Home » Posts tagged 'Euskadi'
Tag Archives: Euskadi
Le drapeau basque
La primera bandera que vaig tindre va ser una ikurriña. Al final dels 70 del segle passat, els meus pares, els seus amics i les criatures dels uns i els altres passàvem les vacances en càmpings, uns llocs de convivència multicultural, cant de xitxarres i lavabos comuns (valga la redundància). Un campiste li va regalar una ikurriña a mon pare i als altres pares (en aquella Espanya de Soberano, la política també era cosa d’hòmens). A mi, sense saber de quin país era, aquella bandera em va agradar molt. Era diferent pels colors, per les creus encreuades, pel que siga em va agradar i encara la conserve.
Al sud del Pirineus, dur una ikurriña a la camiseta o el cotxe pot regalar-te un somriure o un insult. Al nord, és una bandera més. A les Landes, on ara escric, hi ha mercats ambulants que pareixen un aberri eguna, de tantes ikurriñes com hi ha. No són abertzales, només artesans i venedors d’Iparralde (allò que alguns anomeneu País Basc francés). La bandera dels germans Arana identifica als bascos de tot el món, però ací, a França, no genera rebuig. Només Còrsega planteja una alternativa real a la nació que encarna la V República; és el que m’han dit uns francesos fa a penes dos dies.
“En Francia también tienen catalanes y vascos, pero allí no dan problemas”. Més d’una volta he escoltat això a tertulians de dretes i esquerres. A més de la ira, veig en eixa afirmació un altre pecat capital: l’enveja. Sí, els espanyols voldrien ser com els francesos, però no poden ni crec que puguen mai. La versió espanyola del lema “Liberté, Égalité, Fraternité” és “Una, Grande y Libre”. Ja ho era molt abans de Franco i continua sent-ho ara. La monarquia corrupta, les clavegueres judicials, la policía patriótica, el garrot contra les urnes, les balances fiscals, la honra sin barcos, Ferreras, Villarejo, el arrojo, con dos cojones… és normal que a una majoria bascos i catalans els atraga la idea d’un estat propi fora d’Espanya. No són els únics.
Al fons de la foto es veu el pinacle de Sant Martí, a la vila gascona de Biscarròssa. Dins de l’església, com en quasi totes les que he visitat ací, hi ha una imatge de santa Joana d’Arc, salvadora de França, capitana cristiana, patrona de Fonèvol.
Amaiur
L’any 2005 l’editorial Salvat publicava, amb el marxamo de la prestigiosa Routard, una guia del País Basc i Navarra. Com que també inclou informació sobre Iparralde ─alguns en diuen País Basc francés─, tenim a les mans una guia de tota la nació basca, els set territoris a nord i sud dels Pirineus, Euskal Herria al complet. A la pàgina 293, hi ha una breu referència a Amaiur, un dels pobles de la vall de Baztan:
♦ Amaiur-Maia: un pueblo precioso al este de la carretera, célebre en toda Navarra por haber sido el último foco de la resistencia contra la anexión de Castilla, que cayó en 1522. La verdad es que, por el número y el tamaño de sus casas blasonadas, no debía ser precisamente un pueblo de pacíficos labradores.
Si el recorreu des de l’entrada, al final trobareu l’estela que us he posat a l’esquerra. La inscripció, en llatí i èuscar, és el lema dels infançons de l’alta Navarra: “Pro libertate patria, gens libera state”. Podem traduir-lo més o menys així: “Dempeus els homes lliures per la llibertat de la pàtria”. I és que aquelles juntes, nomenades al marge del monarca i elegides tan democràticament com permetia l’època, defensaven els costums i usos del poble i al poble mateix contra els abusos del rei i l’alta noblesa.
Huit segles han passat i no canvie jo totes les constitucions, els codis, els reglaments, els dictàmens, les fiscalies i els tribunals embullats d’ara per la senzillesa d’aquella proclama: homes lliures, poble lliure. Si la suma de les llibertats individuals vol la llibertat col·lectiva, el resultat és imparable.
