Home » Posts tagged 'Alcoi' (Page 3)

Tag Archives: Alcoi

L’alacrà, la granota i les ficades de pota

Segons una faula atribuïda a Isop, l’alacrà va demanar a la granota que li travessara el riu. “I com puc saber, germà escorpí, que no em picareu?” “Si us picara en mitat del trajecte tots dos moriríem, amiga granota.” Com que la vida pròpia és una raó potent i ella era bona de mena, la granota accedí, però just on més fondes eren les aigües l’aràcnid li estaca l’agulló enverinat. Amb el seu últim alé l’amfíbia víctima pregunta: “Per què ho has fet?” Abans de ser engolit per l’aigua, conten que l’alacrà deia “No he pogut evitar-ho, està en la meua naturalesa”.

Segons el meu criteri, a Alcoi el Bloc ha fet el paper de la granota. Quan el foc dels seus pitjors resultats cremava el cul del socialisme alcoià, els nacionalistes li van passar el riu i van fer alcalde a Toni Francés. Primera ficada de pota: l’ascens del Bloc (d’1 a 5 regidors en dos legislatures) ens legitimava per a tindre l’alcaldia. Este estiu es va gestionar malament un concert, segona ficada de pota: no es pot comprometre el cost 0 si es fa dependre del públic. Però la ficada de pota més gran és fiar-se del pspv-PSOE: està en la seua naturalesa afonar-nos, encara que això també els afone a ells. I no aprenem la lliçó, malament.

Clar que Jordi!

Cap al final de la campanya del Pacífic alguns soldats japonesos es van emboscar. La guerra finalitzà, però no ho van saber i continuaren lluitant, amagats, conjurats, fidels a una causa que per a ells no estava derrotada. Durant algun temps, l’actitud de Jorge Sedano m’ha recordat la d’eixos combatents del sol naixent: Zaplana abandonà, a Ripoll el tombà una imputació, Peralta no comptava, però ell, Jordi, el bon xic, el self made man alcoià de somriure liliaci no rendia la bandera. Fort en el feu, tot havia d’anar-li bé mentre conservara l’alcaldia, però la va perdre i el seu Camelot de lleials cavallers no tardaria a convertir-se en el procel·lós senat de Cèsar, just en els idus de març. Jordi se n’ha anat del PP abans que l’expulsaren i la crisi popular referma el tripartit governant. Però això és només política; d’ètica, d’èpica és del que jo vull parlar. Ha nascut un heroi local, no està sol que l’acompanyen dos valents a tot arreu. Voleu saber com és diuen? Sanus i Santacreu. La periodista pregunta si s’ha sentit decebut i ell perdona als que el deceben i a ningú nega el salut. Exposa una llarga història de cessions per tindre pau i de portes molt honorables que li han tancat amb clau. No fitxaran pels de Díez ni pel centre liberal. Almenys això diuen ara, no sabem com quedaran. Com acabarà esta guerra que acaben de declarar? Açò promet grans batalles al costat del Campanar!

Perdonem-los, no saben el que fan.

No tinc una fe a prova de dubtes ni capaç de moure muntanyes; però crec en Déu, sóc catòlic. Això no m’impedix pensar que l’Església ha d’evolucionar moltíssim, que la seua història està plena d’ombres —també de llums—, que alguns bisbes són de tot menys un exemple de caritat cristiana, que el celibat és un anacronisme o que els casos de pederàstia no poden resoldre’s amb una mera disculpa. També estic convençut que l’Església Catòlica i totes les altres confessions religioses han de pagar l’impost sobre béns immobles, almenys quan es tracte de propietats que no estiguen destinades al culte o tinguen una funció assistencial. No cobraria l’IBI a l’ermita de Polop o al rober de Caritas, però sí a un pis particular o una plaça de garatge a nom de l’Arquebisbat de València. Que quede clar: sóc d’esquerres, nacionalista, cristià i vull que l’Església i moltes altres institucions ara exemptes paguen l’IBI.

