Sipais
La nova política té la seua part d’humor. D’humor negre, és clar, de cinisme somrient amb ulleres de pasta. Sempre la mateixa pasta, no hi ha res de nou. Som les bases, la militància, les que decidim; sempre que decidim el que prèviament ha decidit algú mentre es raspalla les dents o va amb tren cap a Madrid. El comité central dels vells partits comunistes era més participatiu que açò nostre. Però, no ens enganyem, el comité feia olor de cripta i cendrers a vessar i esta femta d’ara és inodora i te la servixen telemàticament.
Alguns no hem perdut el sentit de l’olfacte i vam votar amb una pinça al nas. Ho vam fer així perquè tocava, perquè tampoc hem perdut el sentit comú. Vaig votar Compromís-Podem i vaig demanar a la meua gent que ho fera. I, malgrat tot, la nit de les eleccions creia que havia encertat: el paradigma polític espanyol canviava per fi. Un dia i un altre, potser encara, el candidat de Podemos a la presidència repetix que només pactarà amb qui garantisca la celebració d’un referèndum a Catalunya. El xic és de Madrid, no deu fer-ho per ser nacionalista català. Crec que el mou un sentit conseqüent de la democràcia, cosa que em tranquil·litza com a votant i el diferencia del candidat del PSOE. Pedro Sánchez és vella política.
Però la tranquil·litat, fins i tot l’alegria, no podia durar-me molt. La més pregona i atiplada veu de Compromís ha dit que el referèndum català és negociable. No hi ha línies roges, l’única línia que val és la de rajoles grogues que la durà davant el mag d’Oz o vés a saber on. Primer sóc valencià, després nacionalista. Vull dir amb açò que sé en quin lloc visc; de moment, tinc prou amb una gestió eficient i honesta, una política social en favor dels qui més la necessiten i, sí, un impuls de l’autogovern que comporte major autoestima al poble valencià.
No espere que ningú proclame la independència valenciana des del palau de la Generalitat. Però tampoc puc pair que, en nom d’una coalició majoritàriament nacionalista, es posen pals a les rodes del sobiranisme català. Diu la dita que cada terra fa sa guerra; d’acord, però jo no vull ser sipai. Esta setmana m’han cobrat els 36 euros de la primera quota anual del Bloc Nacionalista Valencià. Em plantege què faria si me’ls estalviara.
Etimologia especulativa
L’estiu de 1683 les tropes del visir Kara Mustafa Paixà iniciaven el que s’ha conegut com Segon Setge de Viena. 150.000 soldats otomans volien prendre la capital del Sacre Imperi, però la capital resistia. Diu la creença popular que els atacants van tractar de somoure les muralles quan la ciutat dormia. Però quan les ciutats dormen els forners treballen i, en este cas, la nocturnitat de l’ofici va descobrir la traïdoria de l’assetjant. Els murs de la cristiandat vienesa van resistir el temps necessari perquè l’emperador Leopold I armara la gran coalició que derrotaria els musulmans.
No sabem si fou després de la victòria de Kahlenberg o durant el setge, quan els forners de Viena van tindre la pensada de fer un dolç amb forma de mitja lluna, per allò de menjar-se l’enemic. L’eficàcia de la màgia simpàtica no està provada, però els humans en som aficionats des del paleolític. I, com que el dolç tenia forma de mitja lluna, l’anomenaren Halbmond, que en alemany significa això: mitja lluna. L’invent és austríac, però l’èxit seria francés. Halbmond no ens diu res a la majoria, però tots sabem què és un croissant, oi que sí? I això que Lluís XIV no participà en la gran coalició cristiana i despectivament l’anomenaren Rei Moro.
I el croissant francés regnà en la brioixeria europea fins que va ser destronat en algun moment incert del segle XIX. El dolç excel·lent que féu emmudir totes les glòries de França està fet a base de farina, sucre, ous, oli d’oliva, sagí, un pessic de sal i un exquisit toc de canyella. Sí, sé que alguns ja sabeu que parle de l’espartero, una sublimitat més dels obradors alcoians. El delicte és, com quasi sempre que es tracta de cuina valenciana, que no hem sabut, o no hem volgut, exportar-lo. La lògica relació entre esta llaminadura nostra i el militar espanyol Baldomero Espartero només pot demostrar-la fefaentment l’amic i doctor en història Guillermo Pérez. Per cert, us recomane el seu bloc Retalls alcoians; és molt millor que este pardalot meu.
