Home » General (Page 13)
Category Archives: General
Maulets
Tenim les platges plenes de gent del país, d’anglesos, de francesos, d’holandesos, de castellans… Tots baden de bar en bar i la passen passejant, al balcó pengen la tovallola com si fóra un estendard. Lluïxen la pell morena, roja, blanca o d’anyil. Era agost, tal com és ara, però de 1705 i ni anglesos, ni francesos, ni castellans, ni del país se’n venien a la costa per a poder-se embrunir. Arribà l’estol de Carles i on estiga l’arxiduc que s’aparte el de París. Quina desgràcia de guerra i de mal que féu venir: el d’Almansa, la derrota, la conquesta, el cruel castic.
Ara els espanyols volen que Europa els traga de l’embolic, que els rescate la banca, que els tape el gran forat. I qui ens tornarà a nosaltres l’anhelada llibertat? Llegiu el llibre que apunte, un clàssic de Tres i Quatre, el recomane sincer. A més del profund estudi, hi ha un munt de testimoniances que són de l’època mateix. L’11 de desembre de 1705, l’arquebisbe de València Antoni Folch, que fou primerament borbònic i després austriacista, descrivia així l’estat d’ànim col·lectiu:
“Aquí no sólo lidiamos con los enemigos, sino con el desconsuelo de los amigos, y de los mexores, y más fieles vasallos del Reyno, que están todos lastimados y quexosos porque se consideran desatendidos y despreciados.”
Cinc dies després el Consell de València decidia que:
“Considerat el estat ab què es trova la present ciutat, devia sens dilació proclamar lo Real nom del Señor Don Carlos Tercer (que Déu guarde) y que se havien acordat diferents capitulacions pera la conservació dels furs y privilegis de la present Ciutat y Regne y conveniència dels vehins de aquella y demés del Regne.”
L’inquisidor Diego Muñoz fugí a Requena, des d’allà relatava al Borbó els fets esdevinguts a la “infidelíssima Valencia”:
“De los valencianos ay que fiar poco pues aun de los mismos ministros del Santo Oficio, á quienes e tratado, solo confio de pocos porque en dicha Ciudad y Reyno se ajustan muchos a lo de viva quien venze.”
I en véncer Felip V no va trobar cap de ¡Viva!, ni lloances, res de res; fra Minyana se’n dolia tot i ser un botifler:
“Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones.”
I Planes, de nom Isidre, molt borbònic ell també, signava el que ara ve:
“Nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno […] ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar otro fin que el de hacer doblones.”
Ara ha canviat molt la cosa, bastant, un poc, no gens.
ラバウル戦記
Amb a penes vint anys, Shigeru Mura (Sakaiminato, 1922) va ser enviat a Nova Bretanya, per a defendre el nom i els interessos de l’emperador del Japó. Segons les seues pròpies paraules, “En la jerarquia militar estaven primer els oficials, després els suboficials, després els cavalls i, finalment, els soldats.” L’illa era un paradís on prop de cinc-cents joves vivien un infern de disciplina humiliant. Malgrat els colps, els insults i les ordres sense sentit els soldadets reien, cantaven, enyoraven la casa i el pa i tenien por de morir, especialment de morir verges. Quasi tots perderen la vida en arribar els nord-americans, l’arma que els abatria va ser sobretot un codi d’honor gens honorable. En vore’s inferior en forces, el comandant Tadokoro, que només tenia 27 anys, ordenaria el gyokusai, l’operació mort. Tots havien de morir en una ofensiva estúpida, l’objectiu no era un turó o una platja, l’objectiu era un lloc al cel dels guerrers. Sobreviure, ni que fóra accidentalment, es considerava traïció: consell de guerra i harakiri per als oficials, nou atac suïcida per a la tropa. Ben pocs pogueren contar-ho. Mura, amb el nom de Shigeru Mizuki i el sobreesforç de dibuixar havent perdut un braç, ens dóna constància de l’horror que va viure en Soin Gyokusai Seyo. Des de fa dos anys podem llegir-lo gràcies a l’edició d’Astiberri. Aneu amb compte, el text està en castellà però es llig a la japonesa, començant pel que ens sembla l’última pàgina i de dreta a esquerra.
