Home » Posts tagged 'història' (Page 4)
Tag Archives: història
100 anys, 146 treballadores
25 de març. Fa cent anys era dissabte. Per a algunes dones de Nova York no va ser un dia de festa. Moltes d’elles eren jueves, però no hi ha descans del sàbat quan la necessitat de menjar s’imposa. La resta, catòliques la majoria, esperava un diumenge que no els arribaria. 146 dones van morir tal dia com hui, l’any 1911, a la fàbrica de camises Triangle. Quan s’incendià no pogueren eixir, els patrons havien tancat la porta amb clau. El judici posterior els va declarar innocents. La ciutat i el món van viure una commoció semblant a la de l’11 de setembre de 2001. Després hi hagué protestes, manifestacions, reformes legals. La lluita dels treballadors era també la de les treballadores. Sis anys més tard, en plena guerra mundial, les dones russes feien vaga per a exigir pau i pa, quatre dies després el tsar abdicava, el govern provisional va concedir a les dones el dret a votar. Això va passar un 8 de març. Des d’aleshores en eixa data commemorem el Dia de la Dona Treballadora; segons algunes i alguns ha de ser dit només Dia de la Dona o Dia de les Dones, perquè el singular amaga la diversitat. Qüestions de forma o de fons, no sé. Jo plantege que el 8 de Març siga el 
Dia de la Mare o, més concretament, el Dia de la Mare que t’ha Parit. Per què? Perquè el 8 de març de 1940 va nàixer ma mare i, si sumem el camp, la fàbrica de paper Bambú i el tèxtil, ha treballat més de cinquanta anys en sa vida, a treballadora no li guanya ningú. A més, tots tenim o hem tingut mare i hauríem de pensar en ella a l’hora de revisar possibles prejudicis de gènere. Deixem-ho ací. Un record per a Caterina Leone i Rosaria Maltese. Van ser les víctimes més joves del foc assassí, només tenien catorze anys.
Màrtirs
La Universitat d’Alacant rebrà demà un premi perquè “ha sigut i és avantguarda i exemple en la conquesta d’espais de llibertat i de participació”. Qui li ha trobat tan excelsos mèrits és la Comissió Cívica dels Màrtirs de la Llibertat. Els màrtirs en qüestió van ser uns militars liberals, comandats pel comandant i coronel Pantaleón Boné, que en 1844 es van rebel·lar contra el govern de González Bravo. La rebel·lió va acabar com Camot i els rebels, com era costum en l’època, sentenciats a mort. Un grup d’ells va ser afusellat el 14 de febrer als murs del panteó dels Guijarro, que és el lloc on el rector Raneda, o la persona en qui delegue, rebrà el premi en nom meu i de la Universitat tota. A Boné i uns quants més els van executar —agenollats en senyal d’indignitat— al que hui coneixem com l’Esplanada. L’emblemàtic passeig alacantí s’anomenà dels Màrtirs fins que els franquistes li canviaren el nom. I és que Alacant ha sigut sempre una ciutat molt liberal —mireu-la ara, si no, en braços d’estos liberals de pa sucat amb oli— i per això honorava tots els anys aquells màrtirs i torna a honorar-los ara. 
Si he escrit açò és perquè el capità Forcadell, abans de marxar al front de Vic, m’ho va demanar. Ací ho teniu, senyor. Però com que m’ha quedat molt curt en contaré una altra del meu avi, que, per cert, arribà al grau de tinent durant la guerra d’Espanya i l’altra Espanya li ho va fer pagar ben car. Bé, m’explicava l’home un origen possible de l’expressió castellana “Entre Pinto y Valdemoro”. Segons deia, després de recórrer molts pobles Isabel II i trobar-se magníficament obsequiada en tots, manifestà al general Espartero que si haguera d’escollir un lloc on quedar-se posaria un peu a Pinto i l’altre a Valdemoro de tan bé com l’havien tractada els veïns d’estes viles. El militar se la degué imaginar així eixancada i, quan la reina li preguntà on es quedaria ell, Espartero va respondre: “Yo, Majestad, entre Pinto y Valdemoro”.
