Home » Posts tagged 'política' (Page 4)
Tag Archives: política
Non possumus
El llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).
Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.
La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.
Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.
Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?
Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.
Saor Alba
Escòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.
Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.
En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.
A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.
Call of Duty PSPV: the Neverending Battle.
De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”
Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.
El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.
Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.
Lizondo Reloaded
Una setmana després de les eleccions al Parlament Europeu, si voleu una anàlisi documentada i la lògica deducció del que estos comicis han suposat per al valencianisme polític, llegiu l’opinió de l’amic Juli Martínez en el diari digital La veu del País Valencià. Si preferiu l’epifenomen, el serrell anecdòtic i calor per inducció, ací esteu bé.
El dijous 22 de maig, el lluent González Pons, discret número 2 de la candidatura del PP, afirmava que té l’esperit de González Lizondo, que ara duria ell la taronja d’aquell a Brussel·les i que vol a València mucho, mucho, más que la trucha al trucho. Per a rematar el flashback com cal, advertia al personal sobre el perill pancatalanista que pretén anorrear el fèrtil verger valencià.
Bé, per a entendre què ha significat l’anticatalanisme en la política nostra, torne a recomanar Noves glòries a Espanya, un llibre que tots els valencians hauríem de tindre a casa per l’encert conceptual i formal que ens oferix i perquè, si no el llegim, correm el risc de trobar Vicent Flor (autor) i Vicent Olmos (editor) fent una presentació de l’obra al desllunat de la finca, amb l’aquiescència, o no, del veí del primer.
Avorrix ja això de l’anticatalanisme i, sobretot, no crec que siga efectiu per a captar o mantindre vots. El secessionisme lingüístic, el blaverisme polític, l’innocu regionalisme ja estan amortitzats. Unió Valenciana no es presenta a eleccions i l’últim intent de ressuscitar la bèstia (la Coalició Valenciana de Sentandreu) fracassà estrepitosament. Alberto Fabra pot acusar a Ximo Puig de català i catalanista, però si la gent no els vota no serà per això.
Coincidir amb l’amic Lluís Grau ha sigut la segona major alegria d’esta campanya, la primera és tindre un eurodiputat. Vam parlar un poc de tot i els dos vam convindre que el PP d’ara cada vegada recorda més al PSOE de fa vint anys. Els uns recorren al perill català com els altres recorrien al no-res cultural, la pèrdua de tot el que s’havia aconseguit. Vint anys han passat i ni una cosa ni l’altra.
L’única diferència del previsible canvi de cicle és que en 1995 sabíem que la següent parada era un pacte Zaplana-Lizondo. Ara no albirem la gamma cromàtica de l’hipotètic Consell postpopular. Amb este horitzó, possibilitar el relleu és una obligació democràtica; quedar-se fora del govern potser resultarà més operatiu i intel·ligent.
Demà votaré Primavera Europea
Tot just inciada la campanya electoral que ahir va acabar, la bella, l’elxana, l’actriu, la institutriu Sandra Montserrat m’enviava la foto que hi ha a l’esquerra. Assetjats pel temps i les conteses, resistim Enric Nomdedéu, Teresa García, el que queda d’Empar Piquer i jo mateix. Han passat cinc anys des de les últimes eleccions europees, però els nostres somriures continuen en cartell perquè no hem perdut la raó, perquè tenim la mateixa voluntat de fer sentir la veu d’este tros d’Europa anomenat País Valencià.
Hem viscut cinc anys històrics, deixeu-me fer memòria. En cinc anys el valencianisme ha sigut generós i intel·ligent, tant com calia per a impulsar Compromís, la coalició que a hores d’ara més creix i més il·lusiona la ciutadania valenciana. Gràcies a això, el nacionalisme valencià, que sempre ha sigut d’esquerres, ha passat de l’extraparlamentarisme a ser la tercera força en les Corts Valencianes, de ser cosa de comarques i de Castelló a ser, també, la tercera força en l’Ajuntament de València. I en acabar de València vam entrar tots a Madrid, cinc milions de valencians tenim qui ens defense allí. Acabarem ja la rima: gran diputat Baldoví.
Han sigut cinc anys terribles i encara en queden més, però la resignació és derrota i… que se la queden ells: els del PP, els del PSOE i els altres que no diré. Hi ha una altra política, altres maneres de fer. Ni Cañete, ni Valenciano ens trauran d’este femer, no miren per esta terra, no els importa, què hi farem? Jo demà faré una cosa: votaré. Votaré Primavera Europea i a l’amic que va el primer, de cognoms Sebastià i Talavera i de nom el més potent. Posem un Jordi a Europa, un Jordi per les persones, els pobles, la justícia, els hòmens, les dones, la bona gent.
