Home » Posts tagged 'llengua' (Page 5)
Tag Archives: llengua
El valencià és una llengua diferent?
Bona pregunta. La resposta és sí, el valencià és una llengua diferent. És diferent del castellà, del francés, de l’urdú, del kordofanés, del quítxua… de les altres 6.911 llengües vives que hi ha al món. I el món sencer ho té més o menys clar. La qüestió capciosa, roent, recurrent a casa nostra és la diferència o no amb el català. Per això vaig incloure el llibre de Maria Josep Cuenca entre les plaents lectures de l’estiu. Anècdotes de taxi o d’avió que valen més que una lliçó de sociolingüística, un poc de genealogia personal, el treball com a lingüista, el repàs de la història recent valenciana, Espanya, Europa, els nacionalismes, el present… L’obra aporta molt més del que podríem intuir pel títol. Al cap i a la fi, per a fer un treball sobre si el valencià és diferent del català n’hi ha prou amb una paraula: no. En el moment d’escriure el llibre (2002), l’autora es mostra escèptica respecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un any després i des del que alguns anomenen blaverisme, Felip Bens adreçava en una entrevista termes molt crítics a l’AVL. Qüestionada per unitaristes i secessionistes, assaltada pel trabucaire Font de Mora i ignorada pel PP i el PSOE, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua mereix tot el meu respecte, suport i simpatia. Els anys han passat i potser Cuenca i Bens han canviat la seua opinió. No conec personalment la professora, però al periodista me’l va presentar l’amic Natxo Bellido l’agost passat a Elx. Allà estava el xicot amb ganes de vore el Misteri, que, com tots sabem, és un drama assumpcionista. Ells també tenen entre mans el seu propi drama assumpcionista. No s’és menys valencià, ni menys valencianista per assumir que la nostra llengua pròpia és la mateixa que parlen els catalans. Mantindre’s en la tesi contrària és aferrar-se a una visió decimonònica: llengua = nació, per tant valencians = catalans. No, els valencians no som catalans, encara que parlem català. Vinga, Felip, venint de l’altra riba jo vaig vore clar això, tu també pots. Ànim!
El guió
Segons el Diccionari Valencià, un guió pot ser, entre altres coses, el “xicotet estendard del rei o qualsevol altre cap d’host” i també “la part estreta d’un rem, entre el galló i la pala”. Com que no vull que el meu cap d’host vinga a etzibar-me una guionada per no fer una “exposició succinta d’un tema, una conferència, un discurs, etc.”, que és una altra de les accepcions de guió, hui us donaré uns consells per a treballar, navegar i aprendre més i millor en valencià. Anem allà:
- Afegiu a les vostres adreces d’interés la de Softcatalà (http://www.softcatala.org/).
- Doneu una alegria a Bill Gates i el seu imperi: aconseguiu en Sofcatalà l’Openoffice, un programari gratuït amb el mateix aspecte i millors funcions que el de Microsoft.
- L’Honorable Conseller Font de Mora ens oferix el Salt 4.0, The Ultimate Salt! Traductor, corrector, programa d’autoaprenentatge i endevinador del teu futur amb el solatge del bombonet. Compatible també amb usuaris de rebentat, timonet o sàlvia. No oblideu instal·lar l’Openoffice, Salt 4.0 el necessita per a funcionar.
- Una altra alegria per a Bill Gates: torneu a Softcatalà i descarregueu-vos el navegador Firefox de Mozilla. N’hi ha dos versions: “català general” i “català valencià”, que deu ser com dir català mariscal, que el mariscal és “en certs països, grau suprem de la jerarquia militar” i quan hi ha països i jerarquies pel mig, nosaltres hem de ser qui més mane.
- Ja amb el Mozilla Firefox, aneu al botó Eines, després a Opcions… i en l’opció Contingut feu clic en el botó Trieu… que hi ha en l’apartat Llengües. Afegiu les llengües que vulgueu i situeu en primer lloc el Català [ca]. Així, si un web està en més d’un idioma, el navegador us durà directament a la versió en autèntica llengua valenciana. A la UA hem hagut d’aprendre a fer-ho sí o sí.
- I ara el correu. En Softca…, descarregueu-vos el Thunderbird. Quan el tingueu, cliqueu en Eines i en el quadre de diàleg trieu Opcions. Clic en la pestanya de Redacció, en la de Verificació ortogràfica i en l’enllaç Baixa més diccionaris. En la web a què accedireu, escolliu el diccionari de l’AVL (599 kB). Compte amb l’altra opció (369 kB), “utilisa el valencià tal com el regula i utilisa la Real Acadèmia de Cultura Valenciana”, però, en fi, hem de valorar que el seu creador haja sigut capaç d’incloure-la en l’apartat Catalan. Bé, seguiu les instruccions d’instal·lació del diccionari en el correu i detectarà les errades ortogràfiques que fem quan escrivim un missatge. Per descomptat, podeu instal·lar-vos tants diccionaris com idiomes soleu emprar: valencià, castellà, anglés, èuscar, occità, hebreu, esperanto…
I, per a acabar, alguns webs interessants:
- Centre de Terminologia. Com hem de traduir, per exemple, accrued interest? Ni tu ni jo ho sabem, però el Termcat sí: cupó corregut! Què t’ha paregut?
- Edu3.cat: recursos audiovisuals ordenats per temes (llengües i literatura, ciències socials, matemàtiques…). No us ho perdeu si és que sou mestres.
- Esadir.cat. És a dir gramàtica, lèxic, convencions gràfiques, topònims, noms propis, doblatge…
- Rodamots: subscriviu-vos a esta pàgina i, de dilluns a divendres, rebreu un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua. No carrega, és curiós i sempre s’hi aprén alguna cosa.
- DTL: eines de llengua, ofertes de treball, blocs, legislació, jornades, formació… és el Diari per a Tècnics Lingüístics, una gent excepcional.
Blaveros tots
En el número 1.333 de la revista El Temps, l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora publica un article titulat “Proust i el blaverisme banal”, en el qual, sense citar el mitjà, critica l’enfocament que, sota el titular “Proust més accessible que mai”, es fa d’una nova traducció al català de la novel·la Combray. Reproduïsc uns fragments de l’opinió d’Alzamora:
“Què vol dir que Proust és ara “més accessible que mai”? Doncs que l’anterior traducció de la Recerca al català, deguda a Jaume Vidal Alcover, presenta l’inconvenient de ser “plena de mallorquinismes”, però finalment “a partir d’ara [l’obra de Proust] es pot llegir en català gràcies al treball de Josep Maria Pinto”. Textual. Deduïm, doncs, que Vidal Alcover no va fer la seva traducció al català, sinó que la devia engiponar en un idioma més o menys exòtic, qui sap si l’urdu o el swahili […] Naturalment que es pot discutir l’encert i la qualitat de la traducció de Vidal Alcover […] Però desqualificar-la pel fet de contenir mallorquinismes i afirmar a continuació que ara ja podem llegir Proust “en català” és una declaració solemne del blaverisme banal que cada dia més s’escampa a Catalunya, i que s’expressa mitjançant un menyspreu escandalós per totes les variants del català que no siguin la central. Un 
menyspreu que s’alimenta de la ganduleria i la ignorància contumaç envers tota la realitat que es produeix més enllà de l’Eixampla de Barcelona. Voleu blaveros? Cerqueu-los al Principat”.
Al Baix Empordà i fa ja uns quants anys, un amic d’Alzira s’indignà perquè en un restaurant li digueren “No tenim licor de bresquilla, si en vol de poma o préssec, sí”. En una oficina de turisme de Tarragona, una informadora m’indicà que duia a la samarreta la taca indigna d’una errada ortogràfica: “Hi diu “jo també estudie en valencià” i hauria de dir… estudio en valencià”. Estic segur que teniu més d’una anècdota com estes. Quanta raó tenies, Enric, quan m’advertires que al País Valencià hi ha blaveros, però a Catalunya ho són tots.
Home cavall amb el cap damunt del pic
De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es 
que me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.
Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:
Minorització 2.0
“S’entén per minorització lingüística la situació en què una llengua, malgrat que pugui ésser parlada per la major part de la població autòctona d’un territori determinat, ocupa només una part minoritària dels usos i àmbits socials. Aquest procés recessiu es dóna en situacions de superposició, en què l’ús d’una llengua dominant té el suport del poder polític, i l’ús de l’altra llengua, la territorial, esdevé subordinat”. Així ho diu l’Enciclopèdia. Jo afig que la Minorització, la Diglòssia, la Persecució i l’Autoodi són els quatre genets de l’apocalipsi que fa desaparèixer una llengua. Només si s’estira amb força i determinació les regnes de la normalització lingüística se’ls pot aturar i fer tornar arrere. Si parlem de tecnologies de la informació i la comunicació, dir 2.0 és referir-se a la Internet de segona generació, basada en les comunitats d’usuaris, les xarxes socials, la interactivitat, la participació i la col·laboració. Una autèntica revolució.
Si he ajuntat hui dos conceptes tan distants aparentment és perquè la Universitat d’Alacant ho ha fet abans que jo. Sí, la UA, que té entre les seues finalitats la de “Potenciar el coneixement i l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària”, acaba de demostrar empíricament que la minorització també té segona generació i que Internet no se n’escapa. Tractaré de ser breu, no podré. Fins fa unes setmanes, quan introduíeu en el vostre navegador l’adreça http://www.ua.es/, accedíeu una pàgina de benvinguda on triàveu la llengua en què preferíeu consultar el web. Altres universitats del nostre domini lingüístic, com les de Lleida, Barcelona i les Illes Balears, et porten directament a la versió en català i tu, si vols, ja busques el castellà o l’anglés. Si Catalunya i 
Mallorca us semblen dos realitats molt diferents de la valenciana, direm que això de dur-te a la web en la llengua pròpia és també el que fan la Universitat de València i l’UJI.
En la imatge per al record que adjunte al final, podeu comprovar que la Universitat d’Alacant preferia el túnel de selecció idiomàtica. Així ha sigut durant anys i ningú se n’havia queixat. Ara, si aneu a http://www.ua.es/, segurament entrareu a la versió en castellà del nostre web. Perquè no siga així, per a entrar a la versió valenciana, heu de tindre configurat en català el navegador o haver fet una sèrie d’operacions que coneixen ben pocs usuaris. Justifiquen el canvi en les ganes d’estalviar-nos l’esforç sobrehumà que comporta fer un clic i les de parar un poc més modernets i 2.0. El que han aconseguit realment és minoritzar el valencià, llevar-nos espai, ja que la immensa majoria dels ordinadors —els particulars, els de biblioteques públiques, els dels cibercafés i també els de la pròpia Universitat d’Alacant— estan configurats en castellà. Des d’ací el meu 0.0 per al Vicerectorat de Tecnologia i Innovació Educativa, que —¡Cágate, lorito!— és el que mana de la promoció del valencià a la UA.
Hi ha, a més, un punt en l’assumpte que em toca especialment el cor. I és que en la idea original, la direcció i la producció d’esta pel·lícula que us acabe de contar no està Ninette ni un senyor de Múrcia, sinó un xicot alcoià. Amb esperança i a la seua completa disposició, dedique a ell, als seus companys d’equip i a la seua política lingüística una cançó que, per cert, va en la llengua de Bolonya. Feu clic en la imatge per a escoltar-la:
UGT i CCOO… del País Valencià?
Segons els lingüistes, els verbs performatius són aquells amb els quals dir és literalment fer. Jurar i prometre en són dos exemples ben clars. Quan algú jura o promet el que siga l’acció ja està feta. Que finalment, com en els judicis de les pel·lis americanes, diga la veritat, tota la veritat i res més que la veritat o complisca fidelment les obligacions del càrrec sense tirar mà a la caixa són figues del paner de l’ètica, no de la lingüística.
