Home » General (Page 11)
Category Archives: General
Jerusalem darrere de la cortina
Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, Isaac digué al seu pare: “Escolta, pare, tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? Abraham va respondre: “Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu”. (Gn 22,6-8)
Ja sabeu com va acabar la història. A falta de xai, a punt va estar Abraham de degollar el xaval, però un àngel clamà, més o menys, des de l’altura: “Xe, no mates el xic, xe!, que Déu només volia saber si eres o no de fiar”. És una llàstima que el Gènesi no reculla la reacció d’Isaac.
Com que els temps bíblics són difícils de datar, no sabem quan s’esdevingué allò de l’holocaust interromput; la tradició l’ha ubicat al mont Scopus. Doncs bé, allà, al mont Scopus, poc abans de l’Holocaust en majúscula, l’1 d’abril de 1925, Albert Einstein impartia la primera lliçó magistral de la Universitat Hebrea de Jerusalem.
Construir un país començant per les universitats em sembla una iniciativa lloable. Els sionistes ho tenien clar des de finals del XIX i allà continua la Universitat, quasi cent anys després i entre les cent millors del món. A més de les aules, les biblioteques, les cafeteries i els laboratoris, al campus d’Scopus hi ha una sinagoga amb una particularitat.
“El faristol des d’on es llig la Torà no està al centre —vaig dir al guia—, llavors ell va descórrer una cortina que hi havia a la paret del fons i davant nostre va aparéixer la ciutat antiga de Jerusalem. En vore allò, em vaig emocionar tant que vaig plorar.”
El que va entre cometes no és meu, jo no he estat mai a Jerusalem. He intentat reproduir el que em va explicar Joan Francesc Mira quan anàvem camí de la Universitat d’Alacant. Espere que no li importe que haja compartit amb vosaltres aquell episodi seu. En contar-lo transmet un punt d’aquella intensitat de pedres, espiritualitat, història i paisatge que el va corprendre. Hi ha, a més, la tendresa d’imaginar un senyor tan intel·ligent, culte i racional vençut per l’emoció.
Després va parlar per a més d’un centenar d’alumnes. “Divines traduccions: els Evangelis, l’Odissea i Dante segons Joan Francesc Mira” era el títol de la conferència. No decep este home, ni a la meua generació, ni a la del meu director —que s’enderià a fer-lo vindre—, ni a la dels aspirants a traductors, filòlegs, mestres i gent de profit que l’escoltaven. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, che’ la diritta via era smarrita”, així va començar una hora llarga —que ens va semblar molt curta— per a comentar l’esforç, les dificultats, el mètode, les alegries i moltes anècdotes del seu treball. Gràcies per acceptar la invitació, professor.
Per cert, hui és 14 de maig, fa exactament seixanta-cinc anys de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel. Mazel tov, khaverim!
Un conte de por
Això era i no era una alegre consellera (o un simpàtic conseller, que per rima no ha de ser) que visitava una escola i, en mostrar-li els infants, exclamà amb estupor: “¡Están los nenes pansidos, tristones, sin lluentor!”. “És que no mengen, senyora”, li va explicar la cuinera. I, mirant a la xicalla, els bonegà amb l’índex tes: “¡Eso está muy mal, chiquitos! ¡Haced caso de la seño i mengeu-se el plat sencer!”
Quan l’acudit es fa real deixa de tindre gràcia. Molts xiquets del col·legi Illa de Tabarca, a Alacant, no mengen. No és per falta de gana, és que a casa no hi ha res. Hui hem sabut que la Conselleria d’Educació deu 180.000 € a l’empresa que gestiona el menjador de l’escola. Estaven a punt de tancar perquè no poden pagar les nòmines i la seguretat social dels treballadors. Els han ingressat 17.000 €, aguantaran este mes.
A més de treballar sense cobrar i acumular deutes, de bon matí l’empresa concessionària prepara l’esmorzar a uns quants xiquets —saben que arriben a classe en dejú— i a la vesprada, quan se’n van, els donen un entrepà perquè no està molt clar si soparan o no. Tot això, ho fan els de Clairé fora de contracte, de la seua butxaca. Un 10 per a ells, un 0 per a Català. Cada mes l’Aeroport de Castelló ens costa 300.000 €.
Noves aberracions
Este xaval va per nota. Gonzalo Bautista, president de les Noves Generacions del PP a Castelló, ha impulsat la campanya “Me quieren adoctrinar #QueNoTeLien”. Es tracta de possibilitar que els alumnes denuncien de manera anònima “la imposición de ideas e ideologías” i els casos en què “se hace un uso indebido de la libertad de cátedra”.
