Lectures en valencià: “Cos” d’Olga Tokarczuk

Aquest mes el llibre que presentem és una obra d’Olga Tokarczuk. Aquesta escriptora i activista polonesa és Premi Nobel de Literatura 2018.

El seu llibre Cos és un viatge amb molts parèntesis o estances: aquells moments en què la vida humana s’adona d’ella mateixa, en què s’actualitza la capacitat de viure, en què som conscients que vivim. Els parèntesis com a instants plens d’ells mateixos i experimentats des de la realització del ser en aquell moment únic. D’aquí ve que aquests moments es puguin explicar com històries completes encapsulades en un instant on tot el que semblava disgregat s’unifica quan pren sentit en un relat. Com a psicòloga, Olga Tokarczuk sap que quan una cosa es pot explicar s’inicia la seva comprensió.

L’originalitat literària de Cos, d’Olga Tokarczuk, rau en una escriptura d’exuberant d’imaginació visual, així com de dicció ben articulada i precisa que es presenta fragmentària: els capítols, com tessel·les d’un mosaic, uns més curts i condensats, d’altres més llargs i narratius, porten un títol i es poden llegir de forma independent.

L’escriptura fragmentària que trobem a Cos trenca, doncs, els motlles habituals d’una novel·la, si bé el «cos» del llibre apareix lligat pel fil subtil de l’experiència del viatge que en el conjunt dels relats es va desplegant en una triple metàfora: el viatge en si, (els alter ego de la narradora i els protagonistes de ficció viatgen molt), el viatge que és tota vida humana en el seu trajecte biogràfic, i el viatge com a temps de percepció aguda del que esdevé en el present. És com si el «cos» que viu-viatja ho fes en més d’un nivell: «Es tracta de l’estat d’esperit. Cada dia en podia triar dos», escriu Olga Tokarczuk. L’autora ho escriu per pròpia experiència, ja que l’escriptura, un viatge mental, és també el temps de cristal·lització de l’instant, real o imaginat, en l’escriptura.

Un cop s’ha viatjat, un cop s’ha entrat en l’univers d’Olga Tokarczuk tal com a peces d’un puzle el descriu a Cos, es va apreciant una forma de viure-veure-escriure peculiar que es basa en frases que valen un món, ja que manifesten una vivència global, ja sigui aparentment anecdòtica o decididament intel·lectual. En la narrativa de Tokarczuk hi ha molta reflexió en cada frase que, momentàniament aïllada, dispara la imaginació del lector, en aquest cas de la lectora, quedant així il·luminats espais tan reals com de ficció: «El propietari ha marxat. La casa no sap què està passant»; o «es va cuidar d’aquell braç i aquell dibuix amb amor»; o «el conte té la seva pròpia inèrcia que mai un no pot arribar a dominar». Aquestes frases permeten visualitzar un paisatge figurat complet, tot i que la reflexió o la història narrada continuï. Però el lector ja ha quedat imantat en aquest paisatge que contempla com si fos una fotografia, encara que potser és una fotografia moguda, ja que en tants dels fragments o retalls de Cos el moviment hi és com un escenari més: «[els passatgers] s’han trobat en un lloc que és mòbil, que es desplaça en el negre espai, són traslladats per la nit. No conèixer ningú i no ser reconegut per ningú. Sortir de la pròpia vida, i després tornar sa i estalvi».

No es pot descriure millor la solitud amb què fem el camí de la vida per més acompanyats que estiguem, ni l’anonimat que procura el viatge quan viatgem sols, ni el temps de recés al tren, al cotxe o a l’avió en trànsit, sortint de la vida de cada dia per un cop acabat el viatge tornar-hi sa i estalvi, és a dir: airejat, oxigenat, alimentat per l’experiència plena feta conscient, no com una fulla a la qual el vent mou.

Font: ressenya de Núvol. El digital de la cultura

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *