Home » 2011
Yearly Archives: 2011
10 anys de militància
Tot i que siga de pressa i corrents, vull fer un últim vol enguany i vull dedicar-lo a l’amic i patriota Natxo Bellido. Se’l mereix per moltes coses, però ara especialment perquè acaba de complir 10 anys de militància en el Bloc i n’està el xaval devanit i pagat. Bé, sobretot devanit. El vaig conéixer al 1996, al congrés que la UPV va fer a l’Eliana; venia de convidat, ací l’històric sóc jo. Ell em va mirar, jo li vaig mirar la senyera que duia al pit i ell… ell me la va vendre per vint duros. Encara la conserve, la senyera de tots els valencians, amb l’estrela blanca de cinc puntes com a anhel de llibertat futura i record als batallons de nacionalistes valencians que defensaren la República. I en este combat nostre per l’avui i pel demà, he vist créixer a Natxo. Primer com a mercenari i després a la infanteria. Sent ja oficial, va ser secretari comarcal de l’Alacantí i més endavant precandidat, quasi diputat si no fóra per un despertador i un poc de trellat que faltava, xe! Ara és membre de l’estat major i fins i tot va a les reunions, impressionant. Natxo té traçat en el seu nom mateix el camí que ha de fer este poble: Ignacio, Ignaci, Ignasi. Calle ja. Abans que sant Silvestre amague el sol i tots brindem per un 2012 ple de joia, llegiu el seu petit manifest per 10 anys de militància:
“10 anys després, estic plenament orgullós per tot allò que hem fet, com ho hem fet i amb qui ho he fet. I estic encara més il·lusionat per tot allò que podem fer, que hem de fer… Com a BLOC farem + COMPROMÍS! D’ací 10 anys vos conte com ha anat la història…”
AL·LELUIA!!
Europeus
Una de les germanes de l’abadia de Kylemore em va donar una medalleta. Segons l’estampa que completava el present “The medal of St. Benedict is privileged with the powers of the Holy Cross… for every good in life and protection against every evil”. A més de protegir-me i fundar al segle V l’orde d’aquella somrient mongeta, sant Benet és, des de 1964, patró d’Europa. Tal com ens va últimament, el de Núrsia té molt descuidat el patronatge. La setmana passada François Baroin, ministre francés de Finances, va afirmar que “és preferible actualment ser francés que britànic”. Però què és això de ser britànic? Fa pocs anys el govern de Gordon Brown va impulsar un debat per a definir-ho clarament. Amb la causticitat habitual a l’illa, The Times es va sumar a la iniciativa i demanà als lectors que proposaren un lema per a la britanitat, alguna cosa semblant al “Liberté, Égalité, Fraternité”. I, amb la causticitat habitual de l’illa, una de les propostes més votades fou “Almenys no som francesos”.
Joan Francesc Mira recull esta feta i moltes més en el seu llibre Europeus. Retrat en setanta imatges. El pròleg és de l’amic Enric Balaguer; la recomanació, meua. Si us falta fe en el meu criteri ―cosa bastant comprensible―, feu clic en la imatge adjunta per a llegir sis dels setanta retrats i decidiu després si és o no un bon regal per a estos dies d’il·lusions i consum. I, tornant a la qüestió francobritànica, hui mateix Sarkozy i Cameron s’han trobat a Praga, al funeral de Václav Havel. El dramaturg, opositor a la dictadura, últim president de Txecoeslovàquia i primer de la República Txeca era també un gran europeista. Per als qui encara tenim alguna esperança en Europa, deixe ací davall una frase Havel. Bon Nadal a totes i tots.
“L’esperança no és la convicció que les coses eixiran bé, sinó la certesa que tindran algun sentit”
Sabó
Després de ser usat, l’oli de fregir és un residu perillós si el deixem anar pel desaigüe. Complica i encarix el funcionament de les depuradores i als rius impedix l’intercanvi normal d’oxigen. Un sol litre d’oli domèstic és suficient per a contaminar-ne mil d’aigua. D’un temps ençà, la ciutadania conscienciada disposa de contenidors on iniciar el reciclatge de l’oli. El que allà deixeu cremat, tornarem a aprofitar-lo com a biodièsel, adobs, cremes cosmètiques, vernís… Jo no utilitze eixos contenidors, amb l’oli usat faig sabó. Només necessiteu sosa càustica, un llibrell de fang o metall, un pal per a remenar la mescla i un poc de paciència. Quan ja ha quallat la cosa, en faig pastilles i, de vegades, les empaquete amb marca i tot: SABÓ FARDATXO. 100 % VALENCIÀ.