Tolón & Oliveres
Sona a promotora immobiliària (Construccions Tolón & Oliveres) o despatx d’advocats (Tolón & Oliveres Lawyers), però ni una cosa ni l’altra. La feliç associació de cognoms es deu a un regal que em va fer l’amic José Luis Tolón. El bon home trobà el llibre d’Arcadi Oliveres i, per a fomentar la lectura en valencià i el bon rotllo entre nosaltres, en va comprar dos: un per a ell i l’altre per a mi. Gràcies de nou, company, com van les vacances? La universitat sense tu és com la Venècia que canta Aznavour: més freda i més gris. Quina paradoxa al mes d’agost, no? Ah, sí, el llibre! Molt bo, Oliveres és un altermundialista que sap explicar-se. Val la pena escoltar-lo i llegir-lo encara més. Ací va un tast de Diguem prou!:
“Amb els diners donats als bancs durant aquests tres anys i mig, hauríem pogut reduir la fam fins a la nul·litat 92 vegades”
“Per cada persona que dorm al carrer a Catalunya hi ha uns cent pisos buits”
“Des del 1986 fins ara, allò que els humans han gastat o destruït del planeta en un any ja no es recupera l’any següent”
“Ja sabem la màxima que apliquen les empreses i que han aprés bé els governs: els guanys es privatitzen; les pèrdues se socialitzen”
“L’euro i el seu procés de convergència són un error. L’euro no ha reportat cap avantatge, excepte per als grans finacers i els grans especuladors”
“No és que s’hagi de canviar el govern, sinó més aviat s’ha de canviar el sistema: perquè aquest ha estat un sistema que ha dut a la perversió econòmica més absoluta”
“Que el Ministeri de Defensa gasti 54 milions d’euros diaris i que després ens diguin que no hi ha diners per a sanitat o per a educació és aberrant”
“Considero que de moment votar és dels pocs mecanismes que encara tenim en aquesta democràcia maquillada”
“Cal arribar a un represtigi de la política […] La política no ha fet el procés necessari per a arribar més a la gent i, sobretot, per a demostrar que les coses es poden fer d’altres maneres”
“Els bancs endeutats han de caure tots i, posteriorment, detenir i processar els banquers”
“Hem abusat de valors com la possessió de béns o la competitivitat. I hem arribat a crear una societat en què la velocitat es menja el temps per a pensar. Hi ha més acció que reflexió”.
134 paginetes de bones raons i moltes dades, cosa que s’agraïx entre tanta consigna fàcil de “M’agrada” i “Comparteix”. No hi falten tampoc els noms propis: Emilio Botín, Amancio Ortega, la reina Sofia, Rodrigo Rato, Carme Chacón, Mario Monti, Luis de Guindos, Milton Friedman, Artur Mas, Susana Morales… No, Susana Morales no. Ella no apareix en el llibre, no és culpable de la crisi actual, només és culpable de casar-se amb José Luis. Una abraçada als dos.
La Vila Joiosa
A Marta de Betània se la sol pintar afaenada amb el treball domèstic, mentre la seua germana Maria, plàcidament asseguda, escolta el que diu Jesucrist; l’una representa la vida activa i l’altra la contemplativa. A més del que diuen els evangelis, la Llegenda àuria sosté que, després de l’ascensió, Marta i els seus germans se n’anaren de Palestina a les Gàl·lies i que, en l’actual ciutat occitana de Tarascon, Marta fou requerida per a acabar amb la tarasca, un monstre horrible de sis potes que, com tots els monstres horribles, es dedicava principalment a devorar innocents. La santa s’encarà a la fera, l’arruixà amb aigua beneïda —el salpasser és un dels seus atributs— i la deixà més mansa que un moix. Per faenera, Marta és patrona de l’hostaleria i les mestresses i per haver domesticat la bèstia se la invoca contra marits infidels i difícils.
Santa Marta és també patrona de la Vila Joiosa, per haver impedit un atac otomà en 1538. Però, ben mirat, també podria ser patrona de vilers i vileres per la seua condició de bèsties, tarasques de dos potes impossibles d’adondar. Així és, la gent de la Vila, i en general de tota la Marina Baixa, té fama d’animalota, de festera, de joguera sense mida, d’absenta beguda a raig. Altea vol ser més fina i artista, blanca de llum i de calç, però no se’n salva pas; Benidorm és compte a banda: burrera internacional. Per això, m’encomaní a santa Marta quan fa tres anys vaig anar a vore el famós desembarc; a la Vila, en plena festa i a les cinc de la matinada, qualsevol barbaritat era possible. Però no, la gent estava bastant sencera i l’espectacle compensa l’esforç de matinejar. Serà demà, dissabte 28 de juliol, la gran naumàquia d’enguany; després l’ambaixada mora i, en acabant, a esmorzar.
