Home » Posts tagged 'història' (Page 5)
Tag Archives: història
Els bakuninistes en acció
Hui, 9 de juliol, toca parlar del Petroli. En este mateix dia, però de l’any 1873 i en el marc d’una vaga iniciada dos dies abans, milers d’obrers alcoians es concentraren davant de l’Ajuntament. Una comissió entrà a la casa consistorial per a negociar amb l’autoritat i els patrons. Agustí Albors, generosament untat pels amos, ordenà disparar contra la classe que l’havia fet alcalde i així començà un combat de quasi 20 hores, durant el qual es produïren molts incendis. Per 
això, esta revolució cantonal i anarquista s’anomena el Petroli. Albors pagà amb la vida i, tal com diu la làpida, la ràbia dels revoltats s’encruelí amb el seu cos. Després vingueren tres dies de govern obrer, els militars, la negociació, una falsa promesa d’amnistia i, com quasi sempre, la repressió dels rics als pobres. Polítics i historiadors de tot el món han escrit molt sobre el Petroli, però a mi la lliçó me l’ensenyà una novel·lista alcoiana, Isabel-Clara Simó. Gràcies a Júlia, títol i personatge principal del llibre, em vaig fer una idea de com va ser aquella gesta. Ací en van uns fragments:
“El juliol del 73 havia molta gana a Alcoi. I el poder és sempre el poder. Si ells diuen demà és festa que és el dia, del que siga, del patró o de la Constitució, del naixement d’un príncep o de dol per la mort d’un rei, tot està bé. Si els obrers diuen, demà no es treballa, perquè passem gana, aleshores això és desordre, això està castigat. Les vagues del juliol del 73 foren sonades. La mare deia que hi havia 10.000 obrers en vaga. L’avi Aracil, que devien ser uns 7.000” [… ] “Però… mira, en Alcoi no es pot ser obrer i no ser anarquista. O bé un és ric, o bé anarquista. I si un és obrer i no és anarquista, és que té l’esperit de ric, de llepaculs de l’amo, i renega de la seua condició, que és la pitjor cosa que es pot fer” […] “En el judici no s’aclarí res de res. Van quedar com uns revoltosos. Engels va dir que era la pitjor manera de fer una revolució, però Engels no va estar en Alcoi el 73″
Efectivament, l’any 1894 Friedrich Engels escriví una memòria d’aquells fets que anomenà Els bakuninistes en acció, en què diu coses com “Totes les notícies terrorífiques dels periòdics burgesos, que parlen de fàbriques incendiades, guàrdies afusellats en massa, persones ruixades amb petroli i després cremades, són pura invenció. Els obrers vencedors, encara que estiguen dirigits per aliancistes, són sempre massa generosos amb l’enemic per a actuar així. Este enemic els imputa totes les atrocitats que ell no deixa de cometre quan venç”, però que acaba amb la sentència següent: “Els bakuninistes espanyols ens han donat un exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”. Hi podem estar d’acord o no, era l’opinió d’Engels. Però, al cap i a la fi, Engels no va estar a Alcoi l’any 1873 i, a més, era un comunista i… què saben eixos de fer una revolució?
La Comuna o la mort
Tal dia com el de hui, però de fa cent trenta-huit anys, començava un dels episodis més memorables i gloriosos que han protagonitzat les masses proletàries: la Comuna de París. El 18 de març de 1871, la guàrdia nacional es negà a lliurar els canons amb què havia protegit la ciutat dels atacs prussians. El govern de Louis Adolphe Thiers fugí a Versalles, la capital quedava en mans de la milícia popular. Els bons guanyaven, els tallers abandonats s’adjudicaren a associacions obreres, es declarà la separació entre estat i església —als temples es continuà fent missa, però de vesprada eren lloc d’assemblea i debat polític—, l’ensenyament passà a ser gratuït, els serveis públics en una ciutat de dos milions d’habitants foren gestionats eficaçment, s’anul·laren els interessos dels deutes, funcionaris i òrgans de justícia eren elegits pel poble, es donà ciutadania a tots els estrangers… Impressionant.