En eixa línia anava l’esmena que els meus companys del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi van fer, en el ple del dimecres 30 de maig, a la moció presentada per Esquerra Unida. Però als amics d’Esquerra Unida no els va fer gràcia la nostra esmena. Això seria comprensible si no n’hagueren acceptat cap, però és que les del PSOE van entrar totes. Per què les dels socialistes sí i les nostres no? Personalment només veig una explicació. Esquerra Unida —tal com és costum dels partits d’arrel comunista a Europa— veu el PSOE com una espècie de germà major; se l’ha d’entendre, ajudar, consentir si fa falta. Nosaltres no tenim eixa sort. Som nacionalistes i se’ns aplica l’antiga sentència de Marx: “El nacionalisme és un invent de la burgesia per a dividir el proletariat”. Ja els aniria bé a més d’un rellegir —potser llegir per primera vegada— a Antonio Gramsci o Joan Fuster.

Així les coses, la moció no va tirar endavant per la negativa d’Esquerra Unida a acceptar el nostre plantejament. Han guanyat, ara ja tenen el que volien: poden simplificar encara més el seu discurs i dir que no hem votat “pa que paguen els retors”, que “som uns beatos” i totes eixes brofegades de barra de bar. Allà ells, també ens ha criticat el PP. Al senyor Sedano, només li va faltar encarar-se a David Abad i dir-li “pareix mentira, David, tu que eres dels júniors de Santa Rosa…”. Ja estem com sempre: per a uns som cremadors de convents i per als altres som les mongetes que hi ha dins. No caurem en la demagògia ni els clixés dels uns o dels altres. Serem responsables en la gestió d’un govern municipal que ha de lluitar contra la crisi i afrontar un gran deute heretat. Passem la pàgina d’este trist episodi protagonitzat per Esquerra Unida que, ves per on, vol repicar i anar a missa, ser govern i oposició.

Peixateres i fanalers

Una vaga, una manifestació o alguna protesta semblant devien ser el marc en què una venedora del mercat increpà els obrers i acabà amb el gènere per terra. És una història que contava el meu avi, la recorde vagament. Recorde millor com la cantava:

Vespra sant Antoni

gran lío va haver,

per tota la plaça

i per els carrers.

Una peixcatera

molt desficacià

per ser atrevida

tot li ho van tirà.

Ella pensava que tot

li havia d’eixir en bé,

sempre parlant foradat

com si fóra un llenyater.

 

D’aquella època i d’aquell Alcoi són també uns versets que xiquetes i xiquets cantaven cada nit al fanaler, quan el bon home recorria els carrers per a encendre els llums de la ciutat:

Senyor Don Simon,

la boca em fa mal

de dir-li a vosté

que encenga el fanal.

Uno, dos i tres…

fanal encés!

 

El nostre temps ja no té fanalers. L’únic que continua exercint l’ofici és el que viu al quint planeta. Ja sabeu què pensa d’ell el Petit Príncep:

“Pot ser que este home siga absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home de negocis i que el bevedor. Almenys fa un treball que té sentit. Quan encén el fanal és com si fera nàixer una estrela nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa dormir la flor o l’estrela. És una ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.”

Toni el Rei

Antoni Espinós Jordà va ser l’alferes moro de l’any 1903. Aquell càrrec de la filà Chano seria el primer a lluir un disseny especial i no el de la comparsa amb alguns afegits i modificacions. Fou obra del pintor Laporta, qui també immortalitzà el trage en un quadre de 92 x 73 cm., que coneixem pel malnom de la perxa: Toni el Rei. L’èxit, que degué ser una autèntica trabucà, mouria l’Associació de Sant Jordi a cuidar especialment l’estètica en la festa i, al maig de 1904, es dotava d’una comissió consultiva integrada per Francesc Laporta, Ramon Ferreres, Evarist Perlasia, Ferran Cabrera (pintors) i l’arquitecte modernista Vicent Pascual.

El passat 19 d’abril, dijous de la Santa Faç Divina —misericòrdia!—, l’amic Toni Calvo em va demanar que escriguera sobre l’elefant del rei, la princesa Corinna, la trabucada al peu de l’infant, l’ortodoxa reina Sofia… i, la veritat, no sé què dir que no s’haja dit ja o que no penseu que pense. Diré alguna cosa, sí: em va cridar l’atenció el to tremolós de les 11 paraules de disculpa. Tenien la prosòdia lineal dels discursos de Nadal, però havien perdut —potser per sempre— la campechanía mediàtica i l’arrogància borbona del “¿Por qué no te callas?” El gegant constitucional té els peus de fang i la pelvis castigada.