Com que no puc beneficiar-me d’esta eina perquè no sóc de la “provincia de Castellón” i molts dels meus mestres estan feliçment jubilats o ja tenen plaça fixa al secanet, confessaré la meua experiència: a mi, també em van adoctrinar, moltíssim. Per al cas, tant fa que el col·legi fóra concertat i religiós, l’adoctrinament subtil que vaig patir l’aplicava —i l’aplica encara— l’escola pública. Ho sé perquè el canvi de l’EGB (salesians) al BUP (IES Andreu Sempere) no comportava la fi de l’ensinistrament.
Van ser dotze cursos d’arec incessant. Dels sis als díhuit anys, amb cada treball, cada redacció, cada examen… aquells pèrfids mestres m’obligaven sistemàticament a escriure el meu nom. Semblava una cosa innòcua, però era la tortura de la gota malaia exercida sobre ànimes càndides. Que malparits!, van aconseguir el que volien. A força de repetir nom i cognoms u acaba interioritzant la importància de l’autoria, de la responsabilitat personal.
Com envege els estudiants de Castelló! Gràcies als jovençols populars, aprenents del Sant Ofici, poden denunciar el seus professors i, si els ve de gust, difamar-los i mentir tant com vulguen perquè la insídia els eixirà debades, com que és anònima. En pla Frente de Juventudes (o Jove Guàrdia Roja de Mao, si voleu), els NNGG afirmen que traslladaran les queixes a “los organismos competentes”, d’on se suposa que eixirà el correctiu que mereixen els mestres adoctrinadors.
Vet ací l’ostentació del poder, la fatxenderia, la confusió deliberada del partit que governa amb l’administració, la covardia de tirar la pedra i amagar la mà. I tot és iniciativa d’uns xiquets que diuen estar inspirats en valors com “la Libertad, la Democracia y la Tolerancia”. Espere que no arriben mai a manar i, sobretot, que no es dediquen a l’ensenyament.
Jordi Davó i Moltó
Jo també sóc Nevenka
En 1999 Nevenka Fernández acabava de llicenciar-se en Empresarials. Com qualsevol jove amb vint-i-pocs anys i un títol davall del braç, volia menjar-se el món, créixer professionalment, posar en pràctica tot el que havia aprés. Ismael Álvarez no era tan jove, estava a punt de complir-ne 49. Aquell any hi havia eleccions municipals i ell, ja alcalde de Ponferrada pel Partit Popular, es presentava a la reelecció. Com sol dir-se, va fitxar la jove Nevenka per al número 3 de la llista: de 12 regidors (majoria simple) el PP va passar a 16 (majoria absoluta), un èxit. Però Álvarez no tenia prou satisfacció amb el triomf electoral, és un doner irreprimible i s’havia encaterinat de la jove regidora. S’enrotllen, sí, però quan ella decidix acabar la relació sentimental el batlle creu que no hi ha dona al món que puga deixar-lo i comença per a Nevenka un infern d’assetjament sexual, infàmies, difamacions, mentides, amenaces… Allò va ser el cas Nevenka i n’hi hagué fins i tot per a escriure un llibre. Finalment l’alcalde era condemnat i, en 2002, dimitia.
Durant aquell trist episodi, la regidora popular assetjada va comptar amb el suport i la comprensió de Charo Velasco, cap del grup municipal socialista. “Olvídate de que soy del PSOE, mírame como mujer, como médico”, li va dir, i afig que “La tranquilicé diciéndole que mi grupo no se iba a aprovechar de la situación. Hasta pensé que la habían violado. Estaba delgada, sin arreglar. Noté que se sentía culpable”. Una llàstima que el PSOE de Ponferrada no estiga ara regit per la senyora Velasco. Potser ella, com a dona, com a socialista, ni tan sols s’hauria plantejat la possibilitat d’accedir a l’alcaldia gràcies al vot d’Ismael Álvarez, que ara té un partit propi i cinc regidors decisius.
I l’exercici d’ignomínia, de dir una cosa i fer la contrària s’ha consumat precisament hui, Dia Internacional de les Dones. Algunes amistats socialistes m’animaven a participar esta vesprada en la manifestació del 8 de Març. Disculpeu-me, companyes i companys, no he pogut estar amb vosaltres perquè a eixes hores faig classe, prop de trenta alumnes (dones majoritàriament) que seran uns mestres fantàstics, n’estic segur. Bé, no he pogut manifestar-me pel carrers, però si haguera anat la meua pancarta diria “JO TAMBÉ SÓC NEVENKA”.
