Els meus morts
Ara que la tardor ja exercix, en estos dies que a poc a poc són sobretot nit, pobles antics com els celtes veren el moment de l’any en què els morts tornaven al món dels vius. D’ells arranca allò que anomenem Halloween, una festa nascuda pagana a Irlanda i duta, ja cristianitzada, als Estats Units. Després, el cine i l’hegemonia ianqui l’han feta arribar a discoteques, parcs d’atraccions i escoles. Esperem que, en fer-se grans, els xiquets no vulguen tindre també el dia d’acció de gràcies, amb oració, bandera i titot trinxat. Si finalment això ocorre, potser l’alcaldessa que tindrà Alcoi dirà que nosaltres ho celebràvem abans que s’inventara el màrqueting i que el quadre d’Antoni Gisbert, Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica, ho prova. No s’hi valdrà, sabem que va ser l’encàrrec d’un potentat cubà al pintor.
Les tradicions ací són unes altres: dolços, visita als cementeris o la representació del primer acte d’El Tenorio que fa la filà Gusmans. Sembla que se’ls resistix un passatge en què s’ordena “¡Bebamos!” i no fan més que repetir-lo. Molts hem sentit parlar als avis —sobretot a les àvies— de les animetes i això, per a un micorro, resultava inquietant, però al mateix temps màgic. El diminitiu les feia amables, com les animetes d’una rondalla d’Enric Valor, que filen, cusen i broden perquè Marieta es case amb el cavaller Muntalt. Pensar que les ànimes dels morts contribuïxen a la felicitat dels vius resulta simpàtic. L’estètica del Halloween, en canvi, és tètrica. Em poden fer gràcia els vestits de bruixa o esquelet; al cap i a la fi hi ha bruixes i bruixots als contes i pel carrer i esquelets en la processó del Corpus de València i, cada Dijous Sant, en la Dansa de la Mort de Verges. Les disfresses de zombie, les trobe repulsives.
.jpg){kind=link}
Procure pensar en els que se n’han anat com ho fan aquells versos que diuen
“Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.
Són de Salvador Espriu i Raimon els canta magníficament.
Mea culpa
Hui mateix he parlat amb un amic sobre l’etern tema de la culpabilitat. Són tants anys en què ens hem donat mútuament la raó en qüestions polítiques, lingüístiques i laborals que hem hagut de passar a la moral, per a continuar tenint tema. I n’hem trobat, perquè ell —tot i ser de dretes o justament per això— és un ateu inflamat i jo —tot i ser anarcoconvergent— crec en Déu o almenys no hi vull deixar de creure.
L’amic em diu que això de la culpabilitat és un llast, que ens n’hen de deslliurar, que… bé, és molt vehement en les seues conviccions. Jo pense que sense el sentiment de culpa no hauríem arribat a la Lluna ni descobert la penicil·lina. Paradoxalment, el pes de la culpa dóna ales a la nostra societat judeocristiana, ens fa avançar. De la culpa per destrossar el medi nasqué la consciència ecològica, la culpa WASP per l’esclavisme farà a Obama president, la culpa per un Canal 9 penós impulsà un Punt 2 digne… Ho veieu?
Com que estos dos paràgrafs ja comencen a fer-me sentir culpable, us compensaré amb una recomanació. El pròxim dimarts, 28 d’octubre, a les huit de la vesprada podreu vore, al paranimf de la Universitat d’Alacant, Tape, una obra que explora, entre altres ombres de la condició humana, el sentiment de culpabilitat i com, de vegades, el victimari sofrix més que la suposada víctima.
Pecats de joventut, addiccions madures, recances antigues, expiacions innecessàries i només tres personatges damunt de l’escenari. Ja em direu què us sembla, culpables.
La generació del 98
El 9 d’Octubre de fa deu anys, una colla nombrosa i festiva de joves s’aixoplugà sota les sigles JV, per a participar en la processó cívica de la senyera. Dic nombrosa perquè n’érem més de dos-cents, una plèiade de valencianistes, més il·lusionada pel que ens unia que agrejada pel que ens diferenciava. Un dels que no estava allà, perquè dorm com l’algeps i sembla que du dotze hores endarrerit el rellotge, va seguir l’acte per televisió. Cregué que encara somiava quan contemplà el miracle retransmés per Canal 9: la Reial Senyera descendia pel balcó de l’ajuntament, acompanyada pels acords de la Muixeranga. Autèntica màgia sonorovisual, una metàfora de l’esperit jotaver: el millor de dos simbologies, absurdament enfrontades, s’acoblava perfectament.
