Home »

Lectures en valencià: “Cada color d’un riu” de Manel de la Rosa

Cada color d’un riu

En aquesta ocasió et proposem la lectura de Cada color d’un riu, la primera novel·la de Manel de la Rosa. En ella trobem L’Àlex i la Minkara dos nens solitaris amb un vincle especial, separats per un fet traumàtic que posarà fi a la seua infantesa. Deu anys després, l’Àlex s’ha convertit en algú que viu al marge de les emocions, fins que coneix en Sigurd, un danès sorneguer i, sobretot, la Xènia, una noia resolta i imprevisible. Quan la Minkara reapareix intenten reprendre la seva relació, ara com a adults, i l’Àlex retroba esperançat sensacions que creia irrecuperables. Però a ella l’enverina una obsessió antiga i perillosa que els arrossega i que amenaça de destruir-los.

Aquest llibre planteja, a través dels seus personatges, diferents maneres d’encarar una situació traumàtica, i és que si bé els fets que conformen la realitat no es poden canviar, sí que podem enfrontar-los amb diferents actituds: ignorant-los, obsessionant-se amb ells o acceptant-los.

Manel de la Rosa

Manel de la Rosa (Barcelona, 1961) és professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on en l’actualitat ensenya tècniques narratives i novel·la.  L’any 2012 va ser escollit com el Nou Talent FNAC de la literatura catalana.

Comentaris de la premsa

Una infantesa estroncada (EL PUNT AVUI)

El corrent i la fondària (EL PAÍS)

Les coses no es poden canviar, però sí la manera d’encarar-s’hi (EL DIARI DE LA CULTURA)

Manel de la Rosa, escriptor: “Formentera és un lloc tan especial que gairebé es descriu sol” (NOUDIARI)

Manel de la Rosa. Cada color d’un riu (NÚVOL)

Font: Edicions del Periscopi


Leave a comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Categorías

Archivos

¿Qué estás leyendo?

… la justicia, no es solo cuestión de fondo. Sobre todo, es cuestión de forma. Así que no respetar las formas de la justicia es lo mismo que no respetar la justicia. Lo comprende, ¿verdad? -Melchor no dice nada; el subinspector esboza una sonrisa tolerante-. Bueno, ya lo comprenderá. Pero acuérdese de lo que le digo, Marín: la justicia absoluta puede ser la más absoluta de las injusticias.

Terra alta / Javier Cercas

Todo en nuestra web