Home » 2008 (Page 3)
Yearly Archives: 2008
Desde la histórica altura
Supose que em vaig apuntar als scouts del meu col·legi poc després de deixar de jugar amb els clicks de Playmobil. Entre reunions setmanals, acampades i campaments, als scouts vaig conéixer millor les muntanyes de la meua comarca i vaig aprendre a fer nucs estranys i a cantar cançons estranyes. Algunes m’han servit de molt en esta vida: Darrer Diumenge d’Octubre, L’estaca, La gallineta, Al vent, Ítaca, Si arribeu…
I és que teníem uns monitors molt nacionalistes, el grup se’n va eixir de Scouts de España i tot. Qui necessita el ceptre dels Borbó quan compta amb el bàcul de sant Pere? Ho dic perquè el meu col·legi era religiós. Sempre hi havia en la comunitat algun cura rojo que, indefectiblement, acabava vinculant-se al grup escolta. La cabra tira al monte, encara que estiga tonsurada. Així, podies estar cantant Alabaré a mi Señor i tot seguit Versos Sencillos; que encertat allò de:
Yo sé de un pesar profundo
entre las penas sin nombres:
¡La esclavitud de los hombres
es la gran pena del mundo!
Era previsible que aprenguera també un tema titulat Hasta siempre, comandante. Jo a penes sabia que el comandant està per damunt del tinent i el capità i per davall del coronel i el general, perquè el joc d’aquella època era el Stratego i el contrincant habitual el meu germà, qui, malgrat els anys, continua guanyant-me quasi totes les batalles. És que ell és més intel·ligent, ho diu fins i tot ma mare!
El comandant a qui alguns cantàvem sense saber qui era hauria complit 80 anys el dissabte passat, si no l’hagueren mort a Bolívia el 9 d’octubre de 1967. “No imagino un Che de 80 años”, diu un dels artistes que l’han homenatjat. Amb una mort en combat, naix el mite del jove idealista i revolucionari. L’última foto del Che, mort sobre una llitera però amb els ulls oberts, evoca la víctima gloriosa d’un imperi assassí i em recorda —no puc evitar-ho— a Jesucrist.
No era un sant el xic. Del Che, també se n’han dit coses molt lletges, però la seua imatge heroica creix i servix a les més diverses causes justes. Com a icona d’este món modern o postmodern, també ha patit la persecució d’un altre imperi: el de la vacuïtat i el marxandatge, posats en comptes de conviccions. Per això, crec que serà millor que siga el Che mateix qui acabe esta entrada. Si voleu escoltar la veu d’aquell argentí i cubà, feu clic en el click:
Deutschland über alles
El govern de les Illes Balears va demanar a Air Berlin que incloguera el català entre les llengües amb què informa els seus passatgers. A través de la revista que distribuïx en els seus vols, la companyia va contestar amb un editorial del director, Joachim Hunold, i una vinyeta humorística. La llengua de Ramon Llull no travessarà els núvols germànics fins a arribar al cel clar i lluminós de Palma.
No em servix l’excusa de la reducció de costos perquè, tot i que seria fantàstic que el personal de vol parlara també català, amb una comunitat lingüística tan acostumada al puteig com la nostra, ens acontentaríem amb una gravació que donara la benvinguda, explicara allò de les emergències i, en arribar a la destinació, s’acomiadara amb un “Gràcies per haver escollit Air Berlin”. Si a més, entre que para l’avió i en baixes, posaren de fil musical La Balanguera, en versió Chenoa per la infantesa que s’enfila, o El pi de Formentor, en versió Bonet per la vellúria qui se’n va, encara s’endurien el premi a la mallorquinitat.
Si és que costa tan poc quedar bé: quatre frases enllaunades, dos cançonetes i ja tens els almogàvers aquietats. Però no, Hunold ha preferit quedar malament i, a més, opinar sobre ordenació territorial i política lingüística a l’estat espanyol. Home, Joachim, que la gent va de vacances i no a un congrés de la FAES! La indignació nostrada ha pres moltes formes, entre les quals hi ha una campanya de queixes a la direcció d’Air Berlin. Felicite Criteri, entitat impulsora de la iniciativa. Per cert, un dels queixosos he sigut jo.