Sense proposar-s’ho, l’austeritat dels nostres avis era molt imaginativa i respectuosa amb el medi. No ens aniria gens malament recuperar aquella tradició; això ens reconciliaria amb la part natural del nostre entorn. No ho dic pel sabó, sinó pels usos i virtuts de les nostres plantes. Sé que l’amic Daniel Climent acaba d’esbossar un somriure, el que repetirà este dissabte quan ens trobem a Relleu; anem els dos a un curs d’elaboració de licors d’herbes. El druida serà Tono Belda, gran micòleg, alcoià i alumne meu no fa massa. Semblava al principi tímid, però en la segona classe ja ens va ensenyar el pardal. El té xicotet, però potent i enjogassat, fins i tot ha guanyat trofeus internacionals de cant. I entre tots li batejàrem el gafarró colossal, Pixapí li vam posar.
I si això dels licors agrada, prompte ho durem a la UA.
Raó, emoció i entrecots
El dilluns 28 de novembre vaig dinar amb Xavi Ivars, Robert Escolano i Ferran Suay. M’agradaria glossar la llarga sapiència dels dos primers en programari i maquinari, però per a mi Android és el paper que interpreta Ian Holm en Alien i el plasma un dels components de la sang. Suay sap de psicologia, conducta, neurociència, llengües… sempre s’aprén alguna cosa parlant amb ell. Entre els entrants i el plat comenta que el sistema nerviós té moltes més connexions des dels nuclis del comportament instintiu fins als del comportament reflexiu que no a l’inrevés. Així doncs, i ací va la frase, “emotivitzar la raó és molt més fàcil que racionalitzar l’emoció”.
Emotivament em va vindre al cap Marty Feldman llançant a perdre el cervell de Hans Delbruck (científic i sant) en El jove Frankenstein; no puc evitar-ho quan em parlen de cervells. Reflexivament vaig recordar The Political Brain, l’estudi de Drew Westen amb votants acèrrims dels partits republicà i demòcrata dels Estats Units. Les neuroimatges dels uns i els altres demostraven que les parts emotives del sistema nerviós treballaven molt més que les racionals quan havien de valorar els candidats Bush i Kerry, fins i tot quan havien de jutjar incoherències palmàries del seu aspirant. I això que les ideologies i la política semblen qüestions molt pensades. Anem apanyats.
Vam acabar prompte, tots teníem coses a fer. Els quatre havíem demanat entrecot; un al punt, dos poc fets i el quart 
pràcticament cru. Menjar carn ens va fer més intel·ligents, no a nosaltres quatre en concret, sinó als humans en general. Bé, això diuen alguns.
Diputat Baldoví
Josep Bernat i Baldoví va ser alcalde de Sueca (Ribera Baixa) i diputat al parlament espanyol. Al poble l’anomenaven el Sord, perquè ho era, i a les Corts va fer de mut perquè no hi ha registrada cap intervenció d’esta senyoria suecana de set arroves i mitja (estava també bastant gord). La seua gran contribució al país no la féu des d’un escó sinó des de l’escriptori. Bernat i Baldoví inventà el llibret de falles —i, per tant, el de fogueres— i és autor d’una peça fonamental de la literatura catalana: El virgo de Vicenteta. L’emblemàtica obra del “poeta antiromàntic per excel·lència”, tal com el definí el seu conciutadà Fuster, no perd validesa ni actualitat; jo l’he posada a alguns alumnes i tots s’han fet un fart de riure. Gràcies, per tant, a Bernat i Baldoví per escriure El Virgo i a Vicent Escrivà per fer-ne la pel·lícula; això és una bona adaptació i no el bunyol d’Aranda amb Tirant lo Blanc.