La dona del cèsar
El cor de Publi Clodi Pulcre bategava accelerat per Pompeia, esposa de Juli Cèsar. Com que les festes de la Bona Deessa estaven vetades als homes, l’amor, que tant enlluerna com espenta, el féu disfressar-se de sonadora de lira per a poder, així, estar a prop de la seua estimada. El van descobrir, jutjar i condemnar. L’enuig de Cèsar, però, va anar més enllà del pretendent, acabaria reprenent Pompeia. En sorprendre’s la innocent pel cesari bonegó, el marit va argumentar: “Que la dona del cèsar siga honesta no és suficient; també ho ha de paréixer”.
Sense saber del cert què és el que ha passat, a Alcoi, en l’afer Zamorano, la moguda de contractacions municipals al bufet de la regidora de Règim Jurídic m’ha recordat la feta romana. Potser tot cau dins de la legalitat, però està lleig encarregar una faena pública a l’empresa privada on treballes, perquè els representants de la ciutadania, com la dona del cèsar, no només han de ser honrats, també ho han de paréixer.
En Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo, Lucía Etxebarria exposa els que, segons ella, són els pilars de la sistèmica corrupció espanyola: l’herència nord-africana (per allò del regateig i els intermediaris), la moral catòlica (tot queda redimit al confessionari) i el pes de la pròpia comunitat (pensa primer en els teus, els altres ho fan). En contraposició, l’escriptora defensa la moral protestant (sense sagrament, els pecats romanen). Afirma que als països on impera esta conducta, un empresari mai s’alegrarà, com a professional, de vore un amic convertit en alcalde o ministre. Sap que, encara que presente l’oferta més econòmica, l’amic alcalde o ministre no comptarà mai amb els serveis de la seua empresa. Per què? Perquè no només ha de ser honest, també ha de paréixer-ho.
Malgrat el meu catolicisme poc militant, crec que ens aniria bé un poc d’eixa moral protestant. Recomane el llibre d’Etxebarria. Fa memòria de totes les corrupteles, corruptes i corruptors, inclosos els de sang blava. Per tant i desgraciadament, el País Valencià hi és una referència constant. També parla de mi. Diu que sóc “un cuarentón muy salao”, però no busqueu este judici de fet en el vostre exemplar. És la dedicatòria que em signa l’autora. Gràcies, Virgínia, de nou, pel regal que em vas fer.
Mesquinesa
Luxúria, golafreria, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els set pecats capitals. A l’altre costat de la balança hi ha les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Els uns i les altres no són esmentats en la Bíblia, són cosa del primer cristianisme. El papa Gregori el Gran en va fixar el nombre i des d’aleshores i abans pugnen per governar l’esperit i les obres d’homes i dones. És el mal (els pecats) més fort que el bé (les virtuts)? No, més fort no; més ràpid, més fàcil, més seductor. Açò últim tampoc ho diu la Bíblia, ho diu concretament Yoda, que per a alguns amics meus —tan ateus com cinèfils— és una espècie de sant pare del cel·luloide. Té raó el mestre jedi, en són molts els que seduïts pel costat fosc proven d’arribar ràpidament i fàcil al lloc que en secret anhelen.
Als pecats gregorians afig jo la desmemòria i la ingratitud clàssiques i el més modern postureo, la intenció indigna d’aparençar. Combinats els tres, donen lloc a la mesquinesa, que és, segons l’etimologia i el bon criteri, pobresa moral i de l’intel·lecte. El somriure conjuntural per on regalla la mala bava estructural, vistosos estampats per a tapar tristes grisors, parlar foradat, rictus incòmodes, posats de grans gestors de la cosa pública, ministrets d’un regne pudent d’harpies llepones i faunes estiracordetes.
Roja a Fabra, blanca a Barcina.
El PSOE ja té candidatura per al Parlament Europeu, el PP no. Hui Elena Valenciano, cap de llista socialista, ha acusat els populars de covards, sosté que cap d’ells està disposat a donar la cara per Rajoy. També ha dit que les eleccions europees han de ser “el principio del fin de la derecha”. Així, sense sigles, la dreta en general. Supose que deu ser per la dimensió continental dels comicis. A grans horitzons, grans reptes: cal acabar amb la UMP francesa, la CDU alemanya, la Fine Gael irlandesa, el Partido Social Democrata de Portugal, la Platforma Obywatelska polonesa, el Kansallinen Kokoomus finlandés, els Moderaterna suecs… Això per no parlar de l’extrema dreta, encarnada per partits com el Front National francés, que deu bona part de la seua consolidació a François Mitterrand (1916-1996), president socialista entre 1981 i 1995.
