Puerto Real
A més del regne de Granada, al final del segle XV els Reis Catòlics cobejaven el nord d’Àfrica. Esta ambició expansionista topava amb una dificultat logística: els principals ports d’Andalusia occidental eren propietat de la noblesa. La reina de la camisa bruta i el rei “Tanto monta” necessitaven un port propi i, per això, l’any 1483 fundaren Puerto Real.
525 anys després, aquell esperit monàrquic fundacional no passa pels seus millors moments. L’alcalde de Puerto Real ha dit a Joan Carles de Borbó el que un porc no pot sentir. Per als qui li han criticat l’opinió també n’ha tingut i els ha recordat que ell, líder de les masses proletàries gaditanes, sí que va lluitar de valent per l’adveniment de la democràcia.
El cas del senyor José Antonio Barroso, que així és com es diu el burgmestre, és un de tants qüestionaments de la corona espanyola que arriben a l’opinió pública perquè qui els emet ho fa abocant-los pel broc gros. No crec que acabe en galeres ni en presó, però no seria estrany que el primer edil haguera de respondre davant un tribunal. Tampoc han canviat tant les coses: de la lesa majestat als “Delitos contra la Corona”. És més o menys el mateix, però canviant la gràcia de Déu pel Codi Penal de 1995.
Crítics o laudatoris, de les gràfiques han eixit molts volums sobre Joan Carles I i el seu arbre genealògic. Fa temps en vaig llegir un, dels crítics: Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. No deu ser fàcil de trobar a les llibreries, però gràcies a Internet, el podeu aconseguir, debades, en format pdf, html i rtf. La ressenya ultraràpida és el meu homenatge a abril, que sempre ha sigut un mes molt republicà. Jo també sóc molt republicà, encara que, ben mirat, el passat 22 d’abril vaig eixir de casa fet un Petit Príncep i vaig tornar convertit en Ernest de Hannover.
Un poleo
La vespra del 9 d’Octubre vaig publicar una entrada. Era molt patriòtica i sentida, com calia esperar. Patri, Anna i Dani hi van fer algun comentari. Els valore igualment, espere que les xiques no s’enfaden amb mi i us recomane que feu clic en els noms per a accedir als seus blocs, però em centraré en el comentari de Dani: “Este blog esta todo en catalan, es un peñazo, jajaja. Yo casí que prefiero celebrar el 6 de Diciembre, día de nuestra constitución Española”.
Quan me’l vaig trobar pel campus, perquè Dani també treballa a la Universitat, riguérem junts i em recomanà que canviara, que per a reflexió profunda ja estan les frases dels sobrets de sucre i que molen més els blocs en què el personal conta coses seues. El parer de Dani és comú a molts companys de treball i Fèlix, el meu cap, no em llig quasi mai, només el preocupa que no faça estes coses en hores de faena.
Canviaré de tema, d’acord. Però, què puc contar de mi mateix si jo, com aquell poeta andalús, “vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas”? Deixeu-me pensar… ja ho tinc, sí, parlaré de Dani! Com us he dit treballa a la Universitat; un xic formal i poderós, ell prem el botó que ens ingressa mensualment la nòmina. Dani, no nos falles. Ací el teniu tal com podeu trobar-lo de dilluns a divendres:
Ara bé, si toca eixir el cap de setmana, el gremlin bo menja després de mitjanit i l’honorable doctor Jekyll esdevé Mister Hyde. L’Home Llop, l’Increïble Hulk, Son Goku… qualsevol exemple d’esta mena val perquè us en feu una idea, el tio canvia de veritat. Una d’aquelles nits pletòriques de disbauxa, acabàrem —no sé com— en una sala de concerts rara, com de directes improvisats, però en pla trash metal. Ho passàrem d’allò més bé i Dani fins i tot eixí a l’escenari. Abans de pegar a fugir —una retirada a temps és una victòria— li vaig fer una foto. Així no us l’ensenya ni el National Geographic:
“La carn vol carn” deia un altre poeta i l’endemà Dani es va despertar en una casa que no era la seua. Un baf espés omplia tota l’estança, en obrir els ulls al nou dia, el rei de la nit es trobava en una habitació empaperada amb pòsters d’Iron Maiden i Sepultura. Se sentia contret; les dos companyes de concert premien llurs cossos al seu i tots tres nus feien un sàndvitx de biomassa satisfeta. El concert ara era de roncs i esbufecs. “En peores garitas he hecho guardia” degué pensar mentre tornava en si. Instintivament començà a palpar-se, com per a comprovar que tot estava al seu lloc. Després de les cames i el tronc, es posà les mans al cap i emprengué la revisió de la cara. En arribar als llavis, va notar com d’una de les comissures eixia alguna cosa com un fil, un cordellet subtil i terrible. Llavors, obrí la boca per a exclamar mig ennuegat:
¡¡POR EL AMOR DE DIOS, QUE SEA UN POLEO!!
Un crack del catalanismo
Desdejunava no fa massa dies amb dos companys de treball, Eleuterio Gandia i Rodolfo Martínez, els quals, per horitzó, per formació i per triennis acumulats, representen el futur i l’experiència de la gestió universitària. Sobre la taula un café sol, un altre amb llet i un tallat; al bell mig una ensaïmada sense crema contemplava la crema de l’administració pública. Una ensaïmada que, per a concordar amb l’altura intel·lectual dels meus companys de taula, havia de ser descendent directa de la magdalena de Proust.
