Home » 2009 (Page 4)
Yearly Archives: 2009
Domuit vascones
Per al nacionalisme basc, esta expressió llatina prova la insistència dels visigots en l’empresa de dominar les antigues tribus basques i, d’altra banda, el desig que tenien estes de mantenir-se lliures. L’any 1997, per exemple, el sacerdot Anastasio Arrinda escrivia: “Todos los cronicones 
de la vida de los reyes godos o visigodos terminan con esta frase lapidaria: Domuit vascones […] Si cada rey visigodo se jacta de haber subyugado a los vascos, señal es de que nunca los subyugaron; siendo la cosa de otro modo, no haría falta repetir siempre la misma cantinela de domuit vascones”.
Segons sembla, la fraseta en qüestió és apòcrifa, ja que no apareix en cap crònica de l’època visigòtica, però ara més que mai torna ser actual. Quasi 1.300 anys després de la mort de Rodrigo, últim rei de la llista aquella, Zapatero —potser descendent del malaurat monarca, pel que té de Rodríguez— s’ha col·locat la medalla. Les cròniques presents i futures podran proclamar “Rodríguez Zapatero, hispanorum præses, domuit vascones”. Només ha necessitat el president un parell de jugades: en 2007 l’heroica campanya del PSN a Navarra i, des de hui, un no nacionalista —que és com es diuen ara els nacionalistes espanyols— com a lehendakari de les bascongades. No hauríem de restar valor al govern que constituirà Patxi López, amb el PP li eixien els comptes i ha tirat endavant. Fins ací tot més o menys previsible en la galàxia basca, l’acord PP-PSOE ja el plantejaren Mayor Oreja i Redondo Terreros. El problema és que els constitucionalistes han guanyat fent trampa. Per més odiosos i indesitjables que siguen ETA i el seu entorn, il·legalitzar les candidatures de l’esquerra abertzale és fer trampa. La martingala els ha donat la lehendakaritza, però no està gens clar que això resolga la qüestió basca. I, al cap i a la fi, el que esperem dels polítics són solucions, no més problemes.
Primera Conferència
Amb il·lusió i nervis semblants als de la primera comunió, el dissabte 18 d’abril vaig fer la meua primera conferència. El sacrament el vaig rebre a l’església de Maria Auxiliadora d’Alcoi i la conferència la vaig donar a la Casa de Cultura del Castell de Guadalest. La primera hòstia de la vida em vingué de mans del director del col·legi; al Castell, em presentà Enric Balaguer, que ha sigut director del Departament de Filologia Catalana i no em donà cap hòstia sinó el seu últim llibre, La casa que vull. Gràcies, Enric, per la presentació i pel llibre, promet llegir-lo. Ah, sí! De què anava la xarrada? Doncs el títol era “25 d’abril: el poble valencià i la desfeta d’Almansa”. Hi assistiren 22 persones, que, tenint en compte l’últim cens (215 hab.), representen el 10% de la població. Està bé, no? Parlàrem un poc de tot: Jaume I, els furs, els Àustria, l’arxiduc Carles, els Borbó, els maulets, els botiflers, el general Basset, el duc deBerwick, el sinistre cavaller d’Asfeld, la crema de Xàtiva, el quadre penjat cap per avall de l’Almodí, l’ocupació i el govern militar del Regne de València, la repressió, el Decret de Nova Planta, la castellanització, la resistència secular de continuar vius com a poble, el 9 d’Octubre… Al final, m’aplaudiren i tot.
En vista de l’èxit, si torne al Castell de Guadalest a fer una altra conferència demanaré a l’Ajuntament que em pague el doble. Per a la pròxima vegada, vull dos camisetes, dos ventalls i dos tasses promocionals de la Casa Orduña. Hi hagué més gratificacions: l’aire net després de la pluja, les filagarses de núvols escampades sobre la muntanya, un tros del nostre paisatge tal com era quan allò dels furs i el paisanatge pròxim i agraït, com una tieta d’Enric, una jove de prop de huitanta anys, que vingué a donar-me l’enhorabona. Això no té preu. Bé, entre la xarrada i hui també hi ha hagut les festes de Sant Jordi, que donen per a moltes entrades, de moros, de cristians i d’altres que no saps en quin bàndol estan. El dia 23 anava Peralta per la plaça de Dins amb El País davall del braç. No és que el diari de Prisa siga ara el referent informatiu del PP, és que el rotatiu publicava les converses del president Camps amb Álvaro Pérez, altrament dit El Bigotes. Sembla que, al diputat, li faltava temps per a mostrar la plana en qüestió. Ai, Miguel, Miguel… mira que eres bordet.
