El Museu de la Universitat d’Alacant ha acollit l’exposició “Nosaltres, 30 anys de l’Estatut d’Autonomia”. Una mostra molt interessant, seria una pena que no voltara per les seus univeritàries; anime els tècnics i polítics amb responsabilitats en la cultura a demanar-la. A més dels panells explicatius, hi ha molt de material de l’època: cartells, pamflets, revistes, adhesius, discos, llibres, notes manuscrites…

Anar de sala en sala comportava repassar la crònica d’un desencís: el nostre procés autonòmic. De l’eufòria a l’apatia, de la reivindicació a la rebaixa, del 151 al 143, de País Valencià a Comunitat Valenciana, del roig al blau.

L’11 de desembre passat, alguns dels assistents a la inauguració eren també una mostra de la història recent i present: socialistes pansits asseguts arrere, socialistes trempats asseguts més arrere, una secretària autonòmica del PP amb l’habitual lloança al valencià feta íntegrament en castellà i la repetició ad nauseam de l’espanyolitat valenciana i, també en primera fila, moreníssim i engominat, l’últim emfiteuta del bancal que fou Unió Valenciana.

I després de les paraules llegides i previsibles, per fi un discurs sense papers i digne del president d’un país: el discurs de Josep Lluís Albinyana. En acabar el protocol vam parlar amb l’home; veu el futur amb optimisme, l’entusiasmen les trobades d’escoles, la quantitat i qualitat de la música feta en valencià, el creixement del valencianisme polític… Una conversa breu, entranyable, honorable, Molt Honorable, president Albinyana.