Home » Posts tagged 'Bloc' (Page 3)
Tag Archives: Bloc
L’alacrà, la granota i les ficades de pota
Segons una faula atribuïda a Isop, l’alacrà va demanar a la granota que li travessara el riu. “I com puc saber, germà escorpí, que no em picareu?” “Si us picara en mitat del trajecte tots dos moriríem, amiga granota.” Com que la vida pròpia és una raó potent i ella era bona de mena, la granota accedí, però just on més fondes eren les aigües l’aràcnid li estaca l’agulló enverinat. Amb el seu últim alé l’amfíbia víctima pregunta: “Per què ho has fet?” Abans de ser engolit per l’aigua, conten que l’alacrà deia “No he pogut evitar-ho, està en la meua naturalesa”.
Segons el meu criteri, a Alcoi el Bloc ha fet el paper de la granota. Quan el foc dels seus pitjors resultats cremava el cul del socialisme alcoià, els nacionalistes li van passar el riu i van fer alcalde a Toni Francés. Primera ficada de pota: l’ascens del Bloc (d’1 a 5 regidors en dos legislatures) ens legitimava per a tindre l’alcaldia. Este estiu es va gestionar malament un concert, segona ficada de pota: no es pot comprometre el cost 0 si es fa dependre del públic. Però la ficada de pota més gran és fiar-se del pspv-PSOE: està en la seua naturalesa afonar-nos, encara que això també els afone a ells. I no aprenem la lliçó, malament.
EQUO i el protomàrtir
La matinada del 13 de juliol de 1936, un grup de paramilitars d’esquerra va segrestar i matar José Calvo Sotelo, diputat i líder del partit monàrquic Renovación Española. Venjaven així la mort del tinent José Castillo, membre de la Unión Militar Republicana Antifascista, a mans d’un escamot de falangistes o requetés, tant fa. Diuen que l’assassinat de Calvo Sotelo va ser el detonant de l’Alzamiento Nacional, que volia ser un colp d’estat de tres dies i acabà sent una guerra civil de tres anys. Amb la intensitat mística i castrense que els caracteritzava, els colpistes atorgaren a Calvo Sotelo el títol de Protomártir de la Cruzada i, després de guanyar la guerra, van posar el seu nom a un munt de carrers i places, una de les quals, per cert, continua dient-se així en ple centre d’Alacant.
Si, en comptes d’haver mort tràgicament pel juliol de 1936, Calvo Sotelo visquera feliçment en este juliol de 2012, podria ser perfectament d’Equo. Ja sé que era monàrquic, elitista, catòlic, dretà, filofeixista i segurament caçador. També és probable que la dona i la filla tingueren abrics de pell, però hi ha un altre element que hem de valorar: Calvo Sotelo és qui va enunciar, per primera vegada, aquella sentència segons la qual preferia una Espanya “antes roja que rota”. Doncs bé, és justament el que ens oferix Equo: una Espanya roja, verda, rosa, morada, gris… però íntegra, unida, indissoluble i eterna tal com la volia Calvo Sotelo. I és que el congrés d’Equo, ja ho deveu saber, va votar en contra de reconéixer la plurinacionalitat de l’estat espanyol i el dret d’autodeterminació.
Això ens ha deixat bocabadats a molts; supose que especialment a l’amic Joan Baldoví, militant del Bloc i diputat al Congrés per Compromís-Equo. Mònica Oltra ha eixit del pas dient que “Hem de veure com queden els documents”, però que “el que el congrés vota significa el que significa”. En el súmmum de la incoherència discursiva, Mireia Mollà afirma que no hi ha “una confrontació ideològica” i que per a ells, part integrant del projecte de López de Uralde, “no influeix el que diga Equo”. Xica, Mireia, si no saps què dir, fes com Enric Morera: calla. Per mi, Juantxo i els seus fardatxos tan moderns i globals —“por el planeta…” llegíem en el lema del conclave— se’n poden anar ara mateix a la Joy Eslava o l’atol de Mururoa —caben de sobra en qualsevol dels dos llocs— i passar allà la resta de la seua vida política. Entre copes o crancs, potser arribaran a entendre que no cal ser nacionalista per a assumir el dret d’autodeterminació, n’hi ha prou amb ser demòcrata.