Llàstima que durara poc. Amb l’ajuda de Bismarck —d’enemic a col·laborador, perquè la classe dels amos tampoc té fronteres— els versallesos reorganitzaren l’exèrcit, posaren setge als comunards i el 21 de maig les tropes de Mac-Mahon entraren a París. Hi hagué una lluita desigual i terrible, el dia 28 va caure l’última barricada a Belleville. En aquella setmana de sang es produí un dels pocs punts reprovables a la Comuna: l’execució de 74 ostatges, entre els quals hi havia l’arquebisbe de París. Les xifres de la repressió de Thiers no són tan minses: 20.000 morts en combat, 50.000 afusellats, 7.000 deportats; sort que era un polític moderat. Feta pel poble en armes, la Comuna va ser l’última revolució clàssica de França. L’última a França, d’acord, però no l’última a Europa perquè dos anys després Alcoi vivia la revolució del Petroli. En parlarem al juliol.
Per cert, les il·lustracions d’esta entrada són del còmic Le cri du peuple, publicat en castellà per l’editorial catalana Norma. Us el recomane, comunards.
Un rojo alicantino
L’octubre passat, Ana Sempere comentava: “A mi me gustaría saber lo que piensas sobre la Avenida JOSE JORNET NAVARRO que han dedicado a un rojo Alicantino. Besets mil”. Respondré en pla consultori sentimental d’Elena Francis: “Querida Ana, me parece maravilloso que le hayan dedicado una avenida a un rojo alicantino, no tanto por lo que tenía de alicantino, sino por lo que tuvo de rojo, que es el color del amor, la pasión y un mérito poco considerado a la hora de que te dediquen algo en Alicante”.
A Ana Sempere, a qui no conec personalment, li envie l’agraïment per descobrir-me l’avinguda i tot el meu suport, ara que es recupera d’una operació. Anem al tema. José Jornet Navarro (Alacant, 1916-2007) va ser un dels molts republicans que lluità contra el feixisme a esta banda dels Pirineus i fou esclavitzat pel nazisme a l’altra. Sobrevisqué a Mauthausen i només per eixa sort, pel posterior testimoniatge i sobretot en nom i record de tots els qui perderen la vida en aquell infern, José Jornet Navarro mereix una avinguda.
Situat al cor mateix del Reich, al nord d’Àustria, el camp de Mauthausen fou alliberat el 5 de maig de 1945, pocs dies abans de les capitulacions alemanyes davant nord-americans, britànics i soviètics. Per tants com n’hi havia, alguns l’anomenaven “el camp dels espanyols”. Per a la història ha quedat el moment en què hi arribaren els aliats, encara hui emociona llegir aquella enorme pancarta que els donava la benvinguda. Cliqueu en la imatge si la voleu vore sencera, amb rostres somrients i molts punys tancats.
Mesos abans, el 27 de gener del 1945, havia sigut alliberat un altre camp: el d’Auschwitz. Tal com va dir el Nobel de literatura Imre Kertész, supervivent també d’aquell horror, “Des d’Auschwitz no ha ocorregut res que haja abolit Auschwitz”. Des de la memòria de l’holocaust i hui que celebrem, especialment a les escoles, el Dia de la Pau, apel·le a una altra Anna i a Alfonso, tots dos companys de treball, perquè mediten la rapidesa amb què sovint parlem de genocidi, tot i que ens referim a crims execrables. També m’agradaria que repensaren la inconsciència de demanar el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel.
I per a acabar, les notes antigues i alegres d’una cançó en jiddisch, una llengua que perdé molts usuaris i no precisament per deserció de la seua comunitat de parlants.
Masadà
Juntament amb la mítica V, The A Team i Los Cuentos del Mono de Oro, Masada va ser una de les sèries que més em van enganxar. Una invasió alienígena, uns justiciers perseguits per la justícia, les aventures d’un aviador nord-americà en el Japó de la Segona Gran Guerra o una de romans garantien l’entreteniment televisiu, quan a penes hi havia TVE i el segon canal no era “la 2” sinó, com deia el botó, “la UHF”.
El topònim Masadà deriva de l’hebreu metzuda (מצדה), que significa fortalesa. Masadà fou, per tant, una fortalesa molt concreta on es refugiaren els zelotes, després d’una revolta fracassada contra els romans. Havent resistit el setge imperial durant anys, quan estaven a punt de ser vençuts, els zelotes, que eren de fe rigorista i actitud bel·licosa, preferiren suïcidar-se a retre el bastió i ser fets presoners o morir a mans de l’enemic.
