monstres o morts vivents. Alguns directament abominen el nou costum que els ha arribat terrible, com una tempesta de l’Atlàntic Nord. Entre a un bar de la Universitat i, damunt de l’expositor de les ensaladilles, han col·locat una d’aquelles carabasses de Stingy Jack. Se’m rebolica la panxa i canvie el café per un Aquarius, a vore si així se’m refà la moral diària de combat, també contra esta classe de colonització subtil, simpàtica, cosa de xiquets, no sigues aixina. En un centre comercial, una immensa calavera em fa plantejar-me si estic al País Valencià o al de Gal·les. L’efígie macabra i somrient m’assenyala i em diu “Trick or treat”. A l’hipermercat venen les carabasses maleïdes, les disfresses horribles i els articles de broma per a fer-te el trick. En un petit racó de la secció de brioixeria hi ha ossos de sant i panellets. Si en comptes de productes foren persones, aquell racó seria el més paregut a una reserva índia. M’identifique amb eixos dolços tendres i avials i renegue d’este món, on la pervivència d’una tradició és directament proporcional al consum que genera i a l’imperi que l’exporta.

Potser som indis, sí, però no enterrarem fàcilment la destral de guerra. Tenim l’esperit de Gerónimo, passat pel tamís d’esta mediterraneïtat jocosa i autèntica. Què pretenen els additius de la seua Worcestershire sauce al costat del nostre garum mil·lenari? Diguem no a un futur de fish’n’chips, nostres són la llampuga i les mongetes! I amb elles, germans, vencerem el Halloween, el Pare Noel, Sant Valentí i totes les bajanades que fins ara ens hem empassat. Si heu seguit les vinyetes precedents, vegeu la resposta contundent i última dels nostres herois i este cap de setmana, quan un grup de xiquets alienats pique la vostra porta i demane “Truc o tracte?”, apliqueu l’estratègia Ortega y Pacheco. És com el papa de Roma, infal·lible.

En llaor de sant Bartomeu, màrtir patró dels armenis —no fa molt martiritzats, pels turcs quan eren imperi—, i d’Abdó i de Senén, beneïts Sants de la Pedra, coneguts dellà la Sénia com sant Nin i com sant Non —estos catalans, que poca-soltes que són!—, es fa al Campet de Mirra festa com no n’hi ha al món. Este poble tan menut reviu una història gran: el pacte que allà signaren el nostre bon rei en Jaume i l’infant dels castellans. Quasi versege i tot, el que faltava.

Amb els nobilíssims n’Enric de Blesa i en Miquel Martineç, senyors de Xàtiva i Mutxamel, vaig anar a la representació del Tractat d’Almirra. Té lloc cada 25 d’agost i us la recomane vivament. Pagà la pena endinsar-se en aquelles contrades encara lliures de l’especulació, gaudir d’hora i mitja de teatre a la serena, comprovar que, en este cas, el terme amateur s’adiu més amb l’origen llatí (‘qui estima’) que no amb el manlleu francés (‘aficionat’), remembrar nostre passat, escoltar música antiga, vore focs artificials…

Falta una estampa de l’auca? I tant que hi falta… el sopar! Escolteu, gentils i serfs, el consell d’un menestral: porteu de casa el recapte, si no voleu dejunar. I no és per manca de fonda, que n’hi ha una de ben gran, és que l’hostaler és mestre en no servir-te ni un plat. Faràs la teua comanda i esperareu, tu i la fam, mentre el vilatà que arriba prompte es cruspix l’entrepà. Ni avisa de la tardança, ni el commou l’afamat, però es justifica alegre, que és cosa molt principal.

Llevat d’això, una gràcia. Per sant Lluís, rei de França, l’any que ve tots al Tractat.

Entre l’hivern de 1984 i el de 1985, la mort va agafar afició a la porta de ma casa. En dos ocasions segons l’ordre natural que s’emporta la gent gran, després d’un temps de malaltia, i en una altra quan per edat no tocava i d’una manera sobtada. La meua fe migrada de hui es sustenta en l’esperança de retrobar els qui he estimat i se n’anaren. Si finalment hi ha cel i me’l guanye, estic segur que, just darrere de sant Pere el de les claus, trobaré el meu avi Quico tal com està en esta foto, destapant una botella de cava per a donar-me la benvinguda. Li tinc un compte pendent: no deixà en este món terrenal que li guanyara un coto o un cau. Jugava en silenci, tenia totes les cartes al cap i quan li entrava un vint feia sonar el vidre de la taula amb els artells: clac!, “Vint de bastos”. I amb el clac pensava jo “Un altre dia que acabaré perdent, amb l’altre avi sempre guanye, quins misteris té la sort”.