Perdonem-los, no saben el que fan.
No tinc una fe a prova de dubtes ni capaç de moure muntanyes; però crec en Déu, sóc catòlic. Això no m’impedix pensar que l’Església ha d’evolucionar moltíssim, que la seua història està plena d’ombres —també de llums—, que alguns bisbes són de tot menys un exemple de caritat cristiana, que el celibat és un anacronisme o que els casos de pederàstia no poden resoldre’s amb una mera disculpa. També estic convençut que l’Església Catòlica i totes les altres confessions religioses han de pagar l’impost sobre béns immobles, almenys quan es tracte de propietats que no estiguen destinades al culte o tinguen una funció assistencial. No cobraria l’IBI a l’ermita de Polop o al rober de Caritas, però sí a un pis particular o una plaça de garatge a nom de l’Arquebisbat de València. Que quede clar: sóc d’esquerres, nacionalista, cristià i vull que l’Església i moltes altres institucions ara exemptes paguen l’IBI.
En eixa línia anava l’esmena que els meus companys del Bloc a l’Ajuntament d’Alcoi van fer, en el ple del dimecres 30 de maig, a la moció presentada per Esquerra Unida. Però als amics d’Esquerra Unida no els va fer gràcia la nostra esmena. Això seria comprensible si no n’hagueren acceptat cap, però és que les del PSOE van entrar totes. Per què les dels socialistes sí i les nostres no? Personalment només veig una explicació. Esquerra Unida —tal com és costum dels partits d’arrel comunista a Europa— veu el PSOE com una espècie de germà major; se l’ha d’entendre, ajudar, consentir si fa falta. Nosaltres no tenim eixa sort. Som nacionalistes i se’ns aplica l’antiga sentència de Marx: “El nacionalisme és un invent de la burgesia per a dividir el proletariat”. Ja els aniria bé a més d’un rellegir —potser llegir per primera vegada— a Antonio Gramsci o Joan Fuster.
Així les coses, la moció no va tirar endavant per la negativa d’Esquerra Unida a acceptar el nostre plantejament. Han guanyat, ara ja tenen el que volien: poden simplificar encara més el seu discurs i dir que no hem votat “pa que paguen els retors”, que “som uns beatos” i totes eixes brofegades de barra de bar. Allà ells, també ens ha criticat el PP. Al senyor Sedano, només li va faltar encarar-se a David Abad i dir-li “pareix mentira, David, tu que eres dels júniors de Santa Rosa…”. Ja estem com sempre: per a uns som cremadors de convents i per als altres som les 
mongetes que hi ha dins. No caurem en la demagògia ni els clixés dels uns o dels altres. Serem responsables en la gestió d’un govern municipal que ha de lluitar contra la crisi i afrontar un gran deute heretat. Passem la pàgina d’este trist episodi protagonitzat per Esquerra Unida que, ves per on, vol repicar i anar a missa, ser govern i oposició.
Diputat Baldoví
Josep Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca (Ribera Baixa) i diputat al parlament espanyol. Al poble l’anomenaven el Sord, perquè ho era, i a les Corts va fer de mut perquè no hi ha registrada cap intervenció d’esta senyoria suecana de set arroves i mitja (estava també bastant gord). La seua gran contribució al país no la féu des d’un escó sinó des de l’escriptori. Bernat i Baldoví inventà el llibret de falles —i, per tant, el de fogueres— i és autor d’una peça fonamental de la literatura catalana: El virgo de Vicenteta. L’emblemàtica obra del “poeta antiromàntic per excel·lència”, tal com el definí el seu conciutadà Fuster, no perd validesa ni actualitat; jo l’he posada a alguns alumnes i tots s’han fet un fart de riure. Gràcies, per tant, a Bernat i Baldoví per escriure El Virgo i a Vicent Escrivà per fer-ne la pel·lícula; això és una bona adaptació i no el bunyol d’Aranda amb Tirant lo Blanc.
