Home » Posts tagged 'història'
Tag Archives: història
Llamazares, el MARQ, Putin, Esteban.
En una entrevista recent, Gaspar Llamazares apel·lava a desactivar la tensió entre Rússia i Ucraïna perquè no és bo provocar “el oso ruso”. Purpurina sobre la femta, podia haver-se estalviat la metàfora antiga. Potser li queda un poc del militant del PCE que va ser i de l’admiració que, a pesar de l’eurocomunisme, sentia per l’URSS, per la mare Rússia, la major part dels comunistes espanyols.
En 2011 Espanya i Rússia enfortien la seua relació, gràcies a la celebració d’un any dual. Entre les activitats organitzades amb eixe motiu, estava l’exposició “Ermitage. Tresors de l’arqueologia russa al MARQ“. Valia la pena, de veritat, era una mostra molt completa: del paleolític a Ivan el Terrible, dels primers pobladors al primer tsar de Rússia.
El personal que guiava la visita vestia uns uniformes molt elegants amb els colors de la bandera russa i, com en altres ocasions i museus, feia molt bé el seu treball. L’exposició acabava en un tresor que no era rus sinó del MARQ: l’empunyadura d’àguila bicèfala que veieu a l’esquerra. Esta peça, única fins ara en el món grecoromà, acabava d’estar exposada al saló del Tron (o de Sant Jordi) de l’Ermitage.
Este emplaçament distingit no es devia només a la singularitat i bellesa de l’escultura, també hi pesava molt el motiu representat. L’àguila bicèfala era el símbol de l’imperi rus i forma part de la bandera de l’actual Federació de Rússia. Davant d’esta joia arqueològica nostra i amb un punt de solemnitat, la guia cità unes paraules que el monjo Filofeu de Pskov va adreçar, fa més de cinc-cents anys, a Basili III de Moscou: “Dos Romes han caigut, la tercera es sosté i no n’hi haurà una quarta. Ningú reemplaçarà el teu regne de tsar cristià”.
No va ser així. El regne dels tsars cristians seria afusellat en 1917, però el substituí la república dels tsars comunistes i després, en caure esta, ha vingut el terrible tsar Putin. De Roma a Moscou passant per Constantinoble, de l’absolutisme al totalitarisme. Tant fa ser os, àguila, drac, llop o lleó, la fal·lera imperial perviu i mata silenciosament o amb l’estrèpit de la guerra. “No a la guerra”, cridem tots de nou, però el nostre crit no pararà els tancs i les bombes que assolen Ucraïna.
Com en tantes altres ocasions, faig meues les paraules d’Aitor Esteban al Congrés espanyol: “Si hi ha alguna cosa que justifica l’ús de la força és la defensa davant d’una agressió real i no provocada […] Plantejada la lluita entre la democràcia i el totalitarisme, entre el món lliure i les autocràcies, entre els drets humans i la força, entre la voluntat de la ciutadania per a decidir el seu futur i la imposició de règims per la força, el Partit Nacionalista Basc estarà sempre al costat de lo primer”.
El Partit Nacionalista Basc i jo. SLAVA UKRAINI!
El mal cos de Nomdedéu
Enric Nomdedéu i Biosca és secretari autonòmic d’Ocupació i director general de LABORA. A més d’això, és un dels principals responsables de l’èxit dels patinets al món occidental i és model d’Ágatha Ruiz de la Prada. No, això últim és fals. Enric té el seu propi estil, que és això: molt propi.
Ens coneixem de fa molts anys i em fa igual que s’enfronte a Pere Mayor o siga més oltrista que Oltra; continua caient-me molt bé i el tinc molt present. Tindre’l present és inevitable perquè, des que s’alça abans que el sol fins que passa la nit en vetla, conta en les xarxes socials quasi tot el que fa i desfà, que és molt i molt necessari.
Abans de les seues 24 hores anuals de vacances, va estar per qüestions de treball a Polònia. Estic segur que la nació valenciana té un lloc en els mapes conceptuals de molts altres directors i directores d’Europa, gràcies a la seua condició patriòtica i poliglota. Enric desprén positivitat i té bona barra, però el dia que visità Majdanek no va baixar a sopar amb els companys de trobada. Tenia mal cos.