Fotre
“¡Que se jodan!” va dir Andrea Fabra. Quin disgust per als pares; tants diners invertits en col·legis cars, tantes misses devotes a la Mare de Déu del Lledó, tantes gales amb la més fina crema de Castelló i, mira, ara la xiqueta es dóna a conéixer per una expressió tan grossa i vulgar. El seu “¡Que se jodan!” entra en els annals d’una llarga nissaga. Ai, els Fabra! Són com els Kennedy, però en xungo, molt xungo. La xica s’ha disculpat, diu que l’improperi és impropi d’ella. També diu que s’adreçava als socialistes, concretament a un diputat, el nom del qual no vol revelar. No m’ho crec; si això fóra cert hauria dit “¡Jodeos!” o “¡Jódete!” Andrea pensava en els milions d’aturats que són més gossos que un pont, en els funcionaris, que som tots uns malfaeners; en els jubilats, addictes a les pastilles i amb síndrome de Diògenes farmacèutica; en els xiquets que duran a l’escola el dinar en un túper, i així aprendran a figurar com a pobres; pensava en les persones dependents i les que els cuiden; passejar avis i canviar bolquers no mereix que cotitzen…
Andrea no pensa dimitir. Això de dimitir és cosa de la CDU alemanya, dels republicans dels Estats Units, dels liberals britànics, d’Antoni Asunción quan era ministre i socialista, fins i tot dels batasunos, que ara també dimitixen. En el PP no dimitix ningú —a Camps el dimití l’ambaixador Trillo, el de l’avió cutre i els 62 militars morts—, a ells, el que els mola és fotre. Fotre la sanitat i l’educació públiques, mentre destinen la fotracada de 4.188 milions d’euros a l’AVE, fotre a Castelló un aeroport que no servix per a res i fotre dins una escultura de 300.000 € —hui mateix la rematen—, fotre’ns a tots apujant l’IVA i fotre’m la pròxima paga de Nadal. Que fotuts que són i que fotuts ens deixen. Jo podria estar fotut i conformat si els diners que em foten anaren als que estan refotuts, però, no, aniran a pagar el fotimer de deute que han deixat les ostentoses foteses en què s’han fotut uns diners que no tenien, uns diners que no eren seus. Què hem de fer? De moment fer-nos fotre, després fotre’ls fora.
EQUO i el protomàrtir
La matinada del 13 de juliol de 1936, un grup de paramilitars d’esquerra va segrestar i matar José Calvo Sotelo, diputat i líder del partit monàrquic Renovación Española. Venjaven així la mort del tinent José Castillo, membre de la Unión Militar Republicana Antifascista, a mans d’un escamot de falangistes o requetés, tant fa. Diuen que l’assassinat de Calvo Sotelo va ser el detonant de l’Alzamiento Nacional, que volia ser un colp d’estat de tres dies i acabà sent una guerra civil de tres anys. Amb la intensitat mística i castrense que els caracteritzava, els colpistes atorgaren a Calvo Sotelo el títol de Protomártir de la Cruzada i, després de guanyar la guerra, van posar el seu nom a un munt de carrers i places, una de les quals, per cert, continua dient-se així en ple centre d’Alacant.
Si, en comptes d’haver mort tràgicament pel juliol de 1936, Calvo Sotelo visquera feliçment en este juliol de 2012, podria ser perfectament d’Equo. Ja sé que era monàrquic, elitista, catòlic, dretà, filofeixista i segurament caçador. També és probable que la dona i la filla tingueren abrics de pell, però hi ha un altre element que hem de valorar: Calvo Sotelo és qui va enunciar, per primera vegada, aquella sentència segons la qual preferia una Espanya “antes roja que rota”. Doncs bé, és justament el que ens oferix Equo: una Espanya roja, verda, rosa, morada, gris… però íntegra, unida, indissoluble i eterna tal com la volia Calvo Sotelo. I és que el congrés d’Equo, ja ho deveu saber, va votar en contra de reconéixer la plurinacionalitat de l’estat espanyol i el dret d’autodeterminació.