Segle i mig després del cicle vital de Bernat i Baldoví (1809-1864) —veges tu com és la història!—, tenim un altre diputat Baldoví que també ha sigut alcalde de Sueca. Per si algú no se n’havia assabentat, des del passat 20 de novembre Joan Baldoví i Roda és diputat a les Corts Generals, el primer de Compromís i, amb permís de Vicent Marco i Francesc de Paula Burguera, el primer diputat valencianista a Madrid. No serà sord, ni mut, ni arribarà a pesar set arroves i mitja; 
no el deixarem tranquil, no els deixarà tranquils, no li faltarà faena. Parlarà clar perquè sap i castellà perquè obliguen; com diu el Tio Collons, “que atenguen els delicats, els místics i els remolons, abans d’açò està Aristòfanes, un tio de tres collons que en Grècia se féu l’amo”. Acabem de començar, la nit de les eleccions el nou diputat va dir que ara entrava sol, però que d’ací a quatre anys hi haurà tota una filà de diputats valencianistes. Això en són deu i el cabo, sí que tens faena, sí.
Per cert, Baldo, m’apunte a portar els puros i aguantar bé l’esquadra.
Das ganze Jahr ist Oktoberfest mit Spigha
Cervesa. Del llatí cervēsia, per a alguns compost pel teònim Ceres, deessa romana de l’agricultura, i el mot vis, força; una etimologia tan bella com poc probable. N’hi ha japonesa, grega, egípcia, xilena, neozelandesa, palestina, catalana, kenyana, canadenca, australiana, israeliana, portuguesa, sud-africana, costa-riquenya, espanyola… La inventaren de xamba els sumeris fa 6.000 anys i d’aleshores ençà tots els pobles que l’han tastada han volgut perfeccionar-la i fer-la seua. A Munic li fan una festa que dura mig mes. El Theresienwiese s’ompli d’àvids bevedors bavaresos, l’Oberbürgermeister obri a colps el primer barril, el Ministerpräsident s’estaca gola avall 
una gerreta de litre i comença la disbauxa. Típica moderació catòlica. L’Oktoberfest s’ha escampat i ara en fan arreu del món, també a Alacant i Elx, la de Calp és principal.
La cervesa té excel·lents propietats, és bona per a grans i menuts, aporta brillantor a la salut, ens revifa, cap medicina la iguala com a tònic. No ho dic jo, ho diu l’anunci de l’esquerra. Tots i totes hem millorat notablement la nostra aparença gràcies a la cervesa; a la cervesa que pren qui ens està veient, és clar. Ens faltava, però, una peça fonamental per a completar el mapa genètic de la cervesa. L’hem trobada, amigues i amics. Sí, des de fa uns mesos la humanitat sencera, assedegada i exhausta, pot sadollar la set i reposar satisfeta. Ja tenim cervesa alcoiana! I n’hi ha de dos estils: brown ale, de nom propi Gurugú, i pale ale, altrament dita Na Valora. Les dos boníssimes, les dos nostres, les dos etiquetades en valencià. No perdeu més temps, feu-ne ara mateix la vostra comanda.