Tornem a les conferències. Si demà, dijous 30 d’abril, esteu a la Universitat d’Alacant, no us perdeu la de Joan Francesc Mira, a les 12.00 h, a l’aula magna de Filosofia i Lletres: “Alacant després de la batalla d’Almansa”.
Alumnes
A l’oasi que és la Universitat arriba de tant en tant alguna ventada forta, que enterbolix amb sorra l’aigua del plàcid estany i udola entre el brancam de les palmeres com un xacal en la nit. Així ocorre, per exemple, quan s’ha de triar nou rector o ve un manaire poc amic de la institució acadèmica. Després, com sempre en passar la tempesta, torna la calma, que és de vegades més preocupant i molesta que el vendaval mateix.
Pense, com devíeu suposar pel títol, en l’alumnat. D’uns anys ençà, el Consell d’Alumnes em sembla un vicerectorat encobert. Els seus dirigents es mostren sempre en total sintonia i lloança de l’equip de govern i l’han aprofitat sovint com un mer trampolí per a fer el salt a la política. L’estratègia de l’acomodament comporta una gestió vàcua de discurs. Així, el Consell d’Alumnes s’ha visualitzat amb activitats com pujar la gent en globus, com si açò fóra una fira, o organitzar una setmana de l’associacionisme amb parades de paintball i un castell inflable per a botar alegrement, com en la comunió de les meues nebodes.
Però l’últim temporal, el cicló Bolonya, ha dut a l’oasi una tribu diversa, motivada i en el fons molt divertida que va plantar tendes i arguments al mig del campus. Els antibolonyos van mantindre ferma la mobilitzazció i, contra usos, costums i pronòstics, han arrassat Campus Jove en les eleccions a representants d’alumnes en el Claustre. Ja tenia ganes jo de vore els estudiants reivindicatius. Per això i perquè ara torne a ser alumne, els vaig votar. Enhorabona, xavals.
I ara, abans d’anar-me’n de vacances, un apunt sobre Ángeles González-Sinde. La nova i flamant ministra de Cultura va donar suport al Manifiesto por la Lengua Común de Savater, Boadella i la UPyD. Això pinta malament, però li concedirem els 100 dies que marca la cortesia política. Jo, a més, dedique a la ministra, i sobretot als antibolonyos, uns versets cantats en la lengua común:
J.A.S.
Amb data 5 d’agost de 2008 i amb el títol “Confidències” en l’assumpte del correu, l’amic J.A.S. em feia arribar el text que tot seguit reproduïsc:
Doctor Davó, de fa uns mesos, crec que he pillat, a poc a poc, una malaltia (no sé si incurable): cada dia que passa em sent menys “catalanista ortodox” i em sent més “valencianista heterodox”. Té cura això? Què collons està passant-me? Fins no fa massa, els meus “llibres sagrats” de capçalera eren els arxiconeguts i bàsics Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i moltíssims altres de similars, pel que fa a continguts, objectius i finalitats. Fins i tot em permetia tindre, en la recàmara És molt senzill: digueu-li Catalunya, de Guia, València, 750 anys de nació catalana, també de Guia, i més encara que ara no vénen al cas.
La novetat és que, des de fa una temporada, he estat “devorant” tota una sèrie de llibres que, en el seu dia, no van 
meréixer la meua atenció, i ara els he aconseguit i llegit amb atenció. Massa atenció, si acàs. I quins són eixos “maleïts” llibres? Doncs, sense cap ordre cronològic de lectura ni d’importància jeràrquica: De impura natione, de D. Mollà-Mira; Document 88, de Colomer, Company, Franch i Nadal; Sobre la nació dels valencians, de Joan F. Mira; És més senzill encara, digueu-li Espanya, de Francesc de Paula Burguera; La via valenciana, d’Ernest Lluch; País perplex, de Josep Vicent Marqués; El pensament nacionalista valencià, de Solves; El valencianisme polític 1874-1939, de Cucó; Nosaltres exvalencians, de T. Mollà, Piera, Arnal, Dolç, Bayarri i Jardí, i alguns més, no directament relacionats amb “la causa” valenciana, però que tangencialment hi influixen.