Roja a Fabra, blanca a Barcina.
El PSOE ja té candidatura per al Parlament Europeu, el PP no. Hui Elena Valenciano, cap de llista socialista, ha acusat els populars de covards, sosté que cap d’ells està disposat a donar la cara per Rajoy. També ha dit que les eleccions europees han de ser “el principio del fin de la derecha”. Així, sense sigles, la dreta en general. Supose que deu ser per la dimensió continental dels comicis. A grans horitzons, grans reptes: cal acabar amb la UMP francesa, la CDU alemanya, la Fine Gael irlandesa, el Partido Social Democrata de Portugal, la Platforma Obywatelska polonesa, el Kansallinen Kokoomus finlandés, els Moderaterna suecs… Això per no parlar de l’extrema dreta, encarnada per partits com el Front National francés, que deu bona part de la seua consolidació a François Mitterrand (1916-1996), president socialista entre 1981 i 1995.
Oïda la senyora Valenciano, haurem de convindre que la Unión del Pueblo Navarro és un partit d’inspiració marxista, directament trotskista o vés a saber si mig maoista. Mireu, jo no sóc precisament democristià, però cada vegada estic més en el plantejament de sant Jaume: “Si no es demostra amb obres, la fe és morta” (Jm 2,17). I és que, ja ho sabeu, els socialistes han donat carta blanca a Yolanda Barcina per a continuar governant Navarra, a pesar de la corrupció i en contra del desig general de la població i dels seus propis militants. Tot això coincidia en el temps amb l’elecció, en primàries obertes, de Ximo Puig com a candidat del PSPV a presidir la Generalitat Valenciana i amb una manifestació per a traure targeta roja a Fabra, convocada també pels socialistes valencians. Fou tot la setmana passada i Elena Valenciano va proclamar que, des de Morella, Puig iniciava “la reconquista de la Comunidad Valenciana para la izquierda”. Així, sense sigles, l’esquerra en general. Doncs això, aneu amb compte, no siga que, pensant que voteu esquerres, només estigueu votant PSOE.
Imanol, la conferència i l’anhel d’independència
Setembre de 1998, prop de seixanta joves valencians —de la UPV quasi tots— vam anar a l’Alderdi Eguna del Partit Nacionalista Basc. Unes setmanes abans ETA havia declarat una treva i el president Aznar autoritzava contactes amb l’“entorno del movimiento vasco de liberación”. Vesprada del dissabte 26, manifestació amb EGI (les joventuts del PNB), va ploure molt. En acabar, per a evitar que topàrem amb algun perdonavides, ens van recomanar que tornàrem al Salburua, on estàvem els acampats i la festa. Però els núvols havien escampat, Vitòria és una ciutat molt bonica i eixa vesprada jugava l’Athletic.
Sense res que ens identificara com a simpatitzants dels d’Ardanza, vam entrar, l’amic Raül i jo, a un bar que feia bona pinta, amb una gran pantalla per a vore el matx i una afició a la qual ens unia l’antimadridisme. Encara estàvem en el primer zurito quan un senyor d’uns cinquanta anys ens preguntà: “¿Habéis venido al Alderdi Eguna?”. No era un jarraitxu, semblava un tio simpàtic.. I, sí, li vam dir que estàvem allà amb els jeltzales, que érem de la Unitat del Poble Valencià, que és un partit que… Bona conversa. Ell pagava una ronda, nosaltres una altra. Parlava amb il·lusió de l’etapa que s’acabava d’obrir. La treva, el diàleg, la fi de la violència… I anava entrant més gent al bar, molts el saludaven, era un paio popular: “Kaixo, Imanol, afuera he visto a tu hija”, “Kaixo, luego voy para allá”. I abans d’anar-se’n cap allà, ens va dir que havia sigut membre d’ETA. Au, com si fóra boletaire! En quina situació quedàvem nosaltres? Havíem convidat a beure a un exterrorista i ens havíem deixat convidar per ell. Érem còmplices? Érem, sense voler, també de l’entorno? “Ai, fill meu…”, va dir ma mare lànguidament quan li ho vaig contar.
