Ressenya editorial
La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?.
Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.
Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d’un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.
N’han dit:
“La Marta Marín-Dòmine es llença al buit de l’escriptura per pensar-se: hi ha aquesta tensió, aquest vertigen, aquesta excitació. I ho fa des del cos, des de la memòria de la pell i des de la pell de la memòria: que la història bategui, que serveixi per entendre’ns.” Martí Sales a Núvol – La caiguda dels cossos
“Marín-Dòmine ha escrit arran de la mort del pare, el nen soldat Joaquim Marín Caballol, un text extraordinari sobre el dépaysement que s’hereta d’una generació a l’altra i que encarnen també aquestes places desconsiderades, sense “res conegut on aturar la mirada.” Eva Vázquez a El punt avui – Una cosa de no res
“No tots els cossos cauen a la mateixa velocitat, hi ha cossos salvats per la imatge i d’altres per la memòria” Xavier Graset al Més 324 – Entrevista
“Els supervivents d’Auschwitz-Birkenau han remarcat sovint que al camp d’extermini no se sentien ni es veien ocells” Bernat Puigtobella a Núvol – Us ofereixo els ocells
“Un llibre diferent, commovedor en molts sentits, però sobretot, per a mi, per l’esforç de remoure aquest passat i fer-ho no des de la fredor de qui comptabilitza desfetes de la història sinó com qui explora el propi ser i la pròpia ment, els pilars ignorats del que som i ens ha fet. Com qui gosa baixar a les catacumbes del seu jo per descobrir de què estan fetes les columnes que el sostenen, materials dipositats per experiències alienes, restes de triomfs o de naufragis dels quals ni som conscients.” Marina Subirats al Diari Ara – Herències feixugues
“Llegir el que havia escrit el pare va ser difícil, però, quan ho va haver fet, Marín-Dòmine no se’n volia despendre. Rebutjava la idea de donar les memòries del pare a algú perquè les edités. Al final ella acompanya el pare, perquè Fugir era el més bell que teníem és més un diàleg que un llibre de memòries.” Sílvia Marimon a l’Ara Llegim – Els records del pare a qui li van “robar” Barcelona
“Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys.” Tast Editorial a Catorze – Primer capítol de Fugir era el més bell que teníem
“L’exili és una de les experiències més dures.” David Guzman al programa Terrícoles de Betevé – Entrevista
“Una reflexió sobre la manera com els passats violents tenen un efecte sobre les persones.” Marc Hernández al programa Wonderland de Ràdio 4 – Conversa
“El diàleg és com un contracte quan volem arribar a un punt. L’ésser humà s’ha entès durant gairebé tota la seva història donant la seva paraula. Com volem parlar, dialogar i mitjançar si ens hem permès aquesta aberració total, que és que la nostra paraula no tingui consistència?” Montserrat Serra a Vilaweb – Marta Marín-Dòmine: ‘L’exili és una de les experiències més doloroses de l’ésser humà’
“Marín-Dòmine ha escrit un dels llibres que més m’ha impactat en el que portem d’any. És un llibre breu i colpidor de com sobreviure a l’exili després d’errar per llocs físics i mentals.” Fe Fernández a L’Espolsada – Lectures: Fugir era el més bell que teníem
“En temps foscos com els actuals és una lectura per reflexionar en la importància dels valors i els estralls de l’odi, la repressió i la mentida.” Imma Buxadera a El vici de llegir – Fugir era el més bell que teníem