La mateixa història d’Arse, abans de dir-se Saguntum, i de Numància, amb la diferència que la religió dels ibers no devia condemnar el suïcidi i el judaisme sí que ho fa. Els assetjats de Masadà designaren un grup que donà mort a la resta per a evitar el pecat. Eixa decisió, entre heroica i desesperada, presa per uns jueus al segle I ha situat Masadà en l’altar patriòtic de l’Israel actual. De fet, les últimes imatges de la sèrie eren les d’un grup de soldats israelians fent un jurament a Masadà.
Soldats com aquells de la seqüència final estan convertint ara mateix Gaza en un altre Masadà. Dos mil anys després, la supèrbia romana i l’orgull zelota han sigut substituïts pel fonamentalisme de Hamàs i un despietat electoralisme per part de Barak, Livni i Netanyahu. Tampoc hem avançat tant: al final paguen els de sempre, gent com tu i com jo. No hi ha ponderació possible. Israel actua amb desmesura i brutalitat; simpatitzar amb el petit i justificat estat jueu se’ns està fent costera amunt. Quasi tant com la consecució d’un estat palestí i la pau definitiva a aquell racó del món.
Però no tot ha de ser mort. Mentre això passa a la terra de Salomó, en este país nostre i justament en el dia que el santoral dedica al rei David, ha nascut novament la reina de Sabà. La de la Bíblia no sabem com es deia, però la d’ara té un nom preciós i tel·lúric: Aitana. És la meua filla i ací la teniu saludant el món i somiant causes justes. És bonica, veritat?
Declaració Valencianista
De novembre a desembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia va publicar la Declaració Valencianista. Entre els qui la van redactar, hi havia figures com Ignasi Villalonga, president de la Cambra de Comerç i impulsor del Banc de València, o el periodista Maximilià Thous, director del Museu Etnogràfic de València que el franquisme va fer desaparèixer. El text de la Declaració està dividit en huit bases, en les quals es justifica la validesa del nacionalisme com a política per al País Valencià. Una de les qüestions que més crida l’atenció és la lucidesa dels autors a l’hora d’analitzar la situació de l’Espanya de 1918: “La sola visió de la realitat ibèrica ens posa de relleu que no hi ha cap país en l’Europa que siga un aglomerat de gents tan distintes, tan propici a la federació”.
Quant al concepte d’estat afirmen que “se definix com societat pública organitzada per a la vida del Dret i per a promoure la pública prosperitat. És, per lo tant, una cosa producte de la voluntat dels hòmens, una cosa susceptible de formació i dissolució, d’augment o disminució. És una entitat artificial que pot abarcar una o vàries nacionalitats o fragments d’estes nacionalitats mateixes […] I els grans Estats, que significaven un progrés sobre el feudalisme mitgeval, cometeren una gran injustícia, perquè no es formaren respectant les característiques de les nacionalitats que abarcaven, sinó ofegant-les per la imposició del nucli central. Ací en Espanya l’imposaren les lleis, el govern i la llengua de Castella, que es feu sinònima d’espanyola, com si les demés llengües ibèriques no ho foren també”.
Pel que fa a què és una nació, la Declaració diu que “El principi de les nacionalitats […], ademés dels elements naturals que constituïxen la nacionalitat, posa com a determinant la voluntat dels pobles”. Els redactors de les bases s’apropaven així al pensament d’Ernest Renan, qui, en 1882, va dir que la nació és “un plebiscit quotidià”. L’antípoda ideològica dels articles 2 (“…la indisoluble unidad de la Nación española”) i 8 (“Las Fuerzas Armadas […] tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”) de la Constitució espanyola que d’ací a poc festejarem.
.jpg){kind=link}
En el pla de l’ordenació territorial, la Declaració sostenia que “La província és una divisió, classificació i denominació arbitrària. Filla d’una concepció mecànica de l’Estat, és freda, inexpressiva, roda més gran o més petita d’un complicat engranatge que sols se mou a voluntat del poder central” i que “La comarca no és un fragment de territori arbitràriament fitat pel centralisme. És entitat nadiua que té nom propi, no inventat ni reconegut pel poder central […] Els valencianistes, conseqüents sempre amb el criteri descentralitzador, havem de respectar eixes comarques i desitjar que els respectius municipis les consagren per mig d’unions o mancomunitats”. Amén.
