25 anys llaurant el cel

quiquetEntre l’hivern de 1984 i el de 1985, la mort va agafar afició a la porta de ma casa. En dos ocasions segons l’ordre natural que s’emporta la gent gran, després d’un temps de malaltia, i en una altra quan per edat no tocava i d’una manera sobtada. La meua fe migrada de hui es sustenta en l’esperança de retrobar els qui he estimat i se n’anaren. Si finalment hi ha cel i me’l guanye, estic segur que, just darrere de sant Pere el de les claus, trobaré el meu avi Quico tal com està en esta foto, destapant una botella de cava per a donar-me la benvinguda. Li tinc un compte pendent: no deixà en este món terrenal que li guanyara un coto o un cau. Jugava en silenci, tenia totes les cartes al cap i quan li entrava un vint feia sonar el vidre de la taula amb els artells: clac!, “Vint de bastos”. I amb el clac pensava jo “Un altre dia que acabaré perdent, amb l’altre avi sempre guanye, quins misteris té la sort”.

Fill de Francisco Moltó Valor i Teresa Vilaplana Boronat, Quiquet va nàixer el 31 de març de 1902 a les Casetes de Mariola, on pogué treballar terres pròpies. De menut, va tindre com a company de jocs un xiquet d’Alcoi a qui els pares enviaren allà per guarir-li la salut. Aquell micorro de la ciutat arribà a ser metge, don Ernesto Verdú, i mantingué amb l’avi una gran germanor i alguna acalorada discussió quan recorria a micapans, cataplasmes i consells de curanderos. Amb vint i pocs anys, Quiquet va conéixer Consuelo Esteve Moya, filla dels mitgers del Mas del Pi, a Barxell, amb qui es casaria després del tradicional festeig. El 1926, estant de visita al Mas del Pi, l’agafà la nevada grossa i hagué de passar molts dies a cals sogres. I, mentrestant, a sa casa va morir la seua àvia, Rosa Valor, a qui, segons conta un diari de l’època, havien de deixar colgada a la neu de dia i entrar a casa de nit perquè no se la menjaren les feres. Quin paperot, però a vore què feies incomunicat i amb una difunta.

Del matrimoni amb Consuelo i en temps republicans, nasqueren Paco, Consuelín i Rigo. La guerra el dugué al front de Terol, d’on tornà sense disparar un sol tret. En la negror franquista del 1940, va nàixer Marujín, estrela bondadosa i sàvia de la qual vam eixir el meu germà i jo. Després d’uns anys treballant les terres d’altres, l’avi adquirí una casa a la ciutat, però com corresponia a un home del camp: una planta on viure, una altra on guardar ametlles, olives i llenya per a la llar i un jardí suficientment ample per a tindre conilleres, terra on arrelara un caquier, una nesprera, un llimoner i, sí, tants rosers com vulgueren les xiques de casa. I per què conte tot açò? Perquè hui fa exactament un quart de segle que Quico deixà esta vall de llàgrimes per a conrear el secà celestial i evitar solsides en l’abancalament del Nostre Senyor. Quique, cosí, germà i habitual lector, em demanà que escriguera alguna cosa tal dia com hui. Què t’ha paregut, hereu?

Tags:

  1. Mª del Mar’s avatar

    Quina història més bonica!un brindis per l’avi del meu estimat amic Jordi!

  2. Hèctor’s avatar

    🙂 ai els iaios… ací va el que vaig escriure sobre la meua iaia paterna fa temps, allà cap a l’any 2002 ..

    http://www.rubiomarin.com/ca/2008/09/10/una-vella-butaca/

    Gran escrit, Jordi, m’ha encantat,
    Hèctor

  3. Kike’s avatar

    Reconec que no m’has fet tragar saliva, m’has fet plorar. Espere que amb el permís de Deu i si Sant Pere ens deixa entrar al cel, jugarem els quatre (avia Consuelet inclosa) un coto espiritual, encara que com sempre, ens será impossible guanyar.

    Grácies Jordi, grácies, sang de la meua sang.

    L’hereu.

  4. Choví’s avatar

    Si es poguera aplaudir per la web ja tindria les mans roges.

  5. tonino’s avatar

    Dels llauradors, dels iaios, d’històries com eixa venim… Que bo és contar-ho i que bo és fer-ho com tu ho fas. Molt bé, Jordi! El sud tremola de tant en tant quan et llig.

  6. Josep’s avatar

    A partir d’una certa edat i perspectiva (tenir fills o una filla i una dona preciosa en la seua plenitud (i no pel fet de ser mare, que també),
    tots tenim històries i il·lusions, però alguns teniu la virtut de recordar les històries de la gent i dels pobles i de posar-hi cara i ulls, això és la memòria històrica d’un poble que ve de lluny.
    Salut

  7. Macu Esteve’s avatar

    Perdona la intromissió. He arribat al teu blog de forma casual, buscant a Internet el nom “Francisco Moltó Valor”. Quina sorpresa trobar esta entrada de fa vora 10 anys! Francisco Moltó Valor era el meu rebesavi; i pel que veig, la meua besavia, María Moltó Vilaplana, era germana del teu avi Quico. Estic tractant de recopilar informació de la meua familia i les referències que hi ha a esta entrada han sigut una troballa meravallosa. La meua besavia i el meu besavi van morir prou joves i la meua avia poc temps abans de la teua publicació. Un plaer la casual coincidència que m’ha portat a esta entrada i vore l’emprenta que el teu avi va deixar en tu, perque la meua iaia també la va deixar en mi. Serà cosa de genètica. Salutacions!

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *