Home » 2008 (Page 2)
Yearly Archives: 2008
Places i carrers
A Alacant pots trobar carrers amb noms tan peculiars com el del Poliol, del Llobarro o de l’Ovelleta. Tenen gràcia, veritat? N’hi ha d’altres que no me’n fan gens: Batalla del Ebro, General Millán Astray, Sargentos Provisionales, Comandante Franco, División Azul… En són una setantena, fins i tot hi ha un barri de José Antonio. Desgraciadament per als ciutadans i la credibilitat democràtica de la dreta espanyola, el govern municipal no té intenció d’eliminar eixos noms. Per què no ho fan, per què? Tan bé com podrien quedar per no res.
En una plaça que també ha canviat moltes vegades de nom fins a dir-se actualment dels Estels, va ser ferit mortalment Miquel Grau, quan enganxava cartells al·lusius al 9 d’Octubre. Això va passar fa 31 anys. En tot eixe temps la ciutat ha crescut molt, però lamentablement no ha trobat un sol carrer per a aquell jove, mort per reivindicar un anhel legítim: allò del País Valencià i l’autonomia.
Propose a la nova alcaldessa d’Alacant que el carrer 30 de Març —data de la victòria franquista— s’anomene carrer Miquel Grau. Seria un gest inusual, liberal i desacomplexat, molt propi del vent fresc que ara bufa en l’alcaldia. Com que no crec que açò arribe a la senyora Sonia Castedo ni a la resta de membres de la corporació municipal, la cançó d’Al Tall continua sent el millor homenatge a la seua memòria.
L’ambició d’Alarte
No he pogut seguir com cal el congrés del PSPV. Tampoc tinc temps per a tots els articles previs i posteriors al conclave, tret dels que diligentment m’envia el meu amic Guillem Bertomeu, jove i descreguda promesa de la politologia valenciana. Abans que res, és just aplaudir la decisió de mantenir el País Valencià en la seua denominació. El mimetisme amb el PP que haguera comportat el pas de PSPV a PSCV hauria descoratjat els militants més valencianistes i espantat els qui voten socialista per ser el mal menor. Que algú canvie del PP al PSOE perquè els últims es diguen “de la Comunitat Valenciana” ho veig més difícil.
Amb tot, el nou secretari general i la seua executiva sí que són els preferits dels qui plantejaren el canvi de nom. Ferraz ha guanyat. El sector del PSPV definit per Canal 9 com “més d’esquerres i nacionalista” se n’ha anat al llit amb el cul calent. A José Blanco només li va faltar dir “Y usted, señor Puig, me va a acompañar ahora mismo a Jefatura”. La mala mar de González enfonsà a Lerma, però la bonança de Zapatero no unflà les veles de Pla. Potser convé un discurs més propi o vés a saber si n’hi haurà prou amb un líder clar. Fins i tot pot passar que Jorge Alarte vulga fer de Ximo Puig. Per cert, com es fa de Ximo Puig, secretari general del PSPV? Potser ho sabrem algun dia.
Entre les reaccions a l’elecció d’Alarte que he escoltat, destaca la de José Joaquín Ripoll: no li va trobar major falta que la de “no ser alicantino, de la ciudad o de la provincia”. Tampoc Camps és precisament de Dénia o Algorfa. La veritat és que Alacant ha sigut el primer objectiu que s’ha marcat el nou cap del PSPV: cal guanyar l’alcaldia. També apunta a la majoria absoluta a Elx, ambició no li’n falta. Si aconseguix el que vol, probablement Ripoll li perdone el pecat original i nefand de no-alacantinitat.
2’99 € la primera entrega
De la meua àvia materna vaig aprendre allò de “Pel setembre, qui tinga llavor que sembre”. Aquella era gent arrelada a la terra, celebraven l’aigua que cau a poc a poc perquè “fa saó”, controlaven les cabanyoles i a l’agost podien dir-te quin temps faria tot l’any. Ara setembre és el mes de les crisis postvacacionals. Quan sent parlar d’això, de l’estrés, de les depressions, de les ansietats vàries, també me’n recorde dels meus avis, de la seua generació. No vull banalitzar el mal que patim hui per culpa de totes eixes malalties de l’esperit, però crec que els nostres avis, sense voler, devien tindre més tremp i més classe —obrera— per a afrontar-les. Deprimir-se era estar fotut i com que la causa solia vindre de fora no calien ansiolítics, renegar era l’únic remei. Estic segur que haurien volgut tindre crisis postvacacionals, perquè això comporta unes vacances prèvies.