El seu estat em va fer recordar un llibre que acabava de llegir i vull recomanar-vos ara. El monstre de la memòria és la ficció d’un historiador israelià que fa de guia als camps d’extermini. Una ficció, sí, però embastada amb la realitat dels guetos, les cambres de gas, els Sonderkommandos, la Conferència de Wannsee, els Judenrats, el sentiment de culpa dels supervivents, els justos entre les nacions… i l’efecte que el temps té en la manera de considerar l’Holocaust.
Es pot arribar a banalitzar crims tan grans? Aprenem la lliçó correcta de la història? Oblidem? Va bé fer-nos eixes preguntes de tant en tant i, després, continuar impulsant el patinet de la vida. Ací teniu, com d’habitud, uns bocins del llibre:
De cop i volta s’obre davant teu l’estesa del camp, els filats elèctrics, les barraques, les vies del tren, la portalada, tot és tan real, és aquí, es pot tocar, el lloc on la humanitat va ser assassinada.
Els joves dels meus grups no odiaven els alemanys […] Odiaven molt més els polonesos […] pels pogroms, pel col·laboracionisme, per l’antisemitisme. Però a la gent com els alemanys ens costa odiar-la. Mireu les fotos de la guerra. Cal dir la veritat, fan goig amb aquells uniformes, dalt de les motos, serens, com models de cartells publicitaris.
Era l’instint animal de sobreviure a qualsevol preu el que feia anar la màquina, i la submissió de l’ésser humà al poder desenfrenat.
A l’autocar seia tot sol al seient del davant, com un nen rebutjat. Complia amb la meva feina com un autòmat, però cada vegada em costava més, els transmetia els fets sense pensar ni en la pedagogia ni en el missatge.
¿Quina conclusió n’heu tret, del viatge? Odio aquesta pregunta, però el protocol l’exigeix […] Crec que per sobreviure hem de ser també una mica nazis, va dir […] A què et refereixes?, li pregunto. Que hem d’estar disposats a matar sense pietat. Si som massa tous, no ens en sortirem.
Quan vaig arribar a la invasió de Rússia i al començament de l’extermini pels Einsatzgruppen i les bandes de criminals locals, una dona que anava amb una amiga va cridar: mira, un IKEA! I a partir d’aquí ja es van distreure […] ¿Quin sentit té tota aquesta xerrameca? Si cal complir el manament de viure fem-ho amb tota l’estupidesa.
Vicent Baydal, agent del Palau Comtal.
Deia Ciceró que “No saber el que ha passat abans de nosaltres és com ser contínuament un xiquet”. No puc estar més d’acord amb esta reivindicació de la història. De fet, em costa entendre que algú no tinga interés per la història i m’entristix comprovar que hi ha moltíssima gent que ni en sap ni vol saber-ne. Els llocs són diferents quan els afegim la història i t’imagines el marqués de Rafal proclamant rei l’arxiduc Carles des del seu balcó a Oriola, Napoleó coronant-se emperador a Notre-Dame (això sí que va ser un selfie), Aristòtil ensenyant filosofia a Atenes…
Història se n’ha de saber, però també s’ha de saber explicar, fer-la interessant al gran públic i didàctica a tots. I això no tot el món ho pot fer amb solvència, per més anys d’investigació, obres publicades i tesis dirigides que tinga. Celebre, per tant, haver llegit Del Sénia al Segura. Breu Història dels valencians i vos el recomane vivament. En quaranta capítols i 216 pàgines Vicent Baydal repassa la història de tots els valencians, també dels que ho van ser abans de Jaume I i la fundació del regne que dona origen al nostre país.
El llibre ve farcit d’imatges, cosa que el fa més complet i lleuger, més atractiu també per a lectors jóvens com jo. Crec que el professorat d’Història de l’ensenyament secundari i del batxillerat hauria de tindre molt en compte esta obra, a l’hora d’escollir lectures per als alumnes. No li falta detall, també posa el focus Baydal en els grans oblidats de la historiografia: les dones, les classes més humils, les minories…
En arribar a l’epíleg és fàcil que el lector, a més d’haver adquirit un munt de coneixements, convinga amb l’autor que som “un poble amb consciència pròpia que es nega a perdre la seua entitat individuada dins del ric i plural context mundial, i que es nega a cedir a la indiferència i la dissolució perquè sap que la seua lluita col·lectiva és també una lluita per la millora social del conjunt de la humanitat, des de la perspectiva pròpia i particular dels qui hem arrelat en este xicotet tros de terra del Sénia al Segura: els valencians”.