Noranta anys després, aquelles propostes novíssimes són ja reivindicacions històriques. La raó que, a parer meu, legitimava els valencianistes del 1918 continua legitimant els de 2008. Per això, el passat 12 de novembre, un centenar selecte de valencianistes actuals homenatjà els autors de la Declaració i reafirmà la voluntat de continuar votant valencià en el plebiscit diari que és treballar, interpretar la realitat, pensar el futur o anar pel pa. Hi hagué de tot: diputats, exconsellers, sindicalistes, acadèmics, empresaris, periodistes, el meu cosí Robert i fins i tot el secretari general de Lo Rat Penat, Josep Puchades, harmònicament envoltat de gent addicta a les Normes de Castelló.
Si voleu saber-ne més i vore un grapat de fotos de l’acte feu clic ací. Si voleu conéixer el text complet de la Declaració de 1918, feu clic en la nació… valenciana:
Obsluhoval jsem anglického krále
Obsluhoval jsem anglického krále, que al nostre país i al país del costat s’ha estrenat amb el títol de Yo serví al rey de Inglaterra, és la història de Jan, un jove cambrer de la Txecoslovàquia d’entreguerres, decidit a ser milionari. De tot n’aprén i a força d’interés i sort aconseguirà el seu objectiu. El context en què es desenvolupa la seua peripècia personal és l’altre gran protagonista: les comoditats i els vicis de la burgesia, l’annexió alemanya dels Sudets, el lebensraum que ocupà la resta de Txèquia, els lebensborn de la bogeria ària, l’espoli als jueus, les deportacions massives, també les que patiren els txecs de cultura alemanya després de la guerra; el socialisme real a partir de 1948, la reeducació dels individus poc afectes al nou règim…
La vita è bella, de Benigni; To be or not to be, de Lubitsch; Zivot je cudo, de Kusturica; La vaquilla, de Berlanga… han sabut fer comèdia, tot i estar emmarcades en moments dramàtics. No hauríem de traure material per a acudits de la Shoah, la Segona Guerra Mundial, el conflicte als Balcans o la Guerra Civil espanyola, però totes estes ficcions còmiques conjuren un poc l’horror d’aquelles tragèdies reals i ens recorden que estem fets per a riure més que per a destrossar-nos i que el pallasso pot ser tan heroic i necessari com l’heroi mateix. Als Astoria encara la podeu vore, en sessions de 20.15 h i 22.30 h.
Desde la histórica altura
Supose que em vaig apuntar als scouts del meu col·legi poc després de deixar de jugar amb els clicks de Playmobil. Entre reunions setmanals, acampades i campaments, als scouts vaig conéixer millor les muntanyes de la meua comarca i vaig aprendre a fer nucs estranys i a cantar cançons estranyes. Algunes m’han servit de molt en esta vida: Darrer Diumenge d’Octubre, L’estaca, La gallineta, Al vent, Ítaca, Si arribeu…
I és que teníem uns monitors molt nacionalistes, el grup se’n va eixir de Scouts de España i tot. Qui necessita el ceptre dels Borbó quan compta amb el bàcul de sant Pere? Ho dic perquè el meu col·legi era religiós. Sempre hi havia en la comunitat algun cura rojo que, indefectiblement, acabava vinculant-se al grup escolta. La cabra tira al monte, encara que estiga tonsurada. Així, podies estar cantant Alabaré a mi Señor i tot seguit Versos Sencillos; que encertat allò de:
Yo sé de un pesar profundo
entre las penas sin nombres:
¡La esclavitud de los hombres
es la gran pena del mundo!
Era previsible que aprenguera també un tema titulat Hasta siempre, comandante. Jo a penes sabia que el comandant està per damunt del tinent i el capità i per davall del coronel i el general, perquè el joc d’aquella època era el Stratego i el contrincant habitual el meu germà, qui, malgrat els anys, continua guanyant-me quasi totes les batalles. És que ell és més intel·ligent, ho diu fins i tot ma mare!
El comandant a qui alguns cantàvem sense saber qui era hauria complit 80 anys el dissabte passat, si no l’hagueren mort a Bolívia el 9 d’octubre de 1967. “No imagino un Che de 80 años”, diu un dels artistes que l’han homenatjat. Amb una mort en combat, naix el mite del jove idealista i revolucionari. L’última foto del Che, mort sobre una llitera però amb els ulls oberts, evoca la víctima gloriosa d’un imperi assassí i em recorda —no puc evitar-ho— a Jesucrist.