A qui no es pot felicitar és Joan Puig, exdiputat d’ERC al parlament espanyol. A tall d’ofensa a l’aerolínia, ha col·locat en el seu bloc un logotip modificat d’Air Berlin que ens anima a difondre. I com l’ha modificat? Doncs afegint una esvàstica a la imatge. Potser la gràcia no li eixirà debades, perquè a Alemanya ningú pren de broma que el titllen de nazi. Si hi ha demanda als tribunals, espere que condemnem Puig, però per falta d’originalitat. Quina creu per als alemanys del segle XXI, algun capitost de casa pixa fora de test i sempre hi ha algú per a recordar-te què va fer el Vater o el Großvater entre 1939 i 1945. Prou de tòpics, per favor, als catalans tampoc els agrada que els consideren antipàtics, insolidaris o gasius, no?
La caverna hispànica no s’ha quedat curta i ha reaccionat a Puig com Puig mateix, és a dir, amb desmesura i barbaritat. Que si hi ha massa poder en mans de les autonomies, que si és cert, com diu Hunold, que l’espanyol està desapareixent en alguns pobles, que si molts pares no poden escolaritzar els seus fills en la llengua que volen… I tenen en part la raó: més de 90.000 xiquets valencians no podran cursar els seus estudis en valencià. Però això no té res a vore amb Alemanya, té a vore amb la Conselleria d’Educació.
Auf Wiedersehen / Adéu
Abraham i Samuel
Despús-demà, dijous 22 de maig, a les 20.30 h, el Teatre Principal d’Alacant acollirà la representació de l’obra Abraham i Samuel. Els alumnes de la Universitat d’Alacant podran obtindre fins a un 50% de descompte, per a gaudir d’esta història en què, de manera còmica, s’exposen qüestions de fe i raons de classe.
Que no m’esperen en la representació, ja la vaig vore el passat febrer a Alcoi. Els espectacles, ja se sap, van primer a les grans urbs i després a les ciutats mitjanes. No hi aniré, però us la recomane. M’agraden estes obres en què només dos personatges omplen l’escena durant quasi hora i mitja; són com la genial pel·li de Mankiewicz Sleuth, amb Laurence Olivier i Michael Caine. En este cas, a més, el transvestisme d’Abraham recorda la disfressa amb què Milo Tindle es venja d’Andrew Wyke.
Amb esta obra en la programació del Principal, potser els seus responsables han volgut celebrar el 60é aniversari de l’estat d’Israel. Vés a saber, com en una dita que m’ensenyà el meu avi, “Tot pot ser, va dir Caliu”. Tot pot ser, sí, però tal com programa el Principal d’Alacant, més que celebrar la gesta de Ben Gurion, l’efecte és recordar-nos que això de viure en valencià a Alacant és, de vegades, com estar en un gueto cultural.
Quina vergonya! Abraham i Samuel és l’única producció en valencià que pujarà a l’escenari del Principal. I això després d’haver mogut queixes, recollit signatures, enviat cartes al periòdic… Ja cansa tant d’esforç per a aconseguir un mínim no de normalitat, sinó de respecte. “Pon algo en valenciano y si quieren más que se vayan al Arniches” deu haver dit algú. Caiguen sobre ell tots els tàvecs de la quarta plaga i vosaltres estigueu tranquils, anem pel bon camí en esta travessia del desert.
Virosque
Las rías gallegas era un restaurant d’estètica clàssica, amb les parets cobertes per un estampat de flors i per tires de fusta envernissada d’un color mat que s’hi intercalaven, taules rodones de fusta i sofàs entapissats amb braços de fusta polida. El preu del cobert vorejava les dotze mil pessetes. Tenia dues zones reservades […] Júlia Aleixandre féu que l’empresari José Luis Pérez, president d’una Cambra de Comerç que aquell dia celebrava eleccions, l’esperara.
José Luis Pérez tenia seixanta-dos anys, però n’aparentava més. La seua cara, ullerosa i de pell citrina, lluïa unes petites berrugues al voltant dels ulls, i els pèls de les patilles li envaïen part de les orelles. Tot i que sempre usava vestit i corbata, la vestimenta remetia a un home que descuidava l’aspecte. El fet de ser gros afegia més neglicència a la seua alçada, no gaire més d’un metre setanta.
