L’Europa dels interessos
Entre el 4 i el 7 de juny pròxims, els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea elegirem els nostres representants al parlament d’Estrasburg i Brussel·les. Estem convocats a votar més de 375 milions de persones. Des d’Hèlsinki fins a Lisboa, hi haurà urnes perquè diguem quina Europa volem i què és el que volem d’Europa. És un dels majors exercicis democràtics que té lloc al món i, lamentablement, una gran part dels electors dels 27 estats de la Unió no atorga a estos comicis la importància que tenen. Afortunadament, el valencianisme sempre ha sigut europeista. La història mateix de València ha estat sempre connectada a Europa: Jaume I lloat per tota la cristiandat de l’època, el Consolat de Mar com a base del dret marítim internacional, Alfons el Magnànim i l’orde del Toisó d’Or, la vehemència de sant Vicent Ferrer i l’humanisme de Joan Lluís Vives, els Borja, l’enginy militar de Baptista Basset al servei d’Àustria, Gregori Mayans en contacte amb els il·lustrats francesos, Martín i Soler admirat per Mozart i reclamat per tsars i emperadors, els llibertaris alcoians criticats per Engels…
Ningú, tret de nosaltres mateixos, pot vantar-se d’haver-nos inscrit al mapa polític d’Europa. Si mai n’hem estat exclosos ha sigut perquè, mancats de sobirania, ens han obligat a un improductiu aïllacionisme. Potser penseu que Europa no és cap panacea, d’acord, però és un bon projecte. Per això, desil·lusionen les previsions de participació i, el que és pitjor, avergonix vore que les dos principals forces polítiques de l’estat encaren estes eleccions com una gran enquesta sobre la gestió que fan o l’oposició que hi plantegen. L’Europa d’alguns té 52 províncies, res més. Ara bé, també hem de fer autocrítica. En estes convocatòries, el valencianisme ha posat l’accent a reivindicar l’Europa dels pobles. Cal fer-ho, però, no ens enganyem, la Unió Europea és una unió d’estats. Així les coses, hem de continuar treballant per tindre pes polític a Espanya i plantejar estes eleccions com les de l’Europa dels interessos, dels nostres interessos: un eix mediterrani fort i ben imbricat al continent, la defensa de les petites i mitjanes empreses arrelades al país, el fre a l’especulació urbanística, el valencià com a llengua de treball al parlament europeu…
No us demanaré el vot perquè encara no puc fer-ho, però sí que puc dir-vos que tinc l’orgull de ser un dels candidats de la llista Bloc-Coalició per Europa. Els nacionalistes del País Valencià, Andalusia, Balears, Canàries, Catalunya i Euskadi ens hem unit per a dur la nostra veu a Europa. A partir d’esta mitjanit comença la lluita desigual que solen ser per a nosaltres les campanyes electorals. No tenim molts recursos, però sé que tenim la millor gent. Un d’ells és Robert Vilaplana, amic sempre i durant estos quinze dies assessor, xofer, secretari, guardaespatles i tutor meu. Tenim la noble missió de furtar vots als rics per a donar-los als pobres. Com Little John i Robin Hood, però en versió valenciana:
25 anys llaurant el cel
Entre l’hivern de 1984 i el de 1985, la mort va agafar afició a la porta de ma casa. En dos ocasions segons l’ordre natural que s’emporta la gent gran, després d’un temps de malaltia, i en una altra quan per edat no tocava i d’una manera sobtada. La meua fe migrada de hui es sustenta en l’esperança de retrobar els qui he estimat i se n’anaren. Si finalment hi ha cel i me’l guanye, estic segur que, just darrere de sant Pere el de les claus, trobaré el meu avi Quico tal com està en esta foto, destapant una botella de cava per a donar-me la benvinguda. Li tinc un compte pendent: no deixà en este món terrenal que li guanyara un coto o un cau. Jugava en silenci, tenia totes les cartes al cap i quan li entrava un vint feia sonar el vidre de la taula amb els artells: clac!, “Vint de bastos”. I amb el clac pensava jo “Un altre dia que acabaré perdent, amb l’altre avi sempre guanye, quins misteris té la sort”.