Segle i mig després del cicle vital de Bernat i Baldoví (1809-1864) —veges tu com és la història!—, tenim un altre diputat Baldoví que també ha sigut alcalde de Sueca. Per si algú no se n’havia assabentat, des del passat 20 de novembre Joan Baldoví i Roda és diputat a les Corts Generals, el primer de Compromís i, amb permís de Vicent Marco i Francesc de Paula Burguera, el primer diputat valencianista a Madrid. No serà sord, ni mut, ni arribarà a pesar set arroves i mitja; 
no el deixarem tranquil, no els deixarà tranquils, no li faltarà faena. Parlarà clar perquè sap i castellà perquè obliguen; com diu el Tio Collons, “que atenguen els delicats, els místics i els remolons, abans d’açò està Aristòfanes, un tio de tres collons que en Grècia se féu l’amo”. Acabem de començar, la nit de les eleccions el nou diputat va dir que ara entrava sol, però que d’ací a quatre anys hi haurà tota una filà de diputats valencianistes. Això en són deu i el cabo, sí que tens faena, sí.
Per cert, Baldo, m’apunte a portar els puros i aguantar bé l’esquadra.
Dialectologia electoral
Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:
I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.
Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.
Diputada Ferrando
Rafa Climent, bon amic i millor alcalde de Muro, em va presentar a Amparo Ferrando ara fa dos anys. Era maig, els moros i cristians entraven a la vila i en un mes hi hauria eleccions europees. Jo era candidat pel Bloc-Pobles d’Europa, la diputada em va dir que havia sentit parlar molt de mi. No era per la meua fulgurant carrera política, és que la seua filla Andrea és molt amiga de la meua neboda Maria. Ferrando volia que la xiqueta entrara a les joventuts del PP i això em va inquietar sobre manera. No només pel fons ideològic de la militància, també perquè sóc el padrí de Maria i l’Església m’obliga a “vetlar pel creixement espiritual” de la meua fillola. No crec que en Nuevas Generaciones puga créixer en eixe sentit. La diputada popular entenia que en aquelles eleccions de 2009 Maria em votara, però em va advertir que ja li havia demanat el vot per a les següents.
Valga el record d’esta conversa com a prova de descàrrec per a Amparo Ferrando: dos anys abans de les municipals i autonòmiques ja feia campanya per Sedano i Camps. No veig raó, per tant, a l’enuig de l’exacalde quan va criticar que el PP mantinguera en la candidatura al Congrés a Ferrando, una persona que, segons ell, havia demanat el vot per al Bloc. No és veritat això, almenys pel que jo sé. Així les coses, quan el PP viu un moment dolç a Espanya passa per una crisi de lideratge a Alcoi. Ningú coneix el futur, però no m’estranyaria que en 2015 l’actual cap de l’oposició caiguera en el pecat que ara veu en Ferrando. Miren, si no, l’exdiputada i exconsellera del PP Gema Amor; se n’ha passat al CDL i, amb tres regidors, ha impedit que el PP ocupara l’alcaldia de Benidorm.
I tot açò de Muro, la diputada, la meua neboda, l’exalcalde i l’exconsellera per què ara? Perquè ja estem en campanya electoral i la llei em permet demanar-vos obertament el vot. El pròxim 20 de novembre, voteu Compromís-Equo, una opció sense les disputes internes del PP, amb molta més espenta que el PSOE i amb Aitana Mas com a número u. Una candidata com la meua neboda: jove, intel·ligent, universitària i, com podeu comprovar en la imatge adjunta, guapíssima.
Un vot a Esquerra fot la dreta?
