Diputat Baldoví
Josep Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca (Ribera Baixa) i diputat al parlament espanyol. Al poble l’anomenaven el Sord, perquè ho era, i a les Corts va fer de mut perquè no hi ha registrada cap intervenció d’esta senyoria suecana de set arroves i mitja (estava també bastant gord). La seua gran contribució al país no la féu des d’un escó sinó des de l’escriptori. Bernat i Baldoví inventà el llibret de falles —i, per tant, el de fogueres— i és autor d’una peça fonamental de la literatura catalana: El virgo de Vicenteta. L’emblemàtica obra del “poeta antiromàntic per excel·lència”, tal com el definí el seu conciutadà Fuster, no perd validesa ni actualitat; jo l’he posada a alguns alumnes i tots s’han fet un fart de riure. Gràcies, per tant, a Bernat i Baldoví per escriure El Virgo i a Vicent Escrivà per fer-ne la pel·lícula; això és una bona adaptació i no el bunyol d’Aranda amb Tirant lo Blanc.
Segle i mig després del cicle vital de Bernat i Baldoví (1809-1864) —veges tu com és la història!—, tenim un altre diputat Baldoví que també ha sigut alcalde de Sueca. Per si algú no se n’havia assabentat, des del passat 20 de novembre Joan Baldoví i Roda és diputat a les Corts Generals, el primer de Compromís i, amb permís de Vicent Marco i Francesc de Paula Burguera, el primer diputat valencianista a Madrid. No serà sord, ni mut, ni arribarà a pesar set arroves i mitja; 
no el deixarem tranquil, no els deixarà tranquils, no li faltarà faena. Parlarà clar perquè sap i castellà perquè obliguen; com diu el Tio Collons, “que atenguen els delicats, els místics i els remolons, abans d’açò està Aristòfanes, un tio de tres collons que en Grècia se féu l’amo”. Acabem de començar, la nit de les eleccions el nou diputat va dir que ara entrava sol, però que d’ací a quatre anys hi haurà tota una filà de diputats valencianistes. Això en són deu i el cabo, sí que tens faena, sí.
Per cert, Baldo, m’apunte a portar els puros i aguantar bé l’esquadra.
Das ganze Jahr ist Oktoberfest mit Spigha
Cervesa. Del llatí cervēsia, per a alguns compost pel teònim Ceres, deessa romana de l’agricultura, i el mot vis, força; una etimologia tan bella com poc probable. N’hi ha japonesa, grega, egípcia, xilena, neozelandesa, palestina, catalana, kenyana, canadenca, australiana, israeliana, portuguesa, sud-africana, costa-riquenya, espanyola… La inventaren de xamba els sumeris fa 6.000 anys i d’aleshores ençà tots els pobles que l’han tastada han volgut perfeccionar-la i fer-la seua. A Munic li fan una festa que dura mig mes. El Theresienwiese s’ompli d’àvids bevedors bavaresos, l’Oberbürgermeister obri a colps el primer barril, el Ministerpräsident s’estaca gola avall 
una gerreta de litre i comença la disbauxa. Típica moderació catòlica. L’Oktoberfest s’ha escampat i ara en fan arreu del món, també a Alacant i Elx, la de Calp és principal.
La cervesa té excel·lents propietats, és bona per a grans i menuts, aporta brillantor a la salut, ens revifa, cap medicina la iguala com a tònic. No ho dic jo, ho diu l’anunci de l’esquerra. Tots i totes hem millorat notablement la nostra aparença gràcies a la cervesa; a la cervesa que pren qui ens està veient, és clar. Ens faltava, però, una peça fonamental per a completar el mapa genètic de la cervesa. L’hem trobada, amigues i amics. Sí, des de fa uns mesos la humanitat sencera, assedegada i exhausta, pot sadollar la set i reposar satisfeta. Ja tenim cervesa alcoiana! I n’hi ha de dos estils: brown ale, de nom propi Gurugú, i pale ale, altrament dita Na Valora. Les dos boníssimes, les dos nostres, les dos etiquetades en valencià. No perdeu més temps, feu-ne ara mateix la vostra comanda.