Parlàvem de les eleccions. No de les del 9 de març, sinó de les del 22 d’abril: les eleccions a rector de la Universitat d’Alacant. En referir-se a un dels candidats, Lute pontificà: “Veo yo que le falta en la lista un crack del catalanismo”. I es quedà callat. Així, amb cara de t’ha-tocat-o-t’ha-rossat. Ell sí que és un crack, però de la paremiologia. No es pot dir tant en tan poc.
Quin és eixe catalanisme que Lute no veu en una de les dos llistes? No és el que combat González Pons des de la línia Maginot del Sénia. En eixe cas, hauria dit “pancatalanismo”, que, en l’argot guerrer de la Batalla de València, és el terme amb què la reacció designava l’exèrcit enemic d’alegres professors, hippies, llegidors de llibres, universitaris, aporrejadors de guitarres i algun democristià esforçat que no veia en el País Valencià una regió d’Espanya, sinó… sinó el que veien ells, vés a saber què era! Tampoc és el catalanisme de Carrasco i Formiguera ni el de Lluís Companys, evidentment. I el de Joan Fuster? Eixe s’hi apropa més.
Com que és un geni, sense saber-ho, Eleuterio Gandia havia coincidit amb Joan Francesc Mira, qui, en Sobre la nació dels valencians, rebat a Fuster allò de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, però afirma que en algun moment dir-se catalanistes era una manera de dir-se valencianistes. Tema resolt, a la candidatura a rectorat X el que falten són valencianistes. Això vam deduir Rodolfo i jo de les paraules del rabí, abans de concloure que en la candidatura a rectorat Y tampoc van molt sobrats de valencianistes. Així quedà la cosa.
Ja vorem què fa el futur rector amb “lo del valenciano”, expressió polisèmica com n’hi ha poques, ja que va des de les proves de la Junta Qualificadora fins als militants del Bloc —que són “muy de lo del valenciano”— passant per la immersió lingüística i les emersions manifestants del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. A mi, em fa l’efecte que la Universitat no acaba de vore el seu potencial en la normalització lingüística. No es tracta només del que es pot fer perquè ho diuen l’Estatut i les diverses lleis, sinó del que pots fer en funció del propi component humà. La immensa majoria de l’alumnat arriba a la UA havent tingut moltes hores de classe de i en valencià, les suficients almenys per a poder cursar assignatures en esta llengua nostra. El PAS i el PDI també venien ensenyats de casa o han aprés ací. Tenim, per tant, els fonaments per a construir una universitat més igualitària pel que fa als usos lingüístics. I voluntat? Hi ha voluntat d’alçar eixa casa?
En tot cas, quan el dia 22 les urnes comencen a omplir-se de vots jo estaré esmorzant a la filà i això de les eleccions a rector serà una nebulosa en l’univers de la festa més bella de totes les que es fan i es desfan. “¿No votarás?”, em pregunta Lute, “Sí, home, sí, per anticipat”, “¿Y a quién votarás?”… “Jo? Com sempre, a qui diga el meu director”.
Això, si no apareix en alguna de les dos llistes “un crack del catalanismo”.
Cum auctoritatis venia
L’any 1995 vaig començar a fer classes de valencià en una acadèmia d’aquelles que preparaven la gent per a opositar. Després impartí un curs “de mitjà” a l’Escola d’Enginyeria Agrònoma d’Oriola, quan encara pertanyia a la Universitat Politècnica de València. Més endavant, el Niño Cartagenero volgué tallar la cua de Chatico, un miura nascut no a Lora del Río sinó a la mateixa Cartagena pairal del destre. Amb el membre amputat, el bou no perdé tremp, però canvià de pastures. L’Escola oriolana s’uní a la cua i, amb altres centres, confegiren, com diria Erkoreka, tot un cabestro. Però eixa és una altra història.
He fet classe a policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, de jutjats, d’Hisenda… uf, algú dirà que sóc un col·laboracionista! També a escoles d’adults, companys de la Universitat i sobretot professorat no universitari. He torejat a moltes places, però enguany m’han posat en el cartell d’una que no coneixia: el Col·legi d’Advocats d’Alacant. D’or i flama amb folre blau coronat em vaig plantar a l’arena, tenia davant 6 MAGNÍFICS ALUMNES 6. Cadires de noble pell i una noble taula de fusta noble per pupitre i els retrats dels antics degans com a respectable. “Des d’estos quadres, més d’un segle d’advocacia et contempla”, pensava jo.
Cada vegada hi ha més cursos de valencià, però no és habitual que els organitze un col·legi professional. En este cas el curs en qüestió forma part d’un seguit d’accions per a “valencianitzar” el Col·legi, un compromís de l’actual equip directiu, que ara comencen a materialitzar gràcies a un conveni amb la Universitat d’Alacant, la qual, per cert, també hauria de plantejar-se seriosament una major valencianització de la seua docència. La UA a penes impartix en valencià un 6% d’assignatures; si descomptem al percentatge les matèries de Filologia Catalana, queda en un esquifit 3’5%. Però eixa és una altra història.
Ser atesos en la llengua oficial que preferim no és només un dret, és un plus de qualitat en la prestació de qualsevol servei. Per això, cal felicitar el Col·legi d’Advocats d’Alacant i desitjar que l’exemple s’escampe. No sé si eixiré per la porta gran o directament els lletrats em llançaran des d’un balcó de la seu del carrer Gravina, però jo estic content de la faena. Espere que ells també.
Després d’anys fent classe a professors, potser haurem de centrar-nos en els advocats, els jutges, els enginyers, els metges, els arquitectes, els farmacèutics, la cúria diocesana… Però això no és una cosa que jo pense; com en la cançó de Carla Bruni, algú m’ho ha dit.
Comentaris recents