Així comença el capítol 3 de Societat Limitada, que el seu autor, Ferran Torrent, inicia amb una advertència: “Encara que semblen reals, els personatges d’aquesta novel·la són de ficció”. Massa bé sabia Torrent, quan l’escrivia, que el lector avesat al quefer públic d’este país posaria a la ficció cares de gent que paga impostos i acostuma, o acostumava, a eixir en les pàgines de política dels nostres diaris.
La novel·la tingué molt d’èxit i, tal com ens contà el mateix Torrent a Benicàssim, hi havia un cert deler per ser identificat com un dels personatges de Societat Limitada. L’any 2002, si no eixies en la novel·la de Torrent és que no eres ningú en l’allioli polític valencià. Torrent desmentí algunes filiacions com la que, segons li havien dit, establia Alicia de Miguel amb la damunt llegida Júlia Aleixandre. Corroborà, això sí, que per a dibuixar el fictici José Luis Pérez s’inspirà en el real Arturo Virosque, a qui va dedicar alguns comentaris.
El passat 28 d’abril, Virosque reclamava des de les pàgines de La Vanguardia, una major entesa i col·laboració entre València i Catalunya i anhelava una cimera Camps-Montilla. Si voleu llegir l’entrevista, feu clic ací. En la pàgina prèvia, Josep Vicent Boira, referència habitual d’este bloc i espere que també del que va en majúscula, escrivia “El coste del anticatalanismo”, un article en què, lluny de tractar l’essència pròpia de qüestions culturals o històriques, quantificava la substància d’una pèrdua econòmica. Així és, la riquesa col·lectiva de valencians i catalans és menor si les respectives classes polítiques s’entesten a viure com si el riu de la Sènia fóra l’oceà Atlàntic.
L’empresari i el professor coincidixen, els farà cas el president? Camps va tindre l’oportunitat de trobar-se amb Montilla el passat 30 de març, per fer-se una foto als peus de la tomba de Jaume I. El motiu era bastant innocu, ja que el Conquistador va ser rei de tots i, a més, suficientment astut per a nàixer a Montpeller. En nom nostre, anà a Poblet l’Honorable i alcoiana Trini Miró, consellera de Cultura i Esport.
Perduda l’ocasió jaumina, qui pot propiciar ara l’acostament? Doncs jo crec que ERC. Efectivament, com a clau de la governabilitat a Catalunya, el partit de Carod-Rovira, Carretero i Puigcercós hauria de forçar el president Montilla a demanar una reunió amb Camps. Al cap i a la fi, si diu que no és ell qui quedarà malament, és lleig això de no voler ni parlar. No seria propi del nou PP que vol enllestir Rajoy.
Immigrants
El conseller Blasco ha manifestat la determinació del govern valencià d’aplicar als immigrants el contracte d’integració. La idea, la va llançar Rajoy en l’última campanya electoral. Blasco és un tio llarg, sap que no té competències per a l’aplicació efectiva d’una tal mesura, però s’ha situat en portada dels diaris i els informatius. En el cohesionat equip de Camps no es deu fer res sense el permís del capità. Olore que ha sigut el mateix Camps qui ha dit al seu conseller que llance el tema.
València se situa, així, com l’Espanya alternativa, aquella on el programa de Rajoy no és lletra morta sinó pura realitat. David contra Goliat; Taiwan, la petita Xina blanca de Chiang Kai-shek, plantant cara a Mao Zapatero. Som ara taiwanesos i, per tant, immigrants? No ho sé. Al remat, tots els valencians som immigrants. Alguns acaben d’arribar a esta terra de promissió, altres van vindre fa mig segle i altres en el segle XIII. Tots de fora i tots d’ací, eixa és la gràcia.
El cas és que si Blasco és llarg Camps juga a llargues. L’estratègia d’Esperanza Aguirre és suïcida: ha plantejat batalla en camp obert. A més, quan Zaplana deserta, en comptes de disparar-li les salves protocol·làries com han fet tots, ella es queixa i diu que això no pot ser, que el PP no pot perdre un franctirador així. Mal aliat, d’ací a poc Zaplana serà com el soldat desconegut: venerat per tots els exèrcits, però absent en la guerra.
Vinga, que em perd. Camps és fidel a Rajoy. Heus ací la diferència d’actituds personals i fins i tot de caràcters col·lectius. Aguirre té l’empremta de la duresa mesetària, la que conquerí Amèrica i forjà els temibles Terços de Flandes. L’ardor guerrer impera en el tarannà de la presidenta madrilenya. Dos-cents anys després del 2 de Maig de 1808, vol ser Daoíz, Velarde, el Empecinado, Riego, Lacy… A tots els guiaven nobles ideals, tots tenen carrers dedicats, però tots acabaren els seus dies tràgicament.
El nostre president, en canvi, és valencià. L’obertura a la mar, la benvolença del clima, la intensitat de la romanització i el pactisme dels nostres reis medievals ens han llegat un estil diferent. Un estil florentí. El Molt Honorable no tractarà d’emular Vicent Domènech el Palleter, ni molt menys Nelson. Tampoc voldrà ser Ferran VII, monarca d’amarga memòria per als amants de la llibertat. Crec que Camps jugarà exactament a ser Maria Cristina de Borbó-Dos Sicílies. Es casarà amb el rei, esperara que mora i, sense vessar una gota de sang, serà regent del tron popular. Un altre que se n’anirà a la Villa y Corte.
Quant al contracte d’integració i la burleta que ha fet, amb raó, tot el món sobre quines són les tradicions valencianes que cal respectar, vull aportar una sèrie d’iniciatives. En el seu saludable ímpetu neoforalista, la Generalitat hauria de ressuscitar el Centenar de la Ploma, un cos armat que defensava la Reial Senyera. En este cas, es tractaria de perseguir determinats costums d’alguns immigrants que atempten contra el mode de vida valencià. Sé que puc resultar políticament incorrecte, potser em titllaran d’intolerant, però hi ha coses que no es poden consentir i ja fa massa temps que estem deixant que passen davant dels nostres nassos.
L’ofensa no ve del Magrib, ni de Romania, ni de Sud-amèrica, ve del cor d’Europa. Perquè digueu-me si no us remou l’orgull gastronòmic nacional vore una parella de ciutadans britànics prenent un café amb llet i ensalladilla russa. I eixa mania de sopar a les set de la vesprada, quan el cos implora una orxata. Un altre delicte, habitual dels germànics, és la combinació de calcetins blancs i sandàlies. Que vaja el Centenar, calcetins fora, multa i obligació d’usar espardenyes. Els italians, incapaços de posar formatge ratllat a la pasta feta amb peix o prendre un cappuccino de vesprada, tenen la barra de demanar paella o arròs negre per a sopar. Però, home, això on s’ha vist?
El memorial de greuges no s’acaba i el meu poc trellat tampoc. Jo m’ho puc permetre, açò de tindre poc trellat. Però, i un conseller? La política d’immigració és un tema massa seriós, un govern no pot tindre el poc trellat d’usar-la banalment.
Puerto Real
A més del regne de Granada, al final del segle XV els Reis Catòlics cobejaven el nord d’Àfrica. Esta ambició expansionista topava amb una dificultat logística: els principals ports d’Andalusia occidental eren propietat de la noblesa. La reina de la camisa bruta i el rei “Tanto monta” necessitaven un port propi i, per això, l’any 1483 fundaren Puerto Real.
525 anys després, aquell esperit monàrquic fundacional no passa pels seus millors moments. L’alcalde de Puerto Real ha dit a Joan Carles de Borbó el que un porc no pot sentir. Per als qui li han criticat l’opinió també n’ha tingut i els ha recordat que ell, líder de les masses proletàries gaditanes, sí que va lluitar de valent per l’adveniment de la democràcia.
El cas del senyor José Antonio Barroso, que així és com es diu el burgmestre, és un de tants qüestionaments de la corona espanyola que arriben a l’opinió pública perquè qui els emet ho fa abocant-los pel broc gros. No crec que acabe en galeres ni en presó, però no seria estrany que el primer edil haguera de respondre davant un tribunal. Tampoc han canviat tant les coses: de la lesa majestat als “Delitos contra la Corona”. És més o menys el mateix, però canviant la gràcia de Déu pel Codi Penal de 1995.
Crítics o laudatoris, de les gràfiques han eixit molts volums sobre Joan Carles I i el seu arbre genealògic. Fa temps en vaig llegir un, dels crítics: Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó. No deu ser fàcil de trobar a les llibreries, però gràcies a Internet, el podeu aconseguir, debades, en format pdf, html i rtf. La ressenya ultraràpida és el meu homenatge a abril, que sempre ha sigut un mes molt republicà. Jo també sóc molt republicà, encara que, ben mirat, el passat 22 d’abril vaig eixir de casa fet un Petit Príncep i vaig tornar convertit en Ernest de Hannover.
Un poleo
La vespra del 9 d’Octubre vaig publicar una entrada. Era molt patriòtica i sentida, com calia esperar. Patri, Anna i Dani hi van fer algun comentari. Els valore igualment, espere que les xiques no s’enfaden amb mi i us recomane que feu clic en els noms per a accedir als seus blocs, però em centraré en el comentari de Dani: “Este blog esta todo en catalan, es un peñazo, jajaja. Yo casí que prefiero celebrar el 6 de Diciembre, día de nuestra constitución Española”.
Quan me’l vaig trobar pel campus, perquè Dani també treballa a la Universitat, riguérem junts i em recomanà que canviara, que per a reflexió profunda ja estan les frases dels sobrets de sucre i que molen més els blocs en què el personal conta coses seues. El parer de Dani és comú a molts companys de treball i Fèlix, el meu cap, no em llig quasi mai, només el preocupa que no faça estes coses en hores de faena.
Canviaré de tema, d’acord. Però, què puc contar de mi mateix si jo, com aquell poeta andalús, “vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas”? Deixeu-me pensar… ja ho tinc, sí, parlaré de Dani! Com us he dit treballa a la Universitat; un xic formal i poderós, ell prem el botó que ens ingressa mensualment la nòmina. Dani, no nos falles. Ací el teniu tal com podeu trobar-lo de dilluns a divendres:
Ara bé, si toca eixir el cap de setmana, el gremlin bo menja després de mitjanit i l’honorable doctor Jekyll esdevé Mister Hyde. L’Home Llop, l’Increïble Hulk, Son Goku… qualsevol exemple d’esta mena val perquè us en feu una idea, el tio canvia de veritat. Una d’aquelles nits pletòriques de disbauxa, acabàrem —no sé com— en una sala de concerts rara, com de directes improvisats, però en pla trash metal. Ho passàrem d’allò més bé i Dani fins i tot eixí a l’escenari. Abans de pegar a fugir —una retirada a temps és una victòria— li vaig fer una foto. Així no us l’ensenya ni el National Geographic:
“La carn vol carn” deia un altre poeta i l’endemà Dani es va despertar en una casa que no era la seua. Un baf espés omplia tota l’estança, en obrir els ulls al nou dia, el rei de la nit es trobava en una habitació empaperada amb pòsters d’Iron Maiden i Sepultura. Se sentia contret; les dos companyes de concert premien llurs cossos al seu i tots tres nus feien un sàndvitx de biomassa satisfeta. El concert ara era de roncs i esbufecs. “En peores garitas he hecho guardia” degué pensar mentre tornava en si. Instintivament començà a palpar-se, com per a comprovar que tot estava al seu lloc. Després de les cames i el tronc, es posà les mans al cap i emprengué la revisió de la cara. En arribar als llavis, va notar com d’una de les comissures eixia alguna cosa com un fil, un cordellet subtil i terrible. Llavors, obrí la boca per a exclamar mig ennuegat:
¡¡POR EL AMOR DE DIOS, QUE SEA UN POLEO!!