Deixem-ho ací. L’etimologia no és una ciència exacta, per això ens agrada tant; més o menys com els esparteros.
No votaré
Diu en Bernat Calatayud, valerosíssim croat riberenc, que “s’ha acabat això de votar més referèndums com prompte s’acabarà la meua vinculació política”. Compartisc la seua opinió, almenys en part. El Bloc ens convoca novament a un referèndum intern i esta vegada passe. Ja en són tres en pocs mesos. No vaig participar en el primer perquè la pregunta no estava gens clara. Els partidaris que Compromís anara a soles a les eleccions vam guanyar la segona consulta. Ara tornen a preguntar-nos perquè no els apanya el que triem. Per a què tanta democràcia interna si al final hem de fer el que vol Mónica Oltra?
Seré sincer, entenc els tripijocs de l’Executiva del Bloc amb la militància. Ens juguem molt més que la continuïtat de la Coalició Compromís, ens juguem la respectabilitat dels electors propis, dels possibles i dels que mai ens votaran. No es tracta només de ser honest i eficient, també s’ha de ser seriós. Trencar ara, ni que siga només per a la pròxima campanya, hauria sigut suïcida. Esta és l’espasa que Dàmocles ha prestat als companys d’IdPV i Els Verds. Han vençut, entre la paret i l’espasa hem quedat la majoria: Gent de Compromís i el Bloc. Algú ha dit que no practiquem la tirania de la majoria. Jo crec que la majoria és el factor decisiu en una democràcia i tirans són els que no la respecten.
Però miren-ne els costats positius, sumem, i la candidatura de la gran suma serà la més votada al País Valencià. En este orient d’Espanya, la nit del 20 de desembre naixerà entre la burra i el bou un grup parlamentari valencià, valencianista, d’esquerres, ecologista, catalanòfil, anticapitalista, petitburgés, laic, antitaurí (això entusiasmarà el bou), postmodern, inextricable, macrobiòtic i singularment plural… Almenys eixa nit, donarem una imatge d’unitat i d’èxit. Són tants anys perdent, empatant o quedant dels últims que vull estar en el camp quan el capità alce la copa. Potser els grans ens desfaran després l’equip, però no oblidarem el somriure de Baldo fent el senyal de la victòria.
En termes més prosaics i planers, frise perquè arribe l’acte central de campanya a Alcoi. Tant em fa qui parle o deixe de parlar, el que m’arravata és el sopar posterior. El Nadal* a les portes i a taula, per primera vegada i potser per última, els amics Jordi Vayà, d’Esquerra Republicana; Lluís Torró, d’Esquerra Unida; la meua neboda Naiara, de Podemos; jo mateix, representant-me a mi mateix, i més de cinc-cents ciutadans il·lusionats. Menjarem, beurem, brindarem, cantarem, baratarem paperetes (de loteria), tornarem a brindar… Quina festorra, amb un poc de sort s’hi apuntaran els de l’Associació Betlemista i la Penya Bon Humor.
(*) Els acèrrims de l’ateisme podeu llegir festes d’hivern.
País Valencià, Mónica Oltra.
Compromís és una coalició. La major part de la gent que ens vota creu que és un partit, però Mónica Oltra i els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-nos que no. Segons es mire, som un trípode o estem a quatre potes, tant una imatge com l’altra —no cal dir-ho— donen lloc a molts acudits fàcils i barroers. Compromís és el Bloc, Iniciativa, Els Verds i Gent de Compromís. Jo sóc del Bloc, com Enric Morera; Mónica, no. Amb Enric he anat de trobades, de jornades, d’entrades, de diades, de dinades i de sopades. Tinc en l’agenda el telèfon d’Enric, el de Mónica, no.
A pesar d’això, quan el debat era quin dels dos (Enric o Mónica) havia de ser cap de llista de la coalició, vaig optar per Oltra i no per Morera. Per què ho vaig fer, Enric? Perquè, per a la conjuntura en què estàvem, veia més ganxo en la de Neuss (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), que en tu, que eres d’Oliva (Safor, País Valencià). No m’allargaré. Mai sabrem quants escons hauríem guanyat o perdut amb Enric com a candidat a presidir la Generalitat, els resultats van ser boníssims. Haver igualat el que Joan Ribó i el seu equip han aconseguit en l’Ajuntament de València (ser la segona força política, superar al PSOE) hauria sigut magnífic, però no tot pot ser de moment.