Per a mi, són molt més dignes i reis els dos Tonis de qui parle: l’alcoià de 1903 i l’actual i campeller Toni Calvo. Calvet, per cert, també representa la gent, però a este l’ha votat el poble i si no ho fa bé… en quatre anys al carrer. I també ha sigut capità i s’ha corregut bones fetes, però se les ha pagades ell.

Sant Pau predicant a l’Areòpag

No sé si tinc, com diuen, la fe del convers, però com que en alguna ocasió he acabat defensant allò que abans perseguia, sant Pau és un personatge que em desperta simpatia. De Nietzsche a Ratzinger, de l’atac a la lloança, alemanys i resta del món l’han reconegut com a vertader constructor de l’Església, bàsicament perquè va entendre que la nova religió no podia circumscriure’s als de la circumcisió i començà a evangelitzar a tort i a dret. L’any 51 va anar a Atenes i anuncià la bona nova a jueus, epicuris, estoics i idòlatres en general. Segons sant Lluc, no hi va tindre molt d’èxit: “Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure […] Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més”.

1.841 anys després d’aquells fets, l’alcoià Francesc Laporta pintava una tela de grans dimensions (395 x 590 cm) anomenada Sant Pau predicant a l’Areòpag. Davant el consell que jutjava els assumptes religiosos, l’apòstol dels gentils assenyala amb una mà el temple del déu de la guerra i amb l’altra el cel, el Déu que “no habita en temples construïts per mans d’home”. Mentre examine el quadre, Daniel Climent —filòsof en tant que amant de la saviesa— m’il·lumina l’etimologia (“Areòpag: la muntanya d’Ares”) i el sentit de l’obra (“S’enfronta al déu pagà en el seu propi terreny”) i després m’envia la imatge adjunta. Gràcies de nou i per tot, mestre.

Bé, amb tot este rotllo vull animar-vos a aprofitar els darrers dies. No és que s’acabe el món, és que el diumenge 25 tancarà “Camins d’Art”, on hi ha inclosa esta obra. Val la pena pujar a Alcoi; també per a vore l’exposició, és clar. I tu, Luis, germà meu en Crist i en el llibre de família, fes l’esforç, home, que ho tens al costat de casa.

Das ganze Jahr ist Oktoberfest mit Spigha

Cervesa. Del llatí cervēsia, per a alguns compost pel teònim Ceres, deessa romana de l’agricultura, i el mot vis, força; una etimologia tan bella com poc probable. N’hi ha japonesa, grega, egípcia, xilena, neozelandesa, palestina, catalana, kenyana, canadenca, australiana, israeliana, portuguesa, sud-africana, costa-riquenya, espanyola… La inventaren de xamba els sumeris fa 6.000 anys i d’aleshores ençà tots els pobles que l’han tastada han volgut perfeccionar-la i fer-la seua. A Munic li fan una festa que dura mig mes. El Theresienwiese s’ompli d’àvids bevedors bavaresos, l’Oberbürgermeister obri a colps el primer barril, el Ministerpräsident s’estaca gola avall una gerreta de litre i comença la disbauxa. Típica moderació catòlica. L’Oktoberfest s’ha escampat i ara en fan arreu del món, també a Alacant i Elx, la de Calp és principal.

La cervesa té excel·lents propietats, és bona per a grans i menuts, aporta brillantor a la salut, ens revifa, cap medicina la iguala com a tònic. No ho dic jo, ho diu l’anunci de l’esquerra. Tots i totes hem millorat notablement la nostra aparença gràcies a la cervesa; a la cervesa que pren qui ens està veient, és clar. Ens faltava, però, una peça fonamental per a completar el mapa genètic de la cervesa. L’hem trobada, amigues i amics. Sí, des de fa uns mesos la humanitat sencera, assedegada i exhausta, pot sadollar la set i reposar satisfeta. Ja tenim cervesa alcoiana! I n’hi ha de dos estils: brown ale, de nom propi Gurugú, i pale ale, altrament dita Na Valora. Les dos boníssimes, les dos nostres, les dos etiquetades en valencià. No perdeu més temps, feu-ne ara mateix la vostra comanda.

Dialectologia electoral

Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:

I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.

Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.

