Home » Posts tagged 'Catalunya' (Page 2)

Tag Archives: Catalunya

Humilitat, responsabilitat i esperança

No heu notat que hui l’aire era més fresc i pur i que el cant dels ocells el recorria harmònic i musical com mai? No trobeu que el somriure dels infants és des d’anit més bell? Jo sí. Tan acostumats com estem a la ponentada inclement, la tramuntana ens ha renovat la il·lusió. El gris i esgotat mapa de les autonomies, on tots els presidents són grisos sàtrapes —si més no en el sentit persa del terme—, té de nou una excepció lluminosa: Catalunya. En fer-se públics els primers sondejos a peu d’urna, vaig telefonar a en Joan, un amic de mon pare. Joan i la família són bona gent, gent convergent. Estava eufòric, per fi el president de la Generalitat serà el candidat amb més vots. Diu també, en el seu català del Ripollés, que “Catalunya no podia suportar més tripartit, això era un desgovern”. Després parlem un poc de tot i, en acomiadar-nos, li recorde que molts valencians compartim hui l’alegria i l’esperança de la majoria de catalans. Quin cas! Sempre celebrem victòries alienes i lamentem derrotes pròpies, però si en més de 300 anys no han pogut amb nosaltres és que estem condemnats a véncer. En clau valenciana també es pot fer una lectura dels resultats d’ahir, però el que cal és més aïna una escriptura. 1.000 vegades haurien d’escriure Camps i el seu Consell les paraules de Mas: humilitat, responsabilitat i esperança. D’ençà lo riu de la Sénia, la nit catalana del 28 de novembre projecta una ombra inquietant sobre el futur d’Esquerra Republicana del País Valencià, marca regional del partit de Puigcercós. Sense el càlid recer de les institucions on han manat, ERC ha de centrar-se a recuperar el seu espai. Ho té difícil, el pragmatisme fet poltrona els ha plantat competidors al Parlament i fora i, a més, ara també hi ha independentistes que voten CiU. Potser la desfeta els farà replantejar-se la idoneïtat d’un concessionari que ven poc o res. Ja vorem.

Crònica presidencial

PotentPotent com una locomotora vingué el president a Alacant. A la porta de l’auditori l’esperava una colla amb edat suficient per a haver estudiat quan allò del florido pensil, amb excel·lent en Formación del Espíritu Nacional, però fluixeta en àlgebra i geografia: “Cataluña = España”, deien en uns cartells. També esperaven Jordi Vayà i alguns membres d’Alacant.som, amb plagudes invitacions al seu primer acte, que tindrà lloc esta vesprada a la Seu Universitària d’Alacant. Molta sort, amics, i, com que hui celebrem la conversió de sant Pau, ja sabeu on teniu l’aixopluc i la casa comuna. No tardeu a vindre que hi ha molta faena. Una vegada dins, veig Joan Borja i Josep Forcadell, eficients i comprensius directors meus al Departament i el Secretariat. També hi són Manolo Santana, no el tennista sinó el professor de dret, i Ángel Franco, tots dos del PSOE, si no vaig errat. Salude Daniel Climent, druida insubornable; Pau Caparrós, articulista independentista i enyorat company de pis; Ferran de Rojas, democristià tricolor i única dimissió en la Unió Valenciana que manava de la Conselleria de Mig Ambient; l’assenyat Herme Maria, germà de Joangre, rauxa i sobretot disbauxa de la família; Xavi Tro, atret fa anys per ERC i ara per Jordi Pujol, amb qui es fa una foto mentre li diu “als valencians ens fa falta tindre un president com vosté”. De l’aplec excursionista a la realpolitik sense abandonar les xiruques; això és evolucionar, Xavi. També estan Paco Blay i Rafa Terol, que han sigut respectivament, a Alcoi, el primer regidor nacionalista i el primer convergent declarat. Es fan els desmenjats, però, quan puge al cadafal perquè el Molt Honorable em dedique un llibre, s’hi enfilen ràpidament per a fer-li el besamans… Hi ha igualment el meu assessor i cosí Robert Vilaplana i la companya de treball Anna Puigcerver i el seu hereu Francesc, que són els dos Bloc però encara no ho saben. Canal 9 comença a enregistrar la sala plena de gom a gom. El càmera és un gran professional, intuïx els lideratges futurs i fa un gir de 180 graus per a gravar unes imatges de Natxo Bellido, assegut justament al meu costat. Açò volia ser una crònica seriosa i sembla la d’una revista… de Lina Morgan: “Ya reconosco al caballero que manda flores y…”. Fem una ullada a la premsa digital:

Això i més durant quasi dos hores, amb 80 anys a l’esquena i sense cap paper davant. Anà de Tortosa a la Xina, d’allà a next_presidentEstrasburg, Castelló, Londres, València, Maó, Algèria, Zaplana, Barrionuevo, Aznar, González, Martorell, March, Marta… Em quede amb la sentència que, a Europa, els estats que hi ha al centre del mapa no ajuden els més extrems: “França no ajuda Espanya i Espanya no ajuda Portugal”. Si extrapolem això a casa nostra, ¿ajuda Catalunya al País Valencià? Crec que amb Pujol de president sí, i amb el pròxim… també!

President

Jordi_Pujol_el_PresidentNi Obama, ni Navarro, ni Camps, ni Morales, ni Panyella, ni Van Rompuy, ni cap dels qui ho han sigut, ni probablement dels qui ho seran, mereixerà tant el títol d’esta entrada com l’home que hi ha a l’esquerra. Front a l’enveja, el menyspreu, la insídia, l’afalac, la revisió i molts altres embats, s’alça l’obra i el llegat de Jordi Pujol i Soley. Conten que, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1980, els socialistes catalans, segurs de la seua victòria, havien avançat el pagament de la celebració i que Josefa María Rovira, esposa de Joan Reventós, candidat del PSC a presidir la Generalitat, s’acomiadà dels veïns i botiguers del barri perquè, en breu, el matrimoni aniria a viure a palau, a la plaça de Sant Jaume. No va ser així, CiU guanyà les eleccions, els Pujol-Ferrusola no canviaren de domicili, el govern s’esforçà a fer país i ni el PSC gaudiria hui d’una posició preeminent en el socialisme espanyol, ni ERC comptaria vint-i-un escons en el Parlament si no fóra pels anys del pujolisme. Eix_Mediterrani

A esta vora de la Sénia, l’han acusat d’imperialista, l’han cremat en falles i l’han arrossegat en forma de ninot… però Pujol és un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes. Sempre ha demanat als seus que pensen en el que més convé a València, i no a Catalunya, quan hagen de tractar un tema que ens afecta i això es nota. Per eixa actitud empàtica i intel·ligent, el nacionalisme valencià majoritari —i també el mallorquí— pacta amb Convergència i Unió quan hi ha eleccions europees i aniré, el pròxim dilluns 18 de gener, a escoltar el president a l’auditori CAM d’Alacant. El tema? “L’eix mediterrani en el context espanyol i mediterrani”. Tindrà la tos i els tics que tant agraden a imitadors i simpatitzants, però sobretot el discurs encertat i pròxim que tant convé a esta porció d’Europa.

20_anys_Convergencia

Home cavall amb el cap damunt del pic

De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es Avida_Dollarsque me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.

Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:

Home_cavall_amb_el_cap_damunt_del_pic

My name is Pla, Josep Pla

Josep Pla i Casadevall (1897-1981) és l’autor més prolífic que ha tingut la nostra llengua d’ençà que algú, fa quasi 1.000 anys, posà negre sobre blanc en vulgar i no en llatí unes homílies. Prop de 120 llibres va escriure el de Palafrugell. Jo només li he llegit una tria d’El quadern gris i ha passat molt de temps d’això, crec que encara estiuejava amb ma mare en un càmping de la Safor. A Pla, l’han anatematitzat alguns per una possible col·laboració amb els franquistes durant la guerra. Sembla que, des de Marsella, els va fer d’espia. La planta amable i senzilla i el deler per la bona cuina i la sobretaula reposada no encaixen amb el clixé que tenim de l’espia. Però, vés a saber, potser els James Bond de l’Empordà preferixen la boina enroscada a l’esmòquing ajustat. Joan Fuster, que coneixia bé a Pla, digué que si realment haguera sigut espia de Franco, Franco hauria perdut la guerra. Deixem-ho ací.

De nit m’agrada escoltar la ràdio, especialment les tertúlies d’anàlisi politíca. I, com que faig zàping, despús-ahir hauria jurat que escoltava la COPE si no fóra perquè les veus eren les d’Àngels Barceló, Carlos Carnicero, Santiago Belloch i d’altres habituals de la SER. Comentaven els tertulians la campanya “Encomana el català”, que ha posat en marxa la Generalitat per a fomentar l’ús social de la llengua. Segons la Secretaria de Política Lingüística es pretén “sensibilitzar la població que sap parlar català perquè mantingui la llengua en aquells contextos en què la sol canviar, per exemple amb persones que l’entenen però no la parlen o en contextos multilingües”. Així és com s’encomana el català i qualsevol llengua, escoltant-la, percebent que és viva i útil. Amb un espot musical —entre Disney, Bollywood i l’America de West Side Story—, es simula una d’eixes situacions quotidianes en què sovint es canvia de llengua. I això va excitar els micròfons de la progressia radiofònica, fins al punt de fer una autèntica pluja d’idees… preconcebudes totes.

Que si adreçar-se a algú en castellà és “una cosa de educación”, que si s’ha de parlar perquè “hay mucho turismo”, que si la campanya és “una manera de dilapidar los fondos públicos” i un “despropósito de gasto”, que si “en el año 2025 cerca de 480 millones de personas hablarán español y 7 millones los que hablen catalán o valenciano o mallorquín”, que si “¿Por qué no nos dicen también cómo tenemos que acostarnos?”, que si “para los nacionalistas no existe el bilingüismo”… S’apuntà, amb un clar menyspreu, que tot era cosa “de Esquerra Republicana con algún consejerito haciendo números de circo”. Si algú parlara en els mateixos termes d’una campanya del Ministeri d’Igualtat, el condemnarien per masclista i reaccionari, però tractant-se del que es tracta no cal correcció política, hi ha barra lliure d’exabruptes! I escoltant-me’ls em va vindre al cap aquell senyor acusat d’espionatge. No cal tindre la perícia i la sagacitat d’un agent secret per a convindre que en molts casos, tal com va dir Pla, “el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.

[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/XlH4ZLSi3YM” width=”222″ height=”175″ wmode=”transparent” /]

Autollavat

Diumenge vaig anar a netejar el cotxe. L’aparque, vaig per la fitxa i pose a funcionar la màquina. Un so pressionat acompanya el sabó, a banda i banda l’aigua raja i crea una teranyina, els raspalls alacaiguts giren ara embogits i vigorosos. El robot infernal es llança contra el vehicle i el fa desaparéixer. Des de dins del cotxe pot ser divertit o angoixant, segons com t’agafe.

En este cas, jo estava fora. Un flamant BMW 320D esperava el seu torn. Més que l’automòbil en si, em va cridar l’atenció que del retrovisor de dins penjava una senyereta tallada a l’estil Penó de la Conquesta. Cadascú té les seues fixacions, què voleu que faça? El conductor em resultava familiar, quan va eixir ho vaig vore clar: era Alfred Botella, exsecretari general del Partit Comunista del País Valencià. Com ha canviat el conte, no?

