Home » Posts tagged 'política' (Page 14)
Tag Archives: política
Autollavat
Diumenge vaig anar a netejar el cotxe. L’aparque, vaig per la fitxa i pose a funcionar la màquina. Un so pressionat acompanya el sabó, a banda i banda l’aigua raja i crea una teranyina, els raspalls alacaiguts giren ara embogits i vigorosos. El robot infernal es llança contra el vehicle i el fa desaparéixer. Des de dins del cotxe pot ser divertit o angoixant, segons com t’agafe.
En este cas, jo estava fora. Un flamant BMW 320D esperava el seu torn. Més que l’automòbil en si, em va cridar l’atenció que del retrovisor de dins penjava una senyereta tallada a l’estil Penó de la Conquesta. Cadascú té les seues fixacions, què voleu que faça? El conductor em resultava familiar, quan va eixir ho vaig vore clar: era Alfred Botella, exsecretari general del Partit Comunista del País Valencià. Com ha canviat el conte, no?
Em mira, el salude, em presente i xarrem, mentre el déu Èol posa en dansa els vents del món dins del túnel de llavat. M’aclarix que no és d’Iniciativa del Poble Valencià, però sí del Projecte Obert de Ribó, em conta que va estar en un acte de Compromís a les Corts i com Glòria Marcos era absent i present alhora, lamenta la tibantor actual, per coses així degué abandonar el partit que arribà a dirigir. Acaba el rentat i acaba la conversa, “Adéu”, “Adéu, que vaja bé”. Doncs sí, que els vaja bé a Botella, Ribó, Navarro, Choví i tots els qui no ens rendim, els qui no volem un país sense política.
Sembla bon element Botella. Sí, però com que sóc així de simple i mesquí no deixe de fer voltes al difícil maridatge de sigles: PCPV amb BMW. M’imagine que, en baixar del carro marxista, se sentí suficientment alliberat per a pujar al de la Bayerische Motoren Werke. Conjectures de diumenge, no en feu cas. Cotxes, polítics… em ve al cap un comentari de Francesc Vendrell i Bayona —sí, el del PP de Catalunya— a Elies Seguí, Lluís Bertomeu —que en esta comèdia és com Virgili per a Dant— i este que us escriu.
Estàvem de visita al parlament de Catalunya, era febrer de 2006 i el tripartit de Maragall espurnejava pel xoc dels membres. En referència a això i a ERC, la sentència de Vendrell fou més o menys la següent: “Aquesta gent ha de triar entre la nació i l’Audi i, en casos així, l’elecció sol ser l’Audi”. Encertà el vatinici. Poc després ell hagué de triar entre l’escó i el model de partit que volia. Escollí el segon i la seua dimissió, juntament amb la de Piqué, fou celebrada per la Brunete mediàtica com una victòria salvífica: el PP català quedava lliure d’elements criptonacionalistes.
També semblava bon element Vendrell. Al final, com a Botella, el van centrifugar. Entre els populars catalans i els comunistes valencians mana l’ortodòxia i no els du precisament pel camí de l’èxit. Com diria Groucho, “Fins i tot un xiquet de cinc anys seria capaç d’entendre això. Porteu un xiquet de cinc anys, jo no entenc res”.
¡Podemos!
Hui despatxaré l’assumpte en un paràgraf. Estic pràcticament sense parla des de diumenge passat. Rajoy diu que tindrà d’eixe dia “un recuerdo muy español”; Zapatero que s’ha tancat la “transición deportiva”, que coent el tio! No vaig vore ni un minut del partit. En la faena pensen que tot és ressentiment, que si la selecció guanyadora fóra la valenciana fins i tot hauria tirat traques. No és això, és que cansa tanta dèria futbolera. Però, en fi, la gent està contenta i fa bromes: “Ep, dos títols més i s’acaba el nacionalisme!”. “El vostre gens”, pense jo.
Immigrants
El conseller Blasco ha manifestat la determinació del govern valencià d’aplicar als immigrants el contracte d’integració. La idea, la va llançar Rajoy en l’última campanya electoral. Blasco és un tio llarg, sap que no té competències per a l’aplicació efectiva d’una tal mesura, però s’ha situat en portada dels diaris i els informatius. En el cohesionat equip de Camps no es deu fer res sense el permís del capità. Olore que ha sigut el mateix Camps qui ha dit al seu conseller que llance el tema.