S’encaraven amb este mes i tots els altres resolts a tirar endavant com bonament pogueren i sense proposar-se variar els hàbits. No com nosaltres que ara i per cap d’any mamprenem una frenètica activitat gimnàstica, macrobiòtica o ascètica, que normalment no arriba a octubre o febrer. De la combinació de propòsits de canvi amb consum i poc actiu de caixa va nàixer un fenomen típic d’esta època: els col·leccionables. Superherois, ventalls, una casa de nines, la Bola de Drac, el Bismarck i una diligència muntables, la vaixella de Disney per als xiquets, rosaris —“Devuélveme el rosario de mi madre…”, “Ieee, que no val res, era del quiosc!”—, les naus de Stars Wars, els llibres de Terry Pratchett, els trens de Renfe, rellotges dedicats a personatges històrics —n’hi ha un de Lluís XVI; fa mal cos, no?—, l’enèsima memòria de la transició, novel·les d’amor monyonyo, fins i tot he vist una col·lecció de plaques de policia.
“La nostra economia, enormement productiva, exigix que fem del consum el nostre estil de vida, que convertim la compra i l’ús de béns en autèntics rituals, que busquem la nostra satisfacció espiritual, la satisfacció de l’ego, en el fet de consumir… Necessitem que es consumisquen coses, es cremen, se substituïsquen i es tiren, tot això a un ritme cada vegada més ràpid”. Pose la frase entre cometes perquè no és meua. Tampoc és la ironia d’un antisistema, fou el diagnòstic que l’analista financer Victor Lebow brindà al president Eisenhower i el programa que d’aleshores ençà hem aplicat al Primer Món a costa del Segon i el Tercer, que ens queden molt lluny, i d’esquena al Quart, que malviu al costat de casa. Si disposeu de 20 minuts i voleu saber un poc més del consumisme, la producció de béns, l’efecte sobre la gent i el planeta, etc., ací teniu l’enllaç al vídeo The story of stuff i, damunt de Superman, el mateix que va dir Lebow, però en versió Siniestro Total:
http://www.storyofstuff.com/ (original en anglés)
http://viabinaria.blogspot.com/2008/05/vdeo-story-of-stuff-trad-espaol.html (doblatge en castellà)
Obsluhoval jsem anglického krále
Obsluhoval jsem anglického krále, que al nostre país i al país del costat s’ha estrenat amb el títol de Yo serví al rey de Inglaterra, és la història de Jan, un jove cambrer de la Txecoslovàquia d’entreguerres, decidit a ser milionari. De tot n’aprén i a força d’interés i sort aconseguirà el seu objectiu. El context en què es desenvolupa la seua peripècia personal és l’altre gran protagonista: les comoditats i els vicis de la burgesia, l’annexió alemanya dels Sudets, el lebensraum que ocupà la resta de Txèquia, els lebensborn de la bogeria ària, l’espoli als jueus, les deportacions massives, també les que patiren els txecs de cultura alemanya després de la guerra; el socialisme real a partir de 1948, la reeducació dels individus poc afectes al nou règim…
La vita è bella, de Benigni; To be or not to be, de Lubitsch; Zivot je cudo, de Kusturica; La vaquilla, de Berlanga… han sabut fer comèdia, tot i estar emmarcades en moments dramàtics. No hauríem de traure material per a acudits de la Shoah, la Segona Guerra Mundial, el conflicte als Balcans o la Guerra Civil espanyola, però totes estes ficcions còmiques conjuren un poc l’horror d’aquelles tragèdies reals i ens recorden que estem fets per a riure més que per a destrossar-nos i que el pallasso pot ser tan heroic i necessari com l’heroi mateix. Als Astoria encara la podeu vore, en sessions de 20.15 h i 22.30 h.
Klaatu barada nikto
Les jornades “Cultura, història i literatura en l’Europa finisecular” incloïen com a activitat complementària la projecció del film The Day the Earth Stood Still . Era l’any 1999, el curs es feia a Benissa, jo el seguia interessat, aní vore la pel·li i em quedí —que musical el perfet simple, xe!— al debat posterior. Com que les opinions eren totes molt confluents i ben avingudes, vaig defensar la intervenció militar nord-americana a la Iugoslàvia de Milošević, perquè pensava que alguna cosa s’havia de fer per parar-li els peus i per a remoure un poc els quatre que allà estàvem. Un d’ells m’acusa de fer “nacionalisme barat”, quan en realitat no pensava cobrar-li res, i el tema continuà pel camí del pacifisme, l’ètica, el militarisme, les guerres televisades i les oblidades, etc.
I és que la pel·lícula va d’uns extraterrestres que deixen al nostre planeta un robot indestructible capaç d’aniquilar-ho tot, però que ve a posar pau entre nosaltres. El mètode és expeditiu: “Deixeu de destruir-vos els uns als altres o us destruiré jo a tots”. L’argument val per a videofòrums, però et quedes sobretot amb l’estètica i els efectes, molt dels anys 50 i amb un punt de sèrie B que mola. El robot mateix és una ferralla —sembla fet amb pots de Nutricia reciclats— que llança pels ulls un raig desintegrador. Mira que és gran la cosa, perquè crivellar, bombardejar, cremar o gasejar ho pot fer qualsevol, però desintegrar són paraules majors. Estàs tan tranquil envaint Geòrgia, va el robot, et dispara un parell de rajos —xiuuuu, xiuuuu!— i no deixa res de tu ni del tanc de Putin.
Doncs aneu amb compte, perquè el robot ha tornat i ara té forma humana. De moment, només ha actuat una vegada i encara no hi ha alarma social, però tot arribarà. Jo ho sé perquè el 8 d’agost un lector d’Información alertava la ciutadania: “Desintegración a un alemán por un nacionalista valencianoparlante”. Faré cinc cèntims de la història. El juliol passat, en una altra carta al mateix diari, Mechthild Trivino, una senyora alemanya resident a l’Albir, lamentava que es programen activitats culturals en valencià perquè no l’entén. Havent suggerit que vivim gràcies a ells —“les viene bien a todos nuestro dinero”— acaba amb un esperançador “Abrámonos, entonces, a por una convivencia larga y fructuosa”.
El robot, que ja està un poc més socialitzat, va canviar l’estil destructiu per l’espistolar i envià una carta crítica, però conciliadora, i en castellà perquè Frau Trivino no tinguera problemes de comprensió. I així, com a conseqüència de les lletres robòtiques, arribà la catilinària de la “Desintegración a un alemán…” d’un tal Fernández Toledano, cognoms que sonen a capità de l’Armada Invencible, qui fa variacions de temes coneguts (“Que conste que me encanta el valenciano”, “que no se pierda su folclore”, “le sobra nacionalismo fanático”, “la ignorancia es la suya”…) i fins i tot una incursió en la romanística: “eso que usted y otros siguen llamando lengua valenciana no es más que un dialecto del catalán”. En la rèplica de l’androide es nota que ja li estan tocant els pebrots cibernètics, perquè li ix el seu valencià metàl·lic i interestel·lar: “Ser educat i comprensiu no ha de comportar la pèrdua o l’ocultació de la identitat i cultura pròpies”.
No s’ha vist mai tanta raó en una màquina! Per això, espere que el robot, que es diu Jaume Aragonés i és el de la foto, emule la trajectòria de Terminator i, si no pot optar a governar Califòrnia, arribe a presidir, no sé, la Diputació d’Alacant, per exemple. Amb una miqueta de sort, s’hi encabrona i llança uns quants rajos desintegradors. Per cert, si el veieu pel carrer no us espanteu, hi ha unes paraules màgiques per a aturar-lo: “Klaatu barada nikto”.