Dialectologia electoral
Clar i seré com un matí de primavera, anava jo el dia dels Músics per l’alcoiana Alameda. Plàcid camí cap al dinar amb què obríem les festes, que va ser brutalment sotragat per una terrible visió. Dels fanals de l’avinguda penjaven cartells del candidat socialista a l’alcaldia, comminaven el vianant a votar-lo “PERQUÈ GUANYI ALCOI”. “Guanyi? Guanyi? Com guanyi? És que Alcoi és Catalunya? No, no, ja vaig passar per això fa anys i em va costar molt desenganxar-me”. Sort que Víctor m’acompanyava; els amics, els amics, si no fóra pels amics: “Tranquil, Jordi, no estàs sol; no tornaràs a caure”. Passada la festa més gran, veig que el PSOE de Sant Vicent del Raspeig conjuga guanye, però erra en el topònim: “PERQUÈ GUANYE SAN VICENTE”. I, per a acabar-ho d’adobar, els socialistes d’Alacant feien de nit i envidaven la resta: “PERQUÈ GUANYI ALICANTE”. No dic mentida, cliqueu en la imatge si voleu vore-ho més gran:
I d’autonòmiques a generals, de la descurança a la mancança. Ni PSOE ni PP se’n recorden del valencià en esta campanya. Tan combativa i proletària com li hauria quedat, a Rubalcaba, la traducció “LLUITA PEL QUE VOLS”. Per estes contrades meridionals són comptades, cirscumstancials les consignes en la llengua pròpia. El PCPE ho reclama “TOT PER A LA CLASSE OBRERA” i Esquerra Unida ordena “REBEL·LA’T”. Les dos formacions ho fan en bilingüe; Cayo Lara diu “REBÉLATE” i em recorda —no ho puc evitar— al mític Rafael Conde, “el Titi”. M’imagine el candidat a president cantant… “Rebélate, rebélate, ser comunista no es delito, no lo calles y lanza el grito […] No vivas más oprimido, busca tu felicidad, que aunque muchos te critiquen el que lo prueba repite, yo no sé por qué será”.
Els amics de l’altra Esquerra s’expressen en autèntica llengua valenciana: “ACTUA AMB INDEPENDÈNCIA”. I nosaltres, Compromís-Equo, que parlem com tu, sentim com tu, estimem com tu… perquè SOM COM TU.
Diputada Ferrando
Rafa Climent, bon amic i millor alcalde de Muro, em va presentar a Amparo Ferrando ara fa dos anys. Era maig, els moros i cristians entraven a la vila i en un mes hi hauria eleccions europees. Jo era candidat pel Bloc-Pobles d’Europa, la diputada em va dir que havia sentit parlar molt de mi. No era per la meua fulgurant carrera política, és que la seua filla Andrea és molt amiga de la meua neboda Maria. Ferrando volia que la xiqueta entrara a les joventuts del PP i això em va inquietar sobre manera. No només pel fons ideològic de la militància, també perquè sóc el padrí de Maria i l’Església m’obliga a “vetlar pel creixement espiritual” de la meua fillola. No crec que en Nuevas Generaciones puga créixer en eixe sentit. La diputada popular entenia que en aquelles eleccions de 2009 Maria em votara, però em va advertir que ja li havia demanat el vot per a les següents.
Valga el record d’esta conversa com a prova de descàrrec per a Amparo Ferrando: dos anys abans de les municipals i autonòmiques ja feia campanya per Sedano i Camps. No veig raó, per tant, a l’enuig de l’exacalde quan va criticar que el PP mantinguera en la candidatura al Congrés a Ferrando, una persona que, segons ell, havia demanat el vot per al Bloc. No és veritat això, almenys pel que jo sé. Així les coses, quan el PP viu un moment dolç a Espanya passa per una crisi de lideratge a Alcoi. Ningú coneix el futur, però no m’estranyaria que en 2015 l’actual cap de l’oposició caiguera en el pecat que ara veu en Ferrando. Miren, si no, l’exdiputada i exconsellera del PP Gema Amor; se n’ha passat al CDL i, amb tres regidors, ha impedit que el PP ocupara l’alcaldia de Benidorm.
I tot açò de Muro, la diputada, la meua neboda, l’exalcalde i l’exconsellera per què ara? Perquè ja estem en campanya electoral i la llei em permet demanar-vos obertament el vot. El pròxim 20 de novembre, voteu Compromís-Equo, una opció sense les disputes internes del PP, amb molta més espenta que el PSOE i amb Aitana Mas com a número u. Una candidata com la meua neboda: jove, intel·ligent, universitària i, com podeu comprovar en la imatge adjunta, guapíssima.
Portugal
A mitjan segle XVII la monarquia hispànica va haver de fer front a dos intents de secessió, un a Catalunya i l’altre a Portugal. Massa esforç per a un imperi en decadència. Finalment Catalunya continuaria sota el jou de Felip IV —però no tota, perquè les actuals comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya passaren a mans de Lluís XIV de França— i Portugal fou definitivament lliure. El resultat podia haver sigut invers: Catalunya independent, Portugal espanyol. Fa uns anys i durant una conferència a Barcelona, algú va preguntar al primer ministre portugués si al seu país eren conscients d’aquella conjuntura històrica. El premier va respondre que sí, que ho tenien ben present, però no els agradava recordar-ho. I això que van ser els guanyadors d’aquella partida a tres bandes.