Vaya a la cárcel
El PP vol que als instituts la jovenalla reba educació financera i tributària. Després de l’Educació per a la Ciutadania socialista, arriba l’Educació Fiscal popular; fa ganes d’anar-se’n o no? Fora de l’aula, la meua generació rebia eixos ensenyaments de la manera més eficient: jugant. Sí, jugant al Monopoly: una casa a via Laietana, la companyia d’aigües, un hotel a la Castellana, Barcelona, Madrid… dos poblets que es van fer grans. Quin goig quan em van regalar el Monopoly d’Alcoi: Sant Nicolau, Benisaidó, l’Alameda… per fi una gran ciutat.
En totes les versions, però, hi ha la casella on un policia, amb pinta de Mister Magoo i saltant-se la presumpció d’innocència, l’habeas corpus i tots els llatins que facen falta, t’envia directament a la presó. Quan la teua fitxa va a parar a la garjola del tauler, la imatge del delinqüent et recorda que Lombroso tenia raó: el crim està marcat a la cara. O potser no. Els lladres, els delinqüents, la mala gent d’ara no tenen asimetries cranials, ni orelles punxegudes. El duc, la ministra, el rei i la querida, el tresorer, l’artista, l’expresident, el primogènit, la secretària general, l’alcaldessa, l’altra alcaldessa, el democristià… tots són gent fina i molt guapa, gent lluïda i apanyà.
Els lladres d’este Monopoly fan cara d’estar patint, però per dins deuen riure: el seu conte es repetix.
Pàtria altiva i sobirana
Hui hi ha eleccions a l’Equador. La mare d’una amiga d’Aitana és una xica valenciana d’origen equatorià. Alguna vesprada, quan anem al col·le a per les xiquetes, hem parlat, també de política. Fa unes setmanes li vaig comentar que hi havia eleccions al seu país de naixença. Llavors em va dir, a grans trets, què pensava de l’actual president i candidat a la reelecció Rafael Correa.
“Es un buen hombre, ha hecho mucho por los que menos tienen. Ahora es más fácil conseguir una casa y hay más trabajo”. Equador no és una potència mundial ni la seua economia ocupa els primers llocs d’eixos rànquings que fan les grans consultores, d’acord, però en escoltar allò m’entrà l’enveja sana, un cert desig de ser equatorià i poder estar orgullós del meu president.
Sí, també m’agradaria escollir amb el meu sufragi el cap de l’estat i no haver de sufragar amb els meus diners una patètica il·legitimitat dinàstica, apuntalada per un general colpista, i després dictador, que començaria abraçant-se a Hitler i acabava signant sentències de mort. Mireu si estan allà més avançats: a l’Equador diuen Correa i els ve al cap igualtat, treball i habitatges; ací Correa és la trama, la llista, el lladre, el president i el seu partit.
Si jo hui fóra equatorià votaria per Correa, m’agrada el que diuen d’ell i les sigles que encapçala: PAíS.
Bras for peace
La resolució del conflicte araboisraelià es veu tan distant que els que volem una pau real i duradora, i un estat palestí viable, ens aferrem al menor símptoma d’entesa entre els dos pobles, qualsevol bona notícia ens sosté les esperances.
I, sí, de sosteniments va la cosa. La setmana passada sabíem que les policies israeliana i palestina han col·laborat estretament per a detindre un lladre de sostenidors. La roba interior sostreta prové de la ciutat jueva d’Hadera (Haifa), era recol·locada a la palestina Nablus (Cisjordània), el pispa és israelià i viu a Gerizim, històric enclavament dels samaritans, que són els únics que tenen doble nacionalitat israeliana i palestina. Quanta transversalitat en una sola història.
No hauria de resultar-nos estranya esta cooperació policial. En un àmbit tan marcat per la religió com Orient Mitjà, podrem trobar la resposta en els textos sagrats de jueus i musulmans. En el Càntic dels Càntics, Salomó fa dir a ella: “El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, s’adorm entre els meus pits” (Ct 1,13). Més endavant és l’estimat qui dirà: “Eres esvelta com una palmera, els teus pits en són els raïms. Jo m’he dit: em vull enfilar a la palmera, n’agafaré els ramells” (Ct 7,8-9).
Si anem a “La notícia profètica”, 78a sura de l’Alcorà, trobarem que, en l’aleia 33, el profeta promet als pietosos que al paradís tindran “dones amb pits turgents, que mai envelliran”. Queda clar l’assumpte. Enhorabona a les i els agents que, d’un costat i de l’altre, han tret pit perquè imperen la llei i la justícia i, de retruc, han encés una espelma tremolosa de reconciliació.