Aquela que pus duraria, aquel nom auríem nós
El pare no es volia gitar amb la mare, l’hagueren d’enganyar. Li van dir que al llit l’esperava una altra, però amb tanta vergonya que tot s’havia de fer a fosques i mut. Així fou. L’endemà un grup de notables comprovà que, efectivament, eren els legítims esposos els que s’havien solaçat a l’alcova. La trobada complí les nobles expectatives i Maria quedà prenyada. Com que estava convençuda que no només la fogositat marital hi havia tingut a vore, volgué agrair el feliç estat a la Divina Providència. En nàixer la criatura, va encendre ensems dotze candeles, totes iguals, cadascuna amb el nom d’un apòstol, i va durar tres dies més la que duia el nom de Jaume. Així s’havia de dir el xiquet que tal dia com hui, 2 de febrer, de 1208 naixia a la vila de Montpeller. No va tindre una infància fàcil: ostatge de Simó de Montfort, orfe del tot amb només cinc anys, educat amb duresa pels templers… Hui en diríem que va demostrar molta resiliència, que és, segons el diccionari, la “capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. El bon rei Jaume fou tan devot com la mare i tan doner com el pare, a qui deien Pere el Catòlic, però que devia ser-ho especialment de cintura en amunt. La resta de la història és encara més coneguda: Mallorca, València, el Furs, els moros, els cristians, els jueus i fins i tot els japonesos, un regne allargassat a la vora de la mar, un llarg regnat… D’alguna manera, Maria de Montpeller engrunsava tot un poble en aquell petit bressol, perquè d’aquell reiet, primer desvalgut i després valerós, venim els valencians desvalguts i valerosos de hui. Quasi com un sant el lloaven abans i continuem lloant-lo ara, el Conquistador és l’únic tòtem compartit per tota la tribu valenciana i un dels pocs herois reivindicat pels apatxes, comanxes, sioux i navahos que poblem la reserva valencianista. Per la reial intersecció que ocupa i per la naixença occitana, els amics d’Oc Valéncia van organitzar la setmana passada una sèrie d’actes, molt cultes i ben trobats. Gràcies per la iniciativa i per comptar amb mi per a parlar de llengua, cultura, consens i futur. A Felip Bens el vaig trobar amb trellat i ganes de pintar-se colors de guerra, jo vaig dir el mateix de sempre i si voleu saber què va dir Carles Choví, feu clic en la foto:
Ultima ratio regem
L’any 1979 Dolf Sternberger ideà el patriotisme constitucional. El concepte seria després arredonit pel filòsof Jürgen Habermas. Tant l’un com l’altre tractaven de donar al poble alemany una via per a sentir-se orgullós de ser-ho, sense que eixe orgull degenerara en les preteses superioritats que unes dècades abans havien ensangonat Europa. Alemanya havia de bandejar imperis, genètiques, designis divins i llargs victimismes, per a reconéixer-se en la glòria quotidiana de ser una nació democràtica, integradora, esperançada i amb una constitució que garantira el benestar i el progrés dels ciutadans que la integraven. Per tant, del Rin a l’Oder el patriotisme només podria lluir un adjectiu: constitucional. Durant la segona legislatura d’Aznar, algun alquimista del laboratori d’idees del PP importà la fórmula i, de la nit al dia, el president, els parlamentaris, el partit, els populars tots eren patriotes constitucionals. No va tindre molt de recorregut la iniciativa, Espanya no és Alemanya ni les respectives constitucions van nàixer en contextos equiparables. A més, el senyor Aznar deu ser poc patriota i gens constitucional. Si no, no hauria declarat fa poc que Espanya és un país marginal i que cal liquidar l’ordenament autonòmic. Doncs bé, precisament el president d’una autonomia, Marcelino Iglesias, fent de secretari d’Organització del PSOE, va acusar el PP de practicar un patriotisme friqui. D’acord, entenc que els polítics busquen el titular i que per als noticiaris hagen de sintetitzar el missatge, però de vegades s’abaixen molt el nivell per voler resultar pròxims. U espera 
aprendre alguna cosa d’esta gent —si més no en les formes, en l’expressió— i no que aprofiten els micròfons per a fer el porc respecte dels morrets d’una ministra o amollar que els de l’oposició són uns friquis. Recorde un alderdi eguna en què, precisament per a parlar de la Constitució, Xabier Arzalluz contà que havia vist en un museu militar —no em feu dir de quina ciutat— un antic canó de ferro —no em feu dir de quina guerra— amb una inscripció concloent: “Ultima ratio regem”. Després va sostenir que aquell canó era com l’article 8 de la Constitució, és a dir, l’exèrcit com a últim argument dels reis. Llatí i història en un discurs polític, difícil de trobar ara com ara.