Aplaudiria jo ara mateix a este notable historiador i brillant comunicador. L’aplaudiria, sí, però no puc. M’ho impedix una raó tan negra en substància com diàfana en essència. Faltant a l’heurística, o prenent-la només com a pura invenció, i sense més pes argumental que el de l’aliança que du a la mà esquerra, Baydal afirma que el plis-plai el van inventar a Cocentaina. Davant d’este afront, què hauria de fer? Enviar-li una lletra de batalla o convidar-lo a un plis-plai sense gel ni Pepsi-Cola?
Banderetes
“Quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”
Així descriu Jaume I, en el Llibre dels Fets, la rendició de la ciutat de València. Com tot lo món sap, la senyera a què fa referència el rei és la bandera del Montpellier Hérault Sport Club, perquè era montpellerí i un gran seguidor de l’equip local. De fet, l’autèntic leitmotiv de les seues conquestes no era guanyar terres per a Crist i ell mateix, sinó poder fitxar futbolistes musulmans sense que comptaren com a estrangers.
Vist l’origen del monarca, sembla natural col·legir que quan donà gràcies a Déu ho féu en un francés àulic (“Valence nous plaît plus que Paris. Merci beaucoup, mon Dieu!), però amb un marcat accent aragonés, com a conseqüència dels anys passats a Montsó. Estes palmàries veritats romanen segrestades per una secular conxorxa catalana i esperen que algun egregi investigador (Pío Moa, César Vidal o Juan García Sentandreu, per exemple) les rescate.
Desgraciadament, quan això passe ja serà massa tard per a alguns. Jo m’he criat en la mentida. Com a valencianista, la meua senyera és la que du corona i franja blava, però com a valencià no puc negar que la senyera sense blau és també meua. Almenys des d’un punt de vista històric.
L’Ajuntament de València conserva la senyera que encapçala hui este escrit i que, el 28 de setembre de 1238, anuncià a Jaume I que la ciutat se li rendia; quan, a principis del segle XV, Marçal de Sax pintà la batalla del Puig per al retaule del Centenar de la Ploma, vestí el rei de senyera; l’àngel custodi que, des del segle XVII, representa el braç reial de les Corts Valencianes sosté una senyera; quan l’il·lustrador Tomàs Argemí (s. XIX-XX) imagina la proclamació, a Dénia, del rei Carles III d’Àustria ubica enmig de l’escena una altra senyera… sense blau. Si de la vexil·lologia voleu passar a l’heràldica, només cal que visiteu Oriola: està plena d’escuts amb les quatre barres.
.jpg){kind=link}
El cas és que el diari Información —que cada vegada em recorda més a Las Provincias de l’època de María Consuelo Reyna— es feia ressò, en l’edició impresa del passat 28 de febrer, de la protesta del PP i Ciudadanos perquè el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant “identifica el valenciano con la bandera catalana”. Per al PP alacantí tot responia a “los acuerdos oscuros con Compromís para formar el tripartito”. No sé si donem per a tant, però si ells volen vore-ho aixina, ànim!
Els coreligionaris d’Albert Rivera demanaven “que se rectifique y se coloque nuestra señera en la web de Turismo”. I ací ve la hipocresia seua i dels altres: volen la nostra senyera en la web de l’Ajuntament, però no la col·loquen en la seua (comproveu-ho en la imatge de baix). Me’ls creuria si parlaren valencià, si escrigueren en valencià, si, tal com ordenen la Constitució del 1978 i el nostre estatut d’autonomia, el defensaren, però només amaneixen valencianíssims per a emporcar la normalització lingüística amb contes de banderetes i fosques conspiracions pancatalanistes.
La seua manera de ser valencians és ser profundament castellans. Castellans de llengua, de cultura, d’apriorismes polítics. Ja els ho va dir Ortega y Gasset: “España fue una espada cuyo puño estaba en Castilla y la punta en todas partes”, “Sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. I en això continuen.
Per cert, en el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant ja apareix la nostra senyera, la de la franja blava. Però si feu clic en la bandera valenciana, la URL identifica el valencià com lang=ca i això vol dir català. Esta se vos ha passat, xavals, deu ser que no hi heu clicat justament perquè el valencià vos importa el mateix que dos ca juntetes. És a dir, una merda.
La mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat.