València se situa, així, com l’Espanya alternativa, aquella on el programa de Rajoy no és lletra morta sinó pura realitat. David contra Goliat; Taiwan, la petita Xina blanca de Chiang Kai-shek, plantant cara a Mao Zapatero. Som ara taiwanesos i, per tant, immigrants? No ho sé. Al remat, tots els valencians som immigrants. Alguns acaben d’arribar a esta terra de promissió, altres van vindre fa mig segle i altres en el segle XIII. Tots de fora i tots d’ací, eixa és la gràcia.
El cas és que si Blasco és llarg Camps juga a llargues. L’estratègia d’Esperanza Aguirre és suïcida: ha plantejat batalla en camp obert. A més, quan Zaplana deserta, en comptes de disparar-li les salves protocol·làries com han fet tots, ella es queixa i diu que això no pot ser, que el PP no pot perdre un franctirador així. Mal aliat, d’ací a poc Zaplana serà com el soldat desconegut: venerat per tots els exèrcits, però absent en la guerra.
Vinga, que em perd. Camps és fidel a Rajoy. Heus ací la diferència d’actituds personals i fins i tot de caràcters col·lectius. Aguirre té l’empremta de la duresa mesetària, la que conquerí Amèrica i forjà els temibles Terços de Flandes. L’ardor guerrer impera en el tarannà de la presidenta madrilenya. Dos-cents anys després del 2 de Maig de 1808, vol ser Daoíz, Velarde, el Empecinado, Riego, Lacy… A tots els guiaven nobles ideals, tots tenen carrers dedicats, però tots acabaren els seus dies tràgicament.
El nostre president, en canvi, és valencià. L’obertura a la mar, la benvolença del clima, la intensitat de la romanització i el pactisme dels nostres reis medievals ens han llegat un estil diferent. Un estil florentí. El Molt Honorable no tractarà d’emular Vicent Domènech el Palleter, ni molt menys Nelson. Tampoc voldrà ser Ferran VII, monarca d’amarga memòria per als amants de la llibertat. Crec que Camps jugarà exactament a ser Maria Cristina de Borbó-Dos Sicílies. Es casarà amb el rei, esperara que mora i, sense vessar una gota de sang, serà regent del tron popular. Un altre que se n’anirà a la Villa y Corte.
Quant al contracte d’integració i la burleta que ha fet, amb raó, tot el món sobre quines són les tradicions valencianes que cal respectar, vull aportar una sèrie d’iniciatives. En el seu saludable ímpetu neoforalista, la Generalitat hauria de ressuscitar el Centenar de la Ploma, un cos armat que defensava la Reial Senyera. En este cas, es tractaria de perseguir determinats costums d’alguns immigrants que atempten contra el mode de vida valencià. Sé que puc resultar políticament incorrecte, potser em titllaran d’intolerant, però hi ha coses que no es poden consentir i ja fa massa temps que estem deixant que passen davant dels nostres nassos.
L’ofensa no ve del Magrib, ni de Romania, ni de Sud-amèrica, ve del cor d’Europa. Perquè digueu-me si no us remou l’orgull gastronòmic nacional vore una parella de ciutadans britànics prenent un café amb llet i ensalladilla russa. I eixa mania de sopar a les set de la vesprada, quan el cos implora una orxata. Un altre delicte, habitual dels germànics, és la combinació de calcetins blancs i sandàlies. Que vaja el Centenar, calcetins fora, multa i obligació d’usar espardenyes. Els italians, incapaços de posar formatge ratllat a la pasta feta amb peix o prendre un cappuccino de vesprada, tenen la barra de demanar paella o arròs negre per a sopar. Però, home, això on s’ha vist?
El memorial de greuges no s’acaba i el meu poc trellat tampoc. Jo m’ho puc permetre, açò de tindre poc trellat. Però, i un conseller? La política d’immigració és un tema massa seriós, un govern no pot tindre el poc trellat d’usar-la banalment.
Victòria!
En el dia de hui, captiu i desarmat l’Exèrcit Apostador Contrari, han aconseguit les tropes del Gran Duc els seus penúltims objectius gastronòmics: un arròs al forn, un altre amb polp i faves i el menú degustació del restaurant Juliet. LA GUERRA… CONTINUA!