Art degenerat
Contemplar l’autoretrat que anomenem Van Gogh en flames inquietava fins a l’estremiment el general Tanz (Peter O’Toole), cap de la divisió cuirassada Nibelungen de les Waffen-SS, en The Night of the Generals. És una pel·li més policíaca que bèl·lica, però la podem recomanar tant als amants d’un gènere com als de l’altre. Jo només l’he vista una vegada i d’això ja fa molts anys. Si la recorde és perquè el personatge turmentat i cruel que interpreta O’Toole flaqueja en les seues conviccions nazis quan el quadre de Van Gogh l’emociona. Per al nazisme, tot allò que s’allunyara dels patrons clàssics, l’art modern que havia vist i creat Alemanya i tot Europa (impressionisme, expressionisme, cubisme, surrealisme…) no era més que degeneració i per això el van retirar dels museus. L’art havia de ser heroic, racialment pur, pensat per a lloar la grandesa ària. Amb la música van fer el mateix, el jazz i el swing foren prohibits perquè eren ritmes d’arrel negra i Mendelssohn, Mahler i molts altres per ser jueus. El resultat, molt de Wagner, el Carmina Burana de Karl Orff a tota hora i una producció escultòrica que recorda a la que va haver de fer Juan de Ávalos a Espanya per a netejar el seu passat republicà. Ara han trobat, en unes excavacions davant de l’Ajuntament de Berlín, tretze d’aquelles obres prohibides i s’ha tornat a parlar de la paranoia nacionalsocialista i de l’exposició Entartete Kunst, que va recórrer el mapa del III Reich. És curiós, menyspreaven aquell art, ridiculitzaven els autors, cremaren moltes obres, però en van fer una mostra i la van passejar amunt i avall. Els dictadors tenen manies així, els nazis ajuntaren i espoliaren tant d’art degenerat com van poder, Stalin detestava el mode de vida americà, però passava hores i hores veient westerns que no entenia i Franco, amb tot el que va robar als maçons, es va fer construir una lògia davall de casa. Les inconfessables frustracions que els van fer ser sanguinaris havien d’eixir per algun lloc, no?