Comente açò perquè no veig massa tema en la conferència de dilluns. La veritat és que per a dir que ETA ha de deixar les armes i el govern negociar ja està Imanol el del bar; no calia fer anar a Sant Sebastià a Adams, Powell, Anan i tota la resta. Però per fi ETA s’acaba i eixa és una gran notícia. Ara sí que s’obri un nou escenari, s’enceta un nou cicle, s’albira la pau. Però la pau no és l’absència del conflicte, el conflicte continuarà perquè la majoria dels bascos volen decidir lliurement el seu futur i n’hi ha qui té més por de les urnes que de les armes, a un costat i a l’altre. “Que haya oportunidad para votar por lo menos”; no ho dic jo, li ho vam escoltar el passat diumenge, en “Borrando a ETA”, a Martín Aranbarri, abertzale, independentista, contrari a l’ús de la violència i sacerdot d’Elorrio. Recomane el programa, tot.
Per cert, aquell 26 de setembre l’Athletic va perdre: 2-3.
La llei, les pistoles i dos documentals
Perquè ja era un dret per a les Tretze Colònies, perquè calia defensar la nova nació lliure i perquè, arribat el cas, els ciutadans pogueren defensar-se d’abusos governamentals, la constitució nord-americana garantix el dret a tindre armes de foc. Després de la independència, la conquesta de l’oest i la conquesta de mig món, els Estats Units de hui són un país de més de tres-cents milions d’habitants amb més de dos-cents milions d’armes. Això no és un dret, és un vici. I els vicis, grans o menuts, passen factura; en este cas concret, una factura de 30.000 morts anuals, entre suïcidis, assassinats i accidents. Si sumem les víctimes de quatre anys (el mandat d’un president), el resultat és semblant al que va causar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Si en comptes de sumar dividim, més de 80 morts al dia. Despús-ahir, ja ho sabeu, n’hi va haver sis a Tucson i si ara parlem d’ells és perquè l’assassí anava per la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, qui, ves per on, és partidària de l’actual statu quo pel que fa a la possessió d’armes de foc. Quant a les pistoles, no crec que canvie la llei als Estats Units, però per a saber-ne més sempre va bé vore, o revore, el documental de Michael Moore Bowling for Colombine. Bilbao està més a prop que Tucson. Despús-ahir també, milers de persones es van manifestar allà per a reclamar que la llei s’aplique a uns quants pistolers amb el mateix rigor que a la resta de delinqüents i estiguen a la presó més pròxima als seus domicilis. La dispersió que el govern de Felipe González i els successius van imposar als presos etarres no ha donat els resultats previstos, és injusta i contraproduent. No ho dic jo només, és l’opinió de Joseba Arregi (exconseller i exnacionalista basc) en La pelota vasca. Precisament hui, quan ETA ha fet públic el seu alto el foc, este documental de l’any 2003 torna a ser molt recomanable, torna a tindre plena actualitat.
Domuit vascones
Per al nacionalisme basc, esta expressió llatina prova la insistència dels visigots en l’empresa de dominar les antigues tribus basques i, d’altra banda, el desig que tenien estes de mantenir-se lliures. L’any 1997, per exemple, el sacerdot Anastasio Arrinda escrivia: “Todos los cronicones 
de la vida de los reyes godos o visigodos terminan con esta frase lapidaria: Domuit vascones […] Si cada rey visigodo se jacta de haber subyugado a los vascos, señal es de que nunca los subyugaron; siendo la cosa de otro modo, no haría falta repetir siempre la misma cantinela de domuit vascones”.
Segons sembla, la fraseta en qüestió és apòcrifa, ja que no apareix en cap crònica de l’època visigòtica, però ara més que mai torna ser actual. Quasi 1.300 anys després de la mort de Rodrigo, últim rei de la llista aquella, Zapatero —potser descendent del malaurat monarca, pel que té de Rodríguez— s’ha col·locat la medalla. Les cròniques presents i futures podran proclamar “Rodríguez Zapatero, hispanorum præses, domuit vascones”. Només ha necessitat el president un parell de jugades: en 2007 l’heroica campanya del PSN a Navarra i, des de hui, un no nacionalista —que és com es diuen ara els nacionalistes espanyols— com a lehendakari de les bascongades. No hauríem de restar valor al govern que constituirà Patxi López, amb el PP li eixien els comptes i ha tirat endavant. Fins ací tot més o menys previsible en la galàxia basca, l’acord PP-PSOE ja el plantejaren Mayor Oreja i Redondo Terreros. El problema és que els constitucionalistes han guanyat fent trampa. Per més odiosos i indesitjables que siguen ETA i el seu entorn, il·legalitzar les candidatures de l’esquerra abertzale és fer trampa. La martingala els ha donat la lehendakaritza, però no està gens clar que això resolga la qüestió basca. I, al cap i a la fi, el que esperem dels polítics són solucions, no més problemes.
Barack Obama, gure laguna da!
En el disc “Borreroak baditu milaka aurpegi” (El botxí té mil cares), els xics de Negu Gorriak titulaven un dels temes amb les inicials del 35é president dels Estats Units: JFK. La cançó presenta a Kennedy com un aliat perdut de la causa abertzale i critica algunes misèries del país més poderós del món. Hi hagué contactes i col·laboració dels nacionalistes bascos exiliats amb el FBI, però no crec que arribaren a l’època de l’únic president catòlic que ha tingut Nord-amèrica. De fet, quan Kennedy ens digué “Ask not what your country can do for you, ask what you can do for your country”, feia un any que el lehendakari Aguirre havia mort a París.
Bé, en JFK un ritme contundent acompanya la lletra quan saluda els qui considera amics americans: Ernesto Guevara “Che”, Malcolm X, Angela Davis, Emiliano Zapata, Augusto Sandino, Carlos Fonseca, Tupac Amaru, Tatanka Yotanka, Simón Bolívar, José Martí. Massa revolucionaris i llibertadors per a fer encaixar en la llista Barack Obama. Però, almenys de moment, el considerarem amic. Amèrica torna resultar seriosa i a caure’ns bé, cosa bastant fàcil després de Bush. Hi ha certa expectació per vore què fa i això il·lusiona.
Obama no és encara president i alguns ja diuen que ens decebrà, que potser n’esperem massa. No els feu cas. Hui el món ha despertat en un horitzó de joia i amb un futur engrescador. Sí, és així i jo en sóc la prova. En paràfrasi de Martin Luther King, “He tingut un somni… he vist la taula parada, un arròs mariner, el vi negre del país i el meu amic Jaume amb 100 $ per a pagar el compte”. Ara podria acabar amb la cançoneta referida, però m’agrada més Chaquito, del mateix àlbum. És també molt americana, del centre. Pura fusió intercontinental: veus irundarres per a una història salvadorenca. Va per tu, Raül:
De la missa la mitat
Dos obrers irlandesos, Aengus i Tighearnán, treballaven en el condicionament d’un carrer a Nova York. Al tram que els havia correspost, hi havia una casa d’aparença tan il·lustre com la resta, però se sabia que era un prostíbul. Compactaven la terra a colps, quan veieren entrar un reverend presbiterià a aquell indret de perdició. “Quina indignitat, el pastor al cau de les llobes!”, digué Aengus. Mentre esmorzaven, fou un rabí qui tustà discretament la porta del bordell. “Este celebra alguna cosa més que el sàbat, si ho saberen a la seua sinagoga!”, lamentà Tighearnán. Entre l’hora de l’àngelus i la de dinar, un sacerdot catòlic va passar el mateix llindar que els altres dos; Aengus i Tighearnán el miraren perplexos, quasi paralitzats. Tot seguit, un dels dos exclamà: “No és terrible? Alguna d’eixes pobres xiques deu estar molt malalta!”
En esta contarella dels irlandesos incapaços de vore pecat en el seu rector, trobem la inclinació humana a ser condescendent amb les faltes pròpies i la sanció bíblica als qui volen traure la brossa de l’ull del germà, sense vore la biga que porten al seu (Mt 7,4-5 i Lc 6, 41-42). La realitat va més lluny i hi ha qui repartix condemnes als altres per les mateixes accions amb què vol santificar-se. Per a Esperanza Aguirre, els contactes del govern de Zapatero amb ETA són una negociació en tota regla, mentre que els del govern d’Aznar van ser “conversaciones transparentes”. Vaja, que si no vam poder enviar preguntes a la reunió de Vevey (Suïssa), entre Martí Fluxà, Arriola i Zarzalejos, per la banda del govern, i Mikel Antza i Belén González, per l’altra banda, va ser perquè en 1999 encara no s’havia inventat el youtube.
A aquella reunió, assistí com a testimoni Juan María Uriarte, bisbe de Zamora aleshores i de Sant Sebastià hui en dia. Ara diuen que la Conferència Episcopal Espanyola no vol que votem els qui negocien amb terroristes i —perdoneu-me l’expressió— s’ha tornat a muntar un cristo. Per a mi, els bisbes tenen tanta legitimitat per a orientar-nos el vot com els col·lectius de gais i lesbianes, el Terç de Suavos de Bocairent o l’Associació Catalana de Glucosbalaitonfília. D’ells depén fer-ho i de nosaltres fer-los cas o no, per a això hi ha democràcia. Si pretenien soscavar les possibilitats d’èxit de Zapatero, no sé si han encertat. Un enfrontament amb el sector més conservador de l’Església reforça la imatge esquerrana del PSOE. Així ho veu el blocaire Pere Fontanals, tot i el mareig que deu provocar la muntanya russa. A més, amb la topada Llamazares perd el monopoli de la radicalitat laïcista i això el deu posar molt nerviós. Si els socialistes guanyen les eleccions, estic segur que ho apanyaran tot amb dos fotos i quatre misses.
De misses, n’hem tingut ací una de molt important. Per commemorar els 800 anys del naixement del rei Jaume I, la catedral de València va acollir una missa solemne, amb tedèum i tot. Hi hagué i hi haurà molts més actes, perquè la celebració durarà un any. El cas és que el diputat Enric Morera ha lamentat el boicot que els socialistes valencians estan fent a estos actes. Té la raó Morera —i els qui em coneixen saben que no li la solc donar—, perquè hi ha coses que han d’estar per damunt de tibantors i ser, com diu el nacionalista, “un element d’unió de tots els valencians”. Com que no vull que Carles Esteve, amic, clown, regidor socialista i company de filà, em retraga que només els critique a ells, cal dir que quan en 1988 el PSPV manava en la Generalitat i va organitzar el 750 aniversari del naixement del poble valencià, van ser els del PP els qui boicotejaren els actes. Com si foren xiquets, tu!
Però, tornem als irlandesos, ja que això del boicot ho inventaren ells. L’any 1880, llauradors, comerciants, veïns i fins i tot el carter es negaren a tractar amb Charles Cunningham Boycott, per a castigar-li la duresa amb què administrava unes terres. Per a treballar el camp, Boycott va fer dur cinquanta jornalers del nord de l’illa i quasi un miler de soldats. Les 10.000 lliures de cost total de la collita estaven molt per damunt de les 350 que valia aquell grapat de creïlles. Pel desembre, Boycott va tornar per sempre més a la seua Anglaterra natal com a primer boicotejat de la història.
I ara acabem més o menys com hem començat. Us deixe un conte cantat per irlandesos, que té lloc a Nova York. Feu clic en la imatge:
Un altre PADE?
Només ha passat una setmana des de l’últim atemptat d’ETA i sembla que ja se’ns ha oblidat. Més que en l’acció terrorista, l’atenció s’ha centrat en la previsible reacció de l’entorn d’ETA, especialment de Batasuna i Acció Nacionalista Basca. Deu ser perquè la marca que deixa en la retina i el record un muntó de ferralla és menor si no hi ha víctimes mortals. Afortunadament, només dos agents de la Guàrdia Civil resultaren lleument ferits en l’atac a la caserna de Durango. Una vegada més, ETA ha posat en el seu punt de mira els membres d’este cos armat, a mig camí entre la policia i l’exèrcit.
Per més cometes que s’usen, fer broma en estes coses pot resultar frívol i espere que sapieu disculpar-me quan afirme que es tractava d’un atemptat “clàssic”. Ho dic perquè l’objectiu prioritari de la banda armada durant el que alguns anomenen anys de plom —la dècada dels 80— foren els cossos i forces de seguretat de l’estat. Al plom i la mort s’afegia aleshores el silenci, ETA podia arribar a matar mig centenar de persones en un any i, llevat de l’entorn més pròxim dels assassinats, no hi havia resposta ciutadana.
La primera entitat que denuncià eixa actitud silent i isqué al carrer contra la violència fou Gesto por la Paz de Euskal Herria (1986). A poc a poc, ens acostumàrem a vore que en els noticiaris, després dels detalls d’un atemptat, la informació adjuntava imatges d’un grup de persones que, darrere d’una pancarta, condemnaven la violència. Sovint, tenien davant una altra pancarta amb una altra gent i uns altres crits, però ells aguantaven. A poc a poc també, l’exemple de Gesto por la Paz anà calant i la societat per fi es mobilitzava, de vegades massivament com en el segrest i assassinat del regidor del PP a Ermua Miguel Ángel Blanco.
Crec que, a partir d’aquella commoció de l’estiu de 1997, Gesto por la Paz perdé cert protagonisme i no va ser per falta d’activitat. Des de la seua fundació, Gesto por la Paz havia denunciat la violència independentment de qui l’exercira. Així, condemnà els atemptats i segrestos d’ETA, però també l’assassinat de Josu Muguruza o les accions dels GAL. Si a més afegim una aposta pel diàleg sense exclusions, que el feia sintonitzar amb Elkarri, el bandejament mediàtic de Gesto por la Paz era previsible. La nova estratègia marcava que l’enemic, a més d’ETA, era tot el nacionalisme basc. És el moment del Foro de Ermua, de ¡Basta ya!, de l’acord PP-PSOE “por las libertades y contra el terrorismo”, de Savater enllaçant les mans de Mayor Oreja i Redondo Terreros, del front comú contra Ibarretxe. El resultat, una victòria incontestable de l’actual lehendakari.
Ara, ¡Basta ya! vol convertir-se en partit polític i ahir va presentar un fitxatge que ja tenia. Rosa Díez abandona el PSOE per a treballar per la constitució del partit que encara no té nom i per la Constitució espanyola, a la qual considera traïda per Zapatero. Diu, des de fa temps, que el president espanyol ha fet claudicar l’estat de dret davant ETA i que ha lliurat l’estat als qui no creuen en l’estat mateix. No compartisc la seua opinió, però, d’acord amb els fets que li la deuen crear, Zapatero no és el primer, ni serà l’últim a fer-ho.
L’any 1996, el pacte d’Aznar amb el PNB i CiU va ser interpretat per alguns populars com una cessió inacceptable, al remat una traïció a Espanya, i fundaren el PADE (Partido de Acción Democrática Española). Allò era l’efecte en el PP de pactar amb els nacionalistes i açò sense nom d’ara és el mateix però en el PSOE.
També hi ha, evidentment, el desig personal de reinventar-se —fa anys el filòsof escrivia en l’Egin i ella era consellera del govern d’Ardanza— i la necessitat de platea, el gust pels micròfons… la síndrome de Tata Golosa en el cos de Díez i Savater!