País Valencià, 20é de ventós de 2008, a quinze dies de l’Encarnació, any 301 de la derrota i aguantant.
El Bord
Què puc dir ara que no s’haja dit ja? Que em sap greu, de veritat, per Llamazares, un xicot honest que volia ser ministre i guanyar espai a l’esquerra del PSOE. Ha quedat a l’esquerra, sí, però fent el paper del zero. Sembla increïble que la mateixa coalició arribara als 21 diputats l’any 1996. Segons em conten els meus corresponsals, en una assemblea recent d’Esquerra Unida a Alacant una de les assistents recordà als reunits que “es mejor estar fuera del Ayuntamiento, porque así podremos dedicarnos a lo que realmente importa: la República, Cuba, Venezuela…”. Qui no es consola és perquè no vol.
Des d’anit, els assessors de John McCain estudien el PP valencià, no han vist una màquina de guanyar eleccions com eixa. Té igual que no hi haja transvasament, té igual el deute, té igual tot, els tios fan bac i limpia, s’emporten el deu de la darrera, en sumen deu més i li’n furten quaranta al primer que passa. Impressionant. Quant al PSPV, també fa igual l’efecte Zapatero o el desafecte a Pla, el seu sostre no els deixa alçar el cap. Estel·lar l’aparició de Joan Lerma per a explicar els resultats.
I el valencianisme? Doncs, com diuen a Xàtiva, no res i avant! A més, com París per a Ilsa i Rick en Casablanca, a nosaltres sempre ens quedarà Convergència.
El Cuento del Dumenge… que ve
Voltant per l’Alacantí en plena campanya, vaig trobar este cartell electoral:
Està en un solar de Mutxamel, localitat d’on és natural i regidor Guillermo Bernabeu, el de la foto. Bernabeu ha sigut també secretari general i vicerector de la Universitat d’Alacant. Si voleu saber-ne un poc més, cliqueu ací per a llegir l’article que li va fer José Carlos Rovira. El publicà Información el passat 14 de febrer, dia dels enamorats; el tenor va bé amb la data.
Somriu el mutxameler al costat d’un mantra de ZP: “Vivim junts, decidim junts”. Si fem un poc de memòria, recordarem que això va ser el que Rodríguez Zapatero va engaltar a Ibarretxe, quan el lehendakari presentà la Proposta d’Estatut Polític de la Comunitat d’Euskadi. Dir-ne Pla Ibarretxe simplifica la referència, però no ha de fer-nos oblidar que no parlem d’una dèria personal del de Laudio, sinó d’un projecte de la majoria absoluta dels diputats del parlament de Vitòria.
El resultat al parlament espanyol van ser 313 vots en contra, 29 a favor i 2 abstencions. En aquella ocasió l’Oscar a la Coherència va anar a parar als de Llamazares: com a partit integrant del govern basc, Ezker Batua-Berdeak donava suport a la proposta; a Madrid, tres diputats del grup IU-ICV —Isaura Navarro inclosa— votaren en contra i els dos d’Iniciativa per Catalunya se n’abstingueren. Ni sí, ni no, ni què-en-sé-jo, sinó tot el contrari.
Durant el debat de la proposta —un dels més interessants que he seguit en el parlamentarisme espanyol—, a l’aparentment angelical sentència de Zapatero (“Si vivimos juntos, juntos tenemos que decidir”), respongué el lehendakari que “Tenemos que poder decidir vivir juntos, la convivencia no se puede imponer. No hay cosa peor que alguien tenga que vivir contigo porque no le queda más remedio”. Que Perogrullo comparega a la Carrera de San Jerónimo! Potser ell revelarà l’obvietat palmària a ses senyories.
La setmana passada un amic i destacat sindicalista m’escrivia “Jordi, vota útil. Las lamentaciones sobre la injusticia de la Ley d’Hondt o del límite del 5% no evitan que gobierne la derecha de Rouco, Aznar, Camps o Rajoy. Vota a un partido de izquierdas que pueda conseguir representación en tu circunscripción electoral”. Mentre a les paperetes no hi haja un espai reservat a les observacions de l’usuari, el vot d’un militant acrític té el mateix valor que el de qui, a contracor, fa això que diuen vot útil. Útil per a què? Per a vore com he contribuït a perpetuar una visió de l’estat en què, al cap i a la fi, PP i PSOE actuen prietas las filas? Diu Rovira en el seu article que votarà segurament la llista socialista. Jo tampoc.