Em mira, el salude, em presente i xarrem, mentre el déu Èol posa en dansa els vents del món dins del túnel de llavat. M’aclarix que no és d’Iniciativa del Poble Valencià, però sí del Projecte Obert de Ribó, em conta que va estar en un acte de Compromís a les Corts i com Glòria Marcos era absent i present alhora, lamenta la tibantor actual, per coses així degué abandonar el partit que arribà a dirigir. Acaba el rentat i acaba la conversa, “Adéu”, “Adéu, que vaja bé”. Doncs sí, que els vaja bé a Botella, Ribó, Navarro, Choví i tots els qui no ens rendim, els qui no volem un país sense política.

Sembla bon element Botella. Sí, però com que sóc així de simple i mesquí no deixe de fer voltes al difícil maridatge de sigles: PCPV amb BMW. M’imagine que, en baixar del carro marxista, se sentí suficientment alliberat per a pujar al de la Bayerische Motoren Werke. Conjectures de diumenge, no en feu cas. Cotxes, polítics… em ve al cap un comentari de Francesc Vendrell i Bayona —sí, el del PP de Catalunya— a Elies Seguí, Lluís Bertomeu —que en esta comèdia és com Virgili per a Dant— i este que us escriu.

Estàvem de visita al parlament de Catalunya, era febrer de 2006 i el tripartit de Maragall espurnejava pel xoc dels membres. En referència a això i a ERC, la sentència de Vendrell fou més o menys la següent: “Aquesta gent ha de triar entre la nació i l’Audi i, en casos així, l’elecció sol ser l’Audi”. Encertà el vatinici. Poc després ell hagué de triar entre l’escó i el model de partit que volia. Escollí el segon i la seua dimissió, juntament amb la de Piqué, fou celebrada per la Brunete mediàtica com una victòria salvífica: el PP català quedava lliure d’elements criptonacionalistes.

També semblava bon element Vendrell. Al final, com a Botella, el van centrifugar. Entre els populars catalans i els comunistes valencians mana l’ortodòxia i no els du precisament pel camí de l’èxit. Com diria Groucho, “Fins i tot un xiquet de cinc anys seria capaç d’entendre això. Porteu un xiquet de cinc anys, jo no entenc res”.

TV-Res

Com que en açò de la política em toca estar, generalment, en la part dels perdedors, acostume a apostar dinars amb els amics, per vore si el guany pantagruèlic compensa la desfeta electoral. Tot i que l’excés d’optimisme en els resultats de la coalició Bloc-Esquerra Verda en 2003 em comportà una derrota —te’n recordes, Lluís?—, normalment guanye: un arròs amb llamàntol pel pacte EUPV-Bloc, un caldero santapoler pels resultats del Compromís i un deute pendent per la data de les eleccions generals de 2004 —te’n recordes, Lluís?

No cal demoscòpia ni quiromància, simplement has d’explotar eixa feblesa humana que ens fa confondre el desig amb la realitat. Si, a més, deixes que l’altra part amere els seus anhels en vins negres i blancs, tens mitja aposta guanyada. Sort que tinc l’altra part atemorida amb esta espècie de baraka en el joc, perquè he estat a punt de perdre una aposta pel tancament dels repetidors de TV3. De veritat, estava persuadit que el govern valencià no els tancaria i, ja veus tu, ahir, amb nocturnitat i traïdoria, clausuraren el de la Carrasqueta.

precintat.JPG

Esta nit els seguidors de Ventdelplà no en podran vore el capítol 208, perquè el president Camps contraprograma amb la penúltima reposició de l’obra tragicòmica local Vade retro, catalán! La Generalitat de la Comunitat no vol que TV3 es veja en esta nacionalitat, quin poc trellat! Això no és nou ni privatiu de la dreta autòctona. Barrionuevo va ordenar que es precintaren els repetidors que feien arribar l’autonòmica catalana a casa nostra i el Canal 9 de Lerma ocupà la freqüència a TV3 en pla “Un dels dos sobra a esta banda de l’Ebre, foraster”.

Ara és Camps qui s’ha fet esta mossa en la pistola, per a coronar-se de glòria davant el migrat búnquer barraqueta, un calador de vots on ja no en deuen quedar ni per a morralla. No sé si està jugant amb foc el molt honorable, però estes armes poden tindre doble tall i potser l’homo televidens valentinus no encaixarà molt bé que el governant de torn li retalle les opcions del comandament a distància. Per no parlar dels milers de seguidors valencians del Barça que, quan guanya el seu equip, omplin la plaça dels Estels a Alacant, la Glorieta a Elx o la Bandeja a Alcoi.

mitjans_valencia.jpg

ZP s’apunta al requeté

A més de les idees de cadascú, el que ens mou a triar una opció electoral o una altra sol ser el candidat, el cap llista, que és qui volem que ocupe l’alcaldia o la presidència de torn. Votem pensant en això, però no votem l’alcalde o el president, sinó els regidors i diputats. Són estos els qui, una vegada constituïda la corporació o el parlament, votaran un president determinat. Independentment del partit que haja guanyat en vots i de la llista per la qual es presentà cada electe, qui més diputats suma al seu favor en la investidura és qui finalment manarà. Per això, Artur Mas, que ha guanyat dos vegades seguides les eleccions, està en l’oposició al Parlament de Catalunya. Maragall i Montilla van perdre, però, com que els escons del PSC, ERC i Iniciativa junts n’eren més que els de CiU, van arribar a president. És el que es diu pactar i es fa per afinitat ideològica, programàtica, personal o simplement perquè es considera que el d’abans era un reaccionari, un cràpula, un borinot o totes les coses alhora. A més de Catalunya, hi ha exemples d’això a Galícia, Canàries o Balears. I, tret del cas canari, el majors beneficiaris dels pactes, ja que n’ostenten la presidència, sempre han sigut els socialistes.

El passat divendres, la direcció federal del PSOE imposava el seu criteri als socialistes de Navarra i tancava la porta a un acord PSN, Nafarroa Bai i Izquierda Unida. En menys del que u tarda a beure’s un ou, José Blanco bandejà allò de “las mayorías de progreso” i “el mandato de cambio de las urnas” i va dir que no hi havia condicions per al pacte i que havia de manar UPN, el partit més votat. Convé recordar a més que, per a afavorir el pacte, Nafarroa Bai ha renunciat a crear un organisme institucional de coordinació amb la Comunitat Autònoma Basca i que els seus integrants han condemnat la violència d’ETA. Alguns des de sempre (PNB i EA) i altres des de fa anys (Aralar i Batzarre). Quines condicions faltaven? Què tenen el PSM, ERC o el BNG que els fa aptes per a governar en coalició que no tinga Nafarroa Bai?

El 27 de maig passat votar als socialistes a Navarra ha sigut finalment fer un vot al PP, en la forma dels seus socis d’UPN. I la paradoxa és ironia si tenim en compte que l’eslògan electoral del PSN era “En Navarra tú decides”.

tu_decides.jpg timo_psn.jpg

No crec que els 73.135 votants que van triar la papereta que encapçalava Puras, ho feren perquè havien decidit que volien novament Miguel Sanz com a president de la comunitat foral. Supose que la majoria d’eixos votants deuen sentir-se indignats i decebuts i potser recorden, a hores d’ara, el somriure beatífic de Zapatero quan, la nit del 14 de març de 2004, va dir allò de “No os fallaré”.

I, en efecte, el president no ha fallat. No ha fallat a una determinada concepció de l’estat, al discurs més casernari de l’espanyolisme que veu enemics i confabulacions en qualsevol diferència, al dogma que forní d’arguments i armes els requetés contra “rojos y separatistas”. Pel que fa a Navarra, Zapatero i la camarilla de Ferraz s’han girat contra la seua gent. No m’estranyaria gens que en la pròxima festa de la rosa els socialistes substiuïren la Internacional per l’Oriamendi.

puras1.jpg