L’altra dada important de la nit és que l’autonomia on pitjor quedava Podemos era el País Valencià (per darrere de Compromís i Ciudadanos). Això al maig, ara el partit d’Iglesias es desinfla i inexplicablement Mónica Oltra corre a deixar-li un bombí. Tant fa la voluntat democràtica de la major part de la militància de Compromís, tant fan els mals resultats d’Iniciativa per Catalunya (el seu partit homòleg al nord del Sénia) amb Podemos, tant fa el treball de Joan Baldoví a soles al Congrés espanyol (si Uralde hi haguera entrat, a penes hauríem vist al de Sueca), tant fa tot. Oltra s’ha encabotat. Alguns diuen, en castellà, que s’ha “endiosado”. Espere que no siga així.
Crec que el curt termini li pot fer perdre l’oportunitat de liderar no la coalició que ara és Compromís, sinó el partit que podríem arribar a ser i que el país necessita. Ai, el país! En tota la campanya electoral autonòmica, no vaig esoltar a Mónica Oltra referir-se a esta terra pel seu nom: País Valencià. Molt abans sí que va afirmar que ella no era nacionalista. Fa uns dies, ves per on, deia i repetia País Valencià i apel·lava al patriotisme per a justificar un pacte que ens diluïx en el ja diluït projecte de Podemos; un míssil o un globus sonda llançat al cel del Bloc Nacionalista Valencià.
La majoria de nosaltres vam prioritzar la voluntat de canvi polític i les perspectives de Compromís, per davant de la pròpia sigla i del nom del nostre secretari general. Amb idèntica responsabilitat i altesa de mires, tots i totes hauríem de posar el País Valencià per davant de qualsevol altre nom.
Veu pròpia
Recorde perfectament el dia —la nit, per a ser exactes— que em vaig afiliar a la Unitat del Poble Valencià. Era l’any 1996, hi havia eleccions al parlament espanyol i en plena campanya estàvem, a Sant Joan d’Alacant, Josep Miquel García, Joanra Gomis, jo mateix i 3.000 persones més. És difícil oblidar una vivència així. Un petit detall: les 3.000 persones més no estaven presents, com se sol dir, en carn mortal, però teníem els seus noms i adreces impresos en sengles etiquetes adhesives.
Quin soparot aquell! Llomello de porc comú amb deconstrucció de formatge de barra, estacat en pa corretjós i emplatat en paper d’alumini. Sàviament, el sommelier va maridar l’àpat amb cervesa modalitat Pilsen, reserva de vint duros el pot. Alguns ja deveu imaginar l’alta política del quadre: agafa la papereta, doblega-la, clava-la en el sobre i després, en l’altre sobre, claves la carteta i el sobre electoral, tanques i poses l’adhesiu. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze, dotze, mil, dos mil… Se’ns van fer les tres de la matinada i per a què?
En aquella campanya la UPV almenys va guanyar un militant. El cap de llista per Alacant era Vicent Chorro, regidor a Xàbia. A més de la predisposició tenia un gran mèrit: repetia, l’any anterior havia encapçalat la llista autonòmica i podíem utilitzar els cartells que ens havien sobrat. Allò era, ara que ho valore, la lluita de David contra Goliat, però sense pedra, sense fona, amb el braç faixat i una revencillada al turmell.
El míting central de campanya seria al teatre Escalante de València. Vam omplir, de veritat. Parlaments de Chorro, Hervàs (cap de llista per València) i Tàrrega (Castelló). Com pràcticament sempre, l’últim a parlar va ser Pere Mayor. Any 1996, no ho oblideu, Zaplana governa amb Unió Valenciana, el PP està en plena operació Barbarroja i el PSOE de González equiparava els populars als dòberman…
Enmig d’eixa polarització, sense recursos, amb més de 200 regidors i cap diputat, el meu partit, la Unitat del Poble Valencià, es va presentar a les eleccions generals. Per a què? Per a mantenir la dignitat d’un país de quatre, però capaç d’articular opcions polítiques per a més de quatre milions. Les coses han canviat, però no ha passat tant de temps. No sóc tan major i no vull rendir-me en un present de conselleries i direccions generals. M’encantaria que Espanya fóra una república federal governada per l’esquerra plural, però eixa no era la meua lluita aquella nit resistent de 1996, ni ho és este dia lluminós de 2015.