L’any 2003, juntament amb la Intersindical Valenciana, Comissions Obreres i la UGT signaven el Compromís pel Valencià. Amb els sindicats, es comprometien també associacions cíviques, institucions acadèmiques i partits polítics, entre els quals estaven tots els que suposeu i també el PSPV. El compromís prenia forma en la defensa de 50 mesures de suport al valencià. Citaré només la primera:
1. Promulgar normes legals que afavorisquen actuacions encaminades a la defensa, ús i promoció del valencià.
Està bastant clar, no? Doncs bé, el jurista, lingüista i sindicalista Francesc Esteve ens informa, en un article a El Temps (núm. 1313, 11 d’agost de 2009), que UGT i CCOO han pactat amb el PP i sindicats com CSI-CSIF i CEMSATSE una Llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana que no recull l’anomenat requisit lingüístic. A diferència del que passa a les Balears, el País Basc, Catalunya i Galícia, als qui opositen a una plaça de funcionari al País Valencià no se’ls demanarà que en coneguen la llengua pròpia.
De tant en tant, continuarem trobant-nos, sota l’emblemàtic elm de Pere el Cerimoniós, el malcarat o malcarada de torn que t’amolla “A mí es que si no me habla en castellano no le voy a atender” o un “¿Cómo dice?” que ho diu tot. I serà així gràcies en part a CCOO i UGT, tan prests a onejar senyeres pel 9 d’Octubre i el 25 d’Abril, a agafar la pancarta per demanar serveis públics de qualitat, a reclamar millor atenció al ciutadà…
M’agradaria conéixer l’opinió dels amics i companys nacionalistes, independentistes alguns fins i tot, que continuen sindicats a la UGT i CCOO. M’agradaria, però tem que continuaran pietosament muts… i a la gàbia, és clar.
Ab gran goig, sens improperi
Anit vaig assistir a una representació del Misteri d’Elx, un dels assajos previs a la Festa, per a ser exactes. La solitud del despatx, la falta de son i el dia plujós de hui conviden a la introspecció, a transitar l’ànima pròpia. Vaja, quin desordre m’hi he trobat! Recorde ara la pregària de la Maria: “Gran desig m’ha vengut al cor/ del meu car Fill ple d’amor/ tan gran que no ho podria dir/ on, per remei, desig morir”. El cel de la Basílica s’obri i, des de la Magrana, l’àngel anuncia: “Déu vos salve, Verge Imperial,/ Mare del Rei celestial,/ jo us port saluts e salvament/ del vostre fill omnipotent”.
Sant Joan rep la palma que l’àngel ha donat a Maria: “Ai, trista vida corporal!/ Oh, món cruel, tan desigual!/ Oh, trist de mi! Jo on iré?/ Oh, llas, mesquí! Jo què faré?”. Després de sant Pere i una part dels apòstols, n’arriben tres més: és el Ternari. Camí del cadafal, molt a prop d’on estic assegut, la seua polifonia m’aborrona: “Oh, poder de l’Alt Imperi,/ Senyor de tots los creats!/ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”. Tal com volia, la Mare de Déu mor i els apòstols avisen les Maries per a soterrar-ne el cos. En llatí, entonen el salm 114.
Però la judiada reclama les despulles: “No és nostra voluntat/ que esta dona soterreu,/ ans de tota pietat/ vos manam que ens la deixeu”. Lluiten, els israelites queden paralitzats i supliquen “Som nós penedits/ de tot nostre cor/ Pregam-te, Senyor,/ nós vulles guarir”. Ja convertits i sanats, s’unixen al càntic: “Respectant la tal figura,/ ser de tant majestat,/ de la Verge santa i pura,/ adorem-lo de bon grat”. Davalla de l’altura un cor d’àngels, la Mare de Déu ressuscitada és assumida al cel, sant Tomàs es disculpa per arribar tard (“Vós m’hajau per excusat/ que les Índies m’han ocupat”) i la Verge és coronada per Déu mateix. Una pluja d’oripell torna a fer el miracle.