Fill de Francisco Moltó Valor i Teresa Vilaplana Boronat, Quiquet va nàixer el 31 de març de 1902 a les Casetes de Mariola, on pogué treballar terres pròpies. De menut, va tindre com a company de jocs un xiquet d’Alcoi a qui els pares enviaren allà per guarir-li la salut. Aquell micorro de la ciutat arribà a ser metge, don Ernesto Verdú, i mantingué amb l’avi una gran germanor i alguna acalorada discussió quan recorria a micapans, cataplasmes i consells de curanderos. Amb vint i pocs anys, Quiquet va conéixer Consuelo Esteve Moya, filla dels mitgers del Mas del Pi, a Barxell, amb qui es casaria després del tradicional festeig. El 1926, estant de visita al Mas del Pi, l’agafà la nevada grossa i hagué de passar molts dies a cals sogres. I, mentrestant, a sa casa va morir la seua àvia, Rosa Valor, a qui, segons conta un diari de l’època, havien de deixar colgada a la neu de dia i entrar a casa de nit perquè no se la menjaren les feres. Quin paperot, però a vore què feies incomunicat i amb una difunta.
Del matrimoni amb Consuelo i en temps republicans, nasqueren Paco, Consuelín i Rigo. La guerra el dugué al front de Terol, d’on tornà sense disparar un sol tret. En la negror franquista del 1940, va nàixer Marujín, estrela bondadosa i sàvia de la qual vam eixir el meu germà i jo. Després d’uns anys treballant les terres d’altres, l’avi adquirí una casa a la ciutat, però com corresponia a un home del camp: una planta on viure, una altra on guardar ametlles, olives i llenya per a la llar i un jardí suficientment ample per a tindre conilleres, terra on arrelara un caquier, una nesprera, un llimoner i, sí, tants rosers com vulgueren les xiques de casa. I per què conte tot açò? Perquè hui fa exactament un quart de segle que Quico deixà esta vall de llàgrimes per a conrear el secà celestial i evitar solsides en l’abancalament del Nostre Senyor. Quique, cosí, germà i habitual lector, em demanà que escriguera alguna cosa tal dia com hui. Què t’ha paregut, hereu?
Domuit vascones
Per al nacionalisme basc, esta expressió llatina prova la insistència dels visigots en l’empresa de dominar les antigues tribus basques i, d’altra banda, el desig que tenien estes de mantenir-se lliures. L’any 1997, per exemple, el sacerdot Anastasio Arrinda escrivia: “Todos los cronicones 
de la vida de los reyes godos o visigodos terminan con esta frase lapidaria: Domuit vascones […] Si cada rey visigodo se jacta de haber subyugado a los vascos, señal es de que nunca los subyugaron; siendo la cosa de otro modo, no haría falta repetir siempre la misma cantinela de domuit vascones”.
Segons sembla, la fraseta en qüestió és apòcrifa, ja que no apareix en cap crònica de l’època visigòtica, però ara més que mai torna ser actual. Quasi 1.300 anys després de la mort de Rodrigo, últim rei de la llista aquella, Zapatero —potser descendent del malaurat monarca, pel que té de Rodríguez— s’ha col·locat la medalla. Les cròniques presents i futures podran proclamar “Rodríguez Zapatero, hispanorum præses, domuit vascones”. Només ha necessitat el president un parell de jugades: en 2007 l’heroica campanya del PSN a Navarra i, des de hui, un no nacionalista —que és com es diuen ara els nacionalistes espanyols— com a lehendakari de les bascongades. No hauríem de restar valor al govern que constituirà Patxi López, amb el PP li eixien els comptes i ha tirat endavant. Fins ací tot més o menys previsible en la galàxia basca, l’acord PP-PSOE ja el plantejaren Mayor Oreja i Redondo Terreros. El problema és que els constitucionalistes han guanyat fent trampa. Per més odiosos i indesitjables que siguen ETA i el seu entorn, il·legalitzar les candidatures de l’esquerra abertzale és fer trampa. La martingala els ha donat la lehendakaritza, però no està gens clar que això resolga la qüestió basca. I, al cap i a la fi, el que esperem dels polítics són solucions, no més problemes.
Comentaris recents