Eslògans
També podríem dir-ne lema, consigna, proclama, però eslògan s’ha imposat a l’hora de definir la “frase relativament breu, adoptada com a símbol o divisa d’una empresa o activitat, principalment amb fins publicitaris o propagandístics”. Degudament adaptat a la nostra normativa, el terme és considerat un anglicisme. No és del tot així. Els pares etimològics del slogan anglés són les paraules sluagh (tropa) i ghairm (crit) del gaèlic escocés. Crit de guerra, eixe és el significat primer de l’eslògan actual. Un crit de guerra escocés… resulta inevitable recordar el Braveheart que interpretà Mel Gibson, a cavall davant les hosts que arengava a lluitar contra l’opressor anglés. A Sergi, amic i company de treball, li fa una gràcia especial allò tan edificant d’“Aneu-vos-en i potser viureu, almenys durant un temps. Però digueu-me si no canviaríeu tota eixa vida per poder tornar ací i matar els nostres enemics!” Després ve que “Podran llevar-nos la vida, però no ens llevaran mai la llibertat” i finalment Wallace crida el nom gaèlic de la seua pàtria, que és també el nom d’una neboda meua: Alba.
En temps de guerra o d’especial tensió política, els eslògans estan molt marcats, se sap d’on vénen. “No passaran!” proclamaven els republicans durant la Guerra Civil. Quan finalment els franquistes passaren, concretament a Barcelona, ho digueren ben clar: “Ha llegado España”. Ara els eslògans resulten més intercanviables. Els socialistes podien haver-se presentat dient “Vota PSOE, con cabeza y corazón” i vés a saber si el seu entorn mediàtic hauria recordat la coincidència amb el dretà Partido Patriota de Guatemala. També valdria als populars dir “Vota PP, con todas tus fuerzas”. Així, amb totes les forces, com quan un ciutadà qualsevol ha menjat moltes figues de pala i s’asseu en eixa estança domèstica que sàviament anomenen excusat.
Davall de les paraules compromís, verd, valencianisme, ecologisme i esquerra, el Bloc i els partits amb què s’ha coalitzat afirmen que “Units som més”. La convergència de valencianistes, socialdemòcrates i ecologistes és celebrada com una victòria, brindem per ella! No està malament “Units som més”, però preferisc l’eslògan del Bloc Jove: “Fes un bot útil! Bota’t el bipartidisme, bota’t el centralisme”. Té més ganxo i diu més, però, en fi, per a això estan moltes vegades les joventuts dels partits polítics: mantindre viu en el discurs el que no està en l’agenda.
Ara bé, la primera plaça del top ten dels eslògans se l’emporta el d’Esquerra Republicana del País Valencià: “Esquerra. L’evolució imparable”. Això sí que és una moral digna de l’Alcoyano. Un poc més d’imaginació i humor i haurien dit “PP i PSOE, us rendiu?”. És cert que, després d’un estancament inicial, el partit de Carod-Rovira no ha parat de créixer al País Valencià. Els resultats de 2004 comportaren un augment exponencial: multiplicaven per quatre els de l’any 2000. Eixa és la cara; la creu és que estem parlant de passar del 0’13% (3.083 vots) al 0’5% (13.295 vots). Amb este ritme, es fa difícil esbrinar què arribarà abans: l’hegemonia electoral d’ERPV o el cant de la sibil·la Eritrea que anunciarà la fi del món.
Jordi Vayà, secretari d’Organització d’ERPV i amic meu, sap que faig estes reflexions des de la més profunda estima a la seua persona i consideració a la seua opció política. Sap també que, gràcies a la inclinació que tenim a burlar-se d’u mateix i saber encaixar la ironia de l’altre, els plors d’esta vall de llàgrimes vénen de tant de riure. Personalment, fa anys vaig gravar al frontispici del meu ideari polític una màxima: “L’única batalla que es perd és la que s’abandona”. Per als moments més descreguts i difícils en tinc una altra, que vaig escoltar en un tema de Kortatu: “Aunque esté todo perdido, siempre queda molestar”.