Fill de Francisco Moltó Valor i Teresa Vilaplana Boronat, Quiquet va nàixer el 31 de març de 1902 a les Casetes de Mariola, on pogué treballar terres pròpies. De menut, va tindre com a company de jocs un xiquet d’Alcoi a qui els pares enviaren allà per guarir-li la salut. Aquell micorro de la ciutat arribà a ser metge, don Ernesto Verdú, i mantingué amb l’avi una gran germanor i alguna acalorada discussió quan recorria a micapans, cataplasmes i consells de curanderos. Amb vint i pocs anys, Quiquet va conéixer Consuelo Esteve Moya, filla dels mitgers del Mas del Pi, a Barxell, amb qui es casaria després del tradicional festeig. El 1926, estant de visita al Mas del Pi, l’agafà la nevada grossa i hagué de passar molts dies a cals sogres. I, mentrestant, a sa casa va morir la seua àvia, Rosa Valor, a qui, segons conta un diari de l’època, havien de deixar colgada a la neu de dia i entrar a casa de nit perquè no se la menjaren les feres. Quin paperot, però a vore què feies incomunicat i amb una difunta.

Del matrimoni amb Consuelo i en temps republicans, nasqueren Paco, Consuelín i Rigo. La guerra el dugué al front de Terol, d’on tornà sense disparar un sol tret. En la negror franquista del 1940, va nàixer Marujín, estrela bondadosa i sàvia de la qual vam eixir el meu germà i jo. Després d’uns anys treballant les terres d’altres, l’avi adquirí una casa a la ciutat, però com corresponia a un home del camp: una planta on viure, una altra on guardar ametlles, olives i llenya per a la llar i un jardí suficientment ample per a tindre conilleres, terra on arrelara un caquier, una nesprera, un llimoner i, sí, tants rosers com vulgueren les xiques de casa. I per què conte tot açò? Perquè hui fa exactament un quart de segle que Quico deixà esta vall de llàgrimes per a conrear el secà celestial i evitar solsides en l’abancalament del Nostre Senyor. Quique, cosí, germà i habitual lector, em demanà que escriguera alguna cosa tal dia com hui. Què t’ha paregut, hereu?

Amb il·lusió i nervis semblants als de la primera comunió, el dissabte 18 d’abril vaig fer la meua primera conferència. El sacrament el vaig rebre a l’església de Maria Auxiliadora d’Alcoi i la conferència la vaig donar a la Casa de Cultura del Castell de Guadalest. La primera hòstia de la vida em vingué de mans del director del col·legi; al Castell, em presentà Enric Balaguer, que ha sigut director del Departament de Filologia Catalana i no em donà cap hòstia sinó el seu últim llibre, La casa que vull. Gràcies, Enric, per la presentació i pel llibre, promet llegir-lo. Ah, sí! De què anava la xarrada? Doncs el títol era “25 d’abril: el poble valencià i la desfeta d’Almansa”. Hi assistiren 22 persones, que, tenint en compte l’últim cens (215 hab.), representen el 10% de la població. Està bé, no? Parlàrem un poc de tot: Jaume I, els furs, els Àustria, l’arxiduc Carles, els Borbó, els maulets, els botiflers, el general Basset, el duc deBerwick, el sinistre cavaller d’Asfeld, la crema de Xàtiva, el quadre penjat cap per avall de l’Almodí, l’ocupació i el govern militar del Regne de València, la repressió, el Decret de Nova Planta, la castellanització, la resistència secular de continuar vius com a poble, el 9 d’Octubre… Al final, m’aplaudiren i tot.

En vista de l’èxit, si torne al Castell de Guadalest a fer una altra conferència demanaré a l’Ajuntament que em pague el doble. Per a la pròxima vegada, vull dos camisetes, dos ventalls i dos tasses promocionals de la Casa Orduña. Hi hagué més gratificacions: l’aire net després de la pluja, les filagarses de núvols escampades sobre la muntanya, un tros del nostre paisatge tal com era quan allò dels furs i el paisanatge pròxim i agraït, com una tieta d’Enric, una jove de prop de huitanta anys, que vingué a donar-me l’enhorabona. Això no té preu. Bé, entre la xarrada i hui també hi ha hagut les festes de Sant Jordi, que donen per a moltes entrades, de moros, de cristians i d’altres que no saps en quin bàndol estan. El dia 23 anava Peralta per la plaça de Dins amb El País davall del braç. No és que el diari de Prisa siga ara el referent informatiu del PP, és que el rotatiu publicava les converses del president Camps amb Álvaro Pérez, altrament dit El Bigotes. Sembla que, al diputat, li faltava temps per a mostrar la plana en qüestió. Ai, Miguel, Miguel… mira que eres bordet.

Tornem a les conferències. Si demà, dijous 30 d’abril, esteu a la Universitat d’Alacant, no us perdeu la de Joan Francesc Mira, a les 12.00 h, a l’aula magna de Filosofia i Lletres: “Alacant després de la batalla d’Almansa”.