Ha costat molt entrar a les Corts Valencianes, al parlament espanyol, a Estrasburg, a l’Ajuntament d’Alacant, a l’alcaldia de València, al govern valencià. Els militants i votants de Compromís no som de Podemos i, per tant, Compromís no ha de coalitzar-se amb Podemos. Som una veu pròpia i volem tindre veu pròpia.
Bolets del País Valencià
“Caminava per les muntanyes del Penyagolosa, pel camí que va del Pla de la Creu cap al mas de Sanaüja, passant pel mas de Benagues, ja saben vostés on vull dir: un dels boscos més gloriosament bells del nostre país. A banda i banda de la pista, el caminant, sol o acompanyat de la dona de la seua vida, pot submergir-se per les faldes i fondals sota un sostre de pins altíssims i plens de majestat, travessar clapes de falagueres tendres, trepitjar paviments tous de pinassa, molsa verdíssima, una vegetació densa i variada que la meua ignorància botànica desconeix però que em reconforta.
Als llocs més humits i ombrívols, o d’humus més favorable, creixien bolets de tota forma i color, grossos i menuts, rojos lluents, pigats de blanc, carabassa, color de castanya, de safrà, de xocolate, d’herba madura, de terra. Però entre les moltes activitats per a les quals el Nostre Senyor m’ha fet del tot inútil, a més de la política activa i de l’aspiració a càrrecs públics, hi ha la de trobar bolets útils, no decoratius.
Cap a Xodos baixaven després ciutadans molt feliços, homes, dones i criatures, amb cistelles plenes de rovellons i la certesa de tornar-les a omplir un altre dia. Jo en vaig trobar un de sol en tota una vesprada. O més ben dit, el va trobar la senyora que m’acompanyava. Sospite que el meu futur no està gens clar, en termes de recompenses a l’esforç, siguen recompenses civils o naturals. Què hi farem”
El text en negreta és de Joan Francesc Mira. El trobareu dins l’article “Rovelló” en La condició valenciana, que l’any passat publicava l’editorial Bromera. Amb la història del rovelló d’en Mira —que deu ser com la magdalena de Proust— van seixanta-nou articles més. Tots són de magnífica factura, saludable lectura i necessària reflexió. Pel que fa al cas concret, no m’estranya gens el magre èxit boletaire. Si vas a fer esclata-sangs, vas a fer esclata-sangs; el professor devia camejar per la serra evocant rondalles, repassant noms linneans i llurs etimologies i, com que era 9 d’Octubre, pensant el País Valencià i l’article que escriuria. Massa faena i distracció.
Però no patisca, senyor Mira, en el paisatge editorial valencià, a l’ombra fresca d’una soca del bosc on treballe, ha pujat esponerós el fong que necessita. Bolets del País Valencià és el primer volum de la col·lecció L’ordit, una bona idea del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Li’l recomane: 127 pàgines que el rescabalaran de la sapiència micològica que Déu li ha negat. Moltíssimes fotografies a tot color, descripcions detallades, usos culinaris, els noms nostrats, els científics, els anglesos i els castellans, legislació, clima, medi, què fer si te’n menges un de tòxic, bibliografia, webs… El llibre no té voluntat de guia o catàleg, però això han de considerar-ho els lectors. Ens diu en presentar-se que “és una invitació a conèixer més la natura i a gaudir dels fantàstics espais naturals que té el país. Hem de prendre consciència del patrimoni immaterial i sociocultural que tenim i conservar-lo perquè el dia de demà altres generacions també en puguen gaudir”.
Supose que els agradarà, a la seua dona, a vosté i a milers de valencians més.
Rodabalcó
Entre les moltes, i molt encertades, aportacions lèxiques que el Diccionari Normatiu Valencià fa a la totalitat del nostre domini lingüístic, n’hi ha una que ara celebre especialment: rodabalcó.