Un crack del catalanismo
Desdejunava no fa massa dies amb dos companys de treball, Eleuterio Gandia i Rodolfo Martínez, els quals, per horitzó, per formació i per triennis acumulats, representen el futur i l’experiència de la gestió universitària. Sobre la taula un café sol, un altre amb llet i un tallat; al bell mig una ensaïmada sense crema contemplava la crema de l’administració pública. Una ensaïmada que, per a concordar amb l’altura intel·lectual dels meus companys de taula, havia de ser descendent directa de la magdalena de Proust.
Parlàvem de les eleccions. No de les del 9 de març, sinó de les del 22 d’abril: les eleccions a rector de la Universitat d’Alacant. En referir-se a un dels candidats, Lute pontificà: “Veo yo que le falta en la lista un crack del catalanismo”. I es quedà callat. Així, amb cara de t’ha-tocat-o-t’ha-rossat. Ell sí que és un crack, però de la paremiologia. No es pot dir tant en tan poc.
Quin és eixe catalanisme que Lute no veu en una de les dos llistes? No és el que combat González Pons des de la línia Maginot del Sénia. En eixe cas, hauria dit “pancatalanismo”, que, en l’argot guerrer de la Batalla de València, és el terme amb què la reacció designava l’exèrcit enemic d’alegres professors, hippies, llegidors de llibres, universitaris, aporrejadors de guitarres i algun democristià esforçat que no veia en el País Valencià una regió d’Espanya, sinó… sinó el que veien ells, vés a saber què era! Tampoc és el catalanisme de Carrasco i Formiguera ni el de Lluís Companys, evidentment. I el de Joan Fuster? Eixe s’hi apropa més.
Com que és un geni, sense saber-ho, Eleuterio Gandia havia coincidit amb Joan Francesc Mira, qui, en Sobre la nació dels valencians, rebat a Fuster allò de “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, però afirma que en algun moment dir-se catalanistes era una manera de dir-se valencianistes. Tema resolt, a la candidatura a rectorat X el que falten són valencianistes. Això vam deduir Rodolfo i jo de les paraules del rabí, abans de concloure que en la candidatura a rectorat Y tampoc van molt sobrats de valencianistes. Així quedà la cosa.
Ja vorem què fa el futur rector amb “lo del valenciano”, expressió polisèmica com n’hi ha poques, ja que va des de les proves de la Junta Qualificadora fins als militants del Bloc —que són “muy de lo del valenciano”— passant per la immersió lingüística i les emersions manifestants del 9 d’Octubre i el 25 d’Abril. A mi, em fa l’efecte que la Universitat no acaba de vore el seu potencial en la normalització lingüística. No es tracta només del que es pot fer perquè ho diuen l’Estatut i les diverses lleis, sinó del que pots fer en funció del propi component humà. La immensa majoria de l’alumnat arriba a la UA havent tingut moltes hores de classe de i en valencià, les suficients almenys per a poder cursar assignatures en esta llengua nostra. El PAS i el PDI també venien ensenyats de casa o han aprés ací. Tenim, per tant, els fonaments per a construir una universitat més igualitària pel que fa als usos lingüístics. I voluntat? Hi ha voluntat d’alçar eixa casa?
En tot cas, quan el dia 22 les urnes comencen a omplir-se de vots jo estaré esmorzant a la filà i això de les eleccions a rector serà una nebulosa en l’univers de la festa més bella de totes les que es fan i es desfan. “¿No votarás?”, em pregunta Lute, “Sí, home, sí, per anticipat”, “¿Y a quién votarás?”… “Jo? Com sempre, a qui diga el meu director”.
Això, si no apareix en alguna de les dos llistes “un crack del catalanismo”.
Cum auctoritatis venia
L’any 1995 vaig començar a fer classes de valencià en una acadèmia d’aquelles que preparaven la gent per a opositar. Després impartí un curs “de mitjà” a l’Escola d’Enginyeria Agrònoma d’Oriola, quan encara pertanyia a la Universitat Politècnica de València. Més endavant, el Niño Cartagenero volgué tallar la cua de Chatico, un miura nascut no a Lora del Río sinó a la mateixa Cartagena pairal del destre. Amb el membre amputat, el bou no perdé tremp, però canvià de pastures. L’Escola oriolana s’uní a la cua i, amb altres centres, confegiren, com diria Erkoreka, tot un cabestro. Però eixa és una altra història.
