Home »

El Quadern gris de Josep Pla

Enguany fa 55 anys de la publicació d’una de les obres més conegudes de la narrativa catalana del segle XX: El quadern gris” de Josep Pla.

Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) és un escriptor català amb un estil literari absent d’artificis, irònic i, en moltes ocasions, sarcàstic. Fa servir una escriptura senzilla, amena, concreta i austera, però amb una destacada capacitat descriptiva de persones i paisatges.

La seua obra, molt extensa, escrita majorment en prosa, és principalment testimonial: llibres de viatges, memòries, cròniques periodístiques, articles d’opinió o reportatges socials, amb una temàtica en la qual predomina la divulgació dels costums i les tradicions locals.

El Quadern gris es va publicar l’any 1966 com el primer volum de les Obres Completes de Josep Pla en l’editorial Destino. L’obra es presenta com un dietari de joventut. Narra la vida de l’autor des del 8 de març del 1918, data del vint-i-unè aniversari de l’autor, fins al 5 de novembre del 1919, dia previ del seu viatge a París com a corresponsal d’un diari. Realment, no és un dietari “autèntic”, sinó una revisió del dietari original en el qual va treballar al llarg de la seua vida, des dels anys 20 fins als anys 60. L’autor va llevar les referències de la seua vida quotidiana, va desenvolupar algunes idees esquemàtiques de l’original i hi va ampliar moltes descripcions.

Sota la forma literària de dietari, Pla fa servir diversos gèneres: la nota autobiogràfica, les reflexions morals i literàries, les descripcions de paisatges, els retrats, les cròniques costumistes o les narracions d’històries, a través dels quals discorre el tema central de l’obra: l’entrada d’un jove escriptor al món adult i la seua gradual presa de consciència de l’ofici d’escriptor.

L’obra va rebre l’any 1967 el Premi de la Crítica “Serra d’Or” en la categoria de Literatura i Assaig.

Ací podeu llegir alguns fragments de l’obra:

“Tramuntana forta. La sento xiular del llit estant. Sense moure’m de casa, en realitat puc saber sempre quin vent fa. Només cal escoltar les campanes. Si el seu dring és fresc, precís i cristal·lí fa tramuntana ; si és opac, esquerdat, esfilagarsat, el vent és de garbí.”

“Escric des de criatura, però l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada. No tinc pas una idea clara- i, això sembla, que passa a molta gent – del que hauria de fer en la vida, i sobretot del que em convindria. Això no obstant, aquesta afició em deforma, ha creat dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato.”

“Ara a les tardes, dóna gust d’anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d’una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.”

“És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió, ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual sacrifico tot, a la qual probablement sacrificaré tot en la vida.”

“Sota la mampara verda de les taules de la biblioteca, les prestatgeries plenes de llibres foscos i severs, s’hi està bé. Però la vida és molt lluny d’ací. La vida és aquest soroll remot, sord –com la fressa de la mar–, que m’arriba a través dels vidres d’aquests balcons tancats.”

“Josep M. Pi, que és un tipus alt, desairós i grotesc, mal deixat de color, amb un nas de llauna, faceciós i divertit com un personatge de Dickens, i una finor d’intel·ligència considerable, em diu que tot Barcelona s’ha afeccionat a les sessions d’espiritisme i que per a fer ballar la taula o parlar amb Nabucodonosor les mèdiums de Poblenou no tenen comparació possible ni rival apreciable.”

Des de la Biblioteca de Filosofia i Lletres us recomanem la lectura d’aquest llibre i qualsevol altre de l’autor.

Fonts i bibliografia:


Leave a comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Categorías

Archivos

¿Qué estás leyendo?

… la justicia, no es solo cuestión de fondo. Sobre todo, es cuestión de forma. Así que no respetar las formas de la justicia es lo mismo que no respetar la justicia. Lo comprende, ¿verdad? -Melchor no dice nada; el subinspector esboza una sonrisa tolerante-. Bueno, ya lo comprenderá. Pero acuérdese de lo que le digo, Marín: la justicia absoluta puede ser la más absoluta de las injusticias.

Terra alta / Javier Cercas

Todo en nuestra web