Vistos els resultats del PADE (9.136 vots l’any 2000 i 5.677 en 2004), no augure uns grans resultats a la formació que volen presentar el 29 de setembre, festivitat dels sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael, caps de la host celestial, assot de tots els dimonis. Ara bé, qui se’n beneficiarà o a qui farà mal? Tot el que podia perdre el PSOE per esta suposada claudicació nacional ja deu haver-ho perdut i el grapat de sufragis que aconseguiran, si finalment es presenten a les generals, probablement hauria anat al PP. Guanyaran, això sí, càntics en el temple del patriotisme constitucional i un poc més de corda per continuar la seua lletania.
ZP s’apunta al requeté
A més de les idees de cadascú, el que ens mou a triar una opció electoral o una altra sol ser el candidat, el cap llista, que és qui volem que ocupe l’alcaldia o la presidència de torn. Votem pensant en això, però no votem l’alcalde o el president, sinó els regidors i diputats. Són estos els qui, una vegada constituïda la corporació o el parlament, votaran un president determinat. Independentment del partit que haja guanyat en vots i de la llista per la qual es presentà cada electe, qui més diputats suma al seu favor en la investidura és qui finalment manarà. Per això, Artur Mas, que ha guanyat dos vegades seguides les eleccions, està en l’oposició al Parlament de Catalunya. Maragall i Montilla van perdre, però, com que els escons del PSC, ERC i Iniciativa junts n’eren més que els de CiU, van arribar a president. És el que es diu pactar i es fa per afinitat ideològica, programàtica, personal o simplement perquè es considera que el d’abans era un reaccionari, un cràpula, un borinot o totes les coses alhora. A més de Catalunya, hi ha exemples d’això a Galícia, Canàries o Balears. I, tret del cas canari, el majors beneficiaris dels pactes, ja que n’ostenten la presidència, sempre han sigut els socialistes.
El passat divendres, la direcció federal del PSOE imposava el seu criteri als socialistes de Navarra i tancava la porta a un acord PSN, Nafarroa Bai i Izquierda Unida. En menys del que u tarda a beure’s un ou, José Blanco bandejà allò de “las mayorías de progreso” i “el mandato de cambio de las urnas” i va dir que no hi havia condicions per al pacte i que havia de manar UPN, el partit més votat. Convé recordar a més que, per a afavorir el pacte, Nafarroa Bai ha renunciat a crear un organisme institucional de coordinació amb la Comunitat Autònoma Basca i que els seus integrants han condemnat la violència d’ETA. Alguns des de sempre (PNB i EA) i altres des de fa anys (Aralar i Batzarre). Quines condicions faltaven? Què tenen el PSM, ERC o el BNG que els fa aptes per a governar en coalició que no tinga Nafarroa Bai?
El 27 de maig passat votar als socialistes a Navarra ha sigut finalment fer un vot al PP, en la forma dels seus socis d’UPN. I la paradoxa és ironia si tenim en compte que l’eslògan electoral del PSN era “En Navarra tú decides”.
No crec que els 73.135 votants que van triar la papereta que encapçalava Puras, ho feren perquè havien decidit que volien novament Miguel Sanz com a president de la comunitat foral. Supose que la majoria d’eixos votants deuen sentir-se indignats i decebuts i potser recorden, a hores d’ara, el somriure beatífic de Zapatero quan, la nit del 14 de març de 2004, va dir allò de “No os fallaré”.
I, en efecte, el president no ha fallat. No ha fallat a una determinada concepció de l’estat, al discurs més casernari de l’espanyolisme que veu enemics i confabulacions en qualsevol diferència, al dogma que forní d’arguments i armes els requetés contra “rojos y separatistas”. Pel que fa a Navarra, Zapatero i la camarilla de Ferraz s’han girat contra la seua gent. No m’estranyaria gens que en la pròxima festa de la rosa els socialistes substiuïren la Internacional per l’Oriamendi.
Comentaris recents