He fet classe a policies, guàrdies civils, funcionaris de presons, de jutjats, d’Hisenda… uf, algú dirà que sóc un col·laboracionista! També a escoles d’adults, companys de la Universitat i sobretot professorat no universitari. He torejat a moltes places, però enguany m’han posat en el cartell d’una que no coneixia: el Col·legi d’Advocats d’Alacant. D’or i flama amb folre blau coronat em vaig plantar a l’arena, tenia davant 6 MAGNÍFICS ALUMNES 6. Cadires de noble pell i una noble taula de fusta noble per pupitre i els retrats dels antics degans com a respectable. “Des d’estos quadres, més d’un segle d’advocacia et contempla”, pensava jo.
Cada vegada hi ha més cursos de valencià, però no és habitual que els organitze un col·legi professional. En este cas el curs en qüestió forma part d’un seguit d’accions per a “valencianitzar” el Col·legi, un compromís de l’actual equip directiu, que ara comencen a materialitzar gràcies a un conveni amb la Universitat d’Alacant, la qual, per cert, també hauria de plantejar-se seriosament una major valencianització de la seua docència. La UA a penes impartix en valencià un 6% d’assignatures; si descomptem al percentatge les matèries de Filologia Catalana, queda en un esquifit 3’5%. Però eixa és una altra història.
Ser atesos en la llengua oficial que preferim no és només un dret, és un plus de qualitat en la prestació de qualsevol servei. Per això, cal felicitar el Col·legi d’Advocats d’Alacant i desitjar que l’exemple s’escampe. No sé si eixiré per la porta gran o directament els lletrats em llançaran des d’un balcó de la seu del carrer Gravina, però jo estic content de la faena. Espere que ells també.
Després d’anys fent classe a professors, potser haurem de centrar-nos en els advocats, els jutges, els enginyers, els metges, els arquitectes, els farmacèutics, la cúria diocesana… Però això no és una cosa que jo pense; com en la cançó de Carla Bruni, algú m’ho ha dit.
Ahir Kosovo, demà València
La nit mateix de les eleccions, Camps advertia el president electe del govern espanyol que trencaria tota relació amb ell si no reconeixia l’augment de població de la Comunitat Valenciana i les atencions, pressupostàries principalment, que això comportava. No obviarem l’adhesió reafirmada a Espanya que el president valencià adjuntava al seu discurs, però tampoc hem de perdre el detall: només des de la lliure determinació, des de l’autoreconeixement com a subjecte de decisió política es poden fer unes tals declaracions.
Camps li ho ha dit clar a Zapatero: “Fes-me cas i te’n faré. Si no, me’n vaig”. Si l’amenaça es consuma, deixarà en no res el Tancament de Caixes que feren els botiguers catalans en 1899, açò serà un segon Motí del Te! Tanta oposició al govern central per socialista pot dur un efecte secundari: pensar que ens anirà millor si prenem ací les decisions que ens afecten. Vés per on, l’espanyolisme de Camps és un bumerang que impactarà sobre el centralisme al País Valencià. Queridos Reyes Magos…
Sense voler, este tros de terra serà un Kosovo més. Ens reconeixeran com a estat sobirà Madrid, que estarà en procés de federació amb si mateix; les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, que conegueren Eduardo Zaplana i alguna cosa els deu sonar, i els saharians, a vore si així se’n recorda d’ells el PSOE. L’himne canviarà. Ja no val el que va compondre Josep Serrano per a l’Exposició Regional de 1909. Potser versionaran un tema que apareix en Cabaret, va per tu, Joan Lluís: “La lluna fresca es banya al Postiguet, el rat vola lliure pels Ports i tots dos saluden feliços el vent de Llevant. L’empelt del taronger és fort i fructífer, el Túria vessa el seu llim a l’Albufera. En algun lloc aguaita una glòria de categoria, el demà em pertany a mi. La xiqueta obri els ulls al bressol i el borinot sacseja el gesmil. Prompte tot serà un clam: el demà em pertany a mi!”
Au, ja està bé de broma. Ara, feu clic en la imatge següent per a llegir coses de trellat:
Comentaris recents