Això ens ha deixat bocabadats a molts; supose que especialment a l’amic Joan Baldoví, militant del Bloc i diputat al Congrés per Compromís-Equo. Mònica Oltra ha eixit del pas dient que “Hem de veure com queden els documents”, però que “el que el congrés vota significa el que significa”. En el súmmum de la incoherència discursiva, Mireia Mollà afirma que no hi ha “una confrontació ideològica” i que per a ells, part integrant del projecte de López de Uralde, “no influeix el que diga Equo”. Xica, Mireia, si no saps què dir, fes com Enric Morera: calla. Per mi, Juantxo i els seus fardatxos tan moderns i globals —“por el planeta…” llegíem en el lema del conclave— se’n poden anar ara mateix a la Joy Eslava o l’atol de Mururoa —caben de sobra en qualsevol dels dos llocs— i passar allà la resta de la seua vida política. Entre copes o crancs, potser arribaran a entendre que no cal ser nacionalista per a assumir el dret d’autodeterminació, n’hi ha prou amb ser demòcrata.
Mubārak l’assassí
En són pocs els qui ho saben, Mubārak va nàixer a Alzira. Tot i el nom àrab —que vol dir beneït—, el nostre Mubarak era jueu, home ric, posseïdor de cases, horts, vinyes i camps a Alzira, Mislata i Soternes. Bo o roín, el rei el considerà culpable de l’assassinat del moro Avingamer i el féu penjar. Tot això va passar l’any del Nostre Senyor de 1258. Segons l’investigador, “el crim i la persona de Mubārak haurien desaparegut del camp de visió de la història, si no haguera estat la viuda, Sitt, que pledejà per la seua part de la propietat confiscada”. A partir d’ací hi ha la crònica breu d’un judici, de la compassió reial i de la solidaritat de la comunitat hebrea de València amb Sitt.
Més llunyana en el mapa, i del tot pròxima en el temps, està la història d’un altre assassí Mubārak, però eixa la coneix tot el món. La del Mubārak medieval ens la conta Robert I. Burns (1921-2008) en Moros, cristians i jueus en el regne croat de València (ed. Tres i Quatre, València, 1987). A Burns, que era un senyor nord-americà i bastant alt, vaig tindre la sort d’escoltar-lo, l’any 1995, a la capella de la Sapiència, que deu ser el millor lloc possible per a la conferència d’un savi que, a més, era sacerdot. De la Companyia de Jesús, poca broma. Burns parlà del que més sabia: el rei de la nostra història, Jaume I.
Mentiria si diguera que recorde tot el contingut de la xarrada, però no he oblidat una analogia que va establir el jesuïta. Segons mossén Burns la conquesta del Regne de València s’assembla molt a la conquesta de l’oest, la dels indis, els vaquers i el Sèptim de Cavalleria. Tenia raó l’home. De fet, el País Valencià del segle XXI continua sent molt paregut al far west americà del XIX. Tant de bo arribe una xèrifa, o un xèrif, amb estrela de sis puntes al pit i impose la llei i l’ordre en este desori de banquers, forasters, mentiders, roders i baladrers.
El Congost de la Mort Glaçada
Esta calor no es pot suportar, d’any en any l’estiu se’m fa més penós de passar i, enmig de tanta basca, a punt vaig estar de morir d’hipotèrmia. M’haurien trobat congelat, com al pobre Ötzi, però amb camiseta i bermudes. Als Alps? A la Mariola? No, al Carrefour de Sant Joan. Estava jo un poc fluix, perquè ara s’agafen els pitjors refredats de l’any, quan vaig dreçar el carret cap a la zona de lactis. Allò no era el corredor dels iogurts, amigues i amics, era el Congost de la Mort Glaçada! Redéu quina gelor, la xarxeta de Mini Babybel Emmental quasi em costa la vida.
Després de travessar aquell infern de fred i refer-me un poc, vaig enfilar la zona de congelats, però allà s’estava molt bé. Per què? Perquè els productes estan en armaris tancats, la clientela se’ls mira tranquil·lament i, quan ha triat, obri la porteta i s’emporta el que vol. Al Mercadona és encara pitjor, estan “en obert” tant els refrigerats com els congelats. Algú ha fet compte de l’energia que cal per a mantindre la temperatura d’eixos expositors? No podrien tindre al supermercat i l’hipermercat un poc més de trellat? Estalviarien molts diners amb expositors tancats i no crec que perderen en vendes.
Jo mateix em recrearia molt més entre bífidus, formatgets, mantegues, quefirs, petitsuïsos i petisusos, si no haguera d’enfrontar-me, cada vegada que hi vaig, amb el temible poder mutant d’Iceman, el de la Patrulla X.