El passat dijous va ser un espanyol qui se’n va recordar. Gregorio Peces-Barba va dir exactament: “Se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes […] ¿Y qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes? Igual nos hubiera ido mejor.” Així, com si fóra el comte duc reencarnat i amb supèrbia de sobra per a ennuvolar el Rei Sol mateix. No és un bocamoll qualsevol, ja ho sabeu, Peces-Barba és un dels pares de la Constitució, socialista, laic, educador per a la ciutadania… I este home, d’esquerres segons alguns, va amollar tot seguit que ara com ara un eventual procés de fragmentació d’Espanya “se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Al treball, vaig comentar tot açò amb Màrius, aciençat company que em dóna l’esquena i quan cal la raó. I al final de la xarrada sentencià el savi santjoaner: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”.
Imanol, la conferència i l’anhel d’independència
Setembre de 1998, prop de seixanta joves valencians —de la UPV quasi tots— vam anar a l’Alderdi Eguna del Partit Nacionalista Basc. Unes setmanes abans ETA havia declarat una treva i el president Aznar autoritzava contactes amb l’“entorno del movimiento vasco de liberación”. Vesprada del dissabte 26, manifestació amb EGI (les joventuts del PNB), va ploure molt. En acabar, per a evitar que topàrem amb algun perdonavides, ens van recomanar que tornàrem al Salburua, on estàvem els acampats i la festa. Però els núvols havien escampat, Vitòria és una ciutat molt bonica i eixa vesprada jugava l’Athletic.
Sense res que ens identificara com a simpatitzants dels d’Ardanza, vam entrar, l’amic Raül i jo, a un bar que feia bona pinta, amb una gran pantalla per a vore el matx i una afició a la qual ens unia l’antimadridisme. Encara estàvem en el primer zurito quan un senyor d’uns cinquanta anys ens preguntà: “¿Habéis venido al Alderdi Eguna?”. No era un jarraitxu, semblava un tio simpàtic.. I, sí, li vam dir que estàvem allà amb els jeltzales, que érem de la Unitat del Poble Valencià, que és un partit que… Bona conversa. Ell pagava una ronda, nosaltres una altra. Parlava amb il·lusió de l’etapa que s’acabava d’obrir. La treva, el diàleg, la fi de la violència… I anava entrant més gent al bar, molts el saludaven, era un paio popular: “Kaixo, Imanol, afuera he visto a tu hija”, “Kaixo, luego voy para allá”. I abans d’anar-se’n cap allà, ens va dir que havia sigut membre d’ETA. Au, com si fóra boletaire! En quina situació quedàvem nosaltres? Havíem convidat a beure a un exterrorista i ens havíem deixat convidar per ell. Érem còmplices? Érem, sense voler, també de l’entorno? “Ai, fill meu…”, va dir ma mare lànguidament quan li ho vaig contar.
Comente açò perquè no veig massa tema en la conferència de dilluns. La veritat és que per a dir que ETA ha de deixar les armes i el govern negociar ja està Imanol el del bar; no calia fer anar a Sant Sebastià a Adams, Powell, Anan i tota la resta. Però per fi ETA s’acaba i eixa és una gran notícia. Ara sí que s’obri un nou escenari, s’enceta un nou cicle, s’albira la pau. Però la pau no és l’absència del conflicte, el conflicte continuarà perquè la majoria dels bascos volen decidir lliurement el seu futur i n’hi ha qui té més por de les urnes que de les armes, a un costat i a l’altre. “Que haya oportunidad para votar por lo menos”; no ho dic jo, li ho vam escoltar el passat diumenge, en “Borrando a ETA”, a Martín Aranbarri, abertzale, independentista, contrari a l’ús de la violència i sacerdot d’Elorrio. Recomane el programa, tot.
Per cert, aquell 26 de setembre l’Athletic va perdre: 2-3.
Comentaris recents