Home » Posts tagged 'història' (Page 2)
Tag Archives: història
Non possumus
El llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).
Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.
La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.
Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.
Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?
Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.
Saor Alba
Escòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.
Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.
En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.
A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.
La dona del cèsar
El cor de Publi Clodi Pulcre bategava accelerat per Pompeia, esposa de Juli Cèsar. Com que les festes de la Bona Deessa estaven vetades als homes, l’amor, que tant enlluerna com espenta, el féu disfressar-se de sonadora de lira per a poder, així, estar a prop de la seua estimada. El van descobrir, jutjar i condemnar. L’enuig de Cèsar, però, va anar més enllà del pretendent, acabaria reprenent Pompeia. En sorprendre’s la innocent pel cesari bonegó, el marit va argumentar: “Que la dona del cèsar siga honesta no és suficient; també ho ha de paréixer”.
Sense saber del cert què és el que ha passat, a Alcoi, en l’afer Zamorano, la moguda de contractacions municipals al bufet de la regidora de Règim Jurídic m’ha recordat la feta romana. Potser tot cau dins de la legalitat, però està lleig encarregar una faena pública a l’empresa privada on treballes, perquè els representants de la ciutadania, com la dona del cèsar, no només han de ser honrats, també ho han de paréixer.
En Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo, Lucía Etxebarria exposa els que, segons ella, són els pilars de la sistèmica corrupció espanyola: l’herència nord-africana (per allò del regateig i els intermediaris), la moral catòlica (tot queda redimit al confessionari) i el pes de la pròpia comunitat (pensa primer en els teus, els altres ho fan). En contraposició, l’escriptora defensa la moral protestant (sense sagrament, els pecats romanen). Afirma que als països on impera esta conducta, un empresari mai s’alegrarà, com a professional, de vore un amic convertit en alcalde o ministre. Sap que, encara que presente l’oferta més econòmica, l’amic alcalde o ministre no comptarà mai amb els serveis de la seua empresa. Per què? Perquè no només ha de ser honest, també ha de paréixer-ho.
Malgrat el meu catolicisme poc militant, crec que ens aniria bé un poc d’eixa moral protestant. Recomane el llibre d’Etxebarria. Fa memòria de totes les corrupteles, corruptes i corruptors, inclosos els de sang blava. Per tant i desgraciadament, el País Valencià hi és una referència constant. També parla de mi. Diu que sóc “un cuarentón muy salao”, però no busqueu este judici de fet en el vostre exemplar. És la dedicatòria que em signa l’autora. Gràcies, Virgínia, de nou, pel regal que em vas fer.
No passaran!
A contracor i en nom d’eixe ideal que que fa germans als amics, el jueu francés Max Fridman va tornar a Catalunya durant la tardor de 1938. Abans havia combatut en la guerra com a brigadista internacional. La desaparició de l’italià Guido Treves, també jueu i brigadista, va ser motiu del retorn. L’escenari era trist, desesperat. La República estava sola, els franquistes avançaven, a l’Ebre la legitimitat altiva plantava cara a una superioritat indigna i, enmig de tot, periodistes compromesos, descreguts o temeraris feien perquè el món sabera què hi estava passant. Com si el món no n’estiguera al corrent i callara confiant que la bèstia feixista s’acontentaria amb eixe pobre bocí anomenat Espanya.
Fridman va haver de bregar amb comissaris polítics, russos, quintacolumnistes, espies, representants de la Creu Roja Internacional, aviadors, pontoners, irlandesos, rabins… per a finalment trobar el que va trobar. No us ho diré. Al cap i a la fi, tot és mentida. O potser no, Max Fridman només és real en les pàgines del còmic, novel·la gràfica, si voleu. Però és plausible que algú com ell i la seua aventura pertanyeren a la història i no a la ficció. Recomane, per tant, el llibre de Vittorio Giardino al públic en general i especialment a professors, estudiants i idealistes desenganyats.
No passaran! es titula. I, sí, també el teniu en castellà en l’editorial Norma. Ben documentat, ben prologat i amb la llista de bibliografia que ha consultat l’autor. Això s’agraïx. Cada capítol comença amb alguna dita real i significativa. Per al segon (“Riu de sang”), Giardino va escollir aquella d’Unamuno que, abreujada, tots coneixem. Degudament ampliada, la faig meua i us la deixe ací:
Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaríais algo que os falta: razón y derecho en la lucha.
