“¡Que se jodan!” va dir Andrea Fabra. Quin disgust per als pares; tants diners invertits en col·legis cars, tantes misses devotes a la Mare de Déu del Lledó, tantes gales amb la més fina crema de Castelló i, mira, ara la xiqueta es dóna a conéixer per una expressió tan grossa i vulgar. El seu “¡Que se jodan!” entra en els annals d’una llarga nissaga. Ai, els Fabra! Són com els Kennedy, però en xungo, molt xungo. La xica s’ha disculpat, diu que l’improperi és impropi d’ella. També diu que s’adreçava als socialistes, concretament a un diputat, el nom del qual no vol revelar. No m’ho crec; si això fóra cert hauria dit “¡Jodeos!” o “¡Jódete!” Andrea pensava en els milions d’aturats que són més gossos que un pont, en els funcionaris, que som tots uns malfaeners; en els jubilats, addictes a les pastilles i amb síndrome de Diògenes farmacèutica; en els xiquets que duran a l’escola el dinar en un túper, i així aprendran a figurar com a pobres; pensava en les persones dependents i les que els cuiden; passejar avis i canviar bolquers no mereix que cotitzen…

Andrea no pensa dimitir. Això de dimitir és cosa de la CDU alemanya, dels republicans dels Estats Units, dels liberals britànics, d’Antoni Asunción quan era ministre i socialista, fins i tot dels batasunos, que ara també dimitixen. En el PP no dimitix ningú —a Camps el dimití l’ambaixador Trillo, el de l’avió cutre i els 62 militars morts—, a ells, el que els mola és fotre. Fotre la sanitat i l’educació públiques, mentre destinen la fotracada de 4.188 milions d’euros a l’AVE, fotre a Castelló un aeroport que no servix per a res i fotre dins una escultura de 300.000 € —hui mateix la rematen—, fotre’ns a tots apujant l’IVA i fotre’m la pròxima paga de Nadal. Que fotuts que són i que fotuts ens deixen. Jo podria estar fotut i conformat si els diners que em foten anaren als que estan refotuts, però, no, aniran a pagar el fotimer de deute que han deixat les ostentoses foteses en què s’han fotut uns diners que no tenien, uns diners que no eren seus. Què hem de fer? De moment fer-nos fotre, després fotre’ls fora.