Comerç.

Respecte al món comercial, els contestans tenien diverses formes d’aprovisionar-se de tots aquells articles que no produïen. Podien obtindre-los a traves dels venedors ambulants que recorrien la vila, als tallers artesanals, a les tabernes locals, als domicilis particulars dels agricultors ja que el seu excedent productiu solien posar-lo a la venda a la porta de les seues casses i, en especial, tots els dijous es celebrava el mercat setmanal en la plaça del mercat, al mateix lloc i dia que en la actualitat es realitza.

Moltes de les transaccions no es realitzaven al contat sino en pagament diferit, lo que durà a futurs problemes de liquiditat. El grau d’endeutament de les famílies era molt alt.

Cocentaina va gaudir d’una posició econòmica privilegiada al ser el centre de l’alt Serpis i de la zona muntanyosa del voltant. Sobre eixes bases es va creure convenient donar-li una fira anual en 1348, es celebrava primer per San Miquel, després es va traslladar a la festivitat de Tots Sants com hui coneixem. La seua duració estava fixada en 15 dies encara que amb el pas del temps s’ha anat reduint.

Entre els servicis públics que la vila gaudia: existien uns banys públics similars als emprats pels musulmans, dos tabernes sempre molt concorregudes, diverses almàsseres, carnisseries, forns i molins fariners, una posada o alfondiguer per a residencia de mercaders i un prostíbul a càrrec de prostitutes mudèjars per a ús de tots els veïns d’edat i sexe adequat.

Al s.XIV, tant la producció agrària com l’artesana de la comarca produïa excedents que son canalitzats per a la seua venda. Cocentaina posseïa un privilegi atorgat en 1298 per Jaume II, a instancia de l’almirall Roger de Llúria, pel qual es veien excloses de pagar impostos de peatge per als productes amb destí a Murcia. També exportava cap a València una gran quantitat de blat. Per a fomentar l’intercanvi de productes i millorar l’economia dels seus súbdits alguns senyors feudals van crear mercats o fires, Cocentaina ja tenia un mercat els dijous de cada setmana. El seu senyor Alfons Roger de Llúria va voler crear un mercat d’àmbit mes extens que el ja aconseguit, per això, va demanar i va obtindre de Pere IV en 1346 la gracia de celebrar una fira anual.

Al s.XVI, l’activitat comercial estava poc estructurada. Hi havia gent dedicada al tràfic de mercaderies o tenders que proporcionaven els comestibles diaris a la població. Però en lo que respecta a un comerç a mes gran escala, derivat de la producció manufacturera, es trobava en mans dels propis fabricants. No tots fabricaven en si la matèria sino que l’encarregaven a altres a domicili però s’aseguraven la seua comercialització, amb contractes amb companyies de comerciants o bé venent personalment la producció com a minories.

Un comerç que va floreixer al segle XVI i que es va desenvolupar en segles posteriors va ser el de la neu, aprofitant les especials condicions climàtiques de les muntanyes de la comarca, i que en estiu es destinava a refrescar l’aigua, a la fabricació de sorbets o la conservació de productes frescos. La neu es recollia en hivern en abrics naturals per a reservar-la, posteriorment aquests abrics van ser construïts artificialment com la cava arquejada d’Agres, datada a mitjans del segle XVI. Tenia una capacitat propera als 2000 metres cúbics. La neu una vegada compactada es convertia en gel i es guardava fins l’arribada de l’estiu quan per mitja de cavalcadures, era transportada als nuclis urbans de consum.