Història i mite en el 8 de Març
Feliç 8 de Març a totes i totes. Hui la Plataforma Feminista d’Alacant convoca la ciutadania a la manifestació que arrancarà a les dotze, hora de l’àngelus, des de la rotonda de l’Estrella. En estos temps de manifestacions diàries, s’agraïx que la Plataforma plantege la seua amb un punt didàctic i innovador: serà, a més, una mena de desfilada històrica. L’objectiu és fer un recorregut per les tres onades feministes que, del segle XVIII ençà, ha conegut el món. Abillades segons l’època que encarnen, hi haurà dones amb perruques il·lustrades, rigoroses senyores sufragistes i vigoroses fèmines FEMEN. Bé, si voleu saber-ne més feu clic ací.
Vista la història, anem al mite. No he entés mai per què el feminisme ha adoptat l’emblema de Venus com a símbol primordial. El cercle amb la creueta davall representa això: l’espill de la deessa romana. Si el cercle està rematat per una fletxa representa el sexe masculí. El cercle i la fletxa són l’escut i la llança d’un guerrer hoplita, els atributs de Mart (Ares per als grecs), déu de la guerra. Els dos símbols apareixen entrelligats en el nom d’una coneguda marca de preservatius. El primer a utilitzar-los ―els símbols, no els preservatius― va ser el científic Carl von Linné, per a distingir femelles i mascles en la seua taxonomia.
Bé, no m’agrada que Venus simbolitze les dones i Mart els homes. Venus no té infància, és presumida, susceptible, vanitosa i infidel. I Mart? Mart és un cabronàs violent i intractable. Vull canviar de mite, m’apanya més Apol·lo, déu de la bellesa masculina ―del tot escaient en el meu cas―, la música i la poesia. Em conformaria també amb Hermes (Mercuri), missatger, comerciant, orador, mentider i un poc lladre. Però Mart no. Per al sexe femení plantege Diana o Atena, totes dos valentes i rebels, però preferiria que fóreu vosaltres les que triàreu de la mítica parada.
Vicent Sanchis té raó
La setmana passada féiem les proves orals en les assignatures de valencià per a l’educació infantil i primària. Els alumnes s’hi presenten amb un article, el lligen i en parlem. Enguany la LOMCE, les retallades i la llei Gallardón s’han emportat la palma. Una alumna va vindre amb una columna sobre el bilingüisme i començà el comentari referint-se al columnista: “Vicent Sanchis té raó”. Feu clic ací per a accedir a l’opinió de Sanchis i vore si compartiu el judici de Tamara, que així és com es diu la xica.
A Sanchis, fa temps que el veig encertat. L’estiu passat ho vaig corroborar en llegir Valencians, encara, el treball amb què ha guanyat el XXXIII Premi Carles Rahola d’Assaig. Us el recomane: 253 pàgines, editades per Proa, que repassen la història pàtria des del segle XV fins al XXI. Els fets i els protagonistes són els que són; la tria i l’exegesi ens mostren la intenció d’un autor que, en el preàmbul, es declara “fusterià impenitent”, ço és, segons el diccionari, “que no es penedeix dels seus pecats”.
Extrac ara alguns bocins del llibre, per si voleu continuar l’exercici de donar o llevar raó al llarguerut periodista, activista i professor:
“El valencianisme abans dels anys trenta era una mera anècdota política o un entreteniment intel·lectual. El País Valencià era una pàtria excessivament perduda.”
“Joan Fuster és intel·ligència i provocació en estat pur.”
“El fusterianisme va resultar una doctrina excessiva per a una societat desnaturalitzada a còpia d’influències dominants hostils durant la major part de la seua història.”
“L’anticatalanisme, el blaverisme i tots els ismes corresponents són la constatació que un altre isme molt més sincer —l’espanyolisme— s’ha sentit amenaçat en els darrers anys en un domini que considerava pla i segur.”
“El projecte socialista valencià s’ha definit crònicament per la indefinició. Però en un conflicte nacional en què dos conceptes excloents pugnen al mateix territori, qui no pren partit per l’un en pren per l’altre.”
“El Partit Popular, com les classes dirigents valencianes des del segle XVI ençà, ha triat amb fervor la dissolució. La seua Comunitat Valenciana és una regió alegrement dissolta en el conjunt espanyol. Decididament sucursalitzada.”