Arquitectura valenciana
Un company de faena em sorprén amb una afició que li desconeixia. “Estoy recopilando información para un blog sobre arquitectura valenciana contemporánea”. Té una carpeta plena de retalls, l’òbric i tot el que trobe són notícies sobre els barracots on estudien milers d’escolars valencians. “Claro, tío, esto de los barracones es genuinamente valenciano, una gran aportación. Oye, que tengo hasta declaraciones del González Pons”. Juanfran és un ciutadà compromés i vigilant i, sobretot, un cabronàs irònic i intel·ligent. Estic segur que ben prompte les seues reflexions ens delectaran i ens posaran en guàrdia.
El mateix dia la premsa informa que “Camps casi duplica los altos cargos y el personal de confianza que tenía Zaplana”. Entre els uns i els altres —alts càrrecs i personal de confiança— en són 319, la qual cosa representa una despesa de 12’6 milions d’euros. Com que la denúncia l’han feta els socialistes, el PP ha replicat amb el clàssic i-tu-més i, embrutits pel mateix pecat, llancen la primera pedra, la segona, la tercera… però, al final, pacten el nombre d’assessors i alliberats en les institucions perquè, com diuen en castellà, “perro no come carne de perro” o, si ho preferiu, “entre perros y gatos lamen todos los platos”.
El cas és que, en el camí a la presidència, Camps prometia austeritat. Ell volia, però les circumstàncies no el degueren deixar. Potser un dels motius que entrebanquen la moderació pressupostària és la lluita amb els fidelíssims partidaris de Zaplana. En qualsevol guerra, cal donar prebendes als teus i comprar voluntats als altres. Això costa diners; no sé si tants com construir escoles, però en costa. Ara bé, no patiu perquè el conflicte intern del PP valencià està quasi liquidat. El panzer presidencial avança implacable cap a l’atrinxerament zaplanista. En forma de SMS, l’estat major campsista ha ordenat a la infanteria que faça com a mínim tres militants nous. El tímid armistici actual té pinta d’acabar en rendició, pau i clemència.
Si això comporta un estalvi a l’erari públic valencià, oferisc nom i cognoms a la causa del Molt Honorable, però ni seria una militància convençuda ni el mètode em sembla correcte. Falta molta democràcia interna en els partits polítics, en tots. I en això PP i PSOE també s’assemblen molt. Militants que ho són sense saber-ho, d’altres que sense saber-ho han deixat de militar, altes i baixes que no es gestionen, delegacions de vots multitudinàries, tries de compromissaris que acaben a galtades… Què són 28.000 alumnes en barracots, quan tens tant d’entreteniment a casa?
Pajín Iraola
A Leire Pajín, li trobe cada dia més cara de candidata a la presidència de la Generalitat. No sé per què, però m’ho veig vindre. Esta xica té espenta, ascendent, ambició, joventut, experiència, saber fer… Redéu, semble José Luis Moreno quan presentava un artista en el seu xou. A Madrid i de la mà de ZP, Pajín no ha deixat de guanyar importància i ací el sant de fora sempre ens ha paregut més miraculós que el de casa. Un amic alcoià i socialista no pot evitar l’atracció i se’n baixa a Elx a sopar amb ella. “Però, home, tu no eres de Ximo Puig?”, “Sí, però Leire és la secretària d’Organització i no s’ha de perdre l’oportunitat d’escoltar-la”.
Quan es tracta de personatges així —tan rellevants, vull dir—, l’oportunitat d’escoltar-los ve a tu, no cal fer 140 quilòmetres entre l’anada i la tornada. Sense més moviment que el necessari per a canviar d’emissora, trobe el to engolat i rotund de la bascovalenciana. Parla del seu treball al front de la Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional. És dura i orgullosa, critica la gestió que féu el PP en el mateix àmbit i proclama que el PSOE ha invertit i s’hi ha implicat molt més. No seré jo qui ho negue.