El forn del carrer Quintana
Un manlleu és un element lingüístic que passa d’una llengua a una altra, o bé que, procedent d’un llenguatge especialitzat, passa al llenguatge comú. Això diu el diccionari. Jo dic que un manlleu malfaixat és el que no ha tingut sort en la llengua que l’ha pres. Vegem-ne ara un parell d’exemples. La nostra tonyina de sorra (atún de ijada en castellà) apareix en cartes de restaurants pròxims com atún de zorra. Què deu pensar el turista espanyol estricte quan li oferixen un montadito de atún de zorra? La conclusió pot ser espatarrant. I dos, la tan alacantina coca amb tonyina és, en algunes fleques de la ciutat, coca Antoñina. Com si hagueren batejat la pobra coca en la cocatedral de Sant Nicolau, tu.
Primum vivere, deinde linguisticari. Si esteu per Alacant i voleu una bona coca amb tonyina, recomane el forn Rafelet i el que hi ha al número 68 del carrer Quintana, on tenen fins i tot una imatge de la valencianíssima Mare de Déu dels Desemparats… esta copeta pa la Geperudeta! Vet ací com la llarga mà del cap i casal no respecta ni a la Verge… del Remei. Al forn del carrer Quintana, el paper d’embolicar tonyes, coques i cocots té també la seua gràcia. Porta uns versos a la coca que transcric ara mateix:
Coca amb tonyina…! Famosa,
d’abolengo patriarcal,
que ja m’agüela tenia
un quadre que era un encant,
amb una coca amb tonyina…
¡Com si estiguera parlant…!
Puix eixa coca amb tonyina,
vertadera, alacantina,
que en la olorosa foscor
del modest aparador
guarda el bon alacantí
per a fer-se un got de vi
al festejar la nit gran
de fogueres i de trons,
diu també que és Alacant
¡La millor terra del món!
I com que ara Alacant celebra la seua festa major, deixe ací l’himne de la vila però en versió lluitador. Té la mateixa tonada que l’original compost, però han adaptat la lletra a la tensa situació. Ahir li’l cantàrem a Fabra, i a d’altres notables manons, cantem-la amb joiosa ràbia, cantem-la a plens pulmons:
Som fills del poble
que té els polítics
dels més corruptes
que hi ha en el món,
són uns mafiosos,
tercermundistes,
queden a diari
pitjor que els porcs.
Són criminals que amb el teu vot
omplin el sac del seu profit
i a fer les coses per collons
no hi ha qui els puga competir.
Ja han suprimit tots els teus drets,
digues que sí que estàs… ben
faaaaaaaaaaaaaaart!
No és ja este el poble teu,
perquè ara és del banc,
ara és el del banc,
ara és del baaaaaaaanc!
Un carrer per a Mario Conde
Ara se’l veu molt pansit en el sentit etimològic: l’excés de bronzejat i les arrugues fan que semble una pansa. Però fa 25 anys era el paio més ben plantat de la premsa salmó i el paper cuixé. Jove, triomfant, poderós, engominat, bon amic de la família reial… era la imatge de l’èxit. Els 80 s’estaven acabant, Solchaga afirmava que Espanya era el país “en el que es más fácil hacerse rico y en menos tiempo”, el PSOE havia canviat la pana per la seda i el PP no s’ho treia de les mans. Aquell funcionari d’Hisenda gris i malcarat no podia competir en imatge amb el llustrós i somrient Mario Conde. Sí, Mario era per a una part de la dreta espanyola el candidat ideal, però li van intervindre el banc.
Fa un quart de segle de la seua arribada a la presidència de Banesto i crec que hem de reivindicar la figura de Mario Conde. Mereix un carrer, un monument: “A MARIO CONDE. SALTAPARETS EMPAREDAT”. El poble recorda emocionat aquells temps, no tan llunyans, en què els lladregots acabaven en presó. Ara ens han enganyat, ens han rescatat, ens han rematat i els responsables de la desfeta naden tranquils en una mar de milions garantida. El gran jutge se’n va de festa, diuen que dijous dimitirà, però ¿tornarà la pasta? L’arribaran a jutjar? N’hem vist de tots els colors: del color de l’elefant al negre color negrata, la verda ortiga de Bankia, la taronja borda CAM, els amiguitos de l’Orange… Però tota la culpa és nostra, per ser pobres i jugar a rics. Ja sabem que ho pagarem, però que pague també algun Dívar, algun Blasco, un Olivas, un comte, un rei.
Comentaris recents