Però la màgia té truc i molts miracles explicació racional. En aquell temps, un dels capitans de la Joventut Valencianista era veí d’Eliseu Climent. Un veí qualsevol et deixa el martell o un poc de sal, però el 9 d’Octubre Eliseu Climent et deixa els dolçainers que tocaran en la manifestació de la vesprada, la dels catalanistes! Quin detall del de Llombai, no? I quina època de bones intencions aquella. Ara hi ha més verí, perquè veges tu si no l’heroïcitat dels d’Esquerra Republicana, amb la performance de la bandera estelada. Quants catalans més hi ha a València des de l’espectacle? Els que acaben d’arribar en l’últim Euromed de Barcelona. I l’espanyolisme? Doncs jo crec que, si no ha sumat simpaties, ha reforçat conviccions.
Això entre la gent educada, perquè quan es tracta dels aprenents de Flechas y Pelayos la reacció és tota una altra. Pregunteu, si no, en el Bloc, que la matinada de dilluns fou l’objectiu dels violents. I no és la primera vegada que passa; una pedrada a la finestra o al cap d’una regidora, una bombeta casolana, pintades amenaçants… un remake pudent de l’època de la transició, al qual l’autoritat competent hauria de parar més atenció, no siga que hàgem de lamentar desgràcies majors. Bròfecs d’un costat i de l’altre, gent que només fa de comparsa en el nostre país, han crispat enguany la celebració del 9 d’Octubre. Que torne l’esperit d’aquella generació del 1998, per favor!
Places i carrers
A Alacant pots trobar carrers amb noms tan peculiars com el del Poliol, del Llobarro o de l’Ovelleta. Tenen gràcia, veritat? N’hi ha d’altres que no me’n fan gens: Batalla del Ebro, General Millán Astray, Sargentos Provisionales, Comandante Franco, División Azul… En són una setantena, fins i tot hi ha un barri de José Antonio. Desgraciadament per als ciutadans i la credibilitat democràtica de la dreta espanyola, el govern municipal no té intenció d’eliminar eixos noms. Per què no ho fan, per què? Tan bé com podrien quedar per no res.
En una plaça que també ha canviat moltes vegades de nom fins a dir-se actualment dels Estels, va ser ferit mortalment Miquel Grau, quan enganxava cartells al·lusius al 9 d’Octubre. Això va passar fa 31 anys. En tot eixe temps la ciutat ha crescut molt, però lamentablement no ha trobat un sol carrer per a aquell jove, mort per reivindicar un anhel legítim: allò del País Valencià i l’autonomia.
Propose a la nova alcaldessa d’Alacant que el carrer 30 de Març —data de la victòria franquista— s’anomene carrer Miquel Grau. Seria un gest inusual, liberal i desacomplexat, molt propi del vent fresc que ara bufa en l’alcaldia. Com que no crec que açò arribe a la senyora Sonia Castedo ni a la resta de membres de la corporació municipal, la cançó d’Al Tall continua sent el millor homenatge a la seua memòria.
L’ambició d’Alarte
No he pogut seguir com cal el congrés del PSPV. Tampoc tinc temps per a tots els articles previs i posteriors al conclave, tret dels que diligentment m’envia el meu amic Guillem Bertomeu, jove i descreguda promesa de la politologia valenciana. Abans que res, és just aplaudir la decisió de mantenir el País Valencià en la seua denominació. El mimetisme amb el PP que haguera comportat el pas de PSPV a PSCV hauria descoratjat els militants més valencianistes i espantat els qui voten socialista per ser el mal menor. Que algú canvie del PP al PSOE perquè els últims es diguen “de la Comunitat Valenciana” ho veig més difícil.
Amb tot, el nou secretari general i la seua executiva sí que són els preferits dels qui plantejaren el canvi de nom. Ferraz ha guanyat. El sector del PSPV definit per Canal 9 com “més d’esquerres i nacionalista” se n’ha anat al llit amb el cul calent. A José Blanco només li va faltar dir “Y usted, señor Puig, me va a acompañar ahora mismo a Jefatura”. La mala mar de González enfonsà a Lerma, però la bonança de Zapatero no unflà les veles de Pla. Potser convé un discurs més propi o vés a saber si n’hi haurà prou amb un líder clar. Fins i tot pot passar que Jorge Alarte vulga fer de Ximo Puig. Per cert, com es fa de Ximo Puig, secretari general del PSPV? Potser ho sabrem algun dia.
Entre les reaccions a l’elecció d’Alarte que he escoltat, destaca la de José Joaquín Ripoll: no li va trobar major falta que la de “no ser alicantino, de la ciudad o de la provincia”. Tampoc Camps és precisament de Dénia o Algorfa. La veritat és que Alacant ha sigut el primer objectiu que s’ha marcat el nou cap del PSPV: cal guanyar l’alcaldia. També apunta a la majoria absoluta a Elx, ambició no li’n falta. Si aconseguix el que vol, probablement Ripoll li perdone el pecat original i nefand de no-alacantinitat.
Comentaris recents