Home » 2008 » juliol » 24

Daily Archives: 24 juliol 2008

juliol 2008
M T W T F S S
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Comentaris recents

Autollavat

Diumenge vaig anar a netejar el cotxe. L’aparque, vaig per la fitxa i pose a funcionar la màquina. Un so pressionat acompanya el sabó, a banda i banda l’aigua raja i crea una teranyina, els raspalls alacaiguts giren ara embogits i vigorosos. El robot infernal es llança contra el vehicle i el fa desaparéixer. Des de dins del cotxe pot ser divertit o angoixant, segons com t’agafe.

En este cas, jo estava fora. Un flamant BMW 320D esperava el seu torn. Més que l’automòbil en si, em va cridar l’atenció que del retrovisor de dins penjava una senyereta tallada a l’estil Penó de la Conquesta. Cadascú té les seues fixacions, què voleu que faça? El conductor em resultava familiar, quan va eixir ho vaig vore clar: era Alfred Botella, exsecretari general del Partit Comunista del País Valencià. Com ha canviat el conte, no?

Em mira, el salude, em presente i xarrem, mentre el déu Èol posa en dansa els vents del món dins del túnel de llavat. M’aclarix que no és d’Iniciativa del Poble Valencià, però sí del Projecte Obert de Ribó, em conta que va estar en un acte de Compromís a les Corts i com Glòria Marcos era absent i present alhora, lamenta la tibantor actual, per coses així degué abandonar el partit que arribà a dirigir. Acaba el rentat i acaba la conversa, “Adéu”, “Adéu, que vaja bé”. Doncs sí, que els vaja bé a Botella, Ribó, Navarro, Choví i tots els qui no ens rendim, els qui no volem un país sense política.

Sembla bon element Botella. Sí, però com que sóc així de simple i mesquí no deixe de fer voltes al difícil maridatge de sigles: PCPV amb BMW. M’imagine que, en baixar del carro marxista, se sentí suficientment alliberat per a pujar al de la Bayerische Motoren Werke. Conjectures de diumenge, no en feu cas. Cotxes, polítics… em ve al cap un comentari de Francesc Vendrell i Bayona —sí, el del PP de Catalunya— a Elies Seguí, Lluís Bertomeu —que en esta comèdia és com Virgili per a Dant— i este que us escriu.

Estàvem de visita al parlament de Catalunya, era febrer de 2006 i el tripartit de Maragall espurnejava pel xoc dels membres. En referència a això i a ERC, la sentència de Vendrell fou més o menys la següent: “Aquesta gent ha de triar entre la nació i l’Audi i, en casos així, l’elecció sol ser l’Audi”. Encertà el vatinici. Poc després ell hagué de triar entre l’escó i el model de partit que volia. Escollí el segon i la seua dimissió, juntament amb la de Piqué, fou celebrada per la Brunete mediàtica com una victòria salvífica: el PP català quedava lliure d’elements criptonacionalistes.

També semblava bon element Vendrell. Al final, com a Botella, el van centrifugar. Entre els populars catalans i els comunistes valencians mana l’ortodòxia i no els du precisament pel camí de l’èxit. Com diria Groucho, “Fins i tot un xiquet de cinc anys seria capaç d’entendre això. Porteu un xiquet de cinc anys, jo no entenc res”.