No era un sant el xic. Del Che, també se n’han dit coses molt lletges, però la seua imatge heroica creix i servix a les més diverses causes justes. Com a icona d’este món modern o postmodern, també ha patit la persecució d’un altre imperi: el de la vacuïtat i el marxandatge, posats en comptes de conviccions. Per això, crec que serà millor que siga el Che mateix qui acabe esta entrada. Si voleu escoltar la veu d’aquell argentí i cubà, feu clic en el click:
Abraham i Samuel
Despús-demà, dijous 22 de maig, a les 20.30 h, el Teatre Principal d’Alacant acollirà la representació de l’obra Abraham i Samuel. Els alumnes de la Universitat d’Alacant podran obtindre fins a un 50% de descompte, per a gaudir d’esta història en què, de manera còmica, s’exposen qüestions de fe i raons de classe.
Que no m’esperen en la representació, ja la vaig vore el passat febrer a Alcoi. Els espectacles, ja se sap, van primer a les grans urbs i després a les ciutats mitjanes. No hi aniré, però us la recomane. M’agraden estes obres en què només dos personatges omplen l’escena durant quasi hora i mitja; són com la genial pel·li de Mankiewicz Sleuth, amb Laurence Olivier i Michael Caine. En este cas, a més, el transvestisme d’Abraham recorda la disfressa amb què Milo Tindle es venja d’Andrew Wyke.
Amb esta obra en la programació del Principal, potser els seus responsables han volgut celebrar el 60é aniversari de l’estat d’Israel. Vés a saber, com en una dita que m’ensenyà el meu avi, “Tot pot ser, va dir Caliu”. Tot pot ser, sí, però tal com programa el Principal d’Alacant, més que celebrar la gesta de Ben Gurion, l’efecte és recordar-nos que això de viure en valencià a Alacant és, de vegades, com estar en un gueto cultural.
Quina vergonya! Abraham i Samuel és l’única producció en valencià que pujarà a l’escenari del Principal. I això després d’haver mogut queixes, recollit signatures, enviat cartes al periòdic… Ja cansa tant d’esforç per a aconseguir un mínim no de normalitat, sinó de respecte. “Pon algo en valenciano y si quieren más que se vayan al Arniches” deu haver dit algú. Caiguen sobre ell tots els tàvecs de la quarta plaga i vosaltres estigueu tranquils, anem pel bon camí en esta travessia del desert.
Puerto Real
A més del regne de Granada, al final del segle XV els Reis Catòlics cobejaven el nord d’Àfrica. Esta ambició expansionista topava amb una dificultat logística: els principals ports d’Andalusia occidental eren propietat de la noblesa. La reina de la camisa bruta i el rei “Tanto monta” necessitaven un port propi i, per això, l’any 1483 fundaren Puerto Real.
525 anys després, aquell esperit monàrquic fundacional no passa pels seus millors moments. L’alcalde de Puerto Real ha dit a Joan Carles de Borbó el que un porc no pot sentir. Per als qui li han criticat l’opinió també n’ha tingut i els ha recordat que ell, líder de les masses proletàries gaditanes, sí que va lluitar de valent per l’adveniment de la democràcia.
El cas del senyor José Antonio Barroso, que així és com es diu el burgmestre, és un de tants qüestionaments de la corona espanyola que arriben a l’opinió pública perquè qui els emet ho fa abocant-los pel broc gros. No crec que acabe en galeres ni en presó, però no seria estrany que el primer edil haguera de respondre davant un tribunal. Tampoc han canviat tant les coses: de la lesa majestat als “Delitos contra la Corona”. És més o menys el mateix, però canviant la gràcia de Déu pel Codi Penal de 1995.
Crítics o laudatoris, de les gràfiques han eixit molts volums sobre Joan Carles I i el seu arbre genealògic. Fa temps en vaig llegir un, dels crítics: Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. No deu ser fàcil de trobar a les llibreries, però gràcies a Internet, el podeu aconseguir, debades, en format pdf, html i rtf. La ressenya ultraràpida és el meu homenatge a abril, que sempre ha sigut un mes molt republicà. Jo també sóc molt republicà, encara que, ben mirat, el passat 22 d’abril vaig eixir de casa fet un Petit Príncep i vaig tornar convertit en Ernest de Hannover.