Sant Blai gloriós
Quan tossíem molt, l’avi Paco repetia “Sant Blai gloriós, emporta’t el xiquet i deixa-mos la tos”. Jo sé que volia justament el contrari i els néts no li tenim en compte l’erro en la deprecació perquè, per a un cenetista com ell, això d’encomanar-se a un sant ja era molt demanar. Potser és costum invocar el sant amb este joc d’oposats. Mireu, si no, en el goig de la dreta com els caçadors de Vallada li canten “emporta’t la dona i deixa’m el gos”.
Després del prec, venia el timó, que és antisèptic, pectoral i expectorant, o la infusió que tocara, que l’avi era aficionat a les plantes sanadores i el pastador de sa casa un herbolari assortit. Des de Saix fins a Borriana, del Ràfol a Bocairent, els valencians celebrem sant Blai, en llengua catalana i en l’altre vulgar que parlem.
Falten encara uns quants dies perquè ens arribe la festa, que és el 3 de febrer, però fa fred i el vent bufa (blasen diuen en tedesc) i potser teniu mal de gola, que és hivernal patiment. Encomaneu-vos a Blai i feu-vos un timonet, que entre una cosa i l’altra allunyaran el turment, la tos, el gos, la dona, l’home i el que meresca espavent.
Nosaltres i el president
El Museu de la Universitat d’Alacant ha acollit l’exposició “Nosaltres, 30 anys de l’Estatut d’Autonomia”. Una mostra molt interessant, seria una pena que no voltara per les seus univeritàries; anime els tècnics i polítics amb responsabilitats en la cultura a demanar-la. A més dels panells explicatius, hi ha molt de material de l’època: cartells, pamflets, revistes, adhesius, discos, llibres, notes manuscrites…
Anar de sala en sala comportava repassar la crònica d’un desencís: el nostre procés autonòmic. De l’eufòria a l’apatia, de la reivindicació a la rebaixa, del 151 al 143, de País Valencià a Comunitat Valenciana, del roig al blau.
L’11 de desembre passat, alguns dels assistents a la inauguració eren també una mostra de la història recent i present: socialistes pansits asseguts arrere, socialistes trempats asseguts més arrere, una secretària autonòmica del PP amb l’habitual lloança al valencià feta íntegrament en castellà i la repetició ad nauseam de l’espanyolitat valenciana i, també en primera fila, moreníssim i engominat, l’últim emfiteuta del bancal que fou Unió Valenciana.
I després de les paraules llegides i previsibles, per fi un discurs sense papers i digne del president d’un país: el discurs de Josep Lluís Albinyana. En acabar el protocol vam parlar amb l’home; veu el futur amb optimisme, l’entusiasmen les trobades d’escoles, la quantitat i qualitat de la música feta en valencià, el creixement del valencianisme polític… Una conversa breu, entranyable, honorable, Molt Honorable, president Albinyana.
Guàrdies civils
Entre 1998 i 1999 vaig fer classes de llengua per a treballadors de l’administració pública. Considerava molt encertadament la Conselleria que ningú millor que jo podia valencianitzar els pilars fonamentals de l’estat espanyol: funcionaris d’Hisenda, de Justícia, de presons i de la Policia Nacional. Estava convençut que després vindria el Bisbat o la Comandància Militar de Marina, però no, el destí m’havia reservat un contingent de rang major: la Guàrdia Civil.
Quins nervis el primer dia de classe, i quin canguelo! S’hi presentarien amb el tricorn i l’arma reglamentària? Quin seria el millor verb per a explicar la primera conjugació? Multar? Fitxar? Empaperar? Atonyinar? I en efecte, amb poques sessions, em van hostiar els prejudicis. Eren uns paios estupends —hi vaig fer amics i tot—, aplicats, puntuals i no deixaven que pagara quan anàvem de dinar. Els dolia la imatge autoritària i nècia que bona part de la societat atribuïa al cuerpo —n’hi ha acudits a mansalva— i sabien que allò d’aprendre valencià els ajudaria a canviar-la i donar millor servei al ciutadà. Se’m van guanyar aquella gent i altres agents amb qui no he tingut mai cap problema per parlar-los la meua llengua.
El passat 21 de desembre, Carles Mateu Blay no va tindre la mateixa sort. Entre Castelló i Almassora dos guàrdies civils no li van cantar precisament La panderola. Ja ho deveu saber, preferien aquella que diu “A mi me hablas español, que estamos en España”. Ni alcohol, ni drogues, tot en regla, però allà va estar retingut tres hores, li han retirat el carnet de conduir i l’assumpte ha acabat en el jutjat. En conéixer esta cagada, me’n vaig recordar d’aquells voluntariosos alumnes meus. Si també han tingut notícia de l’incident, deuen estar fotuts. Ànim, xavals, i que la tolerància siga la divisa.
Comentaris recents