Diputada Ferrando

Rafa Climent, bon amic i millor alcalde de Muro, em va presentar a Amparo Ferrando ara fa dos anys. Era maig, els moros i cristians entraven a la vila i en un mes hi hauria eleccions europees. Jo era candidat pel Bloc-Pobles d’Europa, la diputada em va dir que havia sentit parlar molt de mi. No era per la meua fulgurant carrera política, és que la seua filla Andrea és molt amiga de la meua neboda Maria. Ferrando volia que la xiqueta entrara a les joventuts del PP i això em va inquietar sobre manera. No només pel fons ideològic de la militància, també perquè sóc el padrí de Maria i l’Església m’obliga a “vetlar pel creixement espiritual” de la meua fillola. No crec que en Nuevas Generaciones puga créixer en eixe sentit. La diputada popular entenia que en aquelles eleccions de 2009 Maria em votara, però em va advertir que ja li havia demanat el vot per a les següents.

Valga el record d’esta conversa com a prova de descàrrec per a Amparo Ferrando: dos anys abans de les municipals i autonòmiques ja feia campanya per Sedano i Camps. No veig raó, per tant, a l’enuig de l’exacalde quan va criticar que el PP mantinguera en la candidatura al Congrés a Ferrando, una persona que, segons ell, havia demanat el vot per al Bloc. No és veritat això, almenys pel que jo sé. Així les coses, quan el PP viu un moment dolç a Espanya passa per una crisi de lideratge a Alcoi. Ningú coneix el futur, però no m’estranyaria que en 2015 l’actual cap de l’oposició caiguera en el pecat que ara veu en Ferrando. Miren, si no, l’exdiputada i exconsellera del PP Gema Amor; se n’ha passat al CDL i, amb tres regidors, ha impedit que el PP ocupara l’alcaldia de Benidorm.

I tot açò de Muro, la diputada, la meua neboda, l’exalcalde i l’exconsellera per què ara? Perquè ja estem en campanya electoral i la llei em permet demanar-vos obertament el vot. El pròxim 20 de novembre, voteu Compromís-Equo, una opció sense les disputes internes del PP, amb molta més espenta que el PSOE i amb Aitana Mas com a número u. Una candidata com la meua neboda: jove, intel·ligent, universitària i, com podeu comprovar en la imatge adjunta, guapíssima.

Charlot i Llapissera

Va ser l’avi Paco qui em va ensenyar a jugar a cotos i als escacs. Sovint es deixava perdre, ho vaig descobrir un dia que, en comptes de vint roïnes, se’n va comptar trenta. Ho feia perquè tinguera interés en el joc, guanyar motiva. També jugàvem a la loteria. Jugar al bingo entre dos té poca emoció, el més divertit era que cantava els números tal com es feia als locals de la societat El Trabajo. Cada número tenia un nom, a Alacant encara hi ha qui ven iguales cridant-ne el nom. Però, com deveu suposar, els noms dels números alcoians eren diferents. No sé en quin meandre, a la riba de la meua memòria, ha quedat la majoria d’aquells noms. Recorde el 21, els Músics; el 22, Ja baixen!; el 23, Jordiet, i el 24, els Trons. El Moliner era el 14 o el 15, no estic segur, i crec que el 73 era el Petrólio. Això sí, l’11 era Charlot i Llapissera. No vaig demanar mai per l’origen de les designacions, me l’imaginava. Trobava lògic que les dos xifres esprimatxades de l’11 havien de ser això: Charlot i una llapissera.

Doncs no, estava equivocat. Charlot i Llapissera eren uns artistes del toreig còmic i, segons sembla, d’anomenada internacional. Ho vaig saber a l’exposició “Record d’una esperança. La Segona República a Alacant (1931-1936)”, que fins al 30 d’este mes podeu visitar al Museu de la Universitat d’Alacant. Hi ha un munt d’objectes de l’època: una baralla on els reis han sigut substituïts pels quatre presidents de la Primera República, un marbre commemoratiu de l’ajuntament republicà de la Vila Joiosa —reciclat pels colpistes per a gravar al revers l’último parte de guerra—, exemplars de la Constitució, bandes de dames d’honor i belleses amb els tres colors de la República… I, entre tots els records de l’activitat política i la vida quotidiana, la publicitat d’un espectacle taurí a càrrec de Charlot i Llapissera. És el que tenen els records i les repúbliques: com menys t’ho esperes, tornen a fer-se actuals.