Ahir vaig llegir al diari que 2017 serà l’Any Miguel Hernández per a la Generalitat Valenciana i que Compromís ha demanat al govern espanyol que es sume a la commemoració. Aplaudisc la iniciativa, m’agrada la poesia de l’oriolà, la meua amiga Virginia Aceituno (andalusa de Jaén) pot contar-vos com m’emocione cantant Andaluces de Jaén, “Jaén, levántate brava sobre tus piedras lunares, no vayas a ser esclava con todos tus olivares”. Que gran també Paco Ibáñez.
L’any que ve farà 75 anys que Miguel Hernández Gilabert va morir a la presó d’Alacant. Diuen que, com a altres poetes i intel·lectuals, li havien oferit la llibertat a canvi d’escriure per al règim. Però es va mantindre ferm i fidel a allò que creia i això l’honora. Un altre que es va mantindre ferm i fidel a allò que creia —que devia ser ben poc, però bastant encertat— va ser Joan Fuster i Ortells. I, mira tu quina casualitat!, l’any que ve farà 25 anys que va morir a sa casa de Sueca.
“Dia de molt, vespra de res”, diu ma mare, o si ho preferiu en castellà: “Unos tanto y otros tan poco”. Per al pobre Fuster ni any, ni mes, ni dia, ni una, ni mitja, ni cap, ja no canta el capellà. És que ningú se’n recorda? Tenen vergonya? Tanta selfie i tant de vídeo postural els han fet oblidar el que tenen a la prestatgeria de casa? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Tampoc pensa fer res? Però si ja no queden blaveros, tot està més civilitzat. Continua fent-los por el què diran? Quin silenci més trist.
“Una gota de pura valentía vale más que un océano cobarde”, va dir Miguel Hernández. Així és que jo, que vaig ser fusterià (pancatalanista), després postfusterià (valencianista) i ara ja no sé ben bé què som, declare unilateralment el 2017 com a Any Fuster. Algú s’hi apunta? Per cert, sí, l’aforisme del títol és de Joan Fuster.
Etimologia especulativa
L’estiu de 1683 les tropes del visir Kara Mustafa Paixà iniciaven el que s’ha conegut com Segon Setge de Viena. 150.000 soldats otomans volien prendre la capital del Sacre Imperi, però la capital resistia. Diu la creença popular que els atacants van tractar de somoure les muralles quan la ciutat dormia. Però quan les ciutats dormen els forners treballen i, en este cas, la nocturnitat de l’ofici va descobrir la traïdoria de l’assetjant. Els murs de la cristiandat vienesa van resistir el temps necessari perquè l’emperador Leopold I armara la gran coalició que derrotaria els musulmans.
No sabem si fou després de la victòria de Kahlenberg o durant el setge, quan els forners de Viena van tindre la pensada de fer un dolç amb forma de mitja lluna, per allò de menjar-se l’enemic. L’eficàcia de la màgia simpàtica no està provada, però els humans en som aficionats des del paleolític. I, com que el dolç tenia forma de mitja lluna, l’anomenaren Halbmond, que en alemany significa això: mitja lluna. L’invent és austríac, però l’èxit seria francés. Halbmond no ens diu res a la majoria, però tots sabem què és un croissant, oi que sí? I això que Lluís XIV no participà en la gran coalició cristiana i despectivament l’anomenaren Rei Moro.
I el croissant francés regnà en la brioixeria europea fins que va ser destronat en algun moment incert del segle XIX. El dolç excel·lent que féu emmudir totes les glòries de França està fet a base de farina, sucre, ous, oli d’oliva, sagí, un pessic de sal i un exquisit toc de canyella. Sí, sé que alguns ja sabeu que parle de l’espartero, una sublimitat més dels obradors alcoians. El delicte és, com quasi sempre que es tracta de cuina valenciana, que no hem sabut, o no hem volgut, exportar-lo. La lògica relació entre esta llaminadura nostra i el militar espanyol Baldomero Espartero només pot demostrar-la fefaentment l’amic i doctor en història Guillermo Pérez. Per cert, us recomane el seu bloc Retalls alcoians; és molt millor que este pardalot meu.
Deixem-ho ací. L’etimologia no és una ciència exacta, per això ens agrada tant; més o menys com els esparteros.
Has sentit parlar d’Auschwitz?
El passat 27 de gener commemoràvem el 70 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. El filòsof alemany Theodor Adorno va dir que fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Potser és veritat, u perd la fe en l’ésser humà mateix davant el drama de l’Holocaust.