Segons els nostres acadèmics i pel que fa a l’etnologia, un rodabalcó és la “peça de domàs o altre guarniment amb què s’adornen els balcons en senyal de festa”. A casa hem sigut sempre festers, de la filà Cids, cristians, però no va ser fins que ens vam mudar a l’eixample que la mare va decidir que posaria rodabalcó a la nova casa. “Ara sí. Açò està més a prop del centre”, va dir més o menys.
La creu de sant Jordi és una benedicció vexil·lològica que ens ha fet el patró. Vés a saber què es penjaria el personal i quina altra guerra de símbols tindríem. Fa goig estos dies vore milers de façanes engalanades amb la mateixa ensenya.
Té també el seu misteri, no us penseu. El pal horitzontal ha de ser doble llarg que el vertical; si no, el que tindrem és l’escut la Creu Roja i açò que celebrem no és el Dia de la Bandereta. També cal triar tela roja de qualitat, a l’abril sol ploure i si el rodabalcó s’emborratxa perd càrrega simbòlica i l’any que ve te n’hauràs de fer un altre.
Cosiu vetetes tant a la part de dalt com a la de davall. En cas contrari, a la primera ventada se’n pot anar a la part de dins, com ha passat al de l’últim pis. La resta de parament d’un balcó és interna i diversa, però en tot cas ha d’incloure confeti, serpentines, cocots (gràcies de nou al DNV) de tomaca i espinacs, refrescos i alguna botella de café.
Per cert, la foto que il·lustra esta entrada és de Joan Lluís Santamaria, bon amic i fester, ves per on, de la Creueta. Feu clic en la imatge per a vore-la més gran i ací per votar-la, que l’ha presentat el xic a un concurs. Que sant Jordi ens beneïsca i ens done bona festa a tots.
La portentosa vida del pare Vicent
Dilluns el programa El Ojo Crítico de RNE va lliurar el seu Premi Especial a Albert Boadella, per ser “un dramaturgo antidogmático […] irreverente”. I, almenys parcialment, se’l mereix l’home. Dic parcialment perquè, si el dogma i l’amo són Espanya i l’espanyolisme, este bufó pot resultar obedient fins a l’ortodòxia i llepacrestes fins a la nàusea. Respecte del fundador d’Els Joglars i actual director dels madrilenys Teatros del Canal —hi ha Romes que sí que paguen—, el jurat afirma que “su vida y su trayectoria están marcadas por la búsqueda constante de la verdad del arte y la belleza de las cosas”.
Doncs bé, posem-ne un exemple. L’agost de 2013 Boadella es mofava del sobiranisme català estacant la poca bellesa del seu tafanari nu en una senyera independentista. Deu tindre el guardonat afició a les banderes, un any abans es va retratar, molt flamenc ell, amb una bandera espanyola com a falda. Però, ai las!, en este cas no mostrava el cul entre les columnes d’Hèrcules ni deixava anar la titola entre els lisos borbònics de l’escussó. Se li acaba la irreverència on comença l’interés.
Però alguna cosa bona hem de reconéixer a Boadella; oi que sí, Jordi? Efectivament, ell com a protagonista i la resta de personatges de La portentosa vida del pare Vicent ens han donat hores de rialles i reinterpretacions, per a estupor i tedi de la resta d’amics i companys de barral. L’any 1978, la pel·lícula va entrar en la història violenta de la transició valenciana per haver patit, l’emblemàtic i desaparegut cine Goya, un atemptat mentre s’hi projectava. Els reaccionaris de torn posaren la bomba als lavabos i allà va quedar la seua femta feixista, la sessió continuava i la resplendor d’esta obra mestra del sèptim art valencià es manté tan fulgurant i desconeguda com sempre.
La portentosa vida del pare Vicent és un torrent cabalós d’alcoiania: l’ambientació del magnífic i enyorat Alejandro Soler, els actors secundaris, els extres, les localitzacions, els escuts de la filà Gusmans en la reunió del consell, la prèdica final al barranc Cint i, especialment, Ovidi Montllor en el paper de Miló, el monjo més pròxim i fidel a sant Vicent Ferrer. Ara que fa 20 anys de la mort d’Ovidi, molts agrairíem poder vore per fi esta pel·lícula en la gran pantalla. L’artista, el cantant, el pallasso —tal com ell mateix es definia— rebrà enguany molts homenatges que, encertadament, se centraran en el seu mestratge professional com a chansonnier, poeta i actor, i en el compromís personal amb la llengua, el país i l’esquerra.