Si a d’açò li sumem les visites periòdiques, diàries per a més senyes, a www.valencianisme.com o a www.blogsvalencianistes.com el resultat només pot ser un: un replantejament total de les meues conviccions més produndes. I, per què t’ho comente tot plegat? Doncs perquè crec que la malaltia que ara estic passant, tu mateix ja la vas passar fa uns quants anys (i ningú t’entenia!). Recorde (i ara em fa gràcia) quan “no sé qui” em va dir, escandalitzat, que et va vore a València, un 9 d’octubre amb una senyera amb blau (o amb gent que duien senyeres amb blau), i jo 
mateix també em vaig quedar paralitzat, en sentir-lo. I no estic parlant-te només d’elements simbòlics (que també), sinó de visions que van molt més enllà: concepcions de país, de nació.
Per tant, políticament, crec que estic en uns moments en què determinades postures polítiques identitàries “clàssiques” i “ortodoxes” comence a vore-les com a “superades”, “contraproduents” i fins i tot com a “negatives”, o sent més suau com a “primitives” i “adolescents”. I no tinc, en els cercles immediats en els quals em menege, cap “confident” al qual comunicar-li la meua “conversió”, sota la pena de quedar com un “contemporitzador”, o el que és pitjor com un “traïdor” a la causa. Necessite alguna “veu amiga” on poder esplaiar-me a gust. I crec que tu ets qui més pot “connectar” amb el que pense. Algun consell?
La Santa Espina
La sardana no era més que una “dansa rústega empordanesa”, fins que el catalanisme veié en aquell ball ancestral el filó de convertir-lo en símbol nacional. Per això mateix, la més popular de les sardanes deu ser La Santa Espina, que en la lletra diu “Som i serem gent catalana,
tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol”. En la seua aportació al llibre Cap a una Valencia lliure, l’amic Vicent Flor utilitzà el títol d’esta sardana per a criticar l’ambigu marc nacional de la Unitat del Poble Valencià. La metàfora era bona i algunes parts d’aquell llibre també, tot i estar escrit segons els criteris de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, és a dir, en un català decididament no normatiu.
El tema dels valencians i l’adscripció nacional és recurrent, jo me’l trobe amb l’assiduïtat d’un veí. En la broma d’una mestra de valencià que em diu que el Baix Segura és Catalunya Sud, en les notícies sobre una manifestació a Brussel·les i en alguns correus del meu cosí Quique —a mig camí entre Pep Consciències i María Patiño, per allò de tindre “pruebas fehacientes”— en què em recorda que jo també vaig ser pancatalanista i que conserva unes imatges de TV3 amb no sé qui enlairant una senyera estelada i quinze anys més jove. En fi, tothom té dret a canviar: Vicent escriu d’acord amb les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, jo ja no sóc panca, el meu cosí ha passat de moro a cristià i tots tres militem en el Bloc Nacionalista Valencià, que ha superat les indecisions de la UPV.
Açò continuarà la setmana que ve, però en pla premsa sensacionalista. Us oferiré, en rigorosa exclusiva, el testimoni real i esfereïdor d’un xic a qui, per tal de mantenir en l’anonimat, anomerarem per les seues inicials: J.A.S.
La Comuna o la mort
Tal dia com el de hui, però de fa cent trenta-huit anys, començava un dels episodis més memorables i gloriosos que han protagonitzat les masses proletàries: la Comuna de París. El 18 de març de 1871, la guàrdia nacional es negà a lliurar els canons amb què havia protegit la ciutat dels atacs prussians. El govern de Louis Adolphe Thiers fugí a Versalles, la capital quedava en mans de la milícia popular. Els bons guanyaven, els tallers abandonats s’adjudicaren a associacions obreres, es declarà la separació entre estat i església —als temples es continuà fent missa, però de vesprada eren lloc d’assemblea i debat polític—, l’ensenyament passà a ser gratuït, els serveis públics en una ciutat de dos milions d’habitants foren gestionats eficaçment, s’anul·laren els interessos dels deutes, funcionaris i òrgans de justícia eren elegits pel poble, es donà ciutadania a tots els estrangers… Impressionant.