Però ens hem d’enfrontar a la maldat, l’hem de conéixer. A l’Alemanya de la recuperació, la del canceller Adenauer, molts no sabien res d’Auschwitz, no n’havien sentit parlar. La dignitat, la lluita, les frustracions i els èxits d’un grup d’homes bons per fer que es fera justícia és el que tracta Im Labyrinth des Schweigens (La conspiración del silencio). És la història del judici de Frankfurt (1963), us recomane la pel·lícula.
Impressiona el moment en què comencen les detencions i el fiscal recorda crims abominables a uns personatges, ja de certa edat en alguns casos, amb vides i aparences d’humils ciutadans: un mestre, un forner, un mecànic, un empleat de banca… Això, empleat de banca, és el que era Karl Höcker, l’oficial de les SS que apareix al centre de la imatge amb què acabe esta entrada.
Höcker, condemnat a set anys de presó en el judici de Frankfurt, va documentar la seua vida a Auschwitz amb un munt de fotos. La vida rutinària, però també sovint alegre, dels treballadors del major engranatge de mort que ha vist la història. Jovenetes que riuen i corren cap a l’objectiu, l’acordionista canta amb la gorra torta; si no fóra pels uniformes, si no fóra pel que sabem, la imatge ens faria gràcia. Eren persones normals duent a terme accions monstruoses. Això deu ser la banalitat del mal.
9 de gener
Perduda l’esperança de rebre ajuda, el Consell es va reunir el dia 22 de juny i acordà contestar a Mahoní que la vila es rendiria sota certes condicions, per a la negociació de les quals es va enviar una comissió a Xàtiva.
Les negociacions fracassaren. En aquells dies el rei va publicar un reial decret (29 de juny de 1707) en què abolia els furs “como castigo a la rebelión de estos reinos” i se n’adjudicava el “dominio absoluto”. Els comissionats tornarien amb les mans buides; havien de rendir-se sense condicions, confiant només en la benvolença del vencedor.
Els alcoians, desesperats, decidiren resistir en defensa de les seues llibertats ciutadanes. Mahoní avançaria fins a Alcoi a primers de novembre, però no aconseguí rendir-lo i hagué de retirar-se, després de sis dies de combat, a una distància prudencial dels murs de la vila.
L’1 de gener de 1708 Alcoi quedava incomunicat i es repetien els atacs de Mahoní, les tropes del qual havien sigut reforçades per la brigada del duc de Berwick. S’hi va lluitar sense treva durant huit dies, al cap dels quals els alcoians es van rendir per por que els vencedors degollaren tot el poble.
Les tropes filipistes ocuparen la nostra vila el dia 9 de gener de 1708. Hi hagué saquejos, detencions, execucions. L’execució del cap de voluntaris Francesc Perera va ser l’inici d’un llarg camí d’humiliacions i penúries imposades pels vencedors filipistes.
Els invasors s’incautaren de tot el blat que hi van trobar. Asfeld imposà a la vila una multa de 6.000 doblons, pagadors el 6 de febrer. La quantitat no podria ser abonada i se n’ajornà el pagament. Es va haver de lliurar els objectes de plata de l’església parroquial per a evitar la destrucció de la vila.
Immediatament després de l’ocupació d’Alcoi, al febrer de 1708, els filipistes hi organitzaren un “ayuntamiento” […] L’alcalde i els regidors es reunien en una casa particular; la reunió s’anomenava “cabildo” i l’acta es redactava en castellà i no en llengua valenciana com s’havia fet fins aleshores.
El text en negreta no és meu. M’he limitat a traduir la crònica de Rogelio Sanchis Llorens (1916-2007) en el seu llibre Alcoy, tu pueblo. Don Rogelio no era precisament un nacionalista valencià, però els fets són els que són i cal dir les coses pel nom: decisió, resistència, llibertats, lluita sense treva, execucions, humiliacions, invasors, ocupació.
307 anys han passat des d’aquell funest 9 de gener de 1708 i, com canta Al Tall en Lladres, “no s’ensenya en les escoles com van esclafar un país, perquè d’aquella sembrada continuen collint fruits”. Valguen estes lletres de hui com a modest tribut a la memòria dels homes i dones que van perdre la vida en defensa d’una antiga llibertat, d’un regne amb cinc segles d’història, d’una terra que és la nostra, d’un país que anem refent.