Alguns obviaran l’ostracisme a què van condemnar Ovidi Montllor—per edat no va ser cosa seua, però per sigles sí—, tots lloarem la bonhomia i humanitat de l’alcoià. I almenys en som dos els que reivindiquem la reposició de La portentosa vida del pare Vicent. Sense bombes, sense Boadella, amb Montllor dominic i demoníaca Molina.
Has sentit parlar d’Auschwitz?
El passat 27 de gener commemoràvem el 70 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. El filòsof alemany Theodor Adorno va dir que fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Potser és veritat, u perd la fe en l’ésser humà mateix davant el drama de l’Holocaust.
Però ens hem d’enfrontar a la maldat, l’hem de conéixer. A l’Alemanya de la recuperació, la del canceller Adenauer, molts no sabien res d’Auschwitz, no n’havien sentit parlar. La dignitat, la lluita, les frustracions i els èxits d’un grup d’homes bons per fer que es fera justícia és el que tracta Im Labyrinth des Schweigens (La conspiración del silencio). És la història del judici de Frankfurt (1963), us recomane la pel·lícula.
Impressiona el moment en què comencen les detencions i el fiscal recorda crims abominables a uns personatges, ja de certa edat en alguns casos, amb vides i aparences d’humils ciutadans: un mestre, un forner, un mecànic, un empleat de banca… Això, empleat de banca, és el que era Karl Höcker, l’oficial de les SS que apareix al centre de la imatge amb què acabe esta entrada.
Höcker, condemnat a set anys de presó en el judici de Frankfurt, va documentar la seua vida a Auschwitz amb un munt de fotos. La vida rutinària, però també sovint alegre, dels treballadors del major engranatge de mort que ha vist la història. Jovenetes que riuen i corren cap a l’objectiu, l’acordionista canta amb la gorra torta; si no fóra pels uniformes, si no fóra pel que sabem, la imatge ens faria gràcia. Eren persones normals duent a terme accions monstruoses. Això deu ser la banalitat del mal.
Sonia
Anit vaig vore l’entrevista a Sonia Castedo en Tele 5. He de reconéixer que al final em vaig adormir; fa tant de temps que escoltem esta senyora, és normal que n’estiguem un poc avorrits. L’entrevistada passava de la tensió al somriure, de l’afectació al cinisme, de la mare patidora a la fèrria gestora; vestia de roig intens.
Ja hi deu haver centenars de referències al que va dir de la seua relació amb l’empresari Enrique Ortiz i les dos imputacions judicials que li ha comportat. Per això em fixaré en un comentari que, al meu parer, no és tan insignificant.
Per a fonamentar l’existència d’una conjura en contra seua, Castedo va amollar que ella era una alcaldessa “de provincias”. Li sembla, per tant, a la xica que una mà negra ha actuat arterosament per a investigar-la, acusar-la, encausar-la, destruir-la. Si no, ¿com s’explica tanta esquira?
I és que a les províncies, ja se sap, el caciquisme és costum. No passa res si des del despatx de l’alcaldia demanes a un empresari que contracte un amic. Això és normal, passa a tots els llocs, ella ho va dir. I si passa a tot arreu, ¿com no havia de passar ací, en la província?
Pobra Sonia. De la provincial Galícia al provicial País Valencià. No és culpable, no, és víctima del determinisme geogràfic. No podia actuar altrament, potser a Madrid hauria sigut una recta i rigorosa regidora, però ací, en esta capital de província, la brutícia dels carrers, la merda acumulada dels gossos dels veïns acaba emporcant les més nobles i liberals vocacions de servei a la ciutadania.
Ciutadania he dit? Sí, però de segona, assumim-ho d’una vegada: som provincials. Al solatge fenici dels locals, sempre s’hi sumaran els espavilats forasters vinguen d’on vinguen: de Ribadeo, d’Oviedo, de Grañén, de Motilla del Palancar, de Cartagena… d’on siga! La província promet progrés al pillatge.
Només hi veig una solució: deixar de ser provincials. Qui estiga en contra que alce el braç.
Comentaris recents