Amazing Circus
Està el personal rebolicat amb les eleccions i encara no ha començat la campanya. L’assumpte pinta disputat i interessant. Jo me’l mire amb la tranquil·litat que dóna saber que l’endemà de les eleccions seré decisiu. Així venia ahir la premsa: “Los sondeos otorgan a los nacionalistas un papel decisivo”. Enhorabona als catalans, bascos, gallecs, canaris, basconavarresos, aragonesos, andalusos, asturians, mallorquins i valencians que quan pensen en el seu país no els ve al cap el mapa amb què treballa José Antonio Maldonado.
Malgrat la importància d’eixe tercer vèrtex de la política estatal, el combat electoral està més polaritzat que mai. A la dreta, amb calçó blau fosc i la superenergia de Sarkozy-Merkel, el potent anabolitzant francogermànic,… Marianooooooooooo Rajoy! A l’esquerra, amb calçó roig suau i la pegada contudent del món de la faràndula, José Luis Rodríguez Zapaterooooooooooo!
Un dels artistes que dóna suport a Zapatero, José Luis Cuerda, ha dit en poques paraules que els del PP i els qui els voten són imbècils. Se n’ha passat. Si eixa ha de ser la línia dels de la PAZ, podien haver-se estalviat la faena de musicar un poema de Mario Benedetti en pla We are the world i haver optat directament per El rock and roll de los idiotas, que resulta més atractiu i canalla i a més és de Sabina, un dels integrants de la Plataforma.
El centre sempre està en litigi i el PP ocupa tota l’ala dreta de la pista, però, hi ha espectacle a l’esquerra del PSOE? I tant que n’hi ha, especialment en esta Bella Dorment nacional que és el País Valencià. Compromís es dispersa per a cobrir tot el mercat electoral. Esquerra Unida es presentarà amb Izquierda Republicana, partit que arribà a assumir la presidència de la República. Llàstima que no queden molts votants d’Azaña. Iniciativa del Poble Valencià ha decidit reforçar la unitat d’Esquerra Unida i, conseqüentment, se n’ha anat. Han aconseguit l’objectiu: si hi ha menys militants en Esquerra Unida, per defecció dels crítics, els qui queden resulten més units, més unívocs, més uniformes.
Isaura Navarro, quadre insígnia de la Iniciativa valenciana, i el seu partit són l’aposta del Bloc Nacionalista Valencià, juntament amb Els Verds – Esquerra Ecologista, coneguts familiarment com Els Verds d’Arnal. Després estan els altres Verds, els de la franquícia europea. Són els de Peris, no? No sé si van a soles o amb algú, disculpeu-me. Sense xarxa i a molts metres, algunes acrobàcies han sigut excitants. Llamazares paga l’adhesió de Navarro pactant amb els seus contrincants en EUPV. Havent-se coalitzat ja amb el Bloc, Navarro diu que si resulta elegida demanarà entrar al grup d’Izquierda Unida-ICV. I els d’Iniciativa per Catalunya Verds donen suport al Bloc-IPV-V EE. Impressionant.
I en una pista un poc més recòndita, Víctor Baeta, l’històric lluitador valencianista, no falla al seu públic més fidel i, després d’abandonar el Bloc, funda un nou partit. Darrere de les sigles RV-pve, hi ha República Valenciana-partit valencianista europeu. En els annals de la política valenciana quedarà que Víctor Baeta va refundar un partit nacionalista de principis del segle XX (Esquerra Valenciana) i en va fundar un altre al començament del XXI. Com s’esdevingué amb l’Esquerra Valenciana refundada, supose que esta RV-pve, eixida en part del Bloc, tornarà a la nau nodrissa i, en harmònica comunió, s’hi fondrà fins a diluir-se. No és la primera vegada que passa.
El circ és tot això i 400 euros per any, 400 arbres per minut, el 15% de l’activitat escolar en anglés, un col·legi públic d’ensenyament en català a Madrid, la publicació de les balances fiscals, Trillo com a mal menor dels populars a Alacant, la valencianitat de Fernández de la Vega, un poc de color entre tant de blanc i negre… Al final eixirem ben parats perquè, ja ho sabem, serem decisius. Llavors entonarem el famós espiritual d’acció de gràcies: Amazing Grace. Al·leluia, germans, al·leluia!