Llàstima que durara poc. Amb l’ajuda de Bismarck —d’enemic a col·laborador, perquè la classe dels amos tampoc té fronteres— els versallesos reorganitzaren l’exèrcit, posaren setge als comunards i el 21 de maig les tropes de Mac-Mahon entraren a París. Hi hagué una lluita desigual i terrible, el dia 28 va caure l’última barricada a Belleville. En aquella setmana de sang es produí un dels pocs punts reprovables a la Comuna: l’execució de 74 ostatges, entre els quals hi havia l’arquebisbe de París. Les xifres de la repressió de Thiers no són tan minses: 20.000 morts en combat, 50.000 afusellats, 7.000 deportats; sort que era un polític moderat. Feta pel poble en armes, la Comuna va ser l’última revolució clàssica de França. L’última a França, d’acord, però no l’última a Europa perquè dos anys després Alcoi vivia la revolució del Petroli. En parlarem al juliol.
Per cert, les il·lustracions d’esta entrada són del còmic Le cri du peuple, publicat en castellà per l’editorial catalana Norma. Us el recomane, comunards.
Una estoreta velleta
S’acabava el 1999 quan vaig assistir a la presentació de Ressonàncies orientals, d’Enric Balaguer. A la llibreria Compas, tristament esborrada del mapa cultural d’Alacant, l’autor parlava de l’obra i Gaspar Jaén parlava de l’autor. Reflexionava l’arquitecte i poeta il·licità sobre la societat en què estem immersos quan va dir: “La nostra realitat, fallera i barroera…”. No em feu recordar més, em vaig quedar amb els epítets; fallera i barroera. Entenc que, des d’una mirada crítica i amb intenció d’escarnir, es puga acusar la realitat valenciana de barroera, però per què dir-ne fallera? Entre la nostra intel·lectualitat —algun dia parlarem també d’això— continua viva la inclinació a menysprear determinats elements de la cultura popular. Deu ser un costum heretat de la transició, quan l’elit universitària que havia de reviscolar-nos culturalment i nacional deixà que la dreta es fera l’ama d’un patrimoni col·lectiu: les nostres festes. No seria mala estratègia, si no fóra perquè el vot de Joan Fuster valia tant com el de qui era clavari d’una confraria o venia participacions del sorteig de Nadal amb un 20% de farda.
Més encara. La setmana passada dos alumnes meus discutiren sobre si les falles són art o artesania. Allò va ser un xoc de trens, perquè l’un és curator d’un museu i l’altre és artista foguerer; la nouvelle cuisine expositiva contra la coca amb tonyina festiva i tradicional. Molt bon rotllo, però poc apropament entre els dos màquines. Són irreconciliables la cultura popular i l’alta cultura? Espere que no. I, ja que en parlem, què és cultura popular i què és alta cultura? Difícil d’esbrinar, oi que sí? De moment, confesse el pecat de no conéixer les falles, que són la segona festa més important i massiva que fem els valencians. Faig propòsit d’esmena: algun any aniré al cap i casal, amb brusó negre i mocador d’herbes, disposat a visitar monuments, menjar bunyols i tirar trons de bac si encara és possible. I ara, si voleu riure amb l’opinió fallera, barroera, crítica, escarnidora, popular, alta, sentimental i càustica del Tio Masclet, feu clic en la imatge del Molt Honorable. Peim!!