“Hi ha al País Valencià actual velles i noves actituds que persisteixen en la liquidació, que la fan més efectiva, però ara conviuen amb una nova —i ferma, tot i que no majoritària— vocació de pervivència.”
Jo, com la meua alumna, crec que “Vicent Sanchis té raó”. Així, sense l’article determinat que comportaria donar-li-la tota; en té en algunes afirmacions i en d’altres, al meu parer, no. Ara bé, en la dedicatòria que féu en l’exemplar que tinc a casa diu: “Haver-te conegut ha estat un plaer. Escriure el llibret este —de falla— ha valgut la pena perquè hi haja valencians encara, com tu. I ho aconseguirem!”
En això estic plenament amb Vicent: ho aconseguirem.
La reina mora
Devia ser bella com n’hi ha poques, com les reines mores són. Quan la host del malvat Jaume el Barceloní arribà als seus dominis, ai las!, s’enamorà d’un cavaller cristià i ell d’ella. El cor o la fe, l’amor o la sobirania, és una aspra disjuntiva. Incapaç de resoldre, la reina es llançà des d’una finestra del seu castell. El salt va ser tan gran com el seu turment, anà a caure uns quilòmetres més enllà. L’impacte reial no fou en va: féu brollar una font que encara raja abundosa i clara. Tot això s’esdevingué, és cosa certa, a Benifairó de la Valldigna. Prova de tot el que dic és que, si hi aneu, trobareu com a altiu testimoni el castell de la Reina Mora.
I els moros serien mudèjars i després moriscos. Els havien batejat, però continuaven creient en el profeta. Conta un inquisidor que en una remota parròquia, on tota la feligresia era morisca, les mares pessigaven els nadons quan el rector alçava el pa transsubstanciat ja en cos de Crist. Així els xiquets ploraven i tot el temple era befa de la nostra fe catòlica, l’única vertadera. Açò també és ben cert.
Arribat el moment, en l’hora terrible de l’expulsió, alguns moriscos es rebel·laren. No els sostenia només la ràbia, creien fermament que un guerrer muntat sobre un cavall verd, que és el color de l’islam, vindria a combatre al seu costat i que cap exèrcit cristià els podria véncer. Era una mena de sant Jordi en versió morisca. Si voleu vore el Cavall Verd, aneu de la Vall de Laguar a Benigembla, que allà és on els avalotats es feren forts.
Potser aquell guerrer que els salvaria havia de ser al-Azraq retornat a la vida. El cabdill moro mort a Alcoi va ser un maldecap constant per al rei Jaume i per als cristians acabats d’empeltar en esta terra. Entre les marines i les valls d’Alcoi i d’Albaida va fer la seua vida i va senyorejar moltes places. Justament en estes comarques del nostre migjorn, fins fa ben poc les mares encara feien por als xiquets dient-los que se’ls emportaria el Drac. Vet ací l’al-Azraq històric convertit en el Drac llegendari.
La història és brutal a voltes, la llegenda l’endolcix. Tot açò i encara més és el que misser Labrado ens contà a més de cent. Moltes gràcies, amic Víctor, per tota la gràcia que tens.
Happy new gin
Del continent al tron d’Anglaterra, Guillem d’Orange s’emportaria l’afició a beure ginebra, i els anglesos, monàrquics i bevedors com n’hi ha pocs, van seguir el costum reial amb la desmesura habitual. Arreu del nostre domini lingüístic, la fabricació de ginebra comença a Menorca, colònia de Sa Graciosa Majestat durant quasi un segle. Un segle de ginebra i de soldats, però també de comerç, camins, dipòsits, obres públiques i respecte a la llengua valenciana, dita menorquí allà. Per tot això, i a diferència del que s’esdevé en altres indrets, l’illa té bon record dels britànics.
En arribar l’imperi a l’Índia al gin afegí tonic water; no per tast ni delectança, per a espantar el mosquit. Això ens ha deixat la història, ara la tònica amarga i la beguda humil són un combinat molt fashion, un còctel d’allò més in; posa-me’l en copa globus que el got de tub he avorrit i no oblides l’angostura que sóc de paladar fi. Però si en sabor i aroma del que es tracta és d’excel·lir, ni Amsterdam ni Londres tenen el que Alcoi pot oferir. Amadors de la ginebra, per fi hem tocat cim: des del cor de la Mariola ens arriba Ever gin. Digueu-ne també Gin ever, que evoca els ginebrons del ginebre, la base de l’elixir. “What a wonderful beverage!” diuen a Downing Street i han mobilitzat els espies que tenen a l’MI6. Els de Sinc guarden la fórmula del beuratge exquisit, beguem tots ginebra nostra que ens farà més profit.
