| Lluís Alpera
Dades de la història civil d’un valencià
L’home del teu país
I aquest home, amb ulls ennegrits
de valencià en terra estranya,
somiarà la seua tornada
amb peus de plom i rellotge d’arena.
Haurà bellugat sovint la bola
de cristall de l’àvia Encarnació,
on va aprendre les meravelles de la neu
caient amb una fotogràfica lentitud
sobre les cases de la infància
que sempre porta a rossegons.
Baixat del camp del somni,
el veureu passejar-se pel carrer
les Barques, atansar-se al teatre Principal
i parar l’orella davant el crit del joglar.
I l’home seguirà guaitant cristalls de llibreries
on lletretes impreses ballaran noms
en la nostra llengua i mirarà de furgar
dintre els balcons, per tal de saber
si els pares continuen empentant els fills
a la suïcida fugina del vernacle.
Potser, assegut aquest home a la Glorieta,
creurà sentir de llavis d’un obrer de vila andalús
el flamenco de costum i els crit d’Al Vent , tot plegat.
I l’home, aquest valencià, aquest tu,
farà el balanç d’aquest magre menjar
i s’omplirà de febre, de coratge i de seny
«… per l’única possible,
perseguida vida nostra».
|
Vicent Andrés Estellés
Propietats de la pena en Llibre de meravelles
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt, nacions amunt,
l’enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
|
Sinopsis
