Entre 1998 i 1999 vaig fer classes de llengua per a treballadors de l’administració pública. Considerava molt encertadament la Conselleria que ningú millor que jo podia valencianitzar els pilars fonamentals de l’estat espanyol: funcionaris d’Hisenda, de Justícia, de presons i de la Policia Nacional. Estava convençut que després vindria el Bisbat o la Comandància Militar de Marina, però no, el destí m’havia reservat un contingent de rang major: la Guàrdia Civil.

Quins nervis el primer dia de classe, i quin canguelo! S’hi presentarien amb el tricorn i l’arma reglamentària? Quin seria el millor verb per a explicar la primera conjugació? Multar? Fitxar? Empaperar? Atonyinar? I en efecte, amb poques sessions, em van hostiar els prejudicis. Eren uns paios estupends —hi vaig fer amics i tot—, aplicats, puntuals i no deixaven que pagara quan anàvem de dinar. Els dolia la imatge autoritària i nècia que bona part de la societat atribuïa al cuerpo —n’hi ha acudits a mansalva— i sabien que allò d’aprendre valencià els ajudaria a canviar-la i donar millor servei al ciutadà. Se’m van guanyar aquella gent i altres agents amb qui no he tingut mai cap problema per parlar-los la meua llengua.

El passat 21 de desembre, Carles Mateu Blay no va tindre la mateixa sort. Entre Castelló i Almassora dos guàrdies civils no li van cantar precisament La panderola. Ja ho deveu saber, preferien aquella que diu “A mi me hablas español, que estamos en España”. Ni alcohol, ni drogues, tot en regla, però allà va estar retingut tres hores, li han retirat el carnet de conduir i l’assumpte ha acabat en el jutjat. En conéixer esta cagada, me’n vaig recordar d’aquells voluntariosos alumnes meus. Si també han tingut notícia de l’incident, deuen estar fotuts. Ànim, xavals, i que la tolerància siga la divisa.