Amaiur
L’any 2005 l’editorial Salvat publicava, amb el marxamo de la prestigiosa Routard, una guia del País Basc i Navarra. Com que també inclou informació sobre Iparralde ─alguns en diuen País Basc francés─, tenim a les mans una guia de tota la nació basca, els set territoris a nord i sud dels Pirineus, Euskal Herria al complet. A la pàgina 293, hi ha una breu referència a Amaiur, un dels pobles de la vall de Baztan:
♦ Amaiur-Maia: un pueblo precioso al este de la carretera, célebre en toda Navarra por haber sido el último foco de la resistencia contra la anexión de Castilla, que cayó en 1522. La verdad es que, por el número y el tamaño de sus casas blasonadas, no debía ser precisamente un pueblo de pacíficos labradores.
Si el recorreu des de l’entrada, al final trobareu l’estela que us he posat a l’esquerra. La inscripció, en llatí i èuscar, és el lema dels infançons de l’alta Navarra: “Pro libertate patria, gens libera state”. Podem traduir-lo més o menys així: “Dempeus els homes lliures per la llibertat de la pàtria”. I és que aquelles juntes, nomenades al marge del monarca i elegides tan democràticament com permetia l’època, defensaven els costums i usos del poble i al poble mateix contra els abusos del rei i l’alta noblesa.
Huit segles han passat i no canvie jo totes les constitucions, els codis, els reglaments, els dictàmens, les fiscalies i els tribunals embullats d’ara per la senzillesa d’aquella proclama: homes lliures, poble lliure. Si la suma de les llibertats individuals vol la llibertat col·lectiva, el resultat és imparable.
Isabel
Tal dia com hui, més o menys, però de 1469, tenia lloc una boda que faria història, que marcaria el destí del món: Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es donaven, com diu ara la premsa rosa, el “sí que vull” a Valladolid. El casament en qüestió i tot el que s’esdevindria amb la feliç parella és per al nacionalisme espanyol una fita, ço és, un mojón. Unió de corones (no de regnes), conquesta de Granada, expulsió dels jueus, descobriment d’Amèrica… És innegable que tenen les seues raons per a estar-ne desvanits. “De Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera…”.
Però no vull parlar d’història, sinó d’espectacle, d’entreteniment, de cultura de masses. La tele, les sèries de la tele ens han fet creure que la transició va ser una cosa més familiar i amable que complicada i dolorosa, gràcies a Cuéntame. I el franquisme? El franquisme, el va passar mitja Espanya en el bar El Asturiano. Podeu contradir-me, dec haver vist tres o quatre episodis d’Amar en tiempos revueltos i cap de Cuéntame. No és només perquè Imanol Arias m’embafe més que un cocotet de massapà, és que no m’agraden les sèries. Ho confesse: no sé de què va Juego de tronos.
Però hi ha coses que m’encenen. Passe que les sèries, com els historiadors en general, dibuixen el passat com més s’adequa a la seua visió del present, d’acord. El que no puc encaixar és que l’actriu que encarna a Isabel la Catòlica semble eixida d’un anunci d’Intimissimi i el rei consort tinga més cara d’Hugo Boss que de Ferran el Catòlic. Però, ai, las!, les mosques, la brutícia, la caspa, la foscor… són les grans oblidades de les recreacions historicotelevisives.
En fi, sempre ens quedarà el teatre. Fa tres anys vaig vore a Alcoi, capital valenciana de les arts escèniques i de tantes arts més, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, de la companyia catalana La Calòrica. Ací va la sinopsi del muntatge:
Pobra Castella… Després d’una vida de triomfs que l’han dut a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els últims dies sense saber qui la succeirà en el tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, d’altres pateixen el tracte injuriós dels seus esposos. Tan sols queda un cap a la terra on es pugui cenyir la corona de Castella, el cap pertorbat de la princesa Joana. Una explosió grotesca sobre l’home i les passions que porta dintre. Una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, sobre la ridícula brevetat de la vida i l’evidència insuportable de la mort.
Un dels punts que et sobta a penes s’ha alçat el teló és que el paper d’Isabel la Catòlica és interpretat per Aitor Galisteo-Rocher. Sí, un home. Això conferix al muntatge molta conya i molta veracitat, perquè per a la nostra correcció política és inconcebible que una dona traïsca la família, sostinga la guerra i desnone a uns quants milers només per no menjar porc i tallar-se el prepuci. No, això només ho pot fer un tio. Bé, recomane als directors, programadors i supergestors culturals que em lligen que incloguen esta obra com a substanciós aliment de la ferotge platea. I, com diuen els de la faràndula, “molta merda”… a tots i totes.
Comentaris recents