El PP vol que als instituts la jovenalla reba educació financera i tributària. Després de l’Educació per a la Ciutadania socialista, arriba l’Educació Fiscal popular; fa ganes d’anar-se’n o no? Fora de l’aula, la meua generació rebia eixos ensenyaments de la manera més eficient: jugant. Sí, jugant al Monopoly: una casa a via Laietana, la companyia d’aigües, un hotel a la Castellana, Barcelona, Madrid… dos poblets que es van fer grans. Quin goig quan em van regalar el Monopoly d’Alcoi: Sant Nicolau, Benisaidó, l’Alameda… per fi una gran ciutat.

En totes les versions, però, hi ha la casella on un policia, amb pinta de Mister Magoo i saltant-se la presumpció d’innocència, l’habeas corpus i tots els llatins que facen falta, t’envia directament a la presó. Quan la teua fitxa va a parar a la garjola del tauler, la imatge del delinqüent et recorda que Lombroso tenia raó: el crim està marcat a la cara. O potser no. Els lladres, els delinqüents, la mala gent d’ara no tenen asimetries cranials, ni orelles punxegudes. El duc, la ministra, el rei i la querida, el tresorer, l’artista, l’expresident, el primogènit, la secretària general, l’alcaldessa, l’altra alcaldessa, el democristià… tots són gent fina i molt guapa, gent lluïda i apanyà.

Els lladres d’este Monopoly fan cara d’estar patint, però per dins deuen riure: el seu conte es repetix.