Els nostres fatxes
Tal dia com el de hui, però de 1936, fou afusellat a Alacant José Antonio Primo de Rivera, revolucionari a la seua manera, encés orador, fundador de Falange. Diuen els historiadors que les autoritats republicanes oferiren a Franco baratar-lo per presoners dels colpistes, però el dictador, que no era revolucionari de cap manera, ni tenia una vèrbola captivadora, ni havia fundat res, pensà que seria més còmode compartir el lideratge del futur estat totalitari amb un difunt, que no amb un exaltat que afirmava que “las derechas son insolidarias con el hambre del pueblo” i volia nacionalitzar la banca. Què en pensaria Joan March!? Amb Mola i Sanjurjo morts en sengles accidents d’aviació –en el segon cas per sobrecarregar un aparell molt lleuger amb tots els seus trages, sabres i capots–, la República, paradoxalment, contribuí a consolidar el comandament únic del Caudillo. Un altre 20 de novembre, el de 1975, el equipo médico habitual decidí desconnectar Franco de les màquines que el mantenien viu i regalar així una coincidència necrològica a l’extrema dreta, que en alguna ocasió ho ha celebrat amb més sang. Un 20 de novembre, de 1984 i 1989 respectivament, van ser assassinats els parlamentaris abertzales Santiago Brouard i Josu Muguruza. En virtut de la llei de memòria històrica, hui els nostàlgics del franquisme no han pogut fer cap homenatge al Valle de los Caídos, cosa que deu haver agraït, o no, algun saló de banquets on, entre rots de churrasco, Terry i puros, per un moment fugaç volverán banderas victoriosas. Tot molt carpetovetònic, però i els nostres fatxes? Com són i què fan els fatxes valencians? No són molt diferents, es crien al mateix tarquim, sovint coincidixen, quasi sempre es mimetitzen. Fracassen estrepitosament en les urnes i tornen al búnquer. Quan ixen d’allà resulten maleducats, amenaçants, perillosos. Així va ser el passat 9 d’octubre a València, perquè els nostres fatxes tenen també esta data en la seua agenda violenta. El seu èxit és mantindre mig ple el flascó d’una paranoia que, en petites dosis, pot resultar molt útil als partits i institucions que critiquen. És el que va fer Blasco quan digué que l’11 de setembre era una “intromissió en els drets, la cultura i la llengua dels valencians” i que Morera havia d’explicar què feia allà convidat per Convergència. Home, conseller, pitjor és robar, no creu? És 20 de novembre; als qui tenen esta data a l’anvers o el revers del carnet d’identitat, els envie una felicitació coral. Als qui embruten d’incivisme la processó cívica de la Reial Senyera, als que hui brinden a la memòria d’un dictador, els desitge una… No sé, una evolució semblant a la de Dionisio Ridruejo els aniria bé.
Pyongyang
A l’illa escocesa de Jura i durant el 1948 George Orwell va acabar 1984, la novel·la antiutòpica en què prefigurava un terrible món futur, on les vides d’homes i dones estarien sotmeses a una vigilància angoixant i l’estat convertiria, a son lloure, la veritat en mentida, la mentida en veritat i el menor conat de crítica o lliurepensament en delicte suficient per a haver de pagar-se amb la vida. Anys abans, Orwell, home d’esquerres, crític i lliurepensador, havia escrit Homage to Catalonia, en què narra la seua experiència en la Guerra Civil espanyola, i Animal Farm, potser la més popular de les seues obres, una denúncia en forma de faula a Stalin i el canvi que féu l’URSS de la revolució proletària a la repressió dictatorial. També en 1948 s’acabà de redactar la constitució de la República Popular de Corea, Kim Il-sung, fundador del prosoviètic Partit dels Treballadors, va ser proclamat president del nou estat socialista. I hui, seixanta-dos anys després, Kim Il-sung 
continua com a president a pesar d’estar mort des de 1994. Això és possible perquè el nou dirigent del país és el seu fill Kim Jong Il, qui, ara fa un any, designà el seu fill petit Kim Jong Un com a successor. Vet aquí l’absurd i l’oxímoron: Corea del Nord és una monarquia comunista. Com que tot açò ja ho sabeu perquè sou gent culta i inquieta i heu vist el documental de Jon Sistiaga, us recomane que llegiu Pyonyang, el còmic amb què el quebequés Guy Delisle explica la seua estada a Corea del Nord l’any 2003. El dibuixant inclogué en l’equipatge un exemplar de 1984; la semblança entre el malson imaginat per Orwell i el que cada dia viuen més de vint milions de nord-coreans posa els pèls de punta: aïllament, autarquia, pobresa, culte al líder, partit únic, adoctrinament, delacions, camps de reeducació, militarisme… Una bona lectura, una trista realitat.