Dialectologia electoral
Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:
I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.
Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.
Diputada Ferrando
Rafa Climent, bon amic i millor alcalde de Muro, em va presentar a Amparo Ferrando ara fa dos anys. Era maig, els moros i cristians entraven a la vila i en un mes hi hauria eleccions europees. Jo era candidat pel Bloc-Pobles d’Europa, la diputada em va dir que havia sentit parlar molt de mi. No era per la meua fulgurant carrera política, és que la seua filla Andrea és molt amiga de la meua neboda Maria. Ferrando volia que la xiqueta entrara a les joventuts del PP i això em va inquietar sobre manera. No només pel fons ideològic de la militància, també perquè sóc el padrí de Maria i l’Església m’obliga a “vetlar pel creixement espiritual” de la meua fillola. No crec que en Nuevas Generaciones puga créixer en eixe sentit. La diputada popular entenia que en aquelles eleccions de 2009 Maria em votara, però em va advertir que ja li havia demanat el vot per a les següents.
Valga el record d’esta conversa com a prova de descàrrec per a Amparo Ferrando: dos anys abans de les municipals i autonòmiques ja feia campanya per Sedano i Camps. No veig raó, per tant, a l’enuig de l’exacalde quan va criticar que el PP mantinguera en la candidatura al Congrés a Ferrando, una persona que, segons ell, havia demanat el vot per al Bloc. No és veritat això, almenys pel que jo sé. Així les coses, quan el PP viu un moment dolç a Espanya passa per una crisi de lideratge a Alcoi. Ningú coneix el futur, però no m’estranyaria que en 2015 l’actual cap de l’oposició caiguera en el pecat que ara veu en Ferrando. Miren, si no, l’exdiputada i exconsellera del PP Gema Amor; se n’ha passat al CDL i, amb tres regidors, ha impedit que el PP ocupara l’alcaldia de Benidorm.
I tot açò de Muro, la diputada, la meua neboda, l’exalcalde i l’exconsellera per què ara? Perquè ja estem en campanya electoral i la llei em permet demanar-vos obertament el vot. El pròxim 20 de novembre, voteu Compromís-Equo, una opció sense les disputes internes del PP, amb molta més espenta que el PSOE i amb Aitana Mas com a número u. Una candidata com la meua neboda: jove, intel·ligent, universitària i, com podeu comprovar en la imatge adjunta, guapíssima.
Portugal
A mitjan segle XVII la monarquia hispànica va haver de fer front a dos intents de secessió, un a Catalunya i l’altre a Portugal. Massa esforç per a un imperi en decadència. Finalment Catalunya continuaria sota el jou de Felip IV —però no tota, perquè les actuals comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya passaren a mans de Lluís XIV de França— i Portugal fou definitivament lliure. El resultat podia haver sigut invers: Catalunya independent, Portugal espanyol. Fa uns anys i durant una conferència a Barcelona, algú va preguntar al primer ministre portugués si al seu país eren conscients d’aquella conjuntura històrica. El premier va respondre que sí, que ho tenien ben present, però no els agradava recordar-ho. I això que van ser els guanyadors d’aquella partida a tres bandes.
El passat dijous va ser un espanyol qui se’n va recordar. Gregorio Peces-Barba va dir exactament: “Se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes […] ¿Y qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes? Igual nos hubiera ido mejor.” Així, com si fóra el comte duc reencarnat i amb supèrbia de sobra per a ennuvolar el Rei Sol mateix. No és un bocamoll qualsevol, ja ho sabeu, Peces-Barba és un dels pares de la Constitució, socialista, laic, educador per a la ciutadania… I este home, d’esquerres segons alguns, va amollar tot seguit que ara com ara un eventual procés de fragmentació d’Espanya “se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Al treball, vaig comentar tot açò amb Màrius, aciençat company que em dóna l’esquena i quan cal la raó. I al final de la xarrada sentencià el savi santjoaner: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”.
Comentaris recents