L’entrevista continua i passa de Dārfūr al Sàhara Occidental. Vés amb compte, Leire, eixes arenes són movedisses! Però ella no té por, esperona el seu argument i cavalca decidida cap al tema. No té por; tampoc vergonya. Acaba la seua intervenció dient que l’estat, a través de l’AECID, presta molta ajuda al poble sahrauí, però que no hi ha millor ajuda que comprometre’s en la solució del conflicte. S’ha de tindre molta barra per a dir això des del govern espanyol.
La ignomínia del colonialisme permet al colonitzador un punt final digne: fer costat al poble que ha explotat en el camí a la independència. És, més o menys, el que Portugal va fer a Moçambic i Timor Oriental. Però Espanya és diferent també per a això. Una retirada infame, la vergonya dels acords amb Marroc i Mauritània, la venda d’armes al Marroc, la falta de fermesa davant la comunitat internacional… Eixa ha sigut la línia de tots els governs espanyols del 1975 ençà. En començar la primera legislatura com a president, un angèlic i edulcorat Zapatero afirmà que cal buscar una solució que satisfaça tant al poble sahrauí com al Marroc. Entre el la víctima i el botxí, es pot ser equidistant?
Si deixem els afers estrangers i tornem als domèstics, també es veia vindre que, en la batalla congressual del PSPV, hi hauria una columna Pajín, que no sabem si serà partidiària, mercenària o de contenció. Arribat el moment just, com en això del Sàhara Occidental, es presentaran com la solució quan, en realitat, són part del problema. Ja m’ho direu.
Autollavat
Diumenge vaig anar a netejar el cotxe. L’aparque, vaig per la fitxa i pose a funcionar la màquina. Un so pressionat acompanya el sabó, a banda i banda l’aigua raja i crea una teranyina, els raspalls alacaiguts giren ara embogits i vigorosos. El robot infernal es llança contra el vehicle i el fa desaparéixer. Des de dins del cotxe pot ser divertit o angoixant, segons com t’agafe.
En este cas, jo estava fora. Un flamant BMW 320D esperava el seu torn. Més que l’automòbil en si, em va cridar l’atenció que del retrovisor de dins penjava una senyereta tallada a l’estil Penó de la Conquesta. Cadascú té les seues fixacions, què voleu que faça? El conductor em resultava familiar, quan va eixir ho vaig vore clar: era Alfred Botella, exsecretari general del Partit Comunista del País Valencià. Com ha canviat el conte, no?
Em mira, el salude, em presente i xarrem, mentre el déu Èol posa en dansa els vents del món dins del túnel de llavat. M’aclarix que no és d’Iniciativa del Poble Valencià, però sí del Projecte Obert de Ribó, em conta que va estar en un acte de Compromís a les Corts i com Glòria Marcos era absent i present alhora, lamenta la tibantor actual, per coses així degué abandonar el partit que arribà a dirigir. Acaba el rentat i acaba la conversa, “Adéu”, “Adéu, que vaja bé”. Doncs sí, que els vaja bé a Botella, Ribó, Navarro, Choví i tots els qui no ens rendim, els qui no volem un país sense política.
Sembla bon element Botella. Sí, però com que sóc així de simple i mesquí no deixe de fer voltes al difícil maridatge de sigles: PCPV amb BMW. M’imagine que, en baixar del carro marxista, se sentí suficientment alliberat per a pujar al de la Bayerische Motoren Werke. Conjectures de diumenge, no en feu cas. Cotxes, polítics… em ve al cap un comentari de Francesc Vendrell i Bayona —sí, el del PP de Catalunya— a Elies Seguí, Lluís Bertomeu —que en esta comèdia és com Virgili per a Dant— i este que us escriu.
Estàvem de visita al parlament de Catalunya, era febrer de 2006 i el tripartit de Maragall espurnejava pel xoc dels membres. En referència a això i a ERC, la sentència de Vendrell fou més o menys la següent: “Aquesta gent ha de triar entre la nació i l’Audi i, en casos així, l’elecció sol ser l’Audi”. Encertà el vatinici. Poc després ell hagué de triar entre l’escó i el model de partit que volia. Escollí el segon i la seua dimissió, juntament amb la de Piqué, fou celebrada per la Brunete mediàtica com una victòria salvífica: el PP català quedava lliure d’elements criptonacionalistes.
