Ayer, día 14 marzo de 2012, se clausuró el ciclo de conferencias “Capitalisme Sense Alternatives? Pensar el Segle XXI“. El doctor Josep Fontana, historiador, y actualmente profesor emérito de la Universidad Pompeu Fabra ha sido el último participante, con la conferencia titulada “El Capitalisme Més Enllà De La Crisi”, en un acto presentado por el profesor Javier Vidal, catedrático de Historia e Instituciones Económicas de la Universidad de Alicante.
El profesor Fontana ha publicado recientemente la obra “Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945” (Barcelona, Ediciones de Pasado y Presente, 2011), un exhaustivo análisis de la evolución de Occidente desde el final de la II Guerra Mundial en el que concluye que la situación actual de crisis económica, pero sobre todo la pérdida sistemática de derechos sociales y políticos que sufre la gran mayoría de la población, es consecuencia del capitalismo neoliberal desregulado y una estrategia deliberada y bien planificada de sus representantes más fundamentalistas. Según eso, la crisis económica sería un problema menor, que está sirviendo de excusa para que las mismas entidades financieras y especulativas privadas que la han causado, se apoderen de las instituciones del Estado. La conferencia constituyó en cierta medida una síntesis de las ideas más importantes de su obra.
“(…) necessitem evitar l’error d’analitzar la situació que estem vivint en termes d’una mera crisi econòmica -és a dir, com un problema que obeïx a una situació temporal, que canviarà, per a tornar a la normalitat, quan se superen les circumstàncies actuals-, ja que açò conduïx que acceptem solucions que se’ns plantegen com provisionals, perquè això conduirà a la renúncia d’uns drets socials que després resultaran irrecuperables. El que s’està produint no és una crisi més, com les que se succeïxen regularment en el capitalisme, sinó una transformació a llarg termini de les regles del joc social (…)”.
Para Fontana “(…) La influència política adquirida pels empresaris financers explica per què, quan s’ha produït la crisi [tant als Estats Units com a Europa] l’estat ha corregut a salvar les empreses financeres amb rescats multimilionaris; però no ha fet un esforç equivalent per remeiar la situació dels molts ciutadans que perden els seus llars, al ser incapaç de continuar pagant les hipoteques, ni per assegurar estímuls a les activitats productives a fi de combatre la desocupació. Lluny d’això, la qual cosa s’ha fet, per a justificar els sacrificis que s’estan imposant a la majoria, és difondre la faula que la crisi econòmica es deu a l’excessiu cost dels gastos socials de l’estat, i que la solució consistix a aplicar una brutal política d’austeritat fins que s’acabe amb el dèficit del pressupost, quelcom que resulta impossible a partir d’esta política (…)”.
Según él, los resultados se pueden apreciar perfectamente en la experiencia de Grecia, donde las medidas de austeridad impuestas por la Unión Europea y el FMI están poniendo en peligro el propio crecimiento económico, con unas durísimas consecuencias sociales.
El profesor ha dibujado un panorama realmente desolador para la generación que ahora tiene 20 y 30 años: “No tenen futur. No és com Al Maig del 68. Els que protestaven llavors es van acabar integrant en la societat. Els que protesten hui no tenen possibilitat d’integración. Treballar més hores per menys salari significa que 6 milions de parats sobren en el sistema productiu, ja saturat”.
¿Cuáles fueron sus propuestas? “El que ens correspon resoldre amb urgència és decidir si lluitem per recuperar com més prompte millor un capitalisme regulat, amb l’estat del benestar inclòs, com s’havia aconseguit quan els sindicats i els partits d’esquerra eren interlocutors eficaços en el debat sobre la política social, o nos resginamos a continuar patint davall l’urpa d’un capitalisno depredador i salvatge com el que se’ns està imposant. De fet, les polítiques d’austeritat que ens proposen és simplement que paguem la factura dels costos de consolidar el sistema en la seua situació actual, renunciant a una gran part de les conquistes que es van aconseguir en dos segles de lluites socials”.