El soviet del Collao
L’any 1922, acabada de nàixer, l’URSS adoptava La Internacional com a himne. Gran part del món mirava esperançada el nou ordre que gestava la vella Rússia i lluitadors com John Reed o Andreu Nin anaren a conéixer aquella revolució, que feia passar la república dels treballadors de la cartografia utòpica als mapes polítics. Reed, mort en 1920, fou soterrat al mur del Kremlin, però a Nin el segrestaren, torturaren i assassinaren, en plena Guerra Civil espanyola, uns agents de Stalin. L’ombra sinistra d’aquell georgià enfosquia ja l’esperança proletària, quan una altra guerra, mundial i segona, cobria de morts Europa. Així, cap al 1944, algú degué pensar que els soldats de l’Exèrcit Roig avançarien amb més fúria al so d’un càntic propi que, més que als damnats de la terra, fera referència a la mare pàtria. Per tant, Aleksandr Aleksandrov compongué una magnífica partitura, encara oficial a la Rússia postcomunista, i l’ós soviètic derrotà l’àguila nazi. Per a recordar-nos que no hi ha guerra bona, de camí a Berlín les tropes de la falç i el martell van deixar clar que podien ser tan cruels com les de l’esvàstica.
Poc després de la Unió Soviètica, en 1929, naixia el Club Deportivo Alcoyano i just després de les 
barbaritats de la Segona Gran Guerra, en 1946, tingueren lloc les barbaritats de l’afer Escartín. Encara hui l’afició blanquiblava crida eixe cognom maleït per a criticar alguna actuació arbitral. Té alguna cosa a vore el segon himne de l’URSS amb l’Alcoyano? I tant que sí. Lluís Torró, amic, fester, comunista i diputat nacional, m’informa de l’existència d’una versió alcoianista de l’himne soviètic, que va tindre molta predicació entre alguns membres de la diàspora alcoiana a la capital. Segons el professor, una vegada a la setmana s’ajuntaven a xarrar i “beure café”. L’amistat, quatre colps i l’enyorança del Serpis els devien fer cantar com si foren cosacs a la riba del Volga. Potser us heu maliciat un ardit de Lluís, per a introduir els acords rojos en les càndides ments dels companys de barral, però no, la versió es deu a Agustí Colomer, amic, secretari de l’AVL, valencianista i democristià reconegut. Ací la teniu, entoneu-la entonats i amb cara d’haver-li’n marcat 10 al Madrid:
L’escut que m’agrada:
una rata penada,
per baix de les ales
s’assoma un castell.
Si baixes la vista
voràs quatre barres,
les quatre són blaves
i enmig camp d’argent.
Som els del Deportivo
i és el nostre sino:
cantar, bramar, cridaaaar…
En la muntanya ja ressona
càntics de glòria i de joia
perquè el Deportivo ja torna a guanyaaaar!!
Sóc innocent. Visca l’Escola Moderna!
Estes diuen que van ser les últimes paraules de Francesc Ferrer i Guàrdia, abans de morir afusellat al castell de Montjuïc. Pedagog, lliurepensador, anticlerical i anarquista, Ferrer i Guàrdia tenia el perfil exacte d’allò que hui en diríem autor intel·lectual de la Setmana Tràgica. Hi havia guerra al Marroc, els obrers no hi volien anar, però en comptes d’atacar edificis oficials començaren a cremar esglésies. Així, en acabar el desordenat sarau de les barricades i els temples incendiats, els que de veritat volien guerra eren l’estat, la burgesia i el clero i, a falta d’un grup organitzat al qual acusar, anaren per Ferrer i Guàrdia.
Educat en la fe catòlica i convertit successivament a les fes republicana, maçònica i llibertària, Ferrer i Guàrdia entengué que els fonaments d’una autèntica revolució, d’un avanç col·lectiu i durador no estaven tant en l’agitació i la revolta, sinó en l’educació. Així, en l’Escola Moderna que va posar en marxa no hi havia dogmes, ni castics, ni exàmens, xiquets i xiquetes eren educats junts i en contacte amb la natura, els pares participaven en el funcionament de l’escola… Afectivitat, coeducació, laïcisme o atenció a la diversitat són conceptes molt propis de l’ensenyament actual, però no gens del que es feia a principis del segle XX.