També semblava bon element Vendrell. Al final, com a Botella, el van centrifugar. Entre els populars catalans i els comunistes valencians mana l’ortodòxia i no els du precisament pel camí de l’èxit. Com diria Groucho, “Fins i tot un xiquet de cinc anys seria capaç d’entendre això. Porteu un xiquet de cinc anys, jo no entenc res”.
¡Podemos!
Hui despatxaré l’assumpte en un paràgraf. Estic pràcticament sense parla des de diumenge passat. Rajoy diu que tindrà d’eixe dia “un recuerdo muy español”; Zapatero que s’ha tancat la “transición deportiva”, que coent el tio! No vaig vore ni un minut del partit. En la faena pensen que tot és ressentiment, que si la selecció guanyadora fóra la valenciana fins i tot hauria tirat traques. No és això, és que cansa tanta dèria futbolera. Però, en fi, la gent està contenta i fa bromes: “Ep, dos títols més i s’acaba el nacionalisme!”. “El vostre gens”, pense jo.
Over the Rainbow
El 22 de juny de 1969, moria a Londres Frances Ethel Gumm, qui, com a actriu i cantant d’anomenada mundial, ha passat a la posteritat amb el seu nom
artístic: Judy Garland. L’èxit, i fins i tot un Oscar especial a la millor actriu juvenil, li arribà quan l’escolliren per al paper principal del musical The Wizard of Oz. Entre les peces del film destaca Over the Rainbow. Dorothy, la xiqueta del conte, diu en una de les estrofes de la cançó que “En algun lloc, més enllà de l’arc iris, els cels són blaus i els somnis que t’atrevixes a somiar es fan realitat”. Eixa promesa d’una realitat millor, més enllà de l’arc del cel, convertí la peça i Garland mateix en referents de l’homosexualitat. Supose que per això els colors de l’arc de sant Martí són els que enarboren gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals.
Doncs bé, la mort de Garland fou molt sentida entre la comunitat homosexual i sis dies després, la matinada del 28 de juny, alguns dels seus membres s’aplegaren al bar Stonewall de Nova York per plorar-la. Potser entonaven Over the rainbow quan arribà al pub la policia que, si haguera estat compost, hauria irromput al so de Puto. El tema de Molotov, per als qui no el coneguen, repetix constantment “Matarile al maricón”. Llavors s’esdevingué el que cal esperar de tota col·lectivitat oprimida: la revolta. La porra policial no trobà uns marietes acovardits, sinó uns espartans disposats a morir matant. Crec que esta metàfora tan de pel·li peplum molarà, no?
Des d’aleshores, el 28 de juny és arreu del món el Dia de l’Orgull Gai. A la Universitat d’Alacant n’hi hagué un de previ el passat mes de maig; la universitat, ja sabeu, va sempre per davant de la societat o no. El que realment se celebrava era el dia —una setmana sencera al campus, tenim més festes per a tot— contra l’homofòbia. Molt bé, però, ves per on, un dels actes del programa era un “Advenimiento de la Virgen Puta”. Ja estem, sempre atacant a l’Església. Si reivindiques, tracta de fer-ho sense insultar ningú; reforça la teua legitimitat.
Hi ha molts cristians homosexuals que proclamen obertament el seu binomi eroticoespiritual. El discurs de les diverses esglésies ha de canviar quant al tema gai, d’acord, però tampoc s’hi ajuda molt amb uns tals advenimientos. A més, sant Sebastià i santa Joana d’Arc són hui en dia icones habituals de l’ambient. La Donzella d’Orleans en menor mesura, és cert; la invisibilitat arriba fins i tot a les altures. Que tots dos intercedisquen per l’evolució de la jerarquia eclesial i l’adveniment del respecte mutu.
I per no acabar el sermó amb el càrrec de no haver contribuït a una lluita necessària, us deixe una consigna. Els que estan en primer terme som el meu company, de faena, Rafa i jo després de vore Brokeback Mountain.
Comentaris recents