En les recents eleccions autonòmiques, Esquerra Republicana del País Valencià ha aconseguit 11.116 sufragis. Amb un vídeo de 03:41 minuts, Agustí Cerdà, president del partit i aspirant a la Generalitat, repassava la seua trajectòria vital, acadèmica, laboral i política. Són molts anys de treball pel país, per una determinada idea de país, d’acord, però se li ha de reconéixer l’esforç. Cap al final de la gravació i del café amb gel que pren, el cap de cartell republicà reforça el lema de la formació: “Un vot només, un vot a Esquerra fot la dreta.” En la solitud d’eixe vot al qual invoca, hi ha la determinació de ser testimoni. Algú podrà escriure, demà o d’ací cent anys, que en 2011 l’independentisme català representava el 0’45% de l’electorat valencià. No criticaré en cap cas el vot testimonial, he votat moltes vegades sabent que la meua opció difícilment aconseguiria representació. Ara la qüestió és si realment els votants d’ERPV han assolit l’objectiu que els prometia el partit: fotre la dreta. Amb un verb tan polisèmic, això hauria sigut possible, en l’accepció de molestar, si els electors hagueren afegit a la papereta republicana pólvores d’esternudar i sempre que fóra l’interventor del PP qui n’obrira el sobre. Bastant complicat, no? Fotre també vol dir copular i copular és acoblar-se, reunir, coordinar. Van fotre ERPV i el PP el passat 22 de maig? No és tan difícil, no, al cap i a la fi eixe dia era la festivitat de santa Rita de Càscia, 
advocada dels problemes maritals i les causes impossibles. Anem allà. Tal com comentava l’amic Juli, Compromís ha quedat a 3.277 vots d’obtenir el segon diputat per Alacant i a 450 vots a Castelló. ERPV en va obtindre 3.337 i 2.380 respectivament. Cite ara literalment: “Com que no hi ha cap altre partit de tall nacionalista valencià o català que es presente per Alacant [ni per Castelló] no és descabdellat pensar que eixos vots haurien vingut a Compromís.” Així doncs, a qui ha fotut el vot d’ERPV no ha sigut a la dreta, sinó a l’esquerra, al nacionalisme valencià. Potser eixe és l’objectiu dels dirigents d’ERPV, però estic segur que no és el dels votants. Si en coneixeu algun, feu-li la reflexió.
Ja tocava!
Dijous 19 de maig, a penes em mira, mentre revisa papers una companya em llança l’auguri lacerant: “No entrareu a les Corts, tu ho saps.” 1991, 1995, 1999, 2003… un calfred em recorre, però no puc defallir, la mire fit a fit, somric i responc: “Sí que entrarem, ja ho voràs.” Me’n vaig del despatx repassant el viacrucis: 1991, 1995, 1999, 2003… Faig memòria i en cada estació ressona espectral la maledicció quasibíblica: “No entrareu a les Coooooooorts, tu ho saaaaaaps.” Però jo tinc fe, la fe de la cançó: “Fe no és esperar, fe no és somniar, fe és penosa lluita per l’avui i pel demà. Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror.”
Diumenge 22 de maig. Vaig a votar amb ma mare, ma tia i la xiqueta, la família que vota unida roman unida. I ja veus com estic hui: content per primera vegada l’endemà d’unes eleccions. De no arribar al 5 de l’aprovat, ens hem plantat en el 7 del notable. 175.087 valencians i valencianes hem votat la Coalició Compromís. Som nacionalistes, ecosocialistes, verds, blaus, rojos de vore tanta negror al país nostre. Per fi hem obert el cava, el vam posar a la nevera quan encara es deia champagne. Ara a treballar pel canvi real, tenim sis diputats a les Corts, 345 regidors als ajuntaments —dels quals, 3 a València, 2 a Castelló i 5 a Alcoi— i tota l’energia que dóna l’èxit. Anit, a Alacant, l’amic Josep Miquel feia en dos paraules la millor anàlisi: “Ja tocava!”