L’Escola Moderna ho fou realment i crec que cal conéixer i reconéixer als qui iniciaren aquell mètode, que pretenia no només instruir sinó també alliberar l’ésser humà de bona part de les seues cadenes: la intolerància, el sexisme, la violència, el bel·licisme, l’exclusió, el fanatisme… Per això vaig demanar als meus alumnes de magisteri que feren un treball sobre 
Ferrer i Guàrdia i em satisfà saber que ja saben qui és, encara que continue preguntant-me què pensaria hui aquell egregi educador sobre Google, els traductors automàtics i la tècnica del copy + paste. Per això al meu calendari he marcat amb roig l’11 de novembre, dia molt principal. Despús-demà comencen a la Universitat d’Alacant unes jornades sobre l’Escola Moderna i el seu fundador. No costen res i sembla que valdran molt; no us les perdeu, germanes i germans.
El Puig
“Quants amics que han marxat, quants companys que han hagut d’abandonar la pàtria! […] El desastre d’Anisha havia sigut l’avís premonitori d’aquella jornada, quan els lleons furiosos eixiren del seu amagatall. L’enemic després va prendre la capital. Ai, València, la bella, l’elegant, l’esplendent!” (Abu-I-Mutarrif ibn Amira, jurista i historiador musulmà). “I van atacar en la davantera els nostres als moros i els van obrir, i allí es començà a véncer la batalla, que va continuar fins al riu Sec entre Foios i València” (Jaume I). L’Anisha a què es referix Amira s’anomena hui el Puig, allà Jaume I guanyà la batalla que descriu en el Llibre dels Fets i, com a acció de gràcies a santa Maria, fundà un magnífic monestir. En memòria del rei i en defensa del país fundat, els valencianistes dels segles XX i XXI, sempre que els han deixat, han fet al Puig aplecs, marxes, mítings, paelles, fires i fins i tot misses. Un amic i jo vam estar en la de fa dos anys; Jaungoikoa eta Lege Zaharra, eh, Ramonet?
Tot això té lloc el darrer diumenge d’octubre, justament ahir. Enguany l’alplec ha sigut especialment emotiu perquè el Bloc ha homentjat el jove alacantí Miquel Grau, assassinat l’any 1977 quan enganxava cartells per a la manifestació del 9 d’Octubre. A més, Enric Morera va pujar al cadafal disposat a repartir-ne a dreta i esquerra: “Ja n’hi ha prou d’un govern corrupte, el del PP, i d’un govern de Zapatero que ens està duent a una marginació econòmica sense precedents”. I, a Alarte, li va dir “Si et fan vergonya les sigles País Valencià, nosaltres les volem. Davant la vostra Comunitat, nosaltres volem construir el País Valencià”. Bon ganxo el del Lleó d’Oliva, hauria de fer-lo servir més. Definitivament, el Puig val la pena. Això mateix degué pensar Puig…cercós, el passat 18 d’octubre, quan decidí ascendir al Puig…mal (2.913 m), per a celebrar la seua proclamació com a candidat d’ERC a la presidència de la seua Generalitat. Un gest carregat de força i simbolisme, però poc original, perquè copia a Jordi Pujol, qui, l’agost de 1999, va convocar les eleccions al Parlament de Catalunya des de dalt de l’Aneto. Ell tenia 69 anys i l’Aneto 3.404 metres, no hi ha color.
Puigcercós i el seu centenar d’acompanyants de marxa copien també els 2.000 nacionalistes valencians que, el passat mes d’agost, pujaren al cim del Montcabrer (1.398 m), per a reclamar el dret a l’autodeterminació del País Valencià. Ací n’hi ha dos, els altres 1.998 estaven menjant-se l’esmorzar:
Comentaris recents