Maulets
Tenim les platges plenes de gent del país, d’anglesos, de francesos, d’holandesos, de castellans… Tots baden de bar en bar i la passen passejant, al balcó pengen la tovallola com si fóra un estendard. Lluïxen la pell morena, roja, blanca o d’anyil. Era agost, tal com és ara, però de 1705 i ni anglesos, ni francesos, ni castellans, ni del país se’n venien a la costa per a poder-se embrunir. Arribà l’estol de Carles i on estiga l’arxiduc que s’aparte el de París. Quina desgràcia de guerra i de mal que féu venir: el d’Almansa, la derrota, la conquesta, el cruel castic.
Ara els espanyols volen que Europa els traga de l’embolic, que els rescate la banca, que els tape el gran forat. I qui ens tornarà a nosaltres l’anhelada llibertat? Llegiu el llibre que apunte, un clàssic de Tres i Quatre, el recomane sincer. A més del profund estudi, hi ha un munt de testimoniances que són de l’època mateix. L’11 de desembre de 1705, l’arquebisbe de València Antoni Folch, que fou primerament borbònic i després austriacista, descrivia així l’estat d’ànim col·lectiu:
“Aquí no sólo lidiamos con los enemigos, sino con el desconsuelo de los amigos, y de los mexores, y más fieles vasallos del Reyno, que están todos lastimados y quexosos porque se consideran desatendidos y despreciados.”
Cinc dies després el Consell de València decidia que:
“Considerat el estat ab què es trova la present ciutat, devia sens dilació proclamar lo Real nom del Señor Don Carlos Tercer (que Déu guarde) y que se havien acordat diferents capitulacions pera la conservació dels furs y privilegis de la present Ciutat y Regne y conveniència dels vehins de aquella y demés del Regne.”
L’inquisidor Diego Muñoz fugí a Requena, des d’allà relatava al Borbó els fets esdevinguts a la “infidelíssima Valencia”:
“De los valencianos ay que fiar poco pues aun de los mismos ministros del Santo Oficio, á quienes e tratado, solo confio de pocos porque en dicha Ciudad y Reyno se ajustan muchos a lo de viva quien venze.”
I en véncer Felip V no va trobar cap de ¡Viva!, ni lloances, res de res; fra Minyana se’n dolia tot i ser un botifler:
“Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones.”
I Planes, de nom Isidre, molt borbònic ell també, signava el que ara ve:
“Nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno […] ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar otro fin que el de hacer doblones.”
Ara ha canviat molt la cosa, bastant, un poc, no gens.
ラバウル戦記
Amb a penes vint anys, Shigeru Mura (Sakaiminato, 1922) va ser enviat a Nova Bretanya, per a defendre el nom i els interessos de l’emperador del Japó. Segons les seues pròpies paraules, “En la jerarquia militar estaven primer els oficials, després els suboficials, després els cavalls i, finalment, els soldats.” L’illa era un paradís on prop de cinc-cents joves vivien un infern de disciplina humiliant. Malgrat els colps, els insults i les ordres sense sentit els soldadets reien, cantaven, enyoraven la casa i el pa i tenien por de morir, especialment de morir verges. Quasi tots perderen la vida en arribar els nord-americans, l’arma que els abatria va ser sobretot un codi d’honor gens honorable. En vore’s inferior en forces, el comandant Tadokoro, que només tenia 27 anys, ordenaria el gyokusai, l’operació mort. Tots havien de morir en una ofensiva estúpida, l’objectiu no era un turó o una platja, l’objectiu era un lloc al cel dels guerrers. Sobreviure, ni que fóra accidentalment, es considerava traïció: consell de guerra i harakiri per als oficials, nou atac suïcida per a la tropa. Ben pocs pogueren contar-ho. Mura, amb el nom de Shigeru Mizuki i el sobreesforç de dibuixar havent perdut un braç, ens dóna constància de l’horror que va viure en Soin Gyokusai Seyo. Des de fa dos anys podem llegir-lo gràcies a l’edició d’Astiberri. Aneu amb compte, el text està en castellà però es llig a la japonesa, començant pel que ens sembla l’última pàgina i de dreta a esquerra.
Comentaris recents