Oïda la senyora Valenciano, haurem de convindre que la Unión del Pueblo Navarro és un partit d’inspiració marxista, directament trotskista o vés a saber si mig maoista. Mireu, jo no sóc precisament democristià, però cada vegada estic més en el plantejament de sant Jaume: “Si no es demostra amb obres, la fe és morta” (Jm 2,17). I és que, ja ho sabeu, els socialistes han donat carta blanca a Yolanda Barcina per a continuar governant Navarra, a pesar de la corrupció i en contra del desig general de la població i dels seus propis militants. Tot això coincidia en el temps amb l’elecció, en primàries obertes, de Ximo Puig com a candidat del PSPV a presidir la Generalitat Valenciana i amb una manifestació per a traure targeta roja a Fabra, convocada també pels socialistes valencians. Fou tot la setmana passada i Elena Valenciano va proclamar que, des de Morella, Puig iniciava “la reconquista de la Comunidad Valenciana para la izquierda”. Així, sense sigles, l’esquerra en general. Doncs això, aneu amb compte, no siga que, pensant que voteu esquerres, només estigueu votant PSOE.
La Rebentaplenaris, les Femen.
Paquita la Rebentaplenaris va entrar a l’Olimp de la reacció valenciana per l’afició que li valgué l’àlies: rebentar a crits, insults i improperis els plens de l’Ajuntament de València i altres reunions obertes i democràtiques. Els qui la recorden i veneren li reconeixen mèrits com escridassar el president Lerma acusant-lo de “catalaniste”, la qual cosa, a més de la lògica violència verbal, constata una greu distorsió a l’hora d’interpretar la realitat. Les xiques de Femen, tan distants de la Rebentaplenaris en temps i pretensions, compartixen amb l’heroïna blavera les formes. Quan es tracta de violentar l’adversari tant fa llançar-li ous com ensenyar els pits pintats.
Dit açò, vull deixar clar que Rouco Varela em genera aversió. Per a mi, monsenyor és l’Església que no vull, la del xocolate amb pastes i beates i el nihil obstat al final de l’edició. Em sembla eixit directament d’una d’aquelles fotos on hi ha bisbes fent la salutació feixista. Tampoc m’agrada gens el projecte de llei amb què el PP vol retallar la llibertat de les dones per a avortar. Tot i això, no diria mai que l’avortament és sagrat, no perquè m’ofenga l’ús d’un adjectiu denotadament religiós, sinó perquè trobe certa frivolitat en la consigna. L’avortament és un dret, sí, però crec que totes les dones que l’han exercit haurien preferit no vore’s en situació de prendre una decisió tan dolorosa. Sagrades són la sesta, la cervesa del divendres, la paella del 9 d’Octubre, algunes postes de sol… però l’avortament no.
A més, vista la performance Femen del dia 2, convindrem que si l’alcalde de Valladolid és un porc per dir allò dels morrets de Leire Pajín, estes xiques també ho són. No està bé llançar bragues tacades de sang menstrual a ningú, això és una porcada. Veig més intel·ligent i correcta la inscripció que desenes de dones han fet del seu cos en alguns registres de la propietat. És més intel·ligent perquè la paradoxa mou al debat, a concloure que cadascú és amo o ama de la carn i els ossos amb què naix, creix i es reproduïx. És més correcta perquè no pretén ofendre ningú.
En fi, les causes justes compten amb defensores i defensors, però sovint també els toca patir-ne unes quantes, i uns quants.
M’han tancat el Café de la República
No sóc client de tots els dies, potser dos o tres per setmana. M’agrada anar al Café després de treballar. Darrere de la barra està Barril, el xic que porta el local. Joan ha aconseguit crear un ambient agradable, reconfortant, té bon tema de conversa, et fa riure, somriure, pensar. El Café és un espai guaridor, sempre n’ixes millor que has entrat.
Hui deu haver-se invertit la línia del temps perquè m’ha semblat viure una època que no he conegut. Esta mateixa nit, quan he arribat al Café, m’esperaven a la porta dos agents de la Brigada, tres llepaciris, dos espietes i un jefe de centuria. En vore’m s’han alegrat perquè s’alegren de fotre’m i un dels de la Brigada m’ha dit: “Esto está cerrao pa ti. Si quieres tomar algo, vete a La Linterna. Venga, rapidito y circulando”.
Ja poden estar contents, m’han fotut bé. Per manament ministerial, m’han tancat el Café de la República i tota Catalunya Ràdio. Els del Café no som gent de got i navaixa, per això vull demanar disculpes pel to groller que ara utilitzaré. La puta mare franquista que els ha parit a tots pot estar ben orgullosa d’ells. Ella va haver d’empassar-se que el personal escoltara de nit La Pirenaica; a estos, la democràcia els ha servit per a prohibir unes emissions que escoltàvem quatre gats.
Sí, no s’ha sondejat mai quanta gent seguim Catalunya Ràdio al País Valencià, però no devem ser més d’uns pocs milers. Ara bé, estic segur de dos coses al sud i nord de la Sénia. La primera és que ací en som moltíssims més que els vots que creuen haver guanyat amb esta extorsió. La segona és que hui, a Catalunya, hi ha més independentistes.
Així les coses… Visca Catalunya Ràdio! Visca Catalunya lliure!
Comentaris recents