De dejunis i tortures
Les festes passades van dur cinc dinars familiars, tres sopars amb amics, dos dinars amb uns altres amics, un sopar d’empresa, un dinar de filà i alguna frugal, però insubstituïble, picadeta a la barra d’un bar. Si tinguera inspiració escriuria un relat, Els dies pantagruèlics es titularia. Després de tanta fartera, vaig decidir avançar el meu dejuni depuratiu anual. Una setmana he estat sense menjar, nodrint-me a base de sucs i un beuratge a base d’aigua mineral, llima i xarop d’auró canadenc. No patiu, l’auró canadenc no és cap animal en vies d’extinció. Anys arrere, vaig fer el primer dejuni perquè dos companyes de treball —dejunadores en aquell moment i petardíssimes sempre— em digueren que jo seria incapaç de fer el mateix. Llavors, emulant Paul Newman i la seua heroica ingesta de 50 ous durs en La llegenda de l’indomable, vaig dir “Dejunaré 10 dies”. Enguany han sigut quasi cinc quilos menys en una setmana; prompte en recuperaré uns quants, perquè l’objectiu principal és depurar-se. Si algú s’anima a fer el mateix que espere un canvi d’estació —primavera o tardor són la millor època— i llija un poc sobre dietètica; us recomane el bloc Menja sa.
En l’últim dia d’ascetisme, passava el temps afaenat a casa —perquè el temps que no dediques a menjar i l’energia que no se’n va en la digestió els has de d’entretindre d’alguna manera— quan vaig escoltar a la ràdio els resultats d’una enquesta a través d’Internet. No pare molta atenció a eixa classe d’enquestes, perquè esperonen els ja molt posicionats i en molts casos una mateixa persona pot votar més d’una vegada. En esta ocasió es preguntava als oients cibernautes si estaven a favor o en contra de la tortura. La qüestió contenia el condicionant de torturar sempre que fóra per a evitar mals majors. Només això faltava, que es tractara de torturar per pur càstig a la víctima o plaer del torturador. Em vaig espantar, el 53% de les respostes eren favorables a la tortura. La resta es repartia entre els contraris (39%) i els qui no tenien una opinió creada (8%). No s’ha de fer cas d’estes consultes, d’acord, però, tot i això, és preocupant que en este cas més de la mitat haja dit sí a la tortura. Més encara si es pensa que l’emissora que feia l’enquesta emet únicament música pop i rock; no està fora de lloc, per tant, creure que els qui respongueren devien ser joves, gent de mitjana edat potser.
La detenció a Arrasate dels presumptes etarres Igor Portu i Mattin Sarasola i la denúncia d’haver sigut torturat que ha fet el primer deuen haver suscitat el tema de l’enquesta. Probablement també són la causa dels resultats. Estic convençut que, si s’haguera fet la pregunta quan les tortures de què sentíem parlar als mitjans eren les d’Iraq, el no a la tortura hauria guanyat. Però ara els de les bombes són de ben a prop i la perspectiva canvia. Cal anar amb compte, el monopoli de la violència que té l’estat no el pot dur a deixar de ser un estat de dret. Si es passa eixa ratlla es perd la raó, la superioritat moral, la lògica democràtica. Llavors es combat l’enemic amb totes les formes de lluita, tal com fan ells. Espere que la justícia aclarisca les circumstàncies que envoltaren la detenció esmentada i desitge que no hi haja hagut tortures, tant com m’agradaria que no n’hi haguera en cap cas, tot i que la realitat sembla ser una altra. També desitge que ni l’opinió pública ni els governants caiguen en el parany de pensar que tot val contra el terrorisme. Eixe error ja s’ha comés i no va aturar la violència.
Ni que siga en sentit figurat, tampoc vull torturar-vos jo, acabe ja. Us deixe unes quantes garrotades i quants manars, per a escoltar-los feu clic ací.
Bernardino i el seu grup
Paco Ferrández Agulló, sofrit company de despatx meu i, per això mateix, bon amic, em contà que havia trobat, enmig d’alguns trastos vells dels seus pares, “Un single per la independència del País Valencià”. Després va dir una cosa encara més bonica: “El vols?”. Deveu imaginar la meua resposta i l’expectació que m’imbuí la troballa. Quin disc seria? Aquell que il·lustrà Antoni Miró, el de La Muixeranga en una cara i Darrer Diumenge d’Octubre en l’altra? Potser, però el que sona, a 45 rpm, en eixe senzill és molt nacionalista, però no ben bé “per la independència del País Valencià”. Quin misteri, com frisava qui us escriu! I quan Paco em donà la placa jo em quedí bocabadat:
Ací els teniu, identificats en plena transició amb un grup de la URV, l’ou d’on va eixir Unió Valenciana, i amb una normativa ortogràfica que, si no és la del Puig, deu ser la del Calvari. Bernardino i el seu grup, què t’ha paregut, morrut? Em vaig preocupar per Paco. És tècnic i professor d’universitat amb grau de doctor i tot; a més del seu vernacle il·licità, acurat pel grau superior de la Junta, parla anglés i un poc de rus; és dels qui juguen en borsa i ha treballat al Secretariat de Promoció del Valencià. Un xicot intel·ligent i cultivat, amb rodatge suficient per a anunciar-me la descoberta musical amb una descripció diferent. Sí, em vaig preocupar per ell i, en el meu vernacle alcoià llavat a la pedra, vaig pensar “Este Paco no s’antera”.
Uns quants minuts després, em vaig preocupar per mi. M’envaí la sensació que els qui no s’anterem som nosaltres, els de “la independència del País Valencià”. Analitzem el tema a partir d’un axioma: Paco és una persona normal. No està, com diríem parafrasejant Lluís Llach, malalt d’amor pel seu país. Tampoc en renega, és tan valencià com espanyol. Podem deduir, per tant, que quan una persona normal veu un grapat de gent al carrer amb pancartes i senyeres —siga quin siga el seu repertori cromàtic— pensa que volen la independència, la qual cosa és honestament certa en alguns casos i radicalment falsa en d’altres.
L’oficialitat de la senyera coronada i l’assumpció cofoia que han fet d’este símbol els dos grans partits estatals no li han restat vigor reivindicatiu. El mateix vigor que, per a bona part del nostre poble, manté la senyera nua. Que una de les dos banderes onege als ajuntaments li conferix una innegable preeminència, però tant un penó com l’altre són igualment valencians. L’aversió amb què el valencianisme fusterià ha mirat, i continua mirant en molts casos, la senyera amb franja blava és un error greu i una falta de respecte a la història col·lectiva, quasi tan gran com la criminalització que la dreta valenciana —amb l’anuència de l’esquerra en què esteu pensant— va fer de la senyera sense blau.
Més que un exercici, us propose un volantí de política comparada. L’actual bandera d’Irlanda fou ideada, cap a mitat del segle XIX, pels nacionalistes de Young Ireland, un grup creat, entre d’altres, pel protestant Thomas Davis, autor de l’emblemàtica cançó rebel A Nation Once Again. Doncs bé, els colors d’Éire són el verd dels catòlics, el taronja dels protestants i el blanc, que representa la pau i la unitat entre els uns i els altres. No ens aniria gens malament adonar-nos que la senyera coronada té les quatre barres dels “catalanistes” i la franja blava dels “blaveros” i començar a cantar tots junts, per exemple, la Cançó de Lluita.
Boira sobre el pla
Un amic em demanà, el passat 20 d’octubre, que escriguera sobre Joan Ignasi Pla. A vore què dius que no s’haja dit ja; em va vindre al cap Lope de Vega escrivint “Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tanto aprieto”. Com que, a diferència del poeta, prosista i dramaturg castellà, u no és ni fènix ni gafarró dels enginys, ampraré la reflexió magistral que Josep Vicent Boira va fer ahir en La Vanguardia. Supose que agraireu que tinga un calat més profund que el de l’afer Pla. Feu clic en la imatge:
Una anàlisi encertada, veritat? I ja que el cos d’esta entrada l’he pres de Boira, el peu li’l furtaré a Lope. En el cant primer de l’obra Fiestas de Denia —on Pla deu haver-ne fet unes quantes, perquè hi passa els estius— podem llegir estos versos:
“Madrid lloró vuestra fatal partida
a quien también debéis vuestra crianza;
fue el llanto general, faltó su vida,
faltó su luz, su gloria y su esperanza”
Qualsevol paregut amb l’exsecretari general del PSPV és pura coincidència.
Comentaris recents