Calp
El 13 de febrer, el PSPV-PSOE de Xàbia publicava una entrada en el seu bloc titulada “El PP de València, contra el català”. No diu l’agrupació local molt més que això. Afigen al títol un mapa polític de l’Europa occidental del XV, una imatge de Jaume I i l’enllaç a un vídeo del programa de TV3 “Polònia”, en què es parodia Rita Barberà i Francesc Camps. Té gràcia, el vídeo. Els socialistes xabians han sabut ataüllar, per damunt del Montgó, l’atac a la unitat de la llengua catalana. Aprofite l’ocasió per a recordar-los que, en una entrevista a El Temps, Joan Ignasi Pla sentencià que “No estic ací per dir que el valencià és català”. Però això va ser, evidentment, abans del marbre glacial i la consegüent defenestració del secretari general. En efecte, alabaríem l’agudesa visual del PSPV de Xàbia si no fóra perquè la trobem un tant esbiaixada.
En paràfrasi del rei fundador, els demanarem que descavalquen del cavall i s’endrecen vers el sud, perquè potser cauran a terra i ploraran dels seus ulls quan vegen que, a Calp, són els seus companys de partit els qui estan en contra del valencià. El passat 4 de desembre, el ple de l’Ajuntament aprovà que Calp siga l’única denominació oficial de la ciutat i els regidors socialistes votaren en contra. “Vergonya, cavallers, vergonya!” va dir també Jaume I. A favor del topònim valencià com a únic oficial, hi ha hagut recollida de signatures i adducció de raons històriques. En contra, el PSPV i un grup de residents europeus. La mar de fons que hi ha en tot este assumpte és la moció de censura que ha donat al Bloc l’alcaldia de Calp. No faré justificacions d’això perquè també serien esbiaixades, al 2011 vorem com ha anat la cosa.
En tot cas, no es pot negar que el nou alcalde, Ximo Tur, té un bon full de serveis que l’avala. Ahí estan els anys com a regidor a Pego i la fèrria oposició a les maneres antidemocràtiques de l’exalcalde Carlos Pascual. Estic segur que la tensió actual a Calp minvarà i que Ximo farà progressar el municipi. Com si fóra del llinatge dels Borja, respecte de la moció de censura digué “O cèsar o res”. Un cert paregut amb Constantí el Gran, emperador de Roma, sí que té:
VITA BREVIS, ARS LONGA, OCCASIO PRAECEPS, EXPERIMENTUM PERICULOSUM, IUDICIUM DIFFICILE
Post congressual
Fa poc Pere Fuset em demanà: “Per a quan un post congressual?” Es referix al congrés que, amb el lema “Més País, més Valencià”, farà este cap de setmana el Bloc Nacionalista Valencià. Hi vaig com a delegat, potser em presentaré a formar part del Consell Nacional, però principalment aprofitaré el conclave per a compartir estratègies i menú degustació amb els amics de corrent. Perquè, tot i que no recorde a quin estic adscrit jo, si en un partit no tens corrent intern que t’aixoplugue no eres ningú. I si en tens, moltes vegades, tampoc. És el meu cas.
No he seguit suficientment el debat precongressual per a fer un post congressual en condicions. Lamente que s’haja tornat a parlar tant de la qüestió dels símbols. Això ens fa perdre moltes energies i, al remat, servix de ben poc, perquè els del Bloc continuarem sent uns catalanistes per als blaveros i uns blaveros per als catalanistes. Feu clic ací per a saber què pensa d’això l’amic Miquel Cremades i aprofiteu la visita per a vore l’entrevista que Vilaweb va fer a Enric Morera, secretari general nostre i diputat de tots els valencians i valencianes.
Així, més que el tema congressual, em preocupa el postcongressual. Què pensa fer el meu partit per a superar, ell solet, el 5% de vots que cal per a entrar a les Corts? Quin paper tindrà el Bloc en el futur del País Valencià? Esta segona pregunta és, més o menys, la que Agostinet, il·lustre trompetista benidormí, féu en un curs recent a Pep Sanmartín, il·lustre professor d’Almoradí. L’expert explicà que el Bloc pot assolir, i consolidar, un espai alternatiu al del PP i PSOE més ample que el que Esquerra Unida arribà a ocupar en els seus millors temps. També donà la recepta, però me la calle per vore si entre tots l’endevineu.