Disculpeu-me, tres hores i tanta bellesa no caben en pocs paràgrafs. Una barreja d’espiritualitat cristiana, de mestria musical i d’orgull valencià m’envaí en escoltar esta obra quasi tan antiga com el nostre poble. Feu propòsit d’anar al Misteri; prompte, si no podeu enguany. Potser ens trobarem allà i podrem dir, com els apòstols, “Amb gran goig, sens improperi,/ som ací en breu portats./ Cert és aquest gran misteri/ ser ací tots ajustats”.
Calp
El 13 de febrer, el PSPV-PSOE de Xàbia publicava una entrada en el seu bloc titulada “El PP de València, contra el català”. No diu l’agrupació local molt més que això. Afigen al títol un mapa polític de l’Europa occidental del XV, una imatge de Jaume I i l’enllaç a un vídeo del programa de TV3 “Polònia”, en què es parodia Rita Barberà i Francesc Camps. Té gràcia, el vídeo. Els socialistes xabians han sabut ataüllar, per damunt del Montgó, l’atac a la unitat de la llengua catalana. Aprofite l’ocasió per a recordar-los que, en una entrevista a El Temps, Joan Ignasi Pla sentencià que “No estic ací per dir que el valencià és català”. Però això va ser, evidentment, abans del marbre glacial i la consegüent defenestració del secretari general. En efecte, alabaríem l’agudesa visual del PSPV de Xàbia si no fóra perquè la trobem un tant esbiaixada.
En paràfrasi del rei fundador, els demanarem que descavalquen del cavall i s’endrecen vers el sud, perquè potser cauran a terra i ploraran dels seus ulls quan vegen que, a Calp, són els seus companys de partit els qui estan en contra del valencià. El passat 4 de desembre, el ple de l’Ajuntament aprovà que Calp siga l’única denominació oficial de la ciutat i els regidors socialistes votaren en contra. “Vergonya, cavallers, vergonya!” va dir també Jaume I. A favor del topònim valencià com a únic oficial, hi ha hagut recollida de signatures i adducció de raons històriques. En contra, el PSPV i un grup de residents europeus. La mar de fons que hi ha en tot este assumpte és la moció de censura que ha donat al Bloc l’alcaldia de Calp. No faré justificacions d’això perquè també serien esbiaixades, al 2011 vorem com ha anat la cosa.
En tot cas, no es pot negar que el nou alcalde, Ximo Tur, té un bon full de serveis que l’avala. Ahí estan els anys com a regidor a Pego i la fèrria oposició a les maneres antidemocràtiques de l’exalcalde Carlos Pascual. Estic segur que la tensió actual a Calp minvarà i que Ximo farà progressar el municipi. Com si fóra del llinatge dels Borja, respecte de la moció de censura digué “O cèsar o res”. Un cert paregut amb Constantí el Gran, emperador de Roma, sí que té:
VITA BREVIS, ARS LONGA, OCCASIO PRAECEPS, EXPERIMENTUM PERICULOSUM, IUDICIUM DIFFICILE
Va de bo!
Abatut pel valencià? Exclosa de l’anhelada promoció interna per falta de punts? Entristit per no escriure bé la llengua que ha parlat tota la vida? Perseguida pel requisit lingüístic? Fart de vore que les úniques paraules que li adreça la Junta Qualificadora són NO APTE? Resolta a ser una més dels milions de valencianoparlants? Desitjós de ser acollit per esta llengua d’acollida? No desespere, ja ha arribat a les llibreries el producte que necessitava: Va de bo!
Indústries Bioeditorials Bromera, el Laboratori del Doctor Forcadell i el Departament de Filologia del Sistema Lingüístic Compartit han unit esforços i personal per a oferir-li la resposta eficaç i amena que estava esperant. Llance al contenidor de reciclatge eixos vells i avorrits manuals, en què prefixos com pseudo, ex o vice encara s’unixen al mot següent per mitjà d’un guionet, i córrega a reservar el seu exemplar de Va de bo! Sorprenga veïns i amistats amb un valencià culte i alhora natural, pròxim, patrimonial.
Esta definitiva eina de formació està adaptada a les exigències del Marc europeu comú de referència per a les llengües i, consegüentment, als continguts i models d’examen de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Pujar al tren de la modernitat i aprendre quasi sense adonar-se’n és ara possible gràcies a Va de bo! Clique en la imatge per a fer un tast del nou producte, estem segurs que li agradarà. 
I després de la televenda, ve la secció d’autobombo, perquè sorprenentment, i a l’ombra de Robert Escolano, Mari Àngels Francés, Hèctor Gonzàlvez (Kamerad Koordinator), Maribel Guardiola, Carles Segura i Juli Martínez, jo he sigut un dels autors. N’he fet l’apartat “Així és el nostre país”; per cert, el país és el que apareix en la imatge que hi ha al final: 22.826 km2 del Sénia al Segura, ni més ni menys. Va de bo! deu ser una passada. Dic deu perquè encara no l’he revisat de cap a cap, no he pogut passar del pròleg. L’acadèmic Pérez Saldanya hi diu dels qui hem fet el llibre que som “un grup molt dinàmic i amb una àmplia formació lingüística i pedagògica […] joves lingüistes i ensenyants […] professionals amb una llarga implicació en les tasques de difusió i dinamització de la llengua”.
No m’havia sentit tan cofoi des de l’última vegada que em van dir guapo. Quan va ser això?
La rosa quotidiana
A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.
Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.
O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.
Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles!
Així cantà Joan Fuster a València, sembrant els solcs dels versos amb necessitats de l’esperit: obres, raó, ciència, passió, transcendència, amor… El poema em dóna peu a contar que, ara fa una setmana, jo mateix estava a València. Hi vaig anar a l’encalç d’una saviesa diversa, congriada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al Palau de la Música la trobí i me’n vaig amerar a lloure. El Simposi Internacional “Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa” aplegà sociòlegs, lingüistes, politòlegs, acadèmics, experts en dret, dinamitzadors, tècnics, voluntaris, professors, alumnes… fins i tot estava la Capella dels Ministrers per a interpretar la música de Jaume I.
Destacaré la ponència de la doctora Pirkko Nuolijärvi sobre el tractament exquisit i integrador que fa Finlàndia del plurilingüisme finés-suec-sami, l’exposició de Xavier Vila sobre el bilingüisme territorial a Bèlgica, el trencaclosques polític i lingüístic de l’Europa de l’Est que dibuixà Albert Branchadell, el gueto bascòfon que, segons l’Oficina Europea de Llengües Minoritàries, han muntat els governs de Navarra, la dissecció del nacionalisme lingüístic espanyol que va fer Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de l’Autònoma de Madrid; el discurs abrandat de Vicent Pitarch i l’anàlisi esmolada dels amics Josep Ochoa, Rafa Castelló, Brauli Montoya i Manolo Alcaraz i la seua circumstància, que era un còlic nefrític acabat de superar.
Entre sessió i sessió, hi hagué temps per a la bona taula i el tema recurrent: el país, els personatges que el governen, els que aspiren a governar-lo i els qui, derrota rere derrota, ens aproximem inexorablement a la victòria final. Sense cites per a la vesprada de dijous, vaig revisitar la Llotja de València. Allà, després de travessar la majestuosa sala de contractació, vaig seure al pati dels tarongers. Amb el fred crepuscular i la magnificència del gòtic civil, m’envaí un sentiment malenconiós, la meua insignificança humana desitjà plorar davant de tanta bellesa. Algú dirà que això és la síndrome de Stendhal, però jo crec que el café, la copa i els puros de la nit anterior i el consegüent dèficit de son hi tenien més a vore. A punt ja de defallir, m’arribà un ànim semblant al que Joan Valls descriví en el seu poemari “La rosa quotidiana”:
[…] Malgrat l’ombra
que constantment m’assetja aixeque el mot
d’intimitat, la minsa bonhomia
d’un parèntesi llarg que encara bruny paraules
per la sembradura més propícia
que, potser, fructifique i agermane
al fons d’una fermesa que perdura,
a l’aire de l’enyor llarg i benigne…
Salvífica màgia, calia canviar de lloc. Abans de tornar al millor hotel de Russafa, vaig fer cap al carrer Cavallers i allà em vaig fer… un vi. A la millor de les saluts possibles.
Comentaris recents