El camí
Comprovat, al número 4 del carrer Blanqueries no han instal·lat el Salt als ordinadors. Feu-ne la prova: obriu un document, escriviu “Otro camino es posible” i cliqueu en traduir al valencià. El resultat serà “Un altre camí és possible”. Qualsevol valencianoparlant, qualsevol alumne de nivell elemental, qualsevol altra màquina de traduir ho saben. Amb tot, no ha comés el PSPV una errada. Vegem què diu la Gramàtica Normativa Valenciana (AVL): “L’indefinit altre s’usa generalment precedit de l’article o d’un altre indefinit. En singular, l’ús sense cap altre especificador és poc habitual i es limita a casos molt concrets, que sovint admeten també l’especificador un”. Consultem ara la Gramàtica Valenciana (Bromera, IIFV, Generalitat): “L’indefinit altre expressa un grau d’indeterminació molt gran. Semànticament equival a les expressions ‘més’, ‘qualsevol’, ‘cap altre’.” Ja està l’assumpte clar, la tria no és casual; amb esta campanya els socialistes valencians volen manifestar un alt grau d’indeterminació. Ells saben que hi ha més camins, però no saben ben bé quin agafar, pot ser qualsevol o pot ser cap altre. Més del mateix, deixar l’actual camí de cabres popular per a tornar al camí de treta socialista. No. Ja és hora de girar camí, de fer el camí retent —que vol dir camí bo i dret—, d’obrir-nos camí els valencians, de fer el nostre camí. El camí és llarg, però sembla que anem pel bon camí, les enquestes situen la Coalició Compromís amb 4 diputats en les pròximes Corts Valencianes. Afanyeu-vos que va de bo, poseu-vos la manta al coll, unes bones espardenyes i que ningú abandone el camí. Endavant!
Calp
El 13 de febrer, el PSPV-PSOE de Xàbia publicava una entrada en el seu bloc titulada “El PP de València, contra el català”. No diu l’agrupació local molt més que això. Afigen al títol un mapa polític de l’Europa occidental del XV, una imatge de Jaume I i l’enllaç a un vídeo del programa de TV3 “Polònia”, en què es parodia Rita Barberà i Francesc Camps. Té gràcia, el vídeo. Els socialistes xabians han sabut ataüllar, per damunt del Montgó, l’atac a la unitat de la llengua catalana. Aprofite l’ocasió per a recordar-los que, en una entrevista a El Temps, Joan Ignasi Pla sentencià que “No estic ací per dir que el valencià és català”. Però això va ser, evidentment, abans del marbre glacial i la consegüent defenestració del secretari general. En efecte, alabaríem l’agudesa visual del PSPV de Xàbia si no fóra perquè la trobem un tant esbiaixada.
En paràfrasi del rei fundador, els demanarem que descavalquen del cavall i s’endrecen vers el sud, perquè potser cauran a terra i ploraran dels seus ulls quan vegen que, a Calp, són els seus companys de partit els qui estan en contra del valencià. El passat 4 de desembre, el ple de l’Ajuntament aprovà que Calp siga l’única denominació oficial de la ciutat i els regidors socialistes votaren en contra. “Vergonya, cavallers, vergonya!” va dir també Jaume I. A favor del topònim valencià com a únic oficial, hi ha hagut recollida de signatures i adducció de raons històriques. En contra, el PSPV i un grup de residents europeus. La mar de fons que hi ha en tot este assumpte és la moció de censura que ha donat al Bloc l’alcaldia de Calp. No faré justificacions d’això perquè també serien esbiaixades, al 2011 vorem com ha anat la cosa.
En tot cas, no es pot negar que el nou alcalde, Ximo Tur, té un bon full de serveis que l’avala. Ahí estan els anys com a regidor a Pego i la fèrria oposició a les maneres antidemocràtiques de l’exalcalde Carlos Pascual. Estic segur que la tensió actual a Calp minvarà i que Ximo farà progressar el municipi. Com si fóra del llinatge dels Borja, respecte de la moció de censura digué “O cèsar o res”. Un cert paregut amb Constantí el Gran, emperador de Roma, sí que té:
VITA BREVIS, ARS LONGA, OCCASIO PRAECEPS, EXPERIMENTUM PERICULOSUM, IUDICIUM DIFFICILE
Comentaris recents