I encara va ser més fort el del Baix Segura. Sentencià que, arribat el cas, al Bloc no li hauria de fer por pactar amb el PP en les Corts Valencianes —¡Halaaaaaa, lo q’ha dicho, a la seño vas!—, però va posar una clàusula: que el PP canviara, per a ser un partit socialcristià i lliure de corrupteles. Quasi res demana el mestre. Ignore què ens durà el futur, però sé que el meu partit continuarà sent d’esquerres —socialdemòcrata, si voleu— i valencianista, perquè si deixa de ser-ho deixarà de ser el meu partit. El repte present és guanyar suports, d’un costat i de l’altre, per a servir al progrés col·lectiu —especialment dels sectors més desafavorits— en un país sostenible econòmicament i mediambientalment.
I, com que cal molta fe per a això i fa dos setmanes parlàvem de Déu, ací us deixe una versió dels anuncis que ateus i creients han penjat d’alguns autobusos. Enric, la idea és meua:
My name is Pla, Josep Pla
Josep Pla i Casadevall (1897-1981) és l’autor més prolífic que ha tingut la nostra llengua d’ençà que algú, fa quasi 1.000 anys, posà negre sobre blanc en vulgar i no en llatí unes homílies. Prop de 120 llibres va escriure el de Palafrugell. Jo només li he llegit una tria d’El quadern gris i ha passat molt de temps d’això, crec que encara estiuejava amb ma mare en un càmping de la Safor. A Pla, l’han anatematitzat alguns per una possible col·laboració amb els franquistes durant la guerra. Sembla que, des de Marsella, els va fer d’espia. 
La planta amable i senzilla i el deler per la bona cuina i la sobretaula reposada no encaixen amb el clixé que tenim de l’espia. Però, vés a saber, potser els James Bond de l’Empordà preferixen la boina enroscada a l’esmòquing ajustat. Joan Fuster, que coneixia bé a Pla, digué que si realment haguera sigut espia de Franco, Franco hauria perdut la guerra. Deixem-ho ací.
De nit m’agrada escoltar la ràdio, especialment les tertúlies d’anàlisi politíca. I, com que faig zàping, despús-ahir hauria jurat que escoltava la COPE si no fóra perquè les veus eren les d’Àngels Barceló, Carlos Carnicero, Santiago Belloch i d’altres habituals de la SER. Comentaven els tertulians la campanya “Encomana el català”, que ha posat en marxa la Generalitat per a fomentar l’ús social de la llengua. Segons la Secretaria de Política Lingüística es pretén “sensibilitzar la població que sap parlar català perquè mantingui la llengua en aquells contextos en què la sol canviar, per exemple amb persones que l’entenen però no la parlen o en contextos multilingües”. Així és com s’encomana el català i qualsevol llengua, escoltant-la, percebent que és viva i útil. Amb un espot musical —entre Disney, Bollywood i l’America de West Side Story—, es simula una d’eixes situacions quotidianes en què sovint es canvia de llengua. I això va excitar els micròfons de la progressia radiofònica, fins al punt de fer una autèntica pluja d’idees… preconcebudes totes.
Que si adreçar-se a algú en castellà és “una cosa de educación”, que si s’ha de parlar perquè “hay mucho turismo”, que si la campanya és “una manera de dilapidar los fondos públicos” i un “despropósito de gasto”, que si “en el año 2025 cerca de 480 millones de personas hablarán español y 7 millones los que hablen catalán o valenciano o mallorquín”, que si “¿Por qué no nos dicen también cómo tenemos que acostarnos?”, que si “para los nacionalistas no existe el bilingüismo”… S’apuntà, amb un clar menyspreu, que tot era cosa “de Esquerra Republicana con algún consejerito haciendo números de circo”. Si algú parlara en els mateixos termes d’una campanya del Ministeri d’Igualtat, el condemnarien per masclista i reaccionari, però tractant-se del que es tracta no cal correcció política, hi ha barra lliure d’exabruptes! I escoltant-me’ls em va vindre al cap aquell senyor acusat d’espionatge. No cal tindre la perícia i la sagacitat d’un agent secret per a convindre que en molts casos, tal com va dir Pla, “el més paregut a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.
[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/v/XlH4ZLSi3YM” width=”222″ height=”175″ wmode=”transparent” /]
Comentaris recents