De la missa la mitat
Dos obrers irlandesos, Aengus i Tighearnán, treballaven en el condicionament d’un carrer a Nova York. Al tram que els havia correspost, hi havia una casa d’aparença tan il·lustre com la resta, però se sabia que era un prostíbul. Compactaven la terra a colps, quan veieren entrar un reverend presbiterià a aquell indret de perdició. “Quina indignitat, el pastor al cau de les llobes!”, digué Aengus. Mentre esmorzaven, fou un rabí qui tustà discretament la porta del bordell. “Este celebra alguna cosa més que el sàbat, si ho saberen a la seua sinagoga!”, lamentà Tighearnán. Entre l’hora de l’àngelus i la de dinar, un sacerdot catòlic va passar el mateix llindar que els altres dos; Aengus i Tighearnán el miraren perplexos, quasi paralitzats. Tot seguit, un dels dos exclamà: “No és terrible? Alguna d’eixes pobres xiques deu estar molt malalta!”
En esta contarella dels irlandesos incapaços de vore pecat en el seu rector, trobem la inclinació humana a ser condescendent amb les faltes pròpies i la sanció bíblica als qui volen traure la brossa de l’ull del germà, sense vore la biga que porten al seu (Mt 7,4-5 i Lc 6, 41-42). La realitat va més lluny i hi ha qui repartix condemnes als altres per les mateixes accions amb què vol santificar-se. Per a Esperanza Aguirre, els contactes del govern de Zapatero amb ETA són una negociació en tota regla, mentre que els del govern d’Aznar van ser “conversaciones transparentes”. Vaja, que si no vam poder enviar preguntes a la reunió de Vevey (Suïssa), entre Martí Fluxà, Arriola i Zarzalejos, per la banda del govern, i Mikel Antza i Belén González, per l’altra banda, va ser perquè en 1999 encara no s’havia inventat el youtube.
A aquella reunió, assistí com a testimoni Juan María Uriarte, bisbe de Zamora aleshores i de Sant Sebastià hui en dia. Ara diuen que la Conferència Episcopal Espanyola no vol que votem els qui negocien amb terroristes i —perdoneu-me l’expressió— s’ha tornat a muntar un cristo. Per a mi, els bisbes tenen tanta legitimitat per a orientar-nos el vot com els col·lectius de gais i lesbianes, el Terç de Suavos de Bocairent o l’Associació Catalana de Glucosbalaitonfília. D’ells depén fer-ho i de nosaltres fer-los cas o no, per a això hi ha democràcia. Si pretenien soscavar les possibilitats d’èxit de Zapatero, no sé si han encertat. Un enfrontament amb el sector més conservador de l’Església reforça la imatge esquerrana del PSOE. Així ho veu el blocaire Pere Fontanals, tot i el mareig que deu provocar la muntanya russa. A més, amb la topada Llamazares perd el monopoli de la radicalitat laïcista i això el deu posar molt nerviós. Si els socialistes guanyen les eleccions, estic segur que ho apanyaran tot amb dos fotos i quatre misses.
De misses, n’hem tingut ací una de molt important. Per commemorar els 800 anys del naixement del rei Jaume I, la catedral de València va acollir una missa solemne, amb tedèum i tot. Hi hagué i hi haurà molts més actes, perquè la celebració durarà un any. El cas és que el diputat Enric Morera ha lamentat el boicot que els socialistes valencians estan fent a estos actes. Té la raó Morera —i els qui em coneixen saben que no li la solc donar—, perquè hi ha coses que han d’estar per damunt de tibantors i ser, com diu el nacionalista, “un element d’unió de tots els valencians”. Com que no vull que Carles Esteve, amic, clown, regidor socialista i company de filà, em retraga que només els critique a ells, cal dir que quan en 1988 el PSPV manava en la Generalitat i va organitzar el 750 aniversari del naixement del poble valencià, van ser els del PP els qui boicotejaren els actes. Com si foren xiquets, tu!
Però, tornem als irlandesos, ja que això del boicot ho inventaren ells. L’any 1880, llauradors, comerciants, veïns i fins i tot el carter es negaren a tractar amb Charles Cunningham Boycott, per a castigar-li la duresa amb què administrava unes terres. Per a treballar el camp, Boycott va fer dur cinquanta jornalers del nord de l’illa i quasi un miler de soldats. Les 10.000 lliures de cost total de la collita estaven molt per damunt de les 350 que valia aquell grapat de creïlles. Pel desembre, Boycott va tornar per sempre més a la seua Anglaterra natal com a primer boicotejat de la història.
I ara acabem més o menys com hem començat. Us deixe un conte cantat per irlandesos, que té lloc a